Es tracta d’una casa, avui totalment enrunada, que es troba sota el cingle de les Queredes (per sobre del nivell de l’església de Sant Martí del Congost) (41º 47′ 274 – 002º 15′ 496 – 615).
Etimològicament, aquest topònim fa referència a una roca o penyal, segurament el caos que rodeja el lloc, provocat per la regressió del cingle.
Tot i la vegetació, que ha envaït el lloc, encara s’evidencien els límits de la construcció: es tractava d’un edifici no massa gran, que semblaria estar format per tres cambres. De tota manera, només una anàlisi arqueològica permetria tenir-ne més detalls. A la banda nord es conserven dos petits contraforts que es mantenen dempeus mentre els murs que aguantaven han acabat caient.
Uns vint metres al sud-est de la casa hi ha una petita mina, actualment molt abandonada tot i que encara se’n recull una mica d’aigua. La casa estava rodejada d’alguns camps i feixes que s’estenien cap al torrent de les Fontetes, de poca extensió i limitats per les grans roques que formen el lloc.
Al costat est de la casa, a un metre de la paret, apareix un petit refugi buidat sota d’un gran bloc. De tota manera, no sembla haver tingut cap ús especial, tant per la seva situació com per les seves característiques (és molt petit).
En algun lloc de l’Alt Congost es troba el magnífic (i enigmàtic) contrapès de premsa procedent del Clot de la Móra. La peça fa 90 cm x 90 cm x 55 cm de gruix, i està tallada en pedra sorrenca vermellosa (arenisca). Al centre té un forat rodó de 20 cm de diàmetre i 13 cm de profunditat, i en dos dels costats uns encaixos d’uns 10 cm de fons, més amples a la part inferior (20 cm) que no a la superior (8 cm).
El contrapès del Clot
Sabem que es va trobar en un camp al costat d’aquesta masia i que es va traslladar a un altre lloc. En el moment de la seva descoberta estava semi enterrat i, al principi, es varen pensar que es tractava d’una roda de molí del relativament proper molinot del Clot. La morfologia, però, no deixa cap dubte que es tracta d’un contrapès de premsa, segurament d’època medieval.
El problema que es planteja ara és saber si al Clot hi havia hagut una premsa (de grans dimensions, per cert) o bé si simplement aquesta peça havia estat tallada en les roques sorrenques del pla de la Calma i es va quedar esperant arribar a la seva destinació.
A favor de la primera hipòtesi tenim el fet que, per sota de la masia, en un lloc avui dia anomenat els Castanyers del Rector, fins al segle XVI hi havia hagut vinyes, però que en aquell moment varen resultar improductives (segurament a causa del canvi climàtic) i es varen substituir pels castanyers que encara hi podem veure. També al 1886, Artur Osona escrivia que des de Picamena «per entre terreno de vinya y bosch y per forat pujada» en una hora s’arribava a la Móra.
A favor de la segona hipòtesi tenim evidències prou clares de l’explotació de la pedra sorrenca per a la construcció o per a obtenir-ne rodes d’esmolar. De fet, hi ha qui diu que el nom de la masia del Molar vindria d’aquesta primitiva dedicació.
Al Museu Episcopal de Vic es troba una peça molt interessant. Està catalogada com una estela amb inscripció, d’època ibèrica (segles III-I aC). Està tallada en pedra calcària grisa i va ser trobada al mas la Roca de Santa Cecília de Voltregà (Osona). En la inscripció, els experts hi veuen la paraula “Sorike” que en llengua ibera segurament feia referència al riu Sorreig o a l’actual municipi de Sora. Segurament va ser una fita territorial.
El més curiós del cas és que el Museu no fa cap referència a la utilització d’aquesta peça com a contrapès per a una premsa de vi o d’oli, funció que queda clarament demostrada amb els encaixos laterals que s’observen a la fotografia i el forat rodó del centre de la peça. El que no sabem és si primer va ser una estela i després es va convertir en contrapès, o al revés. En tot cas, és una peça notable.
El santuari del Catllar es troba en el terme municipal de Vilallonga de Ter, però molt a prop de Setcases. És just a sobre de la confluència entre la Ribera del Catllar i el riu Ter.
Si remunteu la pista que ressegueix la ribera per la seva banda nord, passareu per les cabanes del Ras i del Catllar. Passades aquestes darreres el riu gira en direcció nord i s’entra a la coma de Catllar. La pista mor al llit del torrent, però un antic camí permet continuar per l’altra riba, en direcció sud, cap al camp de la Vinya. Es tracta d’un gran prat força pendent, però no seria estrany que antigament hagués estat una vinya. En una carena al principi del camp (42º 22’ 140 – 002º 15’ 866 – 1549) hi ha les restes d’una cabana de planta força irregular, de la qual només queden els primers metres de les parets.
Seguint el camí cap al sud, s’arriba al camp de l’Arç, a l’extrem del qual apareixen les restes d’una altra barraca, també derruïda (42º 21’ 960 – 002º 15’ 834 – 1560). A ponent, i bastant per sobre, hi ha una estructura que sembla correspondre a una antiga cabana (42º 22’ 069 – 002º 15’ 491 – 1765).
A la Jaça del Roc hi ha també dues altres barraques. Una de planta rectangular enganxada a un marge, completament derruïda (42º 22’ 508 – 002º 15’ 431 – 1647) i una altra, situada més amunt, de planta rodona i amb el sostre ensorrat (42º 22’ 555 – 002º 15’ 345 – 1676). Just sobre aquesta cabana hi ha les restes d’una antiga pleta i una balma que sembla el lloc ideal per resguardar-se el bestiar (segurament era la que tancava la pleta per la banda de ponent).
A l’altra banda del Clot del Triader hi ha un corral que aprofita un balmat i una esquerda de despreniment en un terreny ferruginós (42º 22’ 644 – 002º 15’ 369 – 1748). El lloc és d’una gran bellesa i té una visió espectacular. De tota manera, el millor paisatge s’albira des d’un mirador que hi ha una mica més amunt, on el terreny deixa un tros força pla i apareixen les restes d’una altra barraca molt malmesa: la cabana de Tores (42º 22’ 763 – 002º 15’ 345 – 1858).
A sota, a la banda de llevant de la Ribera de Catllar, hi ha un lloc dit els Orris, on es troba una barraca de planta rodona que encara es troba sencera (42º 22’ 388 – 002º 15’ 667 – 1589). El camí que passa pel costat de la barraca és la continuació de la pista per on hem accedit i té una amplada considerable. La construcció és feta amb pedra seca i coberta de gleva. Fa 1,80 m d’altura i 1,80 m de diàmetre (a l’interior). La porta es troba al sud i la coberta és una falsa cúpula. A la banda sud-oest hi ha un respirador.
Finalment, al nord-oest de les barraques del Catllar (42º 22’ 146 – 002º 16’ 201 – 1615), hi ha una altra cabana de morfologia semblant. En aquest cas, però, l’altura interior és d’uns 2,30 m i el diàmetre uns 2,80 m. De planta rodona, també està coberta per una falsa cúpula. La porta és al sud i té dos respiradors al sud-est i sud-oest. La coberta ha perdut la gleva.
Baixant per la pista cap a les barraques, just en un revolt on hi ha un aflorament rocallós, apareixen les restes d’una altra possible barraca, en aquest cas de planta rectangular (42º 22’ 078 – 002º 16’ 105 – 1542).
La transhumància ha estat un dels fenòmens més importants en la història econòmica del nostre país i un dels que més impacte va generar sobre el medi ambient. Sortosament, en els darrers anys s’han realitzat estudis de major o menor amplitud que complementen alguns treballs esdevinguts ja clàssics. Tenim, també, un mapa de camins ramaders publicat per la Fundació del Món Rural i l’Institut Cartogràfic de Catalunya.
El comptador de la Cot (Gombrèn, Ripollès)
Més enllà d’això, el passeig per alguns d’aquests camins esdevé un exercici interessant i saludable. Els camins que feia servir el bestiar acostumen a no tenir pendents massa accentuats i eren originàriament suficientment amplis com per permetre el pas de més d’un cap de bestiar en paral·lel. Bona part d’aquests camins eren empedrats, sobretot en les parts més pendents o abruptes.
Un element interessant que s’hi pot trobar són els comptadors. Normalment es diu que un comptador és una obertura de dimensions no massa grans, feta a la paret d’una pleta o corral que servia per facilitar el pas individualitzat del bestiar oví i cabrum i si convenia poder-lo comptar.
Al Ripollès, coneixem dos d’aquests comptadors. El primer una mica més al nord de la Cot (Gombrèn) i el segon just a mig Pujant del Taforc (o d’Altaforc). A diferència dels casos descrits anteriorment, en aquests exemples els comptadors eren passos estrets entre roques verticals, que en alguns casos semblen haver estat tallats a la roca i presenten murs que acaben de definir el circuït que han de seguir els animals. També sembla que tenien espais d’aturada per al bestiar que no podia travessar tot de cop el comptador.
Es troben just a l’altre costat del Freser d’on es troba l’orri del Roc de l’Orri, entre el riu i la Ribera dels Emprius.
Es tracta d’un conjunt format per dues barraques exemptes (de formes arrodonides) una a tocar de l’altra (la més al nord es troba sencera, mentre la segona està ensorrada), més una balma murada a l’extrem nord, just al peu del penya-segat i una altra barraca de planta arrodonida adossada al cingle, una mica més al sud. A tocar del riu hi ha una cinquena barraca de planta quadrada i sense sostre, que fa la impressió de ser més recent (o haver estat excavada en els darrers temps). Excepte aquesta darrera barraca i la balma, la resta tenien un coberta de falsa cúpula.
Val la pena remarcar que el lloc on es troben és un con de dejecció dels materials que baixen dels Cingles del Racó i que les dues barraques exemptes són just al mig de la zona menys protegida, a tocar del torrent. Aquest fet demostra que no sempre l’arquitectura tradicional o popular va estar tan adaptada al medi com a vegades se suposa. En canvi, la balma i la barraca adossada al cingle estan en llocs perfectament protegits de les esllavissades.
Sembla que des que Gil Roquet les va visitar una s’hauria ensorrat i que aquesta seria la que tenia una planta doble.
La jaça del Roc de l’Orri es troba una mica més amunt de la del Racó, en el curs del mateix Freser (42º 24’ 029 – 002º 13’ 803 – 2141).
Com es veu en la topografia que en va fer Gil Roquet, es tracta d’un autèntic orri, amb un corredor per on “feia cua” el bestiar en forma de pe, dues pletes a banda i banda del corredor principal, i una barraca a l’extrem occidental. Sembla que aquesta barraca seria d’època moderna (segle XVI aproximadament) tot i que caldrà esperar les publicacions del grup d’arqueologia que hi ha està treballant per tenir-ne conclusions més sòlides.
La topografia de Gil Roquet mostra que la cabana tenia el seu accés des de fora de les pletes i que aparentment estava formada per un espai quadrat annex a un altre de semicircular.
Esquema fet per Gil Roquet de la Jaça del Roc de l’Orri
La Jaça del Racó es troba aigües amunt del Freser, al nord del refugi de Coma de Vaca, en un espai de modelat glacial molt interessant (42º 23′ 614 – 002º 13′ 565 – 2040).
En aquesta jaça destaca una gran barraca de planta arrodonida d’uns 4,5 m de diàmetre exterior, amb una fornícula a l’interior. Al voltant de la barraca hi ha fins a cinc construccions més, totes derruïdes, que podrien correspondre a antic espais per guardar formatges (o potser fins i tot patates). També una pleta de forma quadrangular, que també podria haver estat un camp, a la banda nord de la qual es troba una pedra clavada al terra de forma vertical.
Es troba en el camí que va des del coll de Tres Pics al refugi de Coma de Vaca (42º 22′ 975 – 002º 13′ 879 – 2281).
La barraca és de planta més o menys rectangular (5,40 m x 2,50 x 1,70 m, aproximadament), amb una porta a la banda sud-oest (1,10 m x 0.60 m). Enganxat a la seva banda oest sembla que hi hauria hagut un petit tancat, avui dia molt malmès. La coberta presenta una estructura curiosa: la meitat està feta amb una falsa cúpula de pedra, mentre l’altra meitat és coberta amb 5 bigues que es recolzen en una de travessera. Curiosament, la part que conserva la gleva és la que té la coberta de bigues.
A l’interior hi ha 4 fornícules o armaris a la paret de la banda est, i dues finestres o respiradors a la sud.
Al costat nord i est hi ha una gran pleta, força pendent, i a tocar de l’angle sud-oest de la barraca una pedra amb un forat que podria correspondre a la polleguera d’algun tancat.
Patrimoni Existencial 