Antiga masia situada a la serra del mateix nom, on es troba la frontera entre Castellterçol i Granera (41º 44’ 953 – 002º 03’086 – 669). Localització.
L’estructura semblaria correspondre a una casa nova, amb alguns afegitons a la banda nord (per eixamplar la casa, cosa que va fer que el forn quedés dins del nou edifici) i al sud. És justament en aquesta part sud on es va construir una tina, a la qual s’abocava el raïm des de fora, per una rampa. Se suposa que la boixa quedaria dins de l’espai afegit.
En aquest cas, com en algun altre de la zona, la pregunta que ens ve al cap és quina relació hi havia entre la masia i algunes barraques que són molt a prop de la casa?
A Moià, al sud de la masia del Masot (41º 48’ 232 – 002º 07’ 563 – 684). L’accés a l’interior és força complicat.
Es tracta d’un gran edifici de tres plantes (més el carcabà) construït aprofitant un penya-segat. Sembla que l’aigua l’agafava del torrent del Gai –aigües amunt del qual hi havia un altre molí– en una presa situada en el punt 41º 48’ 352 – 002º 07’ 763 – 703.
Actualment només en queden les parets principals i l’obrador que, malgrat estar ple de deixalles, és l’única part coberta de tota l’estructura. A l’interior encara es veu la mola sotana. A la porta, de llinda plana, es pot llegir la data de 1800.
Segons la Wikipèdia, es troba a prop del límit amb Castellterçol, a llevant de la Closella i al nord-oest del Pedrós, al terme de Castellcir, a l’enclavament de la Vall de Marfà, tot i no pertànyer a l’antiga parròquia de Sant Pere de Marfà, que tingué ajuntament propi entre el 1812 i el 1827. Al 1847 es va unir a Castellcir. Localització.
Pujalt (Castelllcir)
La casa presenta una estructura força clara: una zona construïda –potser ampliada- al segle XVII (com es veu en una llinda d’una finestra de la casa) a la que es va adossar, per la banda de llevant, un edifici i segurament també una tina. La porta d’entrada a aquest espai duu la data de 1799. La tina hauria de ser construïda en aquesta data o posteriorment.
Llinda de la tina de Pujalt
La càrrega i el trepitjat del raïm es feia per una obertura que hi ha a la banda de llevant, aprofitant un desnivell. Aquí hi ha la tina pròpiament dita, de forma cilíndrica amb un rebaix per al brescat, construïda amb cairons sense esmaltar. Dins de la casa s’observa la possible boixa (un tub metàl·lic que sembla connectar amb l’interior de la tina).
Just al davant de la boixa, a la que era la paret principal de la casa, hi ha el que aparentment sembla una porta amb una llinda plana de fusta. Aquest era el lloc on hi havia la premsa per a la brisa, perquè la gran fusta és el mascle del cargol de la premsa. La resta de l’aparell de premsat ha desaparegut, tot i que caldria estudiar més a fons unes pedres d’un dels costats de l’obertura.
Es troba molt a prop de ca la Rosa, al seu oest (41º 45’ 814 – 002º 04’ 746 – 685), a Castellterçol.
Com en els dos casos anteriors, es tracta d’una casa de planta quadrada d’uns 10 m de costat. A la banda nord-oest hi ha una tina, de la que només s’ha pogut evidenciar la forma cilíndrica exterior i la boixa que donava a l’interior de la casa.
Sota el serrat de Pujalt, al nord de Vilanova (41º 45’ 859 – 002º 04’ 655 – 693), a Castellterçol.
Correspon a la mateixa tipologia que la casa anterior i té una planta quadrada d’uns 10 m de costat, amb una gran porta a la part de baix (i una petita finestra) i dues finestres més grans al pis superior. S’entra a la casa per una gran porta amb una llinda d’arc rebaixat (1,60 m x 2,30 m). La primera sala està coberta per una volta rebaixada feta amb peces tallades en pedra tosca. A la banda esquerra (oest) hi ha el forn, però sembla que la cuina i el menjador havien estat al primer pis.
A la banda oest hi ha un pou negre i al nord, independent de la casa, una cisterna per recolllir aigua.
A la banda nord-est hi ha una tina de forma cilíndrica, a la que s’accedia per l’escala principal, que arrenca al final de l’entrada. Just a la porta de la tina hi ha una finestra que dóna a l’exterior. La boixa es troba a la planta de baix, a l’espai de la zona oriental.
Es troba a la mateixa alçada que la masia de Vilanova, a l’altra banda del torrent del mateix nom (41º 45’ 662 – 002º 04’ 386 – 636), al municipi de Castellterçol. Localització
Es tracta d’una casa nova, que s’adscriu a la tipologia de petites masies construïdes sobretot al llarg dels segles XVII i XVIII. D’aquesta manera, té una planta quadrada de 9,50 m de costat i l’espai útil es distribueix en dos pisos. Al pis inferior hi ha l’entrada, que era comuna per a les persones i el bestiar, i, a la dreta, la cuina amb el forn de coure el pa, una pica i un armari encastat a la paret. També s’evidencia el conducte del que fou la xemeneia. A l’entrada queden les restes de l’arrencada de l’escala que duia al primer pis
A l’estança del fons, que ocupa la meitat nord de la casa, hi ha la boixa de la tina de vi que tot seguit es comentarà. La coberta era feta amb un arc rebaixat.
La façana s’obre al sud-est per una gran porta d’uns dos metres d’amplada per 1,80 m d’altura. També hi ha tres finestres, dues al pis superior (una a cada habitació) i una altra de més petita a la cuina. Aquesta façana és paral·lela a l’eix de la teulada, a dues aigües i coberta amb lloses planes. Les llindes de les portes i les finestres són planes i sense cap inscripció. Les parets fan uns 60 cm de gruix i són fetes amb pedres i fang.
A la banda est hi ha les restes del que se suposa que va ser una antiga barraca, amb coberta de lloses, però ensorrada.
A la banda nord oriental hi ha una tina per a la fabricació de vi de forma cilíndrica i uns 2 m de diàmetre. Es troba dins d’un edifici de 3,30 m x 3,50 m, al qual s’accedia per la banda nord, pujant dos o tres graons que conduïen a una porta d’1,50 m d’amplada. La tina pròpiament dita està recoberta de cairons i presenta una petita rebava per permetre fixar-hi un brescat. Com s’ha dit, la boixa dóna a l‘interior de la casa.
S’evidencia que la casa ha estat construïda en moments històrics diferents, que s’han materialitzat en diferents ampliacions.
Aquesta casa no apareix en el mapa de 1914 que va fer el Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya.
A la banda de llevant de la riera Gavarresa (41º 52’ 340 – 002º 00’ 051 – 358), en terme d’Avinyó.
Tal com diu el mapa de patrimoni de la Diputació, es tracta d’un edifici construït amb carreus de pedra lligats amb morter, i amb una superfície aproximada de 90 m2. El sostre és de doble vessant i el conjunt presenta dues portes (una a la banda oest i l’altra a l’est) i tres finestres a la cara oest. La façana oest té una porta a la part inferior, coberta amb un teulat suportat per un parell de columnes de planta quadrada. A dins hi ha un petit espai –sota una volta de mig punt– on es troben les tres boixes de les tines.
Al pis de dalt, es troba una porta i una àmplia sala, amb les boques de tres tines (actualment dues d’elles són plenes de palla perquè l’espai s’ha fet servir de pallissa). A la del mig encara es pot veure l’espai on es trepitjava el raïm. Són tines de forma cilíndrica. En aquest espai destaca una premsa de cargol de grans dimensions, gairebé sencera tot i que força malmesa. Porta una inscripció que diu “Año 1870”.
Data de la premsa de les tines de la Posa. Hi diu “Año 1870”
Es troba entre Casanoves i can Serra de l’Arca, lleugerament per sota (41º 46’ 455- 002º 15’ 803 – 613), al municipi d’Aiguafreda.
Té una planta rectangular d’aproximadament 3,5 m x 2,5 m, orientada al sud-oest, on sembla que hi hauria hagut una porta. El sostre estava format per una volta de mig punt o rebaixada, feta amb grans blocs de pedra calcària. A l’extrem nord-oriental hi ha una fornícula excavada a la tartera sobre la qual està construïda. Semblaria que hagués estat una construcció adossada a un marge.
La Roca Foradada es troba al sud-est de Sant Segimon i al nord del turó de Collsaprunera (41º 49′ 174 – 002º 21′ 537 – 1291). Es tracta d’un penya-segat de pòrfirs obert a la cara nord-occidental de la muntanya en el qual es troben tres petites cavitats d’origen antròpic i funcionalitat desconeguda. Les dues primeres estan una a tocar de l’altra en el punt que s’ha indicat i la segona es troba una mica per sota, enfilant-se per un lleixa penjada.
Tenen aproximadament uns tres metres d’amplada i un parell d’altura, i un recorregut que no passa dels tres metres. No hi ha dubte que han estat excavades artificialment, però no semblen ser mines, perquè no hi ha presència de cap mena de minera en aquell lloc. Podrien tractar-se d’eremitoris vinculats al monestir de Sant Marçal, tal com reporta la llegenda de Sant Segimon, i en paral·lel a la cova d’aquest sant que es troba a tocar del santuari. De tota manera, també podria tractar-se d’explotacions mineres no reeixides (i fins i tot de refugis utilitzats en temps de guerra).
Es troba a llevant del coll Saprunera, en un revolt que fa la riera de la font de Matagalls, a la riba oest (41º 49’ 053 – 002º 21’ 814 – 1254).
Es tracta d’un corral de forma arrodonida i un diàmetre aproximat d’uns 12 m. A la zona oriental es conserva fins a 1,50 m del mur que el delimitava, que en algun punt arriba a tenir un metre de gruix. A la banda occidental hi ha les restes d’una possible barraca de 2 m x 2,50 m, aproximadament. Possiblement tenia una entrada al sud-oest, des de fora de l’espai reservat al bestiar.
Patrimoni Existencial 