Arqueologia – Pàgina 31 – Patrimoni Existencial

Jub, teuleria i premsa de Serra-Rica

Publicat el 26 febrer 201327 febrer 2013 by Francesc Roma Casanovas

Al costat de Serra-Rica (Muntanyola) hi ha una estructura rectangular (d’aproximadament 5 m x 6 m) excavada parcialment al sòl del lloc i coberta amb una volta de mig punt obrada a plec de llibre. Això li dóna un aspecte d’estar dividida en dos sectors: l’inferior, d’1,5 m d’alçada aproximadament, format per grans blocs rectangulars ben treballats i disposats en tres fileres; i el superior, que és l’espai que ha generat la volta del sostre. L’obertura d’entrada, en l’estat que es troba actualment, no es pot saber si corresponia a una porta o a algun altre tipus d’obertura. De qualsevol manera, val la pena remarcar que no s’evidencia l’existència de cap tipus d’escala que permeti accedir al fons de la construcció (que sembla cobert de rajols). D’aquesta manera es dificulta l’accés continuat al lloc, ja que cal superar una alçada aproximada d’un metre i mig.

L’estructura està coberta de terra i vegetació a la part superior. A la banda esquerra de l’entrada hi ha un conducte que semblaria haver correspost a una entrada d’aigua.
El mapa de patrimoni de patrimoni de la Diputació de Barcelona diu que aquest element presenta les característiques arquitectòniques tradicionals dels pous d’aglans de la zona del Lluçanès, amb una cambra, una coberta de volta i una porta d’accés de petites dimensions. Ens sembla, però, que hi faltaria una escala per poder-hi entrar i sortir-ne amb comoditat.

El mapa de patrimoni també diu que en el mateix pla hi ha una altra construcció en runes: un edifici rectangular de petites dimensions que presenta un basament en pedra i part en tàpia. És clar que es tracta d’una teuleria o rajoleria, a la part inferior de la qual es poden veure les dues boques que condueixen a les olles i, per sobre seu, un arc de mig punt una mica sobresortit que aguanta l’estança on es feia la cuita de les rajoles. Té unes mides aproximades de 3 m i planta quadrada.

Aquesta teuleria es va excavar parcialment al sòl aprofitant el desnivell. Només un metre de la part superior sobresortia del nivell del terra i era fet amb un mur de pedra relligada amb morter. Per sota es veu un metre de paret excavada a la sorra del lloc.

Creiem que el fet de trobar-se juntes ambdues estructures es podria interpretar com que ens trobem davant d’una rajoleria o teuleria que feia servir l’aigua que es recollia en un dipòsit subterrani. Això invalidaria la teoria de la tina d’aglans, tot i que no necessàriament. Pensem que aquestes tines a vegades reben el nom de jubs o aljubs d’aglans; però un jub també és un dipòsit d’aigües. Podria ben ser que algú, sense ser-ne conscient, hagués interpretat un aljub d’aigua com un aljub de guardar aglans. El fet de trobar-se enmig d’una roureda força extensa podria haver ajudat a aquest canvi de significat.

No deixa de ser simptomàtic el fet que la disposició del mur que forma el dipòsit sigui idèntica a la d’una bassa que es troba al costat de la casa de Serra-Rica: grans carreus de forma rectangular formen, en ambdós casos, les parets d’aquestes estructures. Segurament, doncs, es tractaria del dipòsit on es recollia l’aigua per pastar l’argila que s’utilitzava a la teuleria. Perquè, si no és així, d’on es treia l’aigua per a aquesta activitat?

Just al davant de l’entrada del jub es troben dues pedres que interpretem com un contrapès i una base de premsa (segurament de vi) partida per la meitat.

El contrapès fa unes mides de 60 cm x 50 cm, amb un gruix de 15 cm. Al centre presenta la típica cassoleta de 17 cm de diàmetre, i en cadascun dels extrems unes entalladures de 14 cm i 10 cm d’amplada. És una peça poc pesada i poc gruixuda, que segurament va ser partida per la meitat per donar-li una nova funció.

El que creiem que podria ser la base de la premsa correspon a un bloc d’1,20 m de llarg per 50 cm d’amplada, amb 23 cm de gruix a la part més ampla. La part interior va ser rebaixada (aquí només fa 11 cm de gruix) i fa 1 m de llarg per 28 cm d’ample. De tota manera, la peça sembla haver estat tallada pel mig, de manera longitudinal. En el lloc on es va fer el tall hi ha gravada la data de 1768, la lectura de la qual no presenta cap dubte (està posada de cap per avall, fet que sembla que indica que la premsa va ser reutilitzada posteriorment, precisament en aquell any). Aquesta data té un gran interès, perquè si el fons del jub està fet amb els mateixos materials i la mateixa tècnica que la bassa que hi ha al costat de Serra-Rica, s’ha de dir que la boixa de la bassa té gravada, també, la data de 1768. No creiem que es tracti d’una coincidència, sinó que la reutilització de la premsa hauria estat coetània de la construcció del jub i de la bassa.

Balmes de l’Aliguer o cova de l’Ocell

Publicat el 24 Juliol 2012 by Francesc Roma Casanovas

Gran cavitat situada al nord de ca l’Aliguer i a ponent del Racó de la Font, ben visible des de diferents punts (41º 44’ 742 – 002º 11’ 392 – 798). Segons l’Espeleoíndex, la boca fa 7 m x 3 m i està penjada a un 5 metres per damunt de la paret. De tota manera, la cova comença dins d’una balma força més gran. Consta d’una única galeria de 18 metres de longitud que es va reduint fins que finalment resta totalment ocupada per sediments. Podria tractar-se d’una antiga surgència fossilitzada establerta en uns estrats de gresos de l’eocè.[1]

La primera referència que en coneixem és de l’any 1967, quan es va topografiar la cavitat i s’hi varen fer unes prospeccions arqueològiques que s’estengueren a dues altres cavitats properes (les balmes de l’Aliguer i cova de la Figuera, que segurament són unes petites balmes que s’obren al mateix nivell i al costat de la principal). En el transcurs d’aquesta exploració s’hi varen trobar fragments de ceràmica neolítica i de sílex tallat. Els mateixos exploradors diuen que quan hi anaren l’any 1977, quan la cavitat no constava en cap inventari, hi varen trobar diversos signes d’haver estat explorada anteriorment.

Davant de la balma més gran hi ha un espai força pla que podria haver estat utilitzat com a refugi esporàdic. No hi hem trobat indicis d’una ocupació més estable, tot i que aquesta possibilitat no és descartable.

[1] http://www.espeleoindex.com

Balma d’en Roma

Publicat el 6 Juliol 2012 by Francesc Roma Casanovas

Balma situada en el límit municipal entre Sant Martí de Centelles i Castellcir, sota el pla de la Bruga. Sovint se l’anomena balma d’en Rom i es diu que aquesta persona, que hi vivia o s’hi refugiava, hauria estat un bandoler. El cert és que antigament sembla que era l’anomenada espluga Balarona, la primera referència de la qual és de l’any 1175. Més tard, la documentació ens duu a parlar d’una llibreta de confessions de 1692 on es diu “(…) en la roca foradada del castell de Castellsir alias dita Balma den Roma, se troban escrits Valentí Roma, y sa muller y familia (…)” que combreguen a Sant Martí.[1] Aquest document no està datat; el cert és que en la llista de confessions i comunions de Sant Martí de 1692 apareix la inscripció “De la Rocha foradada del castel de Castellcir”, on es diu que viuen Valentí Roma, Magdalena, la seva muller, Elisabet Roma donzella, Joseph Roma i Pera Roma.[2]

Amb aquesta documentació n’hi ha prou per mantenir que no es tracta d’una balma d’ocupació esporàdica, sinó que hi havia un autèntic mas, que avui dia encara s’intueix sobre el lloc.

Penjat al capdamunt del cingle, la balma presenta un espai tancat de 8 metres de llarg per 5,60 m de profunditat, amb una porta al costat de ponent que fa 90 cm d’ample per 1,65 m d’altura. A la banda sud, de cara a migdia, hi ha una obertura d’1,90 m per 80 cm d’altura, que fa les funcions de finestra. A la banda sud-est hi ha una mena de xemeneia-llar de foc.

Base Balma d'en Roma — Base sobre la qual s'assentava el mas de la balma d'en Roma

Just al davant d’aquest espai tancat hi ha un espai pla que fa 16 m de llarg per 10 d’ample. Tot i que actualment està ocupat esporàdicament per alguns animals, encara s’apercep un mur obrat que el tancava; a més a més, bona part d’aquest espai ha estat guanyat construint una estructura de pedra seca ben escairada al pendent de la muntanya. Ajuntant ambdós espais, la part construïda podia arribar als 24 m de llarg i als 10 de profunditat.

D’altra banda, especialment per sobre de la part actualment construïda, s’observen dues línies de forats per encastar bigues, que segurament tancaven la construcció. Això dibuixa un mas de dos pisos d’alçada, construït aprofitant una balma àmplia encarada al sud.

Malauradament la referència de 1692 és l’única que tenim documentada que faci referència a una ocupació constant de l’indret. En aquest cas, les restes arqueològiques semblen denotar una ocupació més prolongada que no la documentació.

[1] ABEV, Centelles, Sant Martí, W/3.

[2] ABEV, Centelles, Sant Martí, E/2.

Estructures prop del Traver

Publicat el 16 Juny 2012 by Francesc Roma Casanovas

Estructura del Traver — Estructura prop del Traver

A prop del Fornot del Traver, entre aquesta masia i can Borra, al cim d’un turó molt poc marcat (41º 42’ 615 – 002º 13’ 661 – 768) s’observa una estructura de planta més o menys circular i potser una quarantena de metres de diàmetre que podria correspondre a un mur. A l’extrem nord d’aquest conjunt, i al seu interior, s’han trobat les restes d’una estructura quadrangular, d’aproximadament un metre de costat i 0,50 m d’alçada total conservada.

Podria tractar-se d’un antic corral amb una petita cabana per als pastors, tot i que no caldria descartar que es tractés d’un assentament ibèric. La proximitat a la teuleria, un centenar de metres, també permetria pensar que es tractés d’algun refugi per als calcinaires.

Escassos metres al sud-oest d’aquesta estructura, en el mateix turó, s’aixeca un conjunt de pedres que semblen dibuixar dues estructures de formes quadrangulars al costat d’una de circular d’un metre de diàmetre (es conserva mig metre de paret). Com en el cas anterior, es tracta de construccions fetes amb pedra seca.

No es pot assegurar que aquestes dues estructures estiguin relacionades les unes amb les altres, però tampoc res indica el contrari. Caldria un estudi més aprofundit del lloc per poder-ne dir res en ferm.

Poblat iber de Puiggraciós

Publicat el 24 Mai 2012 by Francesc Roma Casanovas

Es troba en el punt més alt de la serra del Pollancre, el turó de Puiggraciós, a tocar de la torre de guaita (41º 42′ 173 – 002º 14′ 472 – 804). Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, va ser descobert el 1940 i excavat poc després. S’hi trobaren dos recintes sobreposats i emmurallats, excepte a la part que mira a la cinglera. Les troballes de ceràmica i les monedes indiquen una ocupació al llarg del segle III aC i que fou abandonat en l’etapa de romanització del país.

Actualment s’observa un recinte quadrangular, de 18,70 de llarg per aproximadament 8 m d’ample i parets d’1,60 m de gruix.

La descripció que en va fer el mapa de la Diputació diu:

“Les estructures conservades, corresponent a murs de pedra seca amb carreus ben desbastats de pedra local, es troben al punt més elevat del mateix turó, formant una estructura rectangular de 17 m per 10 m i per un gran recinte d’uns 42 metres d’amplada màxima, protegit per la banda nord per una muralla d’uns 240 metres de llargada; l’espadat de la cara de migjorn estalvià la construcció de la muralla en aquest costat. Fora d’aquest recinte, cap a ponent i en direcció al mas Pollancre, s’alçaven les cabanes del poblat disperses en un pla inclinat d’una extensió de 250 metres per 110 metres. Les muralles i les parets visibles encara a la part baixa, són també de pedra sense lligar.”

Can Tomàs

Publicat el 20 Mai 2012 by Francesc Roma Casanovas

Donem aquest nom a unes resta de casa situades sobre el sot del Bac, a llevant de ca l’Andreu (41º 43’ 720 – 002º 15’ 173 – 556).

L’estructura té una forma rectangular de 9 m de llarg per 5 d’ample, amb una possible porta a la banda sud (on podria haver-hi hagut una finestra). Els murs que es conserven fan 50 cm de gruix i en el punt màxim arriben a 1,70 m. No hi ha cap evidència que permeti pensar en un edifici de dos pisos, tot i que no es pot descartar que hi fossin.

Està construïda en pedra rogenca i calcària lligada amb fang i argamassa. Les cantonades estan ben escairades i són fetes amb peces treballades. També es troben altres peces treballades a la base de la porta i en una possible llinda, sense data, que fa u metre de longitud, situada fora de context.

A la part sud semblaria haver-hi hagut un corral o un possible segon cos, tot i que ens inclinem per la primera opció.

Aquesta masia no apareix en cap document i només l’hem documentada en el mapa de l’editorial Alpina Cingles de Bertí (reedició de 1967), de Josep M. Puchades i Francesc Corbera. Ha desaparegut en les edicions actuals.

La Rovira

Publicat el 7 Mai 2012 by Francesc Roma Casanovas

Les runes d’aquesta masia es troben a l’oest de Sant Pau de Montmany (41º 42’ 638 – 002º 14’ 467 – 595). Avui dia, la zona està tan bruta que resulta pràcticament impossible fer-ne una mínima descripció.

Diguem només que, segons el mapa de patrimoni de la Diputació, mitja casa pertany al Figaró i l’altra mitja a Sant Quirze de Safaja. La primera referència documental a la masia és de l’any 1322.

Sota la masia, però per sobre de la pista que va a can Pere Mestre, hi ha una petita bassa de 3,20 m per 2,70 m i una profunditat d’1.30 m, amb un rentador a la banda sud. La bassa recollia l’aigua d’una font que rajava allà mateix (possiblement amb una petita mina), avui dia seca. Aquesta aigua servia per regar uns camps situat a sota o al costat de la bassa.

Una mica al sud de la masia, a tocar seu, hi ha l’antiga era, enrajolada en part i l’altra coberta amb lloses de pedra rogenca. Feia unes mides aproximades de 20 m (de nord a sud) x 15 m (d’est a oest). Segurament, les rajoles que formen l’era varen ser cuites a la rajoleria que hi ha una mica més amunt (vegeu *)

Can Pere Mestre

Publicat el 6 Mai 2012 by Francesc Roma Casanovas

El mapa de patrimoni de la Diputació parla d’un edifici format per uns baixos, un primer pis i unes golfes sota teulada, cobert amb una teulada de doble vessant, de teula aràbiga i amb el carener perpendicular a la façana principal. Però avui dia la descripció és força diferent.

Es pot dir que aquest antic edifici, situat en un replà al nord-oest de Sant Pau de Montmany (41º 42’ 832 – 002º 14’ 554 – 553), tenia una planta rectangular, de gairebé deu metres de llarg per uns 7 metres d’ample. Tenia una porta al sud i possiblement una altra al nord (tot i que aquesta també podria haver estat una finestra). L’edifici presenta evidències d’haver tingut dos pisos, units per una escala situada a la dreta mateix de la porta principal, on semblaria haver-hi hagut la cuina, amb un possible forn.

La planta baixa estava dividida en dos espais per un ampli mur de 60 cm de gruix. Tot l’edifici està construït en pedra rogenca i calcària de la zona i relligat amb fang. La part exterior presenta un arrebossat amb argamassa en alguns indrets.

En l’estat actual no s’evidencien grans obertures a l’exterior i tot fa pensar que seria una casa més aviat precària, construïda durant l’edat moderna.

A la banda de ponent, s’observa una extracció de terra vermella, possiblement per a la construcció.

El Basí

Publicat el 30 Abril 2012 by Francesc Roma Casanovas

Aquest interessant conjunt, construït a l’aixopluc d’una paret de pedra sorrenca, gira entorn d’un petit edifici de planta més o menys rectangular de 6 m de llarg per 4 m d’ample. Aquest edifici té una porta a la banda nord i una finestra a l’est. La presència de teules àrabs a la zona podria ser un indicador del tipus de coberta que tenia. Sembla que es limitava a una única planta baixa.

L’edifici està construït sobre una terrassa com les altres que ressegueixen el cingle i al costat d’un saltant d’aigua normalment eixut que forma un ampli gorg (val la pena visitar-ne la part que es troba just a sobre el cingle per poder-ne observar el resultat de l’erosió secular).

La zona actualment està coberta per tot tipus de vegetació i l’exploració esdevé molt penosa. A la banda de llevant, una sèrie de bancals presenten encara les restes d’algunes oliveres mig mortes. A sota d’un roc desenganxat del cingle, hi ha un petit refugi, tapat amb una planxa metal·lica, en les parets del qual s’evidencia el pas d’alguns escaladors i alguns grafits no massa reculats en el temps. Passat el gorg apareix l’edifici que hem comentat, i sota l’edifici, en el llit del torrent que baixa del gorg, es troba un arc rebaixat que correspon a un canal d’aigua que recorre la part inferior del mur on s’assenta l’edifici. Just a sota la part de ponent de l’edifici apareix una mena d’albelló de 50 cm d’alçada per 40 cm d’amplada i d’un recorregut indeterminat que sembla que recollia l’aigua que es filtrava del gorg i la conduïa al rec que s’ha comentat. Està format amb pedra seca treballada i la cobertura és feta amb lloses de pedra sorrenca.

Seguint el curs del canal, que segueix arranat al marge, apareix una nova boca (55 cm d’ample per 75 cm d’alçada) d’una mena de mina o albelló fet amb pedra seca treballada i coberta amb lloses de pedra sorrenca. Les mides permeten entrar uns tres metres dins del conducte, fins que s’arriba a la roca mare. Aquí apareixen dues petites galeries, a dreta i esquerra, no massa amples i de poc recorregut. Sembla que aquest conducte seria el desaigüe d’una bassa que es troba a la feixa superior (on hi ha l’edifici), on s’arribava mitjançant uns graons.

Aquesta primera bassa és de planta irregular, per adaptar-se a la morfologia del terreny, i té uns dos metres de profunditat. Recull l’aigua que regalima de la paret (biot) amb l’ajuda d’uns petits canalets. La boixa, una peça de ferro, sembla que es troba en el lloc on acaba l’albelló descrit anteirorment.

Una mica més a ponent es troba una segona bassa, una mica més gran, també adaptada al contorn de la muntanya, i sota seu un altre arc de l’aqüeducte, aquest força més ample que l’anterior. Se suposa, caldrà comprovar-ho, que aquest aqüeducte recollia l’aigua que baixava pel torrent de can Basí.

A nivell documental, val la pena dir que l’1 de gener de 1692, Petrus Bazi de Sant Pere de Vallcàrquera, reconeix Maria Bazi i Vinyas, casada amb el seu fill Josep (ABEV, Vallcàrquera, St. Pere, R/1, p. 60). Aquest fet indicaria que la casa ja existia en aquell moment, excepte que el cognom no fes referència a la casa que havitaven aquests dos personatges.

Can Sidró

Publicat el 16 Abril 2012 by Francesc Roma Casanovas

Aquest edifici, situat a ponent de can Puig, més o menys a la mateixa alçada, però a l’altre costat de la Riereta (41º 43’ 658 – 002º 18’ 019 – 506) presenta l’estructura d’un mas compost per dos grans edificis amb diverses dependències. L’edifici principal hauria tingut dos pisos

Tal com diu Anna Gómez, les notícies històriques que es coneixen ens remunten a mitjan segle XVIII o ja dins el segle XIX. El seu estat de conservació, tot i precari, suggereix que hauria estat habitat fins no fa massa dècades.

L’edifici situat més al sud, el principal, presenta una finestra i una porta amb arcs conopials, fet que podria fer pensar en una cronologia del segle XVI o lleugerament anterior. De tota manera, aquest mas no apareix en el fogatge de 1515, a no ser que correspongués al mas Cap-rec, que no ha pogut ser localitzat.

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this: