Donem aquest nom a unes resta de casa situades sobre el sot del Bac, a llevant de ca l’Andreu (41º 43’ 720 – 002º 15’ 173 – 556).
L’estructura té una forma rectangular de 9 m de llarg per 5 d’ample, amb una possible porta a la banda sud (on podria haver-hi hagut una finestra). Els murs que es conserven fan 50 cm de gruix i en el punt màxim arriben a 1,70 m. No hi ha cap evidència que permeti pensar en un edifici de dos pisos, tot i que no es pot descartar que hi fossin.
Està construïda en pedra rogenca i calcària lligada amb fang i argamassa. Les cantonades estan ben escairades i són fetes amb peces treballades. També es troben altres peces treballades a la base de la porta i en una possible llinda, sense data, que fa u metre de longitud, situada fora de context.
A la part sud semblaria haver-hi hagut un corral o un possible segon cos, tot i que ens inclinem per la primera opció.
Aquesta masia no apareix en cap document i només l’hem documentada en el mapa de l’editorial Alpina Cingles de Bertí (reedició de 1967), de Josep M. Puchades i Francesc Corbera. Ha desaparegut en les edicions actuals.
Les runes d’aquesta masia es troben a l’oest de Sant Pau de Montmany (41º 42’ 638 – 002º 14’ 467 – 595). Avui dia, la zona està tan bruta que resulta pràcticament impossible fer-ne una mínima descripció.
Diguem només que, segons el mapa de patrimoni de la Diputació, mitja casa pertany al Figaró i l’altra mitja a Sant Quirze de Safaja. La primera referència documental a la masia és de l’any 1322.
Sota la masia, però per sobre de la pista que va a can Pere Mestre, hi ha una petita bassa de 3,20 m per 2,70 m i una profunditat d’1.30 m, amb un rentador a la banda sud. La bassa recollia l’aigua d’una font que rajava allà mateix (possiblement amb una petita mina), avui dia seca. Aquesta aigua servia per regar uns camps situat a sota o al costat de la bassa.
Una mica al sud de la masia, a tocar seu, hi ha l’antiga era, enrajolada en part i l’altra coberta amb lloses de pedra rogenca. Feia unes mides aproximades de 20 m (de nord a sud) x 15 m (d’est a oest). Segurament, les rajoles que formen l’era varen ser cuites a la rajoleria que hi ha una mica més amunt (vegeu *)
El mapa de patrimoni de la Diputació parla d’un edifici format per uns baixos, un primer pis i unes golfes sota teulada, cobert amb una teulada de doble vessant, de teula aràbiga i amb el carener perpendicular a la façana principal. Però avui dia la descripció és força diferent.
Es pot dir que aquest antic edifici, situat en un replà al nord-oest de Sant Pau de Montmany (41º 42’ 832 – 002º 14’ 554 – 553), tenia una planta rectangular, de gairebé deu metres de llarg per uns 7 metres d’ample. Tenia una porta al sud i possiblement una altra al nord (tot i que aquesta també podria haver estat una finestra). L’edifici presenta evidències d’haver tingut dos pisos, units per una escala situada a la dreta mateix de la porta principal, on semblaria haver-hi hagut la cuina, amb un possible forn.
La planta baixa estava dividida en dos espais per un ampli mur de 60 cm de gruix. Tot l’edifici està construït en pedra rogenca i calcària de la zona i relligat amb fang. La part exterior presenta un arrebossat amb argamassa en alguns indrets.
En l’estat actual no s’evidencien grans obertures a l’exterior i tot fa pensar que seria una casa més aviat precària, construïda durant l’edat moderna.
A la banda de ponent, s’observa una extracció de terra vermella, possiblement per a la construcció.
Aquest interessant conjunt, construït a l’aixopluc d’una paret de pedra sorrenca, gira entorn d’un petit edifici de planta més o menys rectangular de 6 m de llarg per 4 m d’ample. Aquest edifici té una porta a la banda nord i una finestra a l’est. La presència de teules àrabs a la zona podria ser un indicador del tipus de coberta que tenia. Sembla que es limitava a una única planta baixa.
L’edifici està construït sobre una terrassa com les altres que ressegueixen el cingle i al costat d’un saltant d’aigua normalment eixut que forma un ampli gorg (val la pena visitar-ne la part que es troba just a sobre el cingle per poder-ne observar el resultat de l’erosió secular).
Aqüeducte del Basí
La zona actualment està coberta per tot tipus de vegetació i l’exploració esdevé molt penosa. A la banda de llevant, una sèrie de bancals presenten encara les restes d’algunes oliveres mig mortes. A sota d’un roc desenganxat del cingle, hi ha un petit refugi, tapat amb una planxa metal·lica, en les parets del qual s’evidencia el pas d’alguns escaladors i alguns grafits no massa reculats en el temps. Passat el gorg apareix l’edifici que hem comentat, i sota l’edifici, en el llit del torrent que baixa del gorg, es troba un arc rebaixat que correspon a un canal d’aigua que recorre la part inferior del mur on s’assenta l’edifici. Just a sota la part de ponent de l’edifici apareix una mena d’albelló de 50 cm d’alçada per 40 cm d’amplada i d’un recorregut indeterminat que sembla que recollia l’aigua que es filtrava del gorg i la conduïa al rec que s’ha comentat. Està format amb pedra seca treballada i la cobertura és feta amb lloses de pedra sorrenca.
Seguint el curs del canal, que segueix arranat al marge, apareix una nova boca (55 cm d’ample per 75 cm d’alçada) d’una mena de mina o albelló fet amb pedra seca treballada i coberta amb lloses de pedra sorrenca. Les mides permeten entrar uns tres metres dins del conducte, fins que s’arriba a la roca mare. Aquí apareixen dues petites galeries, a dreta i esquerra, no massa amples i de poc recorregut. Sembla que aquest conducte seria el desaigüe d’una bassa que es troba a la feixa superior (on hi ha l’edifici), on s’arribava mitjançant uns graons.
Aquesta primera bassa és de planta irregular, per adaptar-se a la morfologia del terreny, i té uns dos metres de profunditat. Recull l’aigua que regalima de la paret (biot) amb l’ajuda d’uns petits canalets. La boixa, una peça de ferro, sembla que es troba en el lloc on acaba l’albelló descrit anteirorment.
Una mica més a ponent es troba una segona bassa, una mica més gran, també adaptada al contorn de la muntanya, i sota seu un altre arc de l’aqüeducte, aquest força més ample que l’anterior. Se suposa, caldrà comprovar-ho, que aquest aqüeducte recollia l’aigua que baixava pel torrent de can Basí.
A nivell documental, val la pena dir que l’1 de gener de 1692, Petrus Bazi de Sant Pere de Vallcàrquera, reconeix Maria Bazi i Vinyas, casada amb el seu fill Josep (ABEV, Vallcàrquera, St. Pere, R/1, p. 60). Aquest fet indicaria que la casa ja existia en aquell moment, excepte que el cognom no fes referència a la casa que havitaven aquests dos personatges.
Aquest edifici, situat a ponent de can Puig, més o menys a la mateixa alçada, però a l’altre costat de la Riereta (41º 43’ 658 – 002º 18’ 019 – 506) presenta l’estructura d’un mas compost per dos grans edificis amb diverses dependències. L’edifici principal hauria tingut dos pisos
Tal com diu Anna Gómez, les notícies històriques que es coneixen ens remunten a mitjan segle XVIII o ja dins el segle XIX. El seu estat de conservació, tot i precari, suggereix que hauria estat habitat fins no fa massa dècades.
L’edifici situat més al sud, el principal, presenta una finestra i una porta amb arcs conopials, fet que podria fer pensar en una cronologia del segle XVI o lleugerament anterior. De tota manera, aquest mas no apareix en el fogatge de 1515, a no ser que correspongués al mas Cap-rec, que no ha pogut ser localitzat.
Aquesta tina d’aglans es troba una mica per sobre de la casa de Castellar, a tocar d’aquesta. Es tracta d’un edifici adossat a un marge, amb una porta de les mides d’una casa. De la porta n’arrenquen unes escales (8-10 graons) que duen fins al fons de la tina. Aquesta té planta rectangular, aproximadament de 4 m de costat. A la banda nord (al costat de la porta) hi ha una entrada d’aigua que prové d’una bassa que es va construir a la mateixa època. A la paret del fons, just a la part oposada de la porta, hi ha una fornícula triangular que ens diuen que servia per deixar-hi les eines.
L’edifici presenta mostres d’haver estat ocupat per aigua fins a l’alçada de la porta, de manera que les escales quedaven submergides. Ens diuen que els aglans s’havien d’estovar amb aigua, però no podem precisar si era per conservar-los o només per estovar-los. L’estructura faria pensar en una conservació en aigua, perquè no hi ha cap espai per poder mantenir els aglans en sec, de manera que calia estovar-los tots al mateix moment.
A la llinda de la porta de la tina hi ha gravada la data de 1766. Al costat de la casa hi ha un dipòsit amb una inscripció de l’any 1770. Ens diuen que en aquell moment hi va haver una forta expansió de la masia i es varen fer moltes reformes.
En diuen que a la Tria (Hostalets) hi havia hagut una altra tina, que varen colgar quan va deixar de ser útil.
Quan la Lleixa supera el grau dels Matxos, anant en direcció nord, es troba la pista que connecta els nuclis de l’Abella i de Sant Miquel Sesperxes. Des de la pista, un corriol indicat permet accedir a la font del Rouret (també dita de can Tres Quarts). Aquesta es troba en el punt 41º 45′ 522 – 002º 13′ 891. També s’hi pot accedir per un camí empedrat que baixa des de can Tres Quarts, que s’agafa just al costat d’un petit mirador penjat sobre el cingle.
La font en ella mateixa no té res especial; fins i tot les rodalies són força brutes a causa de què l’espai adjacent va ser utilitzat com a abocador d’escombraries de la casa. El que la fa atractiva és el gravat que es pot veure a la paret del cingle. Es tracta d’un rostre humà, possiblement una dona, amb el cabell llarg i una mà (la dreta) clarament delimitats. També s’hi observa un possible pit. Al costat hi ha algunes inicials i una data que semblaria correspondre a l’any 1985.
No sabem el seu origen, ni l’autor, ni tan sols la data en què es va gravar. Malauradament algunes persones poc cíviques han fet grafits a sobre del gravat i l’han desvirtuat força (això, malgrat tot, ajuda a la seva localització).
La masia del Bellit enfonsa les seves arrels fins al segle XII, però no és fins als segles XVII i XVIII que es construiran tots els annexos ramaders al voltant de la casa. A partir de finals del segle XIX la casa s’anà descuidant fins a quedar en un estat força ruïnós.
Al nord-est de la casa, en l’anomenat sot del Molinot, apareixen les restes del que se suposa que fou un antic molí associat a aquest mas. De tota manera, les seves característiques arquitectòniques tampoc no permeten atribuir-li un moment històric concret.
Es tracta d’un conjunt format per un mur construït sobre roca mare, aprofitant el desnivell natural, amb grans blocs de pedra local, ben escairats, utilitzant el sistema de pedra seca, sense lligar. La part visible del mur fa una amplada d’uns 17 metres, i per la part de baix es conserva una obertura que podria haver funcionat com a pas per l’aigua un cop l’energia d’aquesta s’hagués aprofitat.
Més amunt del molí del Bellit, a uns 20 i 50 m, es troben les restes de dues rescloses amb les seves basses. La primera resclosa és de mur de pedra seca i regula l’aigua de la primera bassa, aquesta és de petites dimensions i uns 5 m ample. D’aquesta bassa en surt un rec que conduïa l’aigua al molí. La resclosa i la bassa superior estan en molt mal estat. També s’hi evidencien un parell de petits horts que aprofitaven l’aigua del torrent.
La presa es troba en el punt 41º 45′ 785 – 002º 18′ 798 – 1055, evidentment just en el llit del torrent.
El que queda d’aquesta casa es troba a la carena del Soler, a ponent d’aquesta masia, just abans d’arribar a la torre d’alta tensió (41º 45′ 393 – 002º 16′ 608 – 689). El mapa de l’editorial Alpina la situa correctament, o sigui que, tot i que costa de veure des del camí, no hi ha massa problema a trobar-la.
Aquesta casa és un misteri, des del punt de vista historiogràfic. Sabem que pertanyia a la parròquia de Santa Maria de Tagamanent i que al 1861, en el quadern de liquidacions, pertanyia a Josep Terrés Carlos. L’estat actual no permet dir gaire cosa sobre la seva cronologia. És possible que la seva construcció s’associés a l’explotació de la vinya durant el segle XIX, tot i que no es descarta algun altre ús agrari o fins i tot l’explotació d’alguna pedrera propera.
El mapa de patrimoni i el treball d’Enric Garcia-Pey indiquen que se’n conserva una cantonada, però actualment només resta dempeus un petit pany de paret. El bosc ha envaït completament la zona i les feixes que rodejaven la casa i li dóna un aire obac que no correspon a la seva situació damunt la carena.
Entre les restes de la masia s’han trobat algunes parts d’un setial de premsa, que descrivim aquí.
A tocar de la pista que va de Sant Pere de Valldeneu fins a Castellar, en el punt 41º 44′ 580 – 002º 15′ 531 – 520, apareixen les restes d’una antiga cabana, que fa temps que teníem localitzats. Actualment només es conserven les primeres filades del cos de l’edificació, una edificació que feia aproximadament 2 m de llarg per 1,5 m d’amplada. L’edifici es trobava orientat al sud i estava a tocar d’un camí i encastat al marge. Era fet de pedra sorrenca vermella.
Just al davant es conserva el que devia ser la llinda de la barraca, que fa 1,10 m de llarg per 30 cm d’ample i uns 25 cm de gruix. Al fons, a la banda nord, es conserva perfectament una furnícula de 33 cm d’ample per 45 cm d’alt.
Poc metres més al nord, en el punt 41º 44′ 600 – 002º 15′ 522 – 531, es conserva una altra barraca que respon a les mateixes característiques i que, de moment, encara està sencera. Només ha perdut part de la paret est, tot i que el conjunt amenaça ruïna.
Es tracta d’una cabana arrambada a un marge, al costat del camí. Té 2,30 m de llarg per 1,80 m d’ample i l’alçada, en el punt més alt, arriba a 1,60 m. La seva porta també s’obre al sud i fa 65 cm d’ample per 1,25 m d’alt. Mentre les parets de l’edifici fan aproximadament un metre de gruix, a la banda de la porta aquesta amplada es redueix fins als 45 cm. La porta està delimitada per una única llinda plana de 1,20 m per 20 cm per 25 cm de gruix.
La barraca està feta amb pedra sorrenca vermella treballada en angles rectes (tot i que també hi ha algun element de pedra calcària).
A la banda nord hi ha una fornícula de 50 cm d’alt per 32 cm d’ample i 50 cm de profunditat. Aquesta fornícula comença a 50 cm del terra.
A l’angle dret, al fons, hi ha un cocó de 42 cm d’ample per 32 d’alt i 65 cm de profunditat. Es troba al nivell del terra Normalment aquest cocons servien per guardar-hi les eines, d’aquí la seva gran profunditat.
La barraca tanca amb una falsa cúpula, amb una pedra força gran al mig i té algunes bigues fetes amb troncs sense treballar (que actualment estan podrits i amenacen amb l’ensorrament de la volta.
Patrimoni Existencial 