Es tracta de dues estructures clarament diferenciades que es troben al nord de la masia de can Jeroni (Bigues), a la riba dreta del torrent, lleugerament elevades i enmig d’un clap de bosc (41º 41’ 008 – 002º 13’ 196 – 275).
El primer és un forn d’obra de dos metres d’ample per 2,20 m de profunditat. A la banda de muntanya (est), encara presenta la part inferior de la paret que tancava el forn. S’observen disset forats (fumeroles) que comuniquen el forn amb l’olla (un metre de profunditat). Aquesta té planta circular i s’hi accedeix per un corredor de mig metre, tot fet en argila cuita. L’interior està ocupat per una columna circular.
Presenta una important analogia formal amb el que s’anomenen forns ibèrics, però el material que apareix a la zona (maons i teules) no corresponen a aquesta datació.
La segona estructura es troba a escassos metres de l’anterior, en el mateix marge. Es va descriure com una estructura indeterminada que podria correspondre a un forn de pega, segons l’Inventari del Patrimoni Industrial de Catalunya. Presenta la forma d’una gran olla feta amb terra cuita. Fa uns dos metres de diàmetre en la seva part més ampla i una mica més d’un metre i mig d’altura.
Al nord de can Giravent, a la pista que puja a can Jeroni (41º 43’ 171 – 002º 25’ 913 – 273), a Santa Maria de Palautordera.
El forn pròpiament dit feia 2 m x 2,5 m i es conserven una trentena de forats (fumeroles) d’aproximadament 20 cm x 12 cm. Aquests forats, tenen una profunditat de 40 cm i comuniquen amb les dues olles. De fet, es tracta d’una única cambra de combustió separada per un mur, de manera que queden dos espais d’aproximadament un metre d’ample i uns 80 cm d’altura.
Va ser desenterrat als anys setanta del segle XX. El mapa de patrimoni de la Generalitat el data de l’edat del ferro/ibèric (-650 / -50).
Es troba en una terrassa a sobre del Rifer, a ponent de can Noguera (41º 43’ 296 – 002º 26’ 660 – 319), a Fogars de Montclús.
Des de can Noguera es veuen les restes d’una obra esfondrada en el marge dret del torrent. Una visitat a la part superior sembla indicar que es tracta d’una antiga bassa de molí, avui dia reblerta de sediments i utilitzada com a camp de conreu, amb el pou seccionat per la meitat per l’esllavissament del marge.
Al costat hi ha la font del Molinot, amb una inscripció que diu “Año 1865”. Una altra inscripció al costat indica que es va restaurar als anys setanta del segle XX.
Al nord de can Valls de Mosqueroles (Fogars de Montclús), al sot del Còdol (41º 43’ 568 – 002º 27’ 008 – 315).
Es tracta d’un forn de 3,30 m de diàmetre i uns 3 m d’alçada, amb un fons còncau de 2,30 m que comença al sòcol. A la part superior, les mides van disminuint fins que la boca superior arriba a fer uns dos metres de diàmetre.
S’accedeix al seu interior per una porta a la cara sud d’1,70 m per 0,60 m, que deixa just al peu d’aquest sòcol. Sembla que per sota del nivell de la porta, en el punt més baix del forn, hi podria haver algun tipus de connexió amb el cobert que hi ha a l’entrada.
Efectivament, aquest forn presenta un espai cobert just al davant de la boca de 5 m x 3 m , cobert amb una teulada de teules àrabs a una aigua. A dins, a llevant, hi ha una fornícula de 90 cm x 35 cm x 50 cm. Hi queden les restes d’un antic carro.
La part interior presenta una zona força vidriada, però a les rodalies no es troben pedres calcàries amb abundància. Només n’hi ha una petita beta. De tota manera, a la casa ens diuen que han sentit explicar que amb la calç d’aquest forn es varen fer les obres de la carretera de Santa Fe.
Al bosc del Forn, al sud del Bruguer (41º 39’ 535 – 002º 125’ 267 – 303), al marge esquerre del torrent.
Estructura de forma acampanada amb parets de terra cuita de 15 cm de gruix, excavada al marge del torrent i de planta rodona. Presenta una boca superior circular d’uns 80 cm de diàmetre, que es va eixamplant progressivament a partir dels 40 cm fins que arriba a un diàmetre d’1,80 m a la part més baixa (una part del llavi està trencada). Presenta una alçada d’1,60 m, tot i que sembla que bona part del fons està omplert de sediments. A la part del davant hi ha una obertura en forma de semicircumferència de 40 cm d’ample per 30 cm d’altura.
Les parets no estan gens vidriades.
Aquest forn sembla correspondre al mateix model dels que es troben a Olzinelles, a can Valls, que podrien remuntar-se al segle IX.
Al costat de Serra-Rica (Muntanyola) hi ha una estructura rectangular (d’aproximadament 5 m x 6 m) excavada parcialment al sòl del lloc i coberta amb una volta de mig punt obrada a plec de llibre. Això li dóna un aspecte d’estar dividida en dos sectors: l’inferior, d’1,5 m d’alçada aproximadament, format per grans blocs rectangulars ben treballats i disposats en tres fileres; i el superior, que és l’espai que ha generat la volta del sostre. L’obertura d’entrada, en l’estat que es troba actualment, no es pot saber si corresponia a una porta o a algun altre tipus d’obertura. De qualsevol manera, val la pena remarcar que no s’evidencia l’existència de cap tipus d’escala que permeti accedir al fons de la construcció (que sembla cobert de rajols). D’aquesta manera es dificulta l’accés continuat al lloc, ja que cal superar una alçada aproximada d’un metre i mig.
L’estructura està coberta de terra i vegetació a la part superior. A la banda esquerra de l’entrada hi ha un conducte que semblaria haver correspost a una entrada d’aigua.
El mapa de patrimoni de patrimoni de la Diputació de Barcelona diu que aquest element presenta les característiques arquitectòniques tradicionals dels pous d’aglans de la zona del Lluçanès, amb una cambra, una coberta de volta i una porta d’accés de petites dimensions. Ens sembla, però, que hi faltaria una escala per poder-hi entrar i sortir-ne amb comoditat.
Teuleria de Serra-Rica
El mapa de patrimoni també diu que en el mateix pla hi ha una altra construcció en runes: un edifici rectangular de petites dimensions que presenta un basament en pedra i part en tàpia. És clar que es tracta d’una teuleria o rajoleria, a la part inferior de la qual es poden veure les dues boques que condueixen a les olles i, per sobre seu, un arc de mig punt una mica sobresortit que aguanta l’estança on es feia la cuita de les rajoles. Té unes mides aproximades de 3 m i planta quadrada.
Aquesta teuleria es va excavar parcialment al sòl aprofitant el desnivell. Només un metre de la part superior sobresortia del nivell del terra i era fet amb un mur de pedra relligada amb morter. Per sota es veu un metre de paret excavada a la sorra del lloc.
Creiem que el fet de trobar-se juntes ambdues estructures es podria interpretar com que ens trobem davant d’una rajoleria o teuleria que feia servir l’aigua que es recollia en un dipòsit subterrani. Això invalidaria la teoria de la tina d’aglans, tot i que no necessàriament. Pensem que aquestes tines a vegades reben el nom de jubs o aljubs d’aglans; però un jub també és un dipòsit d’aigües. Podria ben ser que algú, sense ser-ne conscient, hagués interpretat un aljub d’aigua com un aljub de guardar aglans. El fet de trobar-se enmig d’una roureda força extensa podria haver ajudat a aquest canvi de significat.
No deixa de ser simptomàtic el fet que la disposició del mur que forma el dipòsit sigui idèntica a la d’una bassa que es troba al costat de la casa de Serra-Rica: grans carreus de forma rectangular formen, en ambdós casos, les parets d’aquestes estructures. Segurament, doncs, es tractaria del dipòsit on es recollia l’aigua per pastar l’argila que s’utilitzava a la teuleria. Perquè, si no és així, d’on es treia l’aigua per a aquesta activitat?
Contrapès de Serra-Rica
Just al davant de l’entrada del jub es troben dues pedres que interpretem com un contrapès i una base de premsa (segurament de vi) partida per la meitat.
El contrapès fa unes mides de 60 cm x 50 cm, amb un gruix de 15 cm. Al centre presenta la típica cassoleta de 17 cm de diàmetre, i en cadascun dels extrems unes entalladures de 14 cm i 10 cm d’amplada. És una peça poc pesada i poc gruixuda, que segurament va ser partida per la meitat per donar-li una nova funció.
El que creiem que podria ser la base de la premsa correspon a un bloc d’1,20 m de llarg per 50 cm d’amplada, amb 23 cm de gruix a la part més ampla. La part interior va ser rebaixada (aquí només fa 11 cm de gruix) i fa 1 m de llarg per 28 cm d’ample. De tota manera, la peça sembla haver estat tallada pel mig, de manera longitudinal. En el lloc on es va fer el tall hi ha gravada la data de 1768, la lectura de la qual no presenta cap dubte (està posada de cap per avall, fet que sembla que indica que la premsa va ser reutilitzada posteriorment, precisament en aquell any). Aquesta data té un gran interès, perquè si el fons del jub està fet amb els mateixos materials i la mateixa tècnica que la bassa que hi ha al costat de Serra-Rica, s’ha de dir que la boixa de la bassa té gravada, també, la data de 1768. No creiem que es tracti d’una coincidència, sinó que la reutilització de la premsa hauria estat coetània de la construcció del jub i de la bassa.
Gran cavitat situada al nord de ca l’Aliguer i a ponent del Racó de la Font, ben visible des de diferents punts (41º 44’ 742 – 002º 11’ 392 – 798). Segons l’Espeleoíndex, la boca fa 7 m x 3 m i està penjada a un 5 metres per damunt de la paret. De tota manera, la cova comença dins d’una balma força més gran. Consta d’una única galeria de 18 metres de longitud que es va reduint fins que finalment resta totalment ocupada per sediments. Podria tractar-se d’una antiga surgència fossilitzada establerta en uns estrats de gresos de l’eocè.[1]
La primera referència que en coneixem és de l’any 1967, quan es va topografiar la cavitat i s’hi varen fer unes prospeccions arqueològiques que s’estengueren a dues altres cavitats properes (les balmes de l’Aliguer i cova de la Figuera, que segurament són unes petites balmes que s’obren al mateix nivell i al costat de la principal). En el transcurs d’aquesta exploració s’hi varen trobar fragments de ceràmica neolítica i de sílex tallat. Els mateixos exploradors diuen que quan hi anaren l’any 1977, quan la cavitat no constava en cap inventari, hi varen trobar diversos signes d’haver estat explorada anteriorment.
Davant de la balma més gran hi ha un espai força pla que podria haver estat utilitzat com a refugi esporàdic. No hi hem trobat indicis d’una ocupació més estable, tot i que aquesta possibilitat no és descartable.
Balma d'en Roma (vegeu els encaixos de les bigues a la paret)
Balma situada en el límit municipal entre Sant Martí de Centelles i Castellcir, sota el pla de la Bruga. Sovint se l’anomena balma d’en Rom i es diu que aquesta persona, que hi vivia o s’hi refugiava, hauria estat un bandoler. El cert és que antigament sembla que era l’anomenada espluga Balarona, la primera referència de la qual és de l’any 1175. Més tard, la documentació ens duu a parlar d’una llibreta de confessions de 1692 on es diu “(…) en la roca foradada del castell de Castellsir alias dita Balma den Roma, se troban escrits Valentí Roma, y sa muller y familia (…)” que combreguen a Sant Martí.[1] Aquest document no està datat; el cert és que en la llista de confessions i comunions de Sant Martí de 1692 apareix la inscripció “De la Rocha foradada del castel de Castellcir”, on es diu que viuen Valentí Roma, Magdalena, la seva muller, Elisabet Roma donzella, Joseph Roma i Pera Roma.[2]
Amb aquesta documentació n’hi ha prou per mantenir que no es tracta d’una balma d’ocupació esporàdica, sinó que hi havia un autèntic mas, que avui dia encara s’intueix sobre el lloc.
Penjat al capdamunt del cingle, la balma presenta un espai tancat de 8 metres de llarg per 5,60 m de profunditat, amb una porta al costat de ponent que fa 90 cm d’ample per 1,65 m d’altura. A la banda sud, de cara a migdia, hi ha una obertura d’1,90 m per 80 cm d’altura, que fa les funcions de finestra. A la banda sud-est hi ha una mena de xemeneia-llar de foc.
Base sobre la qual s'assentava el mas de la balma d'en Roma
Just al davant d’aquest espai tancat hi ha un espai pla que fa 16 m de llarg per 10 d’ample. Tot i que actualment està ocupat esporàdicament per alguns animals, encara s’apercep un mur obrat que el tancava; a més a més, bona part d’aquest espai ha estat guanyat construint una estructura de pedra seca ben escairada al pendent de la muntanya. Ajuntant ambdós espais, la part construïda podia arribar als 24 m de llarg i als 10 de profunditat.
D’altra banda, especialment per sobre de la part actualment construïda, s’observen dues línies de forats per encastar bigues, que segurament tancaven la construcció. Això dibuixa un mas de dos pisos d’alçada, construït aprofitant una balma àmplia encarada al sud.
Malauradament la referència de 1692 és l’única que tenim documentada que faci referència a una ocupació constant de l’indret. En aquest cas, les restes arqueològiques semblen denotar una ocupació més prolongada que no la documentació.
A prop del Fornot del Traver, entre aquesta masia i can Borra, al cim d’un turó molt poc marcat (41º 42’ 615 – 002º 13’ 661 – 768) s’observa una estructura de planta més o menys circular i potser una quarantena de metres de diàmetre que podria correspondre a un mur. A l’extrem nord d’aquest conjunt, i al seu interior, s’han trobat les restes d’una estructura quadrangular, d’aproximadament un metre de costat i 0,50 m d’alçada total conservada.
Podria tractar-se d’un antic corral amb una petita cabana per als pastors, tot i que no caldria descartar que es tractés d’un assentament ibèric. La proximitat a la teuleria, un centenar de metres, també permetria pensar que es tractés d’algun refugi per als calcinaires.
Escassos metres al sud-oest d’aquesta estructura, en el mateix turó, s’aixeca un conjunt de pedres que semblen dibuixar dues estructures de formes quadrangulars al costat d’una de circular d’un metre de diàmetre (es conserva mig metre de paret). Com en el cas anterior, es tracta de construccions fetes amb pedra seca.
No es pot assegurar que aquestes dues estructures estiguin relacionades les unes amb les altres, però tampoc res indica el contrari. Caldria un estudi més aprofundit del lloc per poder-ne dir res en ferm.
Es troba en el punt més alt de la serra del Pollancre, el turó de Puiggraciós, a tocar de la torre de guaita (41º 42′ 173 – 002º 14′ 472 – 804). Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, va ser descobert el 1940 i excavat poc després. S’hi trobaren dos recintes sobreposats i emmurallats, excepte a la part que mira a la cinglera. Les troballes de ceràmica i les monedes indiquen una ocupació al llarg del segle III aC i que fou abandonat en l’etapa de romanització del país.
Actualment s’observa un recinte quadrangular, de 18,70 de llarg per aproximadament 8 m d’ample i parets d’1,60 m de gruix.
La descripció que en va fer el mapa de la Diputació diu:
“Les estructures conservades, corresponent a murs de pedra seca amb carreus ben desbastats de pedra local, es troben al punt més elevat del mateix turó, formant una estructura rectangular de 17 m per 10 m i per un gran recinte d’uns 42 metres d’amplada màxima, protegit per la banda nord per una muralla d’uns 240 metres de llargada; l’espadat de la cara de migjorn estalvià la construcció de la muralla en aquest costat. Fora d’aquest recinte, cap a ponent i en direcció al mas Pollancre, s’alçaven les cabanes del poblat disperses en un pla inclinat d’una extensió de 250 metres per 110 metres. Les muralles i les parets visibles encara a la part baixa, són també de pedra sense lligar.”
Patrimoni Existencial 