Arqueologia – Pàgina 34 – Patrimoni Existencial

El Solà

Publicat el 18 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

Masia avui enrunada situada al nord de Rovirals i a l’est de Vilardebò (41º 44 708 – 002º 17′ 223 – 795). Actualment l’estructura està partida per una pista que passa pel mig, a tocar de l’era de la casa. Això dibuixa un edifici amb tres cossos.

La casa presenta la curiositat de què les parets de la banda nord, part que dóna a la muntanya, estan aguantades per un parell de contraforts, per evitar que caiguin. Aquest fet sembla indicar un moviment del terreny pendent avall, moviment que sembla insinuar-se també en alguns dels murs de les feixes que rodegen la casa.

Del conjunt, en destaquem l’era, situada a l’est de la casa, a uns cinquanta metres i en l’espai que queda entre els tres edificis. Se’n conserven, perfectament arrenglerades, les 13 peces que formaven la part sud, amb un realç per evitar la pèrdua del gra.

La peça que tanca l’era per la part sud-est fa 1,68 m de llarg per 45 cm d’ample i uns 25 cm de gruix. A 8 cm de la banda més llarga i a 20 de la curta hi ha el rebaix de 4-5 cm que evitava la pèrdua del gra.

L’era feia 13,75 m de llarg i uns 13 d’ample (aquesta mida caldria verificar-la en una excavació). Al nord-est de l’era hi ha les restes d’un edifici de dos pisos que segurament corresponia a la pallissa, que sembla que havia tingut entrades per la part superior i per la inferior.

Segons Anna Gómez, aquesta masia apareix documentada en els fogatges de 1497, 1515 i 1553, tot i que el topònim ens apareix des del segle XII, en un pergamí de l’Arxiu de la Corona d’Aragó on es fa referència a “P. de Solano”. La seva cronologia constructiva és poc precisa, ja que no es conserven elements arquitectònics clars per poder ajustar dates, ni es conserva cap llinda amb cap inscripció indicativa. La tècnica constructiva de la casa i la presència de rajola i els arrebossats, ens fan pensar en una cronologia força tardana, segle XVIII, moment de gran auge constructiu arreu de Catalunya. Aquesta ocupació hauria perdurant fins a principis del segle XX, com ens documenta el Registre de la Propietat (1912) i el Cadastre de 1947.

Forn de Vilardebò

Publicat el 16 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

Forn de calç a tocar de la pista que puja al Bellver, en el punt 41º 44′ 812 – 002º 17′ 001 – 778, indicat en el mapa de l’editorial Alpina.

Fa uns 4 m de diàmetre i la seva alçada és de 3,5 m a la banda nord (part més alta) i de 2 m a la part sud (més baixa). Té una boca, orientada al sud de 0,90 m d’ample (no es pot saber l’alçada a causa de l’acumulació de sediments i matèria orgànica que el pou presenta a l’interior).

La diferència d’alçada entre el llavi superior i l’inferior s’explica per la comoditat de realitzar la càrrega i la descàrrega de les pedres per la part més baixa, que acostuma a coincidir amb la zona on hi ha la boca per on s’alimentava el foc.

Refugi superior de la Solella de l’Oller

Publicat el 14 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

Precari refugi format sota un gran bloc calcari caigut, de dimensions expectaculars. El gran bloc superior, de més de dos metres d’alçada, permet un sostre pràcticament pla. Reposa entre els materials sedimentaris caiguts del cingle (pedres i terra), a la banda de ponent, i un altre gran bloc, a llevant. L’espai original es va eixamplar fins a aconseguir una superfície força irregular de 4,10 m x 2,50 m i una alçada mitjana d’1,50 m.

A la cara nord, l’obertura, que ja era més petita, ha estat parcialment tancada amb un mur de pedra seca. El fet de quedar lleugerament més elevada li dóna l’aparença d’una finestra. En canvi, a la cara sud-oest hi ha una gran obertura per on s’accedeix a l’interior.

Aquest refugi presenta mostres evidents d’haver estat ocupat esporàdicament en els darrers anys.

Es troba en el punt 41º 45′ 228 – 002º 14′ 104 – 577, una vintena de metres per sobre de la pista.

Entre la pista i aquest refugi hi ha un altre bloc amb un precari recer tancat per un petit mur de pedres, segurament de construcció recent. Es troba en el punt 41º 45′ 229 – 002º 14′ 117 – 568.

Francesc Roma i Casanovas

Inventari del Patrimoni Existencial de l’Alt Congost

Aquesta obra està subjecta a una llicència de 
Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 2.5 de Creative Commons

Ca l’Hoste

Publicat el 13 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

El sot de Ca l’Hoste és un afluent del sot del Socau. Un camí molt embardissat i perdedor permet arribar-hi des del revolt que hi ha passat el Socau (masia). Ca l’Hoste es troba en el punt 41º 43′ 657 – 002º 18′ 654 – 641, una mica al nord del que indica el mapa de l’editorial Alpina, enmig d’un magnífic alzinar molt net que ha crescut sobre les antigues feixes de la casa.
L’alzinar conserva mostres d’haver estat carbonejat de manera continuada (segurament després de l’abandonament de la masia). És possible que una petita estructura de pedra seca que hi ha en un dels bancals correspongués a un aparador de barraca de carboners. Les feixes varen ser protegides dels torrents mitjançant murs de pedra seca.
De la casa, actualment en restes tres parets. Sembla que l’edifici era d’un sol pis, de planta rectangular, de 9 m x 5 m, amb dues estances, la millor conservada de les quals feia 4 m d’ample. El mur sud feia 60 cm de gruix, mentre el nord es troba adossat a la paret natural. En aquest darrer es troben dues fornícules d’aproximadament 55 cm de llarg per 40 cm d’ample i 40 cm de fons. Sobre la fornícula oest, que està mig tapada de sediments, apareix una pedra que sobresurt 24 cm del mur i que devia servir de penjador o per sostenir alguna cosa. L’edificació està feta amb pedra local en sec, amb algunes pedres més petites entrades a pressió per assolir la solidesa de l’estructura.

Cabanes II i III de la Solella de l'Oller

Publicat el 12 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

La primera, actualment enrunada, es troba en el punt 41º 45′ 289 – 002º 14′ 299 – 496, a tocar de la pista i amagada entre la vegetació.

Es tracta d’una cabana de 2,50 x 1,50 m i d’una alçada que segurament permetia estar-hi drets (no es pot precisar perquè està ensorrada). Als costats est i oest hi ha dues fornícules. La de ponent és molt petita i podria correspondre a la pèrdua d’un dels blocs que formaven la paret. La de llevant fa 0,35 d’ample per 0,45 d’altura i una profunditat de 0,60 m.

La porta obria cap al sud i tenia una amplada de 60 cm. La coberta segurament era feta de volta per aproximació de filades. Es trobava al costat d’un camí delimitat per murs de pedres i d’aproximadament 1,10 m d’amplada i encaixada dins d’un marge.

El seu estat de conservació és molt precari.

La segona cabana es troba en el punt 41º 45′ 285 – 002º 14′ 189 – 544, per tant una mica més a ponent i més amunt de la primera. Està, també, al costat mateix de la pista i igualment està totalment esfondrada. El seu estat és tan precari que no s’ha pogut ni prendre’n les mides.

El Socau

Publicat el 11 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

Gran casa amb dos edificis, situada al sot del Socau, a llevant de can Dosrius (41º 43′ 491 – 002º 18′ 200 – 522). S’hi pot accedir des de Vallcàrquera, passant pel costat de can Matamoros (can Pere Planes al mapa de l’Alpina).
L’edifici principal (zona occidental) presenta un seguit d’estances distribuïdes en dos pisos adaptades a la morfologia del terreny. El pany de paret més gran, que es conserva gairebé complet, correspon a l’angle sud-est i està format per una cantonera de grans blocs en la qual l’angle recte ha estat truncat.
Al pis inferior hi trobem les quadres i presenta la peculiaritat de tenir una part coberta amb dues voltes catalanes fets de pedra tosca. Una de les galeries fa 1,17 m de llarg i l’altra 1,90. Estan separades per un pilar de 50 cm d’ample i una longitud 1,50 m (que és el recorregut que es conserva de la galeria). La galeria oriental està tancada amb un mur de pedra seca, mentre l’occidental deixa veure la roca mare original del lloc (pissarres).
Al pis superior es conserva una porta que va ser tapiada posteriorment, de la qual es va deixar només la part superior que ara, vista des de fora, fa l’efecte de ser una finestra amb arc de mig punt. En algun indret es veuen restes d’arrebossat.

L’edifici oriental és de dimensions més reduïdes, i segurament corresponia a la pallisa. Tenia dos pisos i per bastir-lo es va haver de rebaixar la roca mare i utilitzar un petit arc rebaixat per aguantar el mur de la banda nord de l’edifici. Aquest arc té una llum d’1,50 metres i es recolza sobre la roca a 1,70 m del terra. En el primer pis es veuen un seguit de fornícules i una porta que fa 1,2o m d’ample i uns 2 m d’altura, feta amb un arc rebaixat i pedra tosca. A la banda sud, s’hi troben una finestra rectangular feta amb pedra tosca i tres fornícules tapades posteriorment.
A la banda de ponent, a la part baixa de la casa (angle S-W) hi ha una galeria de mig punt que fa 1,75 m d’alçada. La volta es recolza sobre uns murs de pedra seca de 80 cm de llarg. L’amplada de la galeria és també 1,75 m. Actualment, aquesta galeria té dos metres de recorregut, però podria haver estat més gran.

El mapa de la Diputació diu que l’edifici estava format per una coberta a dues vessants i orientada d’est a oest. També recull que la façana principal conservava la porta amb brancals de pedra i llinda de fusta.
Les notícies històriques que en tenim són força recents, de mitjan segle XVIII o del XIX, perquè aquest mas no apareix en els fogatges i capbreus d’època medieval i moderna. La primera referència que n’hem trobat és de 1750, quan el16 d’abril, al cementiri de Sant Pere de Vallcàrquera, s’enterra Maria Bosch, vídua de Benet Bosch, que vivia a la casa dita “lo Socau de Baix”.

Sembla que al segle XX, amb l’explotació de les mines del Socau (poc abans de la casa, ) aquest edifici va adquirir uns nous usos. De tota manera, no respon a la tipologia d’una explotació agrícola o ramadera.

Can Bosc

Publicat el 9 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

Les restes d’aquesta casa, actualment en procés de restauració, es troben ubicades en un petit turonet que s’aixeca sobre el sot del Molinot o de can Bosc (41º 44′ 027 – 002º 18′ 386).
La neteja i restauració de la casa permet veure’n que constava d’un cos principal amb diverses dependències. La part principal tindria dos pisos. La construcció està feta amb pedra local ben escairada i lligada amb argamassa. La porta principal, amb una magnífica llinda que es comentarà tot seguit, conserva encara una frontissa amb part de la fusta cremada.
Sembla que una de les primeres referències històriques a aquest mas són del segle XII, quan s’esmenta “P. de Bosco” (però ho hi ha cap referència geogràfica que permeti afirmar que es tractava d’aquesta casa). El cognom apareix també en els fogatges de 1515 i 1553.
En uns documents de la masia de la Figuera de l’any 1767 es parla del minyó den Segarra que estava en “Sa Casa dels Boscos”.[1] I al 1780, s’enterrava a la Móra el fadrí Mariano Bosch, de 24 anys, mort quan “(…) uns homens feiant carbo a la heretat del mas parera, y tirant tions costa avall un tio lo tocha”.[2] Cal tenir en compte, però, que sobre Vallforners existeix la masia dita la Casa del Bosc i, per tant, no es pot assegurar que aquestes persones fossin del mas Bosc de Tagamanent.
De tota manera, la utilització de pedres lligades amb argamassa i les llindes de la casa fan pensar en una cronologia moderna, del segle XVIII. En una llinda en una finestra de la façana principal trobem inscrita la data de 1787; a la dovella de la porta principal, en força mal estat de conservació, semblen aparèixer les dates de 1787 i 1871, una creu i unes figures no reconeixibles.

A la banda de ponent de l’edifici principal, hi ha un petit edifici quadrangular, de dos pisos i una porta superior a la qual s’accedia des d’un camí. Segurament era la pallissa de la casa. Entre ambdós edificis hi havia l’era, possiblement coberta de lloses, però avui dia molt deteriorada.

Si voleu veure la porta i la seva llinda, vegeu això.

[1] ACOS, fons la Figuera, 1.
[2] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, A-C-D-M/1, sp.

Ventaiola

Publicat el 8 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

Segons Jordi Petit, formava part del terme de Vila Gemenes, citada ja el 898. El seu terme se’l van repartir el mas Sala (avui la Saleta) i el mas Ventallola.

Antoni Pladevall diu textualment: “El mas Ventallola surt documentat des del 1285 i no dubtem que era molt més antic. L’any 1432 tenia dos molins drapers, és a dir, uns batans de maces, mogut per força hidràulica, per batanar els draps que es teixien a Centelles o al seu rodal“.

El mas Ventallola havia estat propietat dels senyors de Centelles. Figura també ja al fogatge de 1515.

Es tracta d’un conjunt d’edificacions en estat de ruïna, amb un cos principal de forma rectangular, planta baixa i dos pisos. Es conserven les arcades del portal i una finestra moderna, la resta està molt malmesa. A causa del seu estat, ha estat catalogada com a jaciment arqueològic (font).

L’edificació en si mostra un conjunt que ha anat creixent amb el temps. Això es veu en el portal principal (vegeu la fotografia), que es troba dins de l’edifici. Al centre de la fotografia s’aprecia una gran porta tapiada (coberta amb rajos vermells), parcialment reconvertida en finestra. És de suposar que aquesta porta obria a estances que avui dia han desaparegut. Des de l’interior s’identifica perfectament la portalada i fa la impressió que l’engrandiment de la casa es va fer cap a espais nobles.

La cuina i segurament les altres estances principals es trobaven al primer pis. El pis inferior segurament era dedicat a acollir bestiar. Encara avui dia es conserva un magnífic espai amb una llarga volta de mig punt.

A l sud-oest de la casa, al costat de la pista forestal, es troba un pou. I al nord-est, al final dels camps, apareixen les restes de dues basses.

La casa es troba en el punt 41º 46′ 261 – 002º 14′ 426 – 507. S’hi pot accedir per la pista que uneix el nucli de l’Abella amb Centelles, passant per Sant Pau de Gèmenes.

Francesc Roma i Casanovas

Inventari del Patrimoni Existencial de l’Alt Congost

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 2.5 de Creative Commons

El sot de les Hortes

Publicat el 7 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

Tal com diu el seu nom, el sot de les Hortes, que aboca les seves aigües a la Riereta (tributària del Congost que passa per Vallcàrquera) estava ocupat, en bona part, per antigues hortes que aprofitaven l’aigua dels torrents secundaris. El camí que remunta el sot, conservat en bona part malgrat el pas del temps, va passant per una sèrie d’estructures de tipus diferents. En aquest article només farem referència a aquells casos en què la seva identificació no presenti dubtes.
A uns 200 metres del sot de les Estelles es troba una primera estructura, segurament corresponent a una barraca de carboners, i dues places carboneres.

El camí va guanyant alçada suaument i passa pel costat d’una nova estructura i tres antigues carboneres abans d’arribar a les restes d’una barraca de carboners molt clares. El que es conserva és part de l’aparador, darrere del qual es veu una excavació al marge de sorra i pedra que actuava com a part del darrere de la barraca. Es troba en el punt 41º 44′ 473 – 002ª 18′ 496 – 735. L’estructura feia 3,50 m de llarg per 2,40 d’ample.
Poc després, el camí travessa el sot de les Queredes en el punt en què aquest aboca les seves aigües al sot de les Hortes. Entre els dos torrents apareix una part menys pendent, dins d’un bosc d’alzines molt clar. Aquí apareix una nova barraca i, a prop del torrent de les Queredes, el que segurament era un altre hort.
Aquesta barraca es troba en el punt 41º 44′ 539 – 002º 18′ 505 – 760. L’aparador es conserva en força bon estat i fa un metre d’alçada per uns 3 m de llargada. La particularitat d’aquesta estructura és que es conserva ben visible el túmul o talús que rodejava la barraca pels altres tres costats. Això ens permet mesurar la llargada de la cabana (4 metres). La cabana estava orientada al sud i segurament tenia l’obertura que li feia de porta a la banda oest.

Aquí el camí deixa el sot de les Queredes i continua remuntant cap al nord. De seguida es troba un petit torrent que baixa de la banda de ponent i, per sobre del camí, just a tocar del torrent, apareix un nou hort. El camí continua cap al nord, passa pel costat d’una carbonera i al cap de pocs metres es troben les restes d’una altra gran barraca (41º 44′ 602 -002º 18′ 483 – 780).
L’aparador d’aquesta barraca fa 1,70 m d’alçada per 3 m de llargada. El talús es veu força bé i a la banda nord s’aprecia clarament que era fet amb pedres i terra. La cabana feia 6 m de llarg, fet que li dóna unes dimensions molt grans i que ajuda a pensar que es tracta d’alguna cosa més que una barraca de carboner. Segurament la tipologia és la mateixa, però no sembla que sigui agosarat afirmar que es feia servir per a les feines dels horts. Al costat d’aquesta estructura, uns metres al sud, apareix un petit mur sense identificar.
Una mica més amunt apareix un altre hort i una altra barraca de característiques semblants a les anteriors.

Rovirals

Publicat el 6 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

Les restes de Rovirals (en el mapa de l’editorial Alpina, Rubirals) es troben al vessant sud-oest del turó de Tagamanent (41º 44′ 464 – 002º 17′ 358 – 767). Tot i que hi ha un camí que hi passa molt a prop pujant des de la masia del Folló, la seva situació està tan emboscada que no és de fàcil localització ni amb el GPS.

Segons Anna Gómez, “Es conserven les restes d’un paredat, angle i mur interior de la casa, on s’aprecia una factura de carreus de petites dimensions, ben escairats i disposats en filades regulars lligats amb argamassa. A prop s’entreveuen restes de murs que podien haver estat les dependències annexes d’aquest mas.”.

La mateixa font ens indica que aquest mas ja apareix enrunat a finals del segle XIX i que era conegut com a mas Rubials. De fet, les minutes de 1924 ja indiquen que la masia de “Ruvirals” està en runes.

La tècnica constructiva de la casa fa pensar en una construcció d’època moderna. La documentació més antiga aporta una data de 1558. En aquest moment es fa referència a una hipoteca dels masos Vilardebò i Rubials, donada per Antiga Viladebò, viuda de Rafael Fontarelles i Pere Joan Vilardebò, el seu fill. En aquest document s’esmenten les diferents possessions del mas que té les seves terres de conreu limitant amb el mas Coll, les Planes i el Solà.

Encara no a una vintena de metres al sud-oest de la masia, en un petit torrent normalment sec, i tapada per la vegetació, es troba una petita bassa amb el seu rentador. Cal remarcar que apareixia a la minuta de 1924

La casa, envoltada d’antigues feixes de terra, té, per la part superior (cap al nord i a llevant) uns grans espais -avui emboscats en la seva major part- que semblen haver estat antigues pedreres de pedra rogenca.

Pedrera de Rovirals — Detalls de les marques fetes pels picapedrers a la pedrera de Rovirals

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this: