Arqueologia – Pàgina 36 – Patrimoni Existencial

Barraca d’artigaires prop del turó de la Torre

Publicat el 18 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Es troba en el punt 41º 46′ 074 – 002º 19′ 937 – 1249, a tocar de la pista que travessa el pla de la Calma (des d’on és visible), al nord-oest del turó de la Torre.

Fa 5 m x 3 m aproximadament i té una obertura que correspondria al lloc on es trobava la porta. Al costat hi ha una altra estructura una mica més petita, de 2 m x 1,5 m aproximadament. Està construïda amb pedra local força grossa i podria correspondre a un espai utilitzat com a magatzem per a activitats relacionades amb les pràctiques d’artigaire.

S’ha associat aquesta construcció amb les pràctiques ramaderes i el pastoreig, però a nosaltres ens sembla que correspon més a una estructura emprada en el treball agrari. No oblidem que al pla de la Calma es varen conrear patates fins i tot després de la guerra civil. Era una producció adreçada al mercat de la metròpoli barcelonina, i no una agricultura d’autoproducció o de subsistència.

És probable que aquesta cabana estigui relacionada amb el que diu un document de l’any 1673, segons el qual a la zona propera al camí ral, a llevant del terme parroquial (concretament al Bosc dels Ginestells, al pla de la Montanya, a tocar al camí ral de Sant Segimon -que podria correspondre al pla del Ginestar), hi havia el plano dicto de las masaneras, una artiga que no s’havia de poder cremar.

Diguem de passada que en uns capítols matrimonials de 1676 es parla d’una “petiam terre de frigoles y ginestells plantada”, molt a prop del corral de Puigventós, anomenada l’hort dels Planters.

Queda, per tant, documentada la colonització agrària d’aquestes espais durant les darreres dècades del segle XVII. Una cosa diferent seria que aquesta estructura ja hi fos, en aquell moment.

Era de la Perera

Publicat el 17 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Tot i el seu abandonament, la Perera ofereix tot un seguit de detalls interessants de ser estudiats. En aquest cas ens aturem en la seva era pel fet que en el moment de la seva construcció es va gravar una de les lloses de l’estructura amb la data de la seva construcció o reforma: 1739.
Sobre la masia podeu consultar la informació que en dóna el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, on es parla de l’era però no es fa cap referència a la seva datació (de fet, vàrem trobar aquesta data amagada entre les bardisses).

Les Pelunques

Publicat el 12 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

En una altra entrada d’aquest inventari, hem fet referència a un document de 1654 que parla del castell de Vallfornès i diu que aquest té una peça de terra al lloc dit la Calma, peça que afronta per sol ixent amb la sitja del Llop “(…) y despres tira dret a la espelunca anant serra avall (…) á mig jorn des de dita spelunca tira dret per lo mig de la fageda (…)”.

Està clar que el mot “espelunca” fa referència a una cavitat (cova, caverna o espluga), però el que no queda clar és quin tipus de cavitat hi podria haver en aquest lloc que es troba molt a prop de Roques Blanques, al bell mig del pla de la Calma (41º 45′ 437 – 002º 19′ 990 – 1253). El lloc està perfectament indicat en el mapa de l’Editorial Alpina.

Sobre el terreny es veuen les restes d’una estructura de forma cilíndrica, situades dalt d’un petit turonet. A l’interior, hi ha un bon conjunt de pedres i una fita que divideix dues propietats.

La primera hipòtesi porta a pensar en un pou de neu, però no està catalogat com a tal, ni té cap lògica que aquest es construís dalt d’un turó (tota la neu hauria de ser pujada fins al cim, a més estaria més exposat al sol) ni tampoc en un lloc on partien dues propietats.També sembla que el mur sobresortiria del nivell del sòl, i no estaria excavat.

Hores d’ara el misteri queda per resoldre. Del que no hi ha dubte és que es tracta d’una estructura d’origen antròpic.

El turó de les Pelunques — El "turó" de les Pelunques

Picamena

Publicat el 10 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

El topònim de Picamena ha fet volar la imaginació, fonamentalment per la seva vinculació amb alguna possible explotació minera o algun molí. Sobre el tema del molí, diguem que el mapa de patrimoni de la Diputació diu textualment que aquest suposat molí “(…) quedaria a la cara de ponent del pont de Picamena, però a causa del seu mal estat de conservació, es podria considerar desaparegut. Segons IPEC-Montseny: queden restes d’un mur de pedra seca, encara visible en dos trams, que podrien correspondre al molí o rec per menar l’aigua al molí.”

El que avui dia podem veure sobre el lloc són les restes d’una antiga masia situades a la confluència del Sot d’en Baus i la riera del Pujol (41º 47′ 227 – 002º 17′ 330 – 493). Es conserva el que segurament seria el cos principal, de planta rectangular, i alguns murs fets amb pedra local. Una part de l’estructura aprofitaria el terreny natural, que va ser rebaixat per la banda nord de la casa. Al voltant de la casa s’observen alguns camps i, just a l’altre costat del sot d’en Baus, la feixa de la Verneda.

L’estructura del mas fa pensar en una construcció d’època moderna, dels segles XVII o XVIII, moment de gran auge econòmic i demogràfic a la parròquia de la Móra. Una llinda diu “pau c[o]dina 1797” (podria ser que l’any fos 1757), llinda situada a l’interior de la casa, en un lloc poc usual.

Enric Garcia-Pey recull la versió popular de l’origen del topònim: a Picamena, s’hi estava el picador d’unes mines properes de les quals s’extreia un mineral anomenat mena. D’aquí l’origen del nom de la casa. Aquesta etimologia podria tenir el seu fonament si fos cert el que diu Jaume Oliver quan esmenta que el topònim Picamena “(…) delata l’activitat extractiva realitzada en aquest indret més de 1.000 anys enrere“.

Sabem que a la zona les mines no foren estranyes (vegeu aquest post), però no creiem que aquest sigui l’origen del topònim. El que la documentació conservada a l’arxiu parroquial (ABEV) ens permet dir és que l’any 1741 apareix una referència a Picha Mena i sis anys més tard (1747) un document explica que la casa de la Codina de la Riera és el mateix que Picha mena. Més endavant, al 1788 apareix documentat Mariano Clot, àlies Picamena (descendent del Clot), i finalment la masia de Picamena amb el nom amb què encara la coneixem avui dia.

Artur Osona, en la seva guia del Montseny (1886), diu que per pujar al pla de la Calma es passa per la casa de Picamena, “(…) de hont per entre terreno de vinya y bosch y per forta pujada ab 1 hora s’guanya la parroquial iglesia del poble de la Mora (…) (p. 58). No cal dir que la presència de vinya en aquesta zona està molt ben documentada. De fet, encara que només sigui una hipòtesi sense massa fonament, potser es podria pensar que la mena fes referència a una “Bóta de mena: bóta per a tenir vi, no tan gruixada com un bocoi (Mall.), tal com diu el diccionari Alcover-Moll que en dóna tres referències documental de l’edat mitjana. De tota manera, aquesta hipòtesi no ens l’acabem de creure.

El Morrull

Publicat el 9 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Aquesta estructura no identificada podria correspondre a una masia abandonada fa segles. El mapa de l’editorial Alpina l’anomena El Morrull i es troba en el punt 41º 45′ 138 – 002º 18′ 111 – 1007.

Sobre el terreny s’evidencien antigues parets sense que sigui possible obtenir-ne cap altra dada, si més no a simple vista. Sembla, però, que es tractaria d’una antiga masia i no d’algun corral com els que es troben a la carena del Passarell (n’hi ha un al costat de la creu de l’Agustí, una mica a ponent, i un altre al turó de 1.044 metres d’alçada segons el mapa de l’Alpina) o en altres indrets.

Barraca d'en Xevarria

Publicat el 8 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Aquesta estructura es troba en el punt 41ª 46′ 877 – 002º 18′ 226 – 943, al costat de la pista que de la Perera mena a la Móra (és ben visible des del camí).

Aparentment té un aspecte força recent i, pel que es desprèn de mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, hi ha moltes dificultats per establir-ne la datació. D’altra banda, “El topònim Xevarria s’ha de relacionar amb el cognom Etxevarria, que pertanyia a un senyor tortosí que vingué a fer de carboner a la zona del Montseny, van ser molts tortosins que pujaren a treballar per aquesta zona. Aquest fet s’ha de relacionar en un context de gran auge del món carboner relacionat amb la industrialització i la gran necessitat d’obtenir carbó. El senyor Etxevarria va construir la barraca, datable a inicis del segle XX, on s’hi havia arribat a albergar un gran nombre de carboners.”

El que no tenim clar és que es tracti d’una cabana de carboner, tal com proposa el mapa de patrimoni, donada la seva morfologia, que el mapa descriu de la següent manera:

“Estructura construïda en pedra seca, de forma circular tirant a ovalada, que fa 5 m de llarg per 3’4 m ample. El material utilitzat no presenta cap mena de tractament, es tracta de pedres de dimensions irregulars i de diferents tamanys disposades de forma horitzontal i que segurament haurien subjectat una estructura de caire perible (embigat de fusta) o una coberta de tipus vegetal o de lloses de pedra. El seu estat de conservació es força precari ja que només conserva unes poques filades d’una construcció que hauria estat força gran.“

Església de Sant Martí

Publicat el 7 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Segons diu Anna Gómez, es tracta d’una petita església situada al peu del turó de Tagamanent (just a sobre del collet de Sant Martí, a l’est del turó). Només en resta un mur orientat de sud-est a nord-oest amb una arrencada d’absis, orientada al sud-est, amb el començament de la volta de quart d’esfera i l’arc triomfal on ha quedat un àbac. Aquest àbac, és visible per la cara interior, i el mur conservat fa 6 per 3 m alt i és força fragmentari.

Es tracta d’una una nau única amb absis semicircular, ornamentat amb un fris de finestretes cegues. El mur sud, que encara roman més o menys sencer, presenta filades de carreus d’arenisca vermella de petites dimensions, ben escairats per la cara externa i ajuntat amb morter de calç, mostrant la fàbrica constructiva. Encara es poden observar els basaments dels murs que formen la planta, tot i el deteriorament progressiu de les estructures.

Al seu entorn hi ha un cementiri, i ben aprop un seguit de murs sense identificar.

Aquest edifici de petites dimensions, dedicat a Sant Martí de Tours, fou construït avançat el segle XI i funcionà com a parròquia del terme. Documentada al 1009 com a “Sancti Martini supra via”, havia de ser església parroquial cap al 1098, en lloc de Santa Maria, quan aquesta havia d’esdevenir monestir.

L’any 1361, l’església de Santa Maria va esdevenir el centre parroquial i la de Sant Martí, poc a poc, es va anar malmetent, essent considerada una capella depenent de l’església principal o una capella de camí.

Casa Vella del Bellver

Publicat el 5 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Segons Anna Gómez,”Coneguda com la Casa Vella de Bellver, el mas Prat o la Rectoria Vella; aquesta construcció de cronologia constructiva indeterminada, apareix esmentada al segle XIX, en un document del 1830 on es fa referència a un tros de terra conegut com mas Prat vulgo la Rectoria Vella que “dista de la Iglesia mitxt quart, ab casa en dita terra…posseida per Isidro Castellseguer” i que limitava amb el mas Bellver, can Coll, i el Solà. Al llarg del mateix segle s’esmentarà diverses vegades en el registre de la propietat i el els Amillaraments del 1861, arribant a sortir en el cadastre de 1946.
Com ja s’ha esmentat, la dificultat de datar-la cronològicament s’agreuja per la manca d’elements arquitectòncs i constructius definitoris. Hem de pensar que aquest mas tindria els seus annexos agrícoles i ramaders, junt als seus espais de conreu i que tot i la seva connotació antiga, donada per l’adjectiu “vella”, la seva cronologia no seria molt reculada.”

Es troba en el punt 41º 44′ 695 – 002º 17′ 713 – 945, just a tocar de la pista que mena al Bellver i a l’Agustí, en el lloc on indica el mapa de l’editorial Alpina. Just aquí comença un camí que permet pujar al cim de Tagamanent.

El Passarell

Publicat el 3 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

La masia del Passarell avui dia és un munt de runes. Malgrat tot, el seu emplaçament és d’allò més bucòlic (41º 45′ 296 – 002º 18′ 113 – 1016).

En resten un parell de parets i el forn, encara reconeixible. Darrerament també s’ha recuperat la font, que prové d’una petita mina i aboca les seves aigües a una bassa, amb un petit rentador i una rampa perquè els animals que hi caiguessin en poguessin sortir amb facilitat. El que queda d’empeus suggereix una casa de dos pisos que havia anat creixen a mesura que les necessitats ho requerien.

El camí que duu a la masia, rematat a plec de llibre, conserva encara el seu encant. Malauradament està en desús i la vegetació l’està envaint.

Segons Anna Gómez, “Destaca la seva factura força moderna amb l’ús d’arrebossats i solucions d’adscripció moderna.” La primera referència documental recularà fins al segle XII on s’esmenta a “Oler de Passarell“.

Aquesta propietat va anar variant d’amo. Més endavant el propietari serà Josep Bellver, quedant englobat dins les propietats d’aquesta masia propera; mentre que al 1886 era de Felip Farges i el 1861 de Jaume Pareras.

En el cadastre de 1946 s’esmenta com a propieta i Josep Puigagut i actualment pertany a la Diputació de Barcelona.

Les evidències arquitectòniques ens aporten una dada cronologia força moderna, possiblement documentant una de les reformes de la casa, quan aquesta va canviar de propietari o es va engrandir. (font)

Font de l'Agustí

Publicat el 30 Desembre 2011 by Francesc Roma Casanovas

La font de l’Agustí es troba a uns 150 metres al nord-oest de la masia (41ª 45′ 096 – 002º 18′ 259 – 1004), amagada enmig de les feixes dels camps. De tota manera, és fàcil de trobar perquè el terreny és net i està rodejada per tres basses que en recullen l’aigua.

La primera és una bassa que presenta una forma quasi natural i es troba una mica al nord de la font. Les altres dues basses queden una mica per sota de la font, una a la dreta i l’altra a l’esquerra.

L’aigua que surt de la font va a parar a una de les basses, mentre l’altra queda actualment buida. La primera bassa tenia un rentador de roba i feia uns 2 metres per costat. En canvi, la segona, que està buida, és una mica més gran (3 x 3 m) i té una profunditat d’un metre.

La part més interessant, però, tal com es veu a la foto, és la mateixa font. Es tracta d’una curta galeria d’1,90 m de recorregut. La boca exterior té una forma d’arc escarser i mesura 1 m d’alçada a la part mitjana per 1,15 d’ample. Té una fletxa de 60 cm.

Passada l’entrada, tot el recorregut està cobert per aigua, de manera que en realitat actua com un dipòsit d’1,10 m de profunditat. La paret del fons presenta un orifici per on raja l’aigua (és possible que vingui de la bassa superior, però no s’ha comprovat). A banda i banda de l’entrada hi ha dues petites lleixes per poder seure, tot i que la de l’esquerra està trencada.

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this: