Les restes d’aquesta masia, que estava unida al Giol i al Bonifet, es troben al sud de la Penyora, a tocar de la pista, just al nord el pas de la Tuna (41º 46’ 786 – 002º 10’ 073 – 712).
Petita casa, de 7 m x 10 m aproximadament, de la qual es conserven uns dos metres de parets a la banda oest i un metre i mig a la nord. A la resta, només en queden els fonaments. Està feta amb pedra i fang, tot i que en alguns llocs s’ha utilitzat argamassa. Les cantoneres estan ben escairades, amb pedres mitjanes tallades de manera poc acurada. Un petit vall separa la masia del marge de la muntanya. És possible que tingués dos pisos, perquè la part inferior del mur fa aproximadament 60 cm de gruix, però més amunt només en fa 45.
És un pou molt semblant a l’anterior, però en pitjor estat de conservació. Es troba una mica més amunt del pas de la Casanova, a tocar de la pista, al vessant de ponent (41º 47’ 044 – 002º 10’ 287 – 725). També té planta arrodonida, d’uns 9 metres de diàmetre i està construït amb pedra seca. Els seus murs estan molt esllavissats i se’n conserven, en alguns trams, uns tres metres. No sembla que hagués estat cobert.
Es troba al sud del Barbot, a la banda de ponent del camí que passant per aquesta surgència ressegueix el torrent del Soler per la seva riba esquerra (41º 47’ 329 – 002º 10’ 673 – 751).
Té una planta arrodonida i fa uns 8 o 9 metres de diàmetre i 7 o 8 d’altura. Les parets són fetes amb pedra seca i a uns 4 metres del fons es veuen els suports d’un embigat. Actualment està esfondrat per la part oest. No sembla que hagués estat cobert. El torrent presenta en aquest indret alguns gorgs de poca fondària que segurament varen ser condicionats per permetre la congelació de les seves aigües. Aigües amunt hi ha un parell de preses que podrien haver tingut una finalitat semblant, tot i que també podrien haver estat utilitzades per al regatge
El Barbot és una surgència que brolla en forma verticalment, en forma de guèiser, just a la confluència del torrent del Soler amb el de la Font dels Pardals, a tocar del camí (41º 47’ 511 – 002º 10’ 566 – 751). Segons Garcia-Pey (20096; 31), en èpoques de fort cabal, l’aigua s’aixeca fins a un metre del terra, mentre que amb sequera només aflora. És possible que aquesta font permanent d’aigua abastís la producció de gel. Just en el torrent de la Font dels Pardals, a la banda de llevant de la pista, hi ha una pica d’obra enmig del curs de l’aigua per recollir-la. Avui dia, amb la construcció de la pista, no és estrany trobar-la inundada.
L’expansió agrària dels segles XVII i XVIII va dur a roturar algunes terres en els límits entre Castellcir i Sant Martí de Centelles.[1] A partir d’aquest fets, varen aparèixer una sèrie de conflictes, sobretot per saber a quina parròquia calia pagar els censos. Això va provocar que la documentació sobre aquesta zona sigui encara avui dia molt abundant.
Fita número vuit
En tota aquesta documentació apareix una delimitació parroquial que va caldre revisar a finals del segle XVII i principis del XVIII. En aquest context, la presència de topònims resulta espectacular. Així, apareixen algunes masies que avui dia han desaparegut totalment: el mas Bugara (i el mas Buguera, que podria ser el mateix), el Pla de Bruguet, unit al mas Castell, la balma de Bruga, habitada al 1720.
En aquest context, entre 1650 i 1660 es fixen tres murons i es diu que la parròquia de Sant Martí de Centelles arriba fins al torrent del llop.[2] Encara avui dia el DCVB diu que un muró és un “Munt de pedres amb què es resguarda una fita o terme”, en castellà, mojón. També aquell any va morir un olier en aquella zona, fet que fa que la documentació també en parli.[3]
Més al sud del torrent de la Font del Llop, que actualment no constitueix el límit dels dos municipis, a ponent de Puig Oriol, al sud de la carena (41º 46’ 241 – 002º 11’ 305 – 900) hi ha una fita de terme i al sud, just al cap d’un cingle que forma el que el mapa de l’ICC anomena Serra de Barnils (41º 46’ 051 – 002º 11’ 338 – 867), hi ha unes creus gravades en una roca que segurament corresponen al límit parroquial.
El muró o fita de terme porta gravat en dos dels seus costats el número vuit i té una planta en forma d’ela, de 20 cm per 25 cm. A la cara de llevant hi ha una inscripció que podria ser una “I M” que no hem sabut desxifrar. Actualment sobresurt uns 40 cm del nivell del sòl i està fet en pedra rogenca.
Més al sud, com dèiem, hi ha tres creus gravades sobre la roca del sòl, clarament visibles i restes d’altres creus avui dia molt desgastades, tot i que es conserva una ratlla força marcada. Són unes creus d’uns 10 cm de llarg. Al costat hi ha una cassoleta rodona d’uns 13 cm de diàmetre i 4 cm de profunditat. Tot plegat sobre el cingle, a escassos metres del penya-segat, en un lloc amb una àmplia panoràmica i visible des de lluny.
Val la pena remarcar que creiem que cap d’aquests dos elements no semblen correspondre a la delimitació parroquial del segle XVII.
Creus de terme
[1] El pla de Bruga es va roturar als anys 1722, 1723 i 1724. ABEV, Centelles, Sant Martí, W/3.
El mapa de l’editorial Alpina situa la Roca Sitjana pràcticament al sud del castell de la Popa. En canvi, l’ICC situa les Roques Sitjanes una mica més d’un quilòmetre a ponent. Creiem que aquesta és la situació correcta, entre altres raons perquè el mapa de l’Alpina indica un avenc al cim que no existeix. En canvi sí que hi ha diverses cavitats al cim de Roques Sitjanes. A més a més, Garcia-Pey (2009; 118) les situa en aquest lloc.
La serra de Roca Sitjana està orientada de nord-est a sud-oest i limitada pel torrent del Bosc i la riera de Castellcir. A l’extrem més septentrional hi ha diverses escletxes, però sobretot cal destacar una balma que fa uns 15 metres de llarg i uns 3,5 metres d’ample (41º 45’ 889 – 002º 10’ 121 – 828). Al seu extrem nord apareix un espai de 4,5 m de llarg per 3,5 m d’ample delimitat per un petit mur de pedra seca, amb mostres d’ocupació recent. A tocar d’aquesta balma hi ha altres balmats, alguns dels quals presenten possibles condicionaments per a estades esporàdiques. Suposem que es tractava d’un refugi utilitzat en el conreu dels camps que es troben a la banda solella de la serra, que conserva encara un bon conjunt de feixes.
Més al sud, en el mateix penya-segat, hi ha una esquerda estreta d’uns dos metres d’alçada per la qual s’accedeix, en lleugera pujada, a una sala de 4 o 5 metres de llarg per 5 o 6 d’alt, amb poc més d’un metre d’amplada. Es tracta d’una diaclassa que travessa tot el cingle, oberta de manera natural, però que és possible que fos eixamplada per l’acció humana. S’ha de remarcar que la sala té un sòl força pla i molt protegit de qualsevol intempèrie.
Aquesta zona mereixeria un estudi arqueològic detallat.
Els mapes actuals donen al camp que hi ha al nord i lleugerament per sobre del castell de Castellcir el nom de camp del Jub. També indiquen la font del Jub. L’aljub es troba una mica més al nord del que indica el mapa de l’editorial Alpina (41º 46’ 595 – 002º 10’ 750 – 848), a tocar del camí que condueix al pla de Bruguer.
L’aigua que ha permès l’aparició de tot aquest sistema raja del repeu d’un marge i és recollida en primer lloc per una petita cisterna quadrada i després passa a una gran bassa molt abandonada actualment. A aquesta bassa també van a parar les aigües de pluja que es recullen mitjançant un petit rec.
A nord-oest de la gran bassa hi ha una estructura quadrada de 4,80 m de costat, feta amb pedra relligada amb morter. La part més alta que es conserva fa 2,60 m fins arribar al nivell de l’aigua i es calcula que encara hi pot haver un metre més de profunditat. A la part superior, els murs fan 60 cm, però més avall passen a tenir-ne 70, de manera que fa com un graó a la part superior. Tot fa pensar que es tracta d’un aljub per recollir l’aigua que raja de la font, funció que encara compleix actualment, tot i que està força deteriorat.
A la banda de ponent de la gran bassa hi ha una altra estructura de planta quadrangular (2,60 m x 2,30 m), amb una petita obertura que podria correspondre a una porta a la banda sud. En aquest cas es conserven 3,55 m de paret a la part més alta. La part inferior de la edificació semblaria estar parcialment excavada a la roca mare.
A la banda de ponent, a la part inferior, hi ha una fornícula de 35 cm per 40 cm, que podria correspondre a una boixa. Aquest element permet pensar que no ens trobem davant d‘una teuleria i que possiblement es tracti d’un jub per guardar aglans. La paret sud fa 50 cm de gruix, però la oest arriba fins als 90. Aquesta diferència és deguda al fet que el darrer metre de la paret és més estret que no pa part inferior (o sigui, que es dibuixa una mena de graó com en l’aljub que s’ha comentat anteriorment). El tram més estret sobresurt un metre per sobre del nivell del sòl.
Creiem que es tracta d’un jub o tina d’aglans pel fet que a l’interior, adossats a la paret est, es conserven 4 graons volats, parcialment destruïts, que permetien entrar i sortir amb una relativa comoditat de l’estructura.
Oficialment es troba en terme de Castellcir, però a molt poca distància de Sant Martí de Centelles.
Es tracta d’un indret al nord del Collet de la Terma, en una zona ombrívola i obaga. Aquest emplaçament ha permès la presència d’un petit clap de fageda enmig de boscos de roure o alzines. Al centre d’aquet espai es troba una font que es diu que té aigües sulfuroses. El topònim es documenta al 1237 com a Silva Nigra (Garcia-Pey, ; 127)
Tradicionalment ha estat un lloc d’atracció de visitants locals i forasters, com ho proven les diverses inscripcions que es veuen en els arbres. En una d’elles llegim “Viñas 1821” (la data podria ser 1891).
El Casalot (vegeu els graons que permeten l'accés al seu interior)
Estructura de planta pràcticament quadrada (3,20 m x 3,50 m) situada al nord del castell de Castellcir, lleugerament a ponent, una mica més elevat (41º 46’ 637 – 002º 10’ 601 – 850), en terme de Castellcir.
Les dimensions exteriors són de 6, 00 m per 6,60 m, amb el costat nord-oest lleugerament arrodonit. Els murs tenen un gruix d’1,50 metres. Malgrat el topònim, creiem que es tracta d’una teuleria, tot i que no es podrà comprovar sense una excavació. L’obertura d’una pista just a la banda nord permet veure un tall en què en el primer metre apareixen abundants restes de teules i maons, fet que, junt amb l’estructura general, ens porta a pensar que es tractaria d’una teuleria i no d’una casa.
Balma d'en Roma (vegeu els encaixos de les bigues a la paret)
Balma situada en el límit municipal entre Sant Martí de Centelles i Castellcir, sota el pla de la Bruga. Sovint se l’anomena balma d’en Rom i es diu que aquesta persona, que hi vivia o s’hi refugiava, hauria estat un bandoler. El cert és que antigament sembla que era l’anomenada espluga Balarona, la primera referència de la qual és de l’any 1175. Més tard, la documentació ens duu a parlar d’una llibreta de confessions de 1692 on es diu “(…) en la roca foradada del castell de Castellsir alias dita Balma den Roma, se troban escrits Valentí Roma, y sa muller y familia (…)” que combreguen a Sant Martí.[1] Aquest document no està datat; el cert és que en la llista de confessions i comunions de Sant Martí de 1692 apareix la inscripció “De la Rocha foradada del castel de Castellcir”, on es diu que viuen Valentí Roma, Magdalena, la seva muller, Elisabet Roma donzella, Joseph Roma i Pera Roma.[2]
Amb aquesta documentació n’hi ha prou per mantenir que no es tracta d’una balma d’ocupació esporàdica, sinó que hi havia un autèntic mas, que avui dia encara s’intueix sobre el lloc.
Penjat al capdamunt del cingle, la balma presenta un espai tancat de 8 metres de llarg per 5,60 m de profunditat, amb una porta al costat de ponent que fa 90 cm d’ample per 1,65 m d’altura. A la banda sud, de cara a migdia, hi ha una obertura d’1,90 m per 80 cm d’altura, que fa les funcions de finestra. A la banda sud-est hi ha una mena de xemeneia-llar de foc.
Base sobre la qual s'assentava el mas de la balma d'en Roma
Just al davant d’aquest espai tancat hi ha un espai pla que fa 16 m de llarg per 10 d’ample. Tot i que actualment està ocupat esporàdicament per alguns animals, encara s’apercep un mur obrat que el tancava; a més a més, bona part d’aquest espai ha estat guanyat construint una estructura de pedra seca ben escairada al pendent de la muntanya. Ajuntant ambdós espais, la part construïda podia arribar als 24 m de llarg i als 10 de profunditat.
D’altra banda, especialment per sobre de la part actualment construïda, s’observen dues línies de forats per encastar bigues, que segurament tancaven la construcció. Això dibuixa un mas de dos pisos d’alçada, construït aprofitant una balma àmplia encarada al sud.
Malauradament la referència de 1692 és l’única que tenim documentada que faci referència a una ocupació constant de l’indret. En aquest cas, les restes arqueològiques semblen denotar una ocupació més prolongada que no la documentació.
Es troba al nord del castell de Castellcir i a ponent del pla de Bruga (41º 46’ 810 – 002º 10’ 457 – 822). Actualment es conserva en força bon estat, tot i estar deshabitada.
Es tracta d’una masia de tres pisos i tres cossos, coberta amb una teulada a dues aigües paral·lela a la façana principal (orientada al sud-est). Té una planta quadrada de 14,30 metres de costat, i a la banda oest hi ha uns corrals adossats que fan 11,40 metres de llarg.
Al pis de baix es troba l’entrada i la cuina i menjador a la dreta. A la banda esquerra hi ha diverses corts i corrals. El segon pis es dedicava a habitacions i el pis superior també havia servit per a la mateixa finalitat. A l’oest hi ha un ala adossada amb corrals; als sud hi ha un altre edifici independent amb més corrals. La casa no conserva cap llinda amb inscripcions i les cantonades estan fetes amb pedres tallades i ben escairades. Sobre la porta principal, on es troba la sala, hi ha un petit balcó.
Patrimoni Existencial 