Es troba a llevant del coll Saprunera, en un revolt que fa la riera de la font de Matagalls, a la riba oest (41º 49’ 053 – 002º 21’ 814 – 1254).
Es tracta d’un corral de forma arrodonida i un diàmetre aproximat d’uns 12 m. A la zona oriental es conserva fins a 1,50 m del mur que el delimitava, que en algun punt arriba a tenir un metre de gruix. A la banda occidental hi ha les restes d’una possible barraca de 2 m x 2,50 m, aproximadament. Possiblement tenia una entrada al sud-oest, des de fora de l’espai reservat al bestiar.
Tot i que no hem pogut comprovar la veracitat de la seva existència, donem a conèixer una llegenda que fa referència a una cova situada a ponent de Sant Martí de Centelles.
Es troba en el cingle, a ponent de l’església de Sant Martí de Centelles, penjada en una lleixa a mitja paret. S’hi arriba pel camí que puja des de la font del Rector fins al Fabregar. Cal deixar el camí passats uns camps (segurament ja desapareguts). Queda just davant la Caseta.
Aquí es refugiaven sis o set lladres, que es dedicaven a robar per les cases de les rodalies. Per escarmentar-los, un dia es va fer una batuda i s’hi acostà un grup de persones del poble. Davant de l’acció, els lladres varen marxar i, conforme anaven fugint, els varen anar matant un a un.
Aquests fets haurien tingut lloc abans de la guerra, potser al 1700, diuen. Segons l’àvia del nostre informant, un dels lladres es va escapar i el varen matar al carrer de les Comptesses. Un dels assassins li va agafar els pantalons. Més endavant, els familiars del mort, acusats de robar per les rodalies, es defensaren dient que els lladres eren els altres, fins al punt que un d’ells duia fins i tot les calces d’un dels suposats lladres.
Es troba davant de la pedrera dels Frares, a la riba esquerra de la riera d’Avencó i a tocar d’aquesta, en el lloc on indica el mapa de l’editorial Alpina (41º 46’ 223 – 002º 16’ 137 – 443).
Actualment amb prou feines es conserven els murs que delimiten un espai de 4,70 m per 7 m, amb uns murs de 80 cm de gruix. L’edifici es trobava adossat al marge i està construït amb pedra i fang, actualment totalment cobert de molsa i vegetació.
Segons Garcia-Pey (1998; 51), antigament s’hi molia ordi i blat. És possible que es tractés d’un molí, tot i que no n’hem pogut evidenciar cap element estructural clar: una mica més amunt del lloc on hi ha les restes de l’edifici hi ha una antiga presa i, poc més avall de la confluència entre la riera de Vallcambril i la riera del Pujol o d’Avencó, en el lloc on ara un pontet metàl·lic permet el pas elevat d’un petit canal, s’observen 4 ancoratges excavats a la roca del terra, dos a cada riba (41º 46’ 203 – 002º 16’ 311 – 438).
L’edifici es troba enmig d’un hort, l’hort de can Pere Bellit, delimitat per feixes i murs de contenció que aprofita l’espai planer que queda en el meandre que descriu la riera d’Avencó.
Es troba al racó de l’Om, a mig camí entre el coll del Fabregar i aquesta masia (41º 45’ 396 – 002º 12’ 066 – 840), just enmig del torrent.
Es tracta d’una petita caseta que dóna accés a un pou de poca profunditat on es recull l’aigua que circula pel corrent hipogeu. El conjunt fa la impressió que la petita caseta és un afegitó posterior i que originàriament la font estava feta amb pedra seca. Aquesta construcció exterior fa 1,20 m d’ample, 0,90 m de fons i 1,40 m d’alçada màxima, amb una petita teuladeta a dos vessants.
A l’interior tres graons permeten arribar fins al nivell de l’aigua, amb un desnivell fins al sostre d’aproximadament 2,50 m. En conjunt fa un parell de metres de recorregut. L’aigua es recull en una bassa subterrània que presenta un accés superior.
A escassos metres a ponent de la font, a tocar del bosc, en el límit del camp, hi ha una zona més o menys quadrada, d’uns 8 metres de costat, parcialment excavada a la roca mare i rodejada per parets (la del sud correspon a un antic camí, però la de llevant és un mur de pedra seca fet expressament). Fa la impressió de ser una antiga poua de glaç, però no ho hem pogut verificar. Si es verifiqués aquesta hipòtesi, es podria pensar que la bassa que s’ha esmentat anteriorment podria correspondre a un conjunt d’explotació del glaç com el que hi ha una mica més avall en el mateix sot.
No es tracta de la font del Fabregar, que es troba més a ponent.
Des del Pou, un camí carreter s’enfila suaument cap al sud-oest i després gira directament al nord per atènyer la carena al coll del Fabregar. El camí ha estat tallat parcialment a la roca i aprofita en part el peu d’un petit cingle. A banda dels talussos, unes pedres dretes, a manera de guarda rails, delimiten el camí. El darrer tram conserva encara un bon empedrat.
Tot i que actualment el que es conserva sembla ser una balma, l’anàlisi detallada d’aquestes runes permet veure que es tracta d’una masia semblant al cas de can Bauma d’Aiguafreda (vegeu això).
Es troba a uns 150 metres al sud-oest de la Collada, sota un petit cingle (41º 44’ 521 – 002º 10’ 962 – 824).
La balma pròpiament dita fa uns 10 metres de llarg per 2,50 metres d’amplada. Al seu interior es conserven dues estances, delimitades per parets de pedra i fang. La més oriental fa 5 metres de llarg, mentre l’occidental en fa amb prou feines dos. Sota el sostre de la balma, a ponent, queda un petit espai sense paret, sobre el qual es conserven cinc forats de suport de bigues, situats aproximadament a un metre i mig del sòl.
La part superior del mur que delimita la balma presenta encara un pany de paret que es recolza sobre la roca mare, de la qual ressegueix de manera molt acurada les irregularitats. Se suposa que aquesta paret servia per suportar una teulada que arribava fins a uns murs que hi ha uns 6 o 7 metres al sud de la paret. El mur de la banda de llevant fa 60 cm de gruix.
Aquestes restes s’han pogut localitzat gràcies a la quantitat de peces de ceràmica, rajols i teules que es troben en el camí que passa just per sota de la balma.
Seguint la pista que remunta el sot de l’Horta, un cop es passa la Bomba (és un edifici amb un motor que recollia l’aigua del torrent en un petit embassament), l’antic camí de carro, que aquí es conserva força bé, fa un revolt i ateny un pla on hi ha les restes d’una casa (41º 44’ 375 – 002º 12’ 472 – 647), en principi solitària. Al principi crèiem que es tractava d’una de les construccions de la Ciutat de Cartagena, però situat sobre el mapa es troba una mica massa al nord.
Aquest casa, de la qual no podem precisar el nom, està en molt mal estat de conservació i amb prou feines s’endevinen els murs que la delimiten. Es tracta d’una estructura de 13 m de llarg per 5,50 m d’ample, que no presenta evidències de cap obertura ni coberta, situada just al costat del camí de carro, fet amb pedra i fang. La tipologia correspon a la mateixa de la Casanova de la Vall, descrita en el punt anterior.
Aquesta construcció, sense topònim, apareix en una minuta de 1914.[1]
[1]http://cartotecadigital.icc.cat/cdm/singleitem/collection/minutes/id/1531/rec/8 Còpia manuscrita d’una de les minutes de més de quatre-cents municipis de Catalunya a escala 1:25 000 corresponents a l’aixecament del Mapa de España 1: 50.000. Les còpies a mà les va encarregar entre 1914 i 1936 el Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya, per a utilitzar-les com a base del Mapa Geogràfic de Catalunya a 1:100 000.
Situada al sud de can Cuixes, sobre el torrent de l’Aliguer (41º 44’ 292 – 002º 11’ 812 – 633).
Actualment només en queden els fonaments, però encara se’n pot resseguir el perímetre, un perímetre que fa 10,5 metres de llarg (direcció nord-sud) per uns 7-9 metres d’ample. Sembla que el seu interior estaria dividit en quatre estances i que a la banda nord hi hauria hagut el forn i, per tant, la cuina. Una part de la paret occidental de la casa sembla que ha estat destruïda en la construcció de la pista que passa pel seu costat.
Els murs que es conserven, amb prou feines un metre a les cantoneres, estan fets amb pedra local i fang, i fan 60 cm de gruix. No hi ha cap indici de les obertures que permetien accedir a la casa.
La gent en diu la Casanova, sense cap indicació més.
L’expansió agrària dels segles XVII i XVIII va dur a roturar algunes terres en els límits entre Castellcir i Sant Martí de Centelles.[1] A partir d’aquest fets, varen aparèixer una sèrie de conflictes, sobretot per saber a quina parròquia calia pagar els censos. Això va provocar que la documentació sobre aquesta zona sigui encara avui dia molt abundant.
Fita número vuit
En tota aquesta documentació apareix una delimitació parroquial que va caldre revisar a finals del segle XVII i principis del XVIII. En aquest context, la presència de topònims resulta espectacular. Així, apareixen algunes masies que avui dia han desaparegut totalment: el mas Bugara (i el mas Buguera, que podria ser el mateix), el Pla de Bruguet, unit al mas Castell, la balma de Bruga, habitada al 1720.
En aquest context, entre 1650 i 1660 es fixen tres murons i es diu que la parròquia de Sant Martí de Centelles arriba fins al torrent del llop.[2] Encara avui dia el DCVB diu que un muró és un “Munt de pedres amb què es resguarda una fita o terme”, en castellà, mojón. També aquell any va morir un olier en aquella zona, fet que fa que la documentació també en parli.[3]
Més al sud del torrent de la Font del Llop, que actualment no constitueix el límit dels dos municipis, a ponent de Puig Oriol, al sud de la carena (41º 46’ 241 – 002º 11’ 305 – 900) hi ha una fita de terme i al sud, just al cap d’un cingle que forma el que el mapa de l’ICC anomena Serra de Barnils (41º 46’ 051 – 002º 11’ 338 – 867), hi ha unes creus gravades en una roca que segurament corresponen al límit parroquial.
El muró o fita de terme porta gravat en dos dels seus costats el número vuit i té una planta en forma d’ela, de 20 cm per 25 cm. A la cara de llevant hi ha una inscripció que podria ser una “I M” que no hem sabut desxifrar. Actualment sobresurt uns 40 cm del nivell del sòl i està fet en pedra rogenca.
Més al sud, com dèiem, hi ha tres creus gravades sobre la roca del sòl, clarament visibles i restes d’altres creus avui dia molt desgastades, tot i que es conserva una ratlla força marcada. Són unes creus d’uns 10 cm de llarg. Al costat hi ha una cassoleta rodona d’uns 13 cm de diàmetre i 4 cm de profunditat. Tot plegat sobre el cingle, a escassos metres del penya-segat, en un lloc amb una àmplia panoràmica i visible des de lluny.
Val la pena remarcar que creiem que cap d’aquests dos elements no semblen correspondre a la delimitació parroquial del segle XVII.
Creus de terme
[1] El pla de Bruga es va roturar als anys 1722, 1723 i 1724. ABEV, Centelles, Sant Martí, W/3.
Oficialment es troba en terme de Castellcir, però a molt poca distància de Sant Martí de Centelles.
Es tracta d’un indret al nord del Collet de la Terma, en una zona ombrívola i obaga. Aquest emplaçament ha permès la presència d’un petit clap de fageda enmig de boscos de roure o alzines. Al centre d’aquet espai es troba una font que es diu que té aigües sulfuroses. El topònim es documenta al 1237 com a Silva Nigra (Garcia-Pey, ; 127)
Tradicionalment ha estat un lloc d’atracció de visitants locals i forasters, com ho proven les diverses inscripcions que es veuen en els arbres. En una d’elles llegim “Viñas 1821” (la data podria ser 1891).
Tot i que actualment el que es conserva sembla ser una balma, l’anàlisi detallada d’aquestes runes permet veure que es tracta d’una masia semblant al cas de can Bauma d’Aiguafreda (vegeu 
Patrimoni Existencial 