Francesc Roma i Casanovas
Antiga masia que en la delimitació parroquial de 1709 apareix esmentada com a Brull Inferior: “pardalla del casalot del mas Brullet, ho Brull inferior”. Avui dia no són més que uns munts de pedres enmig de la vegetació, només identificables per les referències cartogràfiques.
Ja no apareixia en les minutes de finals dels anys vint.
La font de Cruïlles, dins la propietat del que fou el castell del mateix nom, està avui dia canalitzada. Uns metres per sota, i una mica més al sud, hi ha la boca d’una mina que encara es conserva en perfectes condicions.
Aquesta exploració és incompleta.
Es tracta d’una antiga masia, avui totalment enrunada, que es troba en el punt 41º 46′ 799 – 002º 16′ 140 – 802. Es troba al costat del GR 2 i està indicada en el mapa de l’editorial Alpina. Conserva vestigis del que podria haver estat el forn de la casa i sembla que hauria tingut dos pisos d’alçada.
El topònim semblaria indicar una masoveria vinculada a can Serra de l’Arca, però no en tenim constància documental.
Algunes persones han vist en dues pedres situades just a la paret nord de la casa un possible dolmen, però no ho podem afirmar amb certesa.
Com el seu nom indica, es tracta d’una antiga masia en part construïda aprofitant una balma. Es troba en el camí que va d’Aiguafreda a can Serra de l’Arca (4146296 – 0215881 – 541), sota la pista per on passa el GR 2.
El conjunt té unes dimensions aproximades de 10 x 20 m i es tracta d’una edificació que ha anat creixent a partir de diferents cossos al llarg del temps. Podria ser que la part més antiga correspongués a la balma, actualment la part més ben conservada. Aquesta té unes dimensions de 2 x 2,5 metres i,a primera vista, s’hi observa una porta (0,75 x 1,70 m) i dues finestres. Una mirada més atenta, però, indica que es tracta d’una gran columna que aguantava el sostre de la balma. Les obertures a banda i banda varen ser tapades, i això va donar lloc a dues finestres, la més conserva de les quals té forma quadrada (70 cm per cada costat).
A l’extrem oriental conserva l’estructura del forn de la casa i a l’occidental segurament hi havia hagut una bassa o rentador. En els cossos intermitjos sembla que hi havia hagut fins a dos pisos.
Actualment es troba en estat ruïnós i només es conserva mínimament la part de la balma (tot i que força malmesa per l’acció de l’aigua).
Per davant de la casa passava un camí que conduïa a can Serra de l’Arca i a Aiguafreda i cap al vessant sud (solella) hi havia feixes, segurament plantades de vinyes i cereals.
Es tracta d’una construcció de forma arrodonida a l’interior, tot i que des de fora semblaria més aviat quadrada. Es troba en el punt 41º 46′ 250 – 002º 15′ 856 – 531, en el camí que va d’Aiguafreda al Brull, en el mateix traçat del GR 2.
Les mides interiors oscil·len entre 1,50 i 1,60 m, a causa de la seva planta circular però irregular. La paret fa 60 cm de gruix i la porta, orientada al sud, mesura 1,10 x 0,50 m. El sostre està fet per aproximació de filades i recobert amb terra on creixen algunes plantes que la fan impermeable. L’alçada màxima a l’interior és d’1,60 m. A la banda nord hi ha una petita fornícula que servia per deixar-hi algun objecte. No té cap finestra i està construïda amb pedra seca del mateix lloc on es va bastir.
Presenta un petit enderrocament a la part sud-est (a la dreta de la porta), que no afecta l’estructura interior, però que en pot comprometre el seu futur.
Al sud de can Serra de l’Arca (4146483 – 0216153 – 608), al costat mateix d’una balma que es troba per sota d’uns espais delimitats per murs de pedra i que segurament eren antics corrals, es troba la roda de molí que es pot veure a la fotografia.
El seu diàmetre és de 109 cm i el gruix 30 cm. El diàmetre del forat interior són 20 cm.
La roda no s’ha fet servir, perquè encara conserva les marques dels cops de cisell que va rebre en el moment de la seva construcció. Està feta amb pedra rogenca, la mateixa que forma les parets i la balma del lloc on es troba, fets que fan pensar que va ser construïda allà mateix i que esperava ser traslladada a algun altre lloc. Es descarta que hagués estat duta allà per ser utilitzada en algun tipus d’explotació, tant amb aigua com a sang.
Aquesta troballa confirma l’explotació de les pedreres de la zona per a aquest tipus d’usos. És probable que unes marques en unes pedres que s’han trobat a prop del Brull corresponguin a algun tipus d’explotació semblant, en aquest cas, però, en ser la pedra més petita, segurament es tractava de pedres d’esmolar.
La riera d’Avencó és coneguda entre els aficionats a la geologia pel fet de trobar-s’hi una discordança, coneguda com a Discordança del Brull, “una discontinuïtat geològica que separa les dues unitats fonamentals de la geologia de Catalunya que són el sòcol paleozoic i la cobertora mesozoica-cenozoica”.
Aquesta discordança es dóna entre els materials triàsics que es troben per damunt dels paleozoics i “es manifesta com una superfície estructural suaument inclinada cap al nord-est que és la que conforma el Pla de la Calma” (font).
Portat sobre el terreny, això vol dir que en la zona de la serra de l’Arca es troba un nivell de pissarres (paleolítiques) per sobre de les quals hi ha els conglomerats i gresos del triàsic. Un tercer nivell per sobre d’aquest el formen uns estrats de pedres calcàries. A la part superior de la riera, sota el Pujol, apareixen, en el fons de la vall també unes altres calcàries (paleozoiques).
Aquesta diferenciació en el sòl de la muntanya sembla que podria tenir algun tipus de relació amb les activitats d’aprofitament que s’hi varen donar, tot i que altres factors antròpics segurament també hi tingueren un gran pes.
Pel que fa al nivell inferior, el que separa el sòcol paleozoic del nivell dels conglomerats, s’evidencia en tot el vessant oriental de la serra de l’Arca una utilització forestal del nivell inferior (pissarres), tot i que en alguns lloc segurament s’hi havia plantat vinya. Si es divideix el vessant en dues parts, la zona que quedaria entre el Saní i el Brull conserva moltes evidències d’una utilització forestal basada en l’explotació del carbó (carboneres, paradors). En arribar a les cotes superiors, per sobre dels 650 m aproximadament, apareixen les primeres feixes d’antics conreus. En alguns llocs el canvi sembla anar lligat al diferent origen geològic del sòl.
Del Saní cap al sud, les carboneres desapareixen en el nivell inferior, mentre les feixes i camps es mantenen a la part superior. La zona de pissarres aquí presenta les úniques alzines sureres que coneixem a la zona, en una extensió considerable. Enmig de les sureres es troben algunes cabanes, d’una tipologia que fa pensar en un origen vinculat a la vinya, però que no es pot assegurar.
Més enllà del sot de la Costa del Brull (és a dir, en l’extrem sud), desapareixen les sureres, però no es troben estructures associades al carboneig. Només entre la Magesteria i can Serra de l’Arca, però a un nivell inferior, s’ha detectat algunes petites carboneres de les que es feien servir per fer carbonet. A la zona inferior, on hi ha les pissarres, no hi apareix cap mostra d’explotació forestal, però es veuen feixes esparses i les restes del que podria ser un camí que, uns cinquanta metres pel damunt del llit del torrent, recorregués tota la vall en sentit nord-sud (s’hauria de verificar que fos així).
Aquest cas fa pensar en la interacció entre els elements medials (en aquest cas la geologia i la botànica) i els elements humans. Sembla que es podria aplicar algun tipus de plantejament possibilista, en el sentit que mentre la geologia va permetre uns certs usos (la qualitat del sòl pissarrós difícilment serveix per a l’explotació agrària, especialment si és força pendent) la voluntat humana va acabar d’actuar sobre aquest substrat.
El fet que coincideixi la presència de cabanes en la zona d’alzines sureres permet pensar que aquests refugis es fessin servir en les èpoques de pelatge de l’alzina, tot i que podria ser que en el seu origen haguessin estat vinculats a l’explotació de la vinya.
Es tracta d’una cabana actualment enrunada (4146865 – 0216592 – 613) situada en una carena plena de microfeixes, just on el lloc on el camí feia un revolt, de manera que primer passava per davant de la cabana i després pel darrere. Una inspecció ocular no ha permès endevinar de què estava fet el sostre.
La planta és de forma rectangular, de 2.10 m de llarg per 1.50 d’ample. La porta, de 80 cm d’ample i sense cap tipus de marc, s’obria a l’est, en direcció a la vall, i donava directament sobre el camí. La seva paret nord aprofita un gran bloc que hi havia al lloc. La resta de la pedra amb què està construïda va ser recollida allà mateix i molt poc treballada.
Es tracta d’una petita cabana, o més aviat un refugi (4146825 – 0216752 – 463), situada poc per sobre de la riera del Pujol, just al costat d’un antic camí. Es troba recolzat a una paret de pedra, però és una construcció exempta.Està feta amb pedra seca del lloc mateix.
Actualment encara es conserva complet, amb coberta i tot, però hi ha un desperfecte en un dels costat que fa témer un proper ensorrament. La coberta correspon a una sola peça de pedra, perquè les seves dimensions són més aviat reduïdes (1.00 x 1.30). Té una forma semicircular amb una obertura que serveix de porta a la banda sud.
L’alçada interior és de 1.10 m. A dins hi ha una pedra que se suposa que hauria servir per seure-hi (perquè no s’hi pot estar dret ni tampoc ajagut).
És possible que la zona, antigament, haguessin estat vinyes, però hores d’ara encara hi ha alguna alzina surera.
A la nostra zona d’estudi s’han detectat, de moment, dues categories d’ocupacions temporals.
D’una banda hi ha les cabanes de carboner, a vegades utilitzades pels pastors; de l’altra, les cabanes de vinya.
Les cabanes de vinya, com les de les Sureres de la Bisbal (per exemple), consistien en petites edificacions, totes elles fetes de pedra seca, de reduïdes dimensions (entre 1,5 i 2 metres), de planta rectangular, normalment irregular, o quadrada. Tenien només una obertura que permetia l’accés al seu interior i no hi havia cap estructura per fer-hi foc. La coberta era feta de lloses de pedra que s’anaven acostant progressivament fins a tancar la volta, que ten ia d’aquesta manera una forma molt irregular. La part superior, el sostre, era recoberta de sorra on creixien alguns vegetals; d’aquesta manera es buscava que fossin resistent a les pluges. En alguns casos tenien un petit graó a l’entrada que separava l’interior de la part exterior.
Les cabanes de carboners, com la de les Rodones del Solà (per exemple), consistien en un petit mur de pedra seca de menys de dos metres de llarg per 1,5 d’alçada en la seva part central. L’alçada disminuïa a mida que s’arribava a l’extrem de la paret.
Al costat d’aquest mur, anomenat parador, s’aixecaven dos pals, normalment dues branques forcades d’arbre, que sostenien una biga llarga que, de l’altre costat, recolzava sobre el terra. D’aquesta manera tenen un aspecte triangular. Al costat del parador i formant angle recte amb ell hi havia una porta.
De la biga central en baixava una estructura feta de vegetals (falgueres quan n’hi havia) i recoberta de terra per impermeabilitzar l’habitació. El parador no s’ajustava completament amb aquesta biga central, perquè era aquí, als peus dels dos buscalls que aguantaven la biga central, on es feia el foc. D’aquesta manera, el fum podia sortir per aquesta obertura.
El seu interior es dividies en dues parts, normalment separades per un tronc clavat al terra de manera perpendicular a l’eix de la biga central. A la part propera al parador s’hi feia vida, s’hi cuinava i s’hi menjava quan calia fer-hi estada. Era la part més alta de la cabana. En canvi, la part posterior, que era molt més baixa, era utilitzada com a dormitori. Per això el sòl era cobert amb vegetació o amb alguna màrfega.
L’abandonament d’aquests tipus d’edificacions deixa restes arqueològiques clarament diferenciades. Mentre les cabanes de vinya donen lloc a estructures de formes variables, però que tendeixen a ser més o menys quadrades o rodones (potser rectangulars, segons l’orografia del terreny), les cabanes de carboners es presenten com a petits murs de poc més d’un metre d’alçada, i com a molt dos metres de llarg, més alts del centre que dels costats. En el darrer cas, s’acostuma a endevinar la part que formava el sòl de l’edificació, tot i no quedar-ne cap rastre (els materials amb què es feien eren poc duradors). En canvi, la part interior de les cabanes de vinya acostuma a presentar-se plena de blocs i lloses, que eren part de la volta de pedra que les cobria abans d’esfondrar-se.
Patrimoni Existencial 