En les relacions dels confrares de la Móra, on aquests i aquestes s’anoten seguint la masia on viuen, al 1671 apareix l’expressió “Salva gratia”,[1] que aparentment podria voler dir que eren persones que, per alguna raó, no pagaven contribució a la confraria.
De tota manera, aquesta expressió feia referència a un topònim, perquè l’any 1673 apareix aquesta expressió en una llista de comunions i confessions de les cases de la parròquia[2] i el 8 d’octubre de 1674 es va fer un ofici d’enterrament per l’ànima de Joan Regas, “(…) pages habitant lo die de son obit en la Casa de Salva Gratia de la parroquia de St Cypria de la Mora (…) es veritat mori en lo Hospital Gl de la Sta Creu de Barcelona (…)”, però el seu fill li fa celebrar l’ofici a la Móra.[3]
Gràcies a un plet que va tenir lloc a l’Audiència de Catalunya, que hem recollit d’un document datat el 23 de juliol de 1730, hem pogut descobrir algunes coses interessants sobre aquest espai liminar. Aquí les masies del Bellit i de la Figuera havien tingut discrepàncies que pràcticament es podrien dir immemorials, perquè en el procés de 1730 s’arriba a recórrer a documentació medieval. El document explica que en Bellit tenia una gran peça de terra muntuosa i bosquina situada en el lloc dit lo pla de la Calma, part a la parròquia de Tagamanent i part a la de la Castanya, que afrontava amb el Boscàs mitjançant el torrent de la font del Ginebre i part amb l’Adrobau, també amb el Molar i part amb els honors “de la torra de Vallfornes, de Tagamanent, los quals honors te vull y posseex lo dit mas Bellit”.[1]
Aquestes primeres frases del document ens permeten entendre el topònim turó de la Torre que trobem prop de la font del Ginebre (444605 – 4624162 – 1266). Pel que sembla, hi hauria hagut un element que més endavant es diu que era el castell de Vallfornès en un document de 1654. De fet, el document de 1730 refereix una rodalia on es parla de “la torra, o castell de Vallfornes”.[2] Caldria verificar si les restes de murs que es veuen al nord-oest del cim corresponen a algun tipus de castell o no.
En aquest document es fa referència a una altra documentació de l’any 1229 en què Pere de Pasarell, la seva dona Guillema i la seva mare Maria venen a Bernat Martí de Pasarell i a la seva dona Guillema i els seus infants una peça de terra que tenen a Tagamanent en senyoria d’Agnès de Manlleu “(…) en lo lloch nomenat á pedra de Archa” que afonta amb el camp de les Avellanedes i es troba a ponent amb el Puig de l’Arca. També es parla d’un altre acte de 1298 que esmenta el lloc anomenat “á sapera de zelarcha” i poc després parla de la “pedra del Archa”. Es fa referència també a un altre document del 7 de maig de 1541 en què es parla d’una sentència arbitral que feren els pagesos elegits per les dues parts (Bellit i Figuera), “(…) los quals posaren unes termas a la volta de sol ponent del camí que va de Tagamanent á St Segimon a la serra de las falgueres y despres van atarmanant (…)”. En aquesta sentència es parla de “(…) la volta de sol ixent fins a la pedra del Archa (…)”.[3]
Un altre document de 1654, referit també en el mateix, parla del castell de Vallfornès, que té una peça de terra al lloc dit la Calma que afronta per sol eixent amb
“(…) á sitia de llop afrontant ab terres del mas molar part, y despres tira dret a la espelunca anant serra avall dret al Joch de la Xoca afrontant sempre ab terras de Vall fornes, á mig jorn des de dita spelunca tira dret per lo mig de la fageda y de aquí baixa ala aigua baixa aigua (sic) avall fins a las rocas grosas anomenadas las rocas de quen sempre afrontant ab terrras de Vallfornes. A ponent des de dites rocas dret al turó dels Umbrils, y de aquí dret al pla de la llacuna afrontant sempre ab terres de Vallfornes tirant sempre per lo mig dels abouradors (…), y a tramuntana tirant dret al turó de la llobatera (…) y de aquí sen munta per lo aigua vessant de las pedres blancas (…) y de dites pedres blancas voltant per amunt sempre per laigua vasant tirant dret al turó del Puliol (…) y desde dit turó del Puliol tira dret a la sitia de llop afrontant ab terres del mas molar conforme las fites se posaran en dites afrontacions (…)”.[4]
És interessant esmentar que aquest document del segle XVIII digui que la Pedra de l’Arca i el camp de les Avellanedes estava a la parròquia de la Castanya i prou distant de la parròquia de Tagamanent, fet que ens indica que el canvi de límit parroquial ja estava ben acceptat en aquell moment. També cal dir que de tots els documents que han aparegut en aquesta documentació, encara avui dia el mapa de l’editorial Alpina recull les Pelunques (segurament la spelunca del text), el turó del Poliol, el pla de la Llacuna, el pla dels Embrils i la carena dels Llops.
Per altra banda, no deixa de sobtar el fet que el topònim pedra de l’Arca sigui avui dia totalment desconegut quan encara existia al 1856, quan se’l referia com la Pedra Selarca (Oliver, 2003; 18), que actuava com a límit nord-oriental de la parròquia de Tagamanent, des d’on es deia que anava fins al puig Drau. Per tot el que s’ha explicat fins ara, queda clar que l’estela de la barraca d’en Ramon havia de ser la Pedra de l’Arca i havia estat tradicionalment utilitzada com a límit parroquial i, posteriorment, municipal. Pedra de l'Arca
[2] Document de 4 de maig de 1654 (copiat en l’anterior): establiment fet per Galceran de Pinós de Pere Joan Bellit de Tagamanent d’una peça de terra de la heretat o “castell de Vallfornes” (50 quarteres de forment), al lloc de la Calma. ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/3.
L’any 1831, el propietari d’una de les grans cases del Brull, demanava no pagar els censos del mas Cargol, perquè aquest, que havia funcionat com una masoveria, estava derruït per l’aigua i diversos accidents.
Per esbrinar si tenia raó o no, es va demanar la participació del que avui dia diríem un perit, Pedro Vidal. En la seva carta-informe de 1832, aquest va assegurar que el mas Cargol era un terreny petit col·locat a sota d’un ribazo i una gran penya que forma el límit del mas del Brull. A sota hi havia una llengua de terreny que arribava fins a la riera d’Avencó i que era del mas Boix.
Segons aquest home, es tractava d’un terreny inculte (un pedregar amb matolls de boix), sense herbes (de pastura, s’entén), els arbres que hi havia eren tan petits que cap d’ells no necessitava les dues mans per agafar-ne el tronc i només hi creixia espígol. A més a més, el terreny havia estat deteriorat per les pluges, perquè era molt pendent, i l’aigua s’havia endut la poca terra que hi havia. A més, estava exposat als despreniments dels cims.
Segons l’amo del terreny, temps enrere hi havia intentat fer una rompuda i, de les set collites que normalment es podien fer en una rompuda, a la tercera ja no li va donar fruit. També deia que antigament aquest terreny era plantat de vinya i sembrats, i que hi havia una casa, però que en aquell moment no en quedava cap mostra i la casa no se sabia on havia estat. Insinuava que segurament havia quedat soterrada per les pedres que es desprenien dels cimals. Aquest terreny no servia per a res al seu propietari, que només el podia fer servir per passar amb el bestiar (tot i que podia fer-ho per altres llocs).
Pedro Vidal va estar a punt de qualificar de maleïda aquella terra, perquè, fora del mas Cargol encara hi havia vinyes , tot i que afirmava que no ho podia creure per diferents raons (suposem que era un home amb un esperit positivista i crític).
Si el document d’on s’ha extret aquesta informació està datat i signat, no passa el mateix amb un paper, que reproduïm a la fotografia, en el qual s’indica la zona i la possible ubicació del mas Cargol. Com es veu, es trobava just en el límit entre les parròquies del Brull i d’Aiguafreda (creiem que la creu del Brull que apareix a la part superior correspon al que avui dia anomenem creu de Parròquia).
El procés d’industrialització del tram osonenc del riu Ter al segle XIX ve marcat per la radicació de les primeres fàbriques en sentit modern al costat d’aquest curs hídric. En fer això, les noves explotacions industrials varen entrar en competència amb antics usos del mateix recurs, alguns dels quals es regien per drets consuetudinaris. Més enllà del conflicte d’usos, alguns dels casos estudiats mostren els diferents interessos d’empresaris, treballadors industrials i classes populars urbanes i la seva articulació conflictiva.
Els estudis tradicionals sobre la industrialització a casa nostra varen menystenir la importància de la indústria moguda per la força de l’aigua. Tot sembla indicar que implícitament es considerava que només hi havia una via d’industrialització i que aquesta era impulsada pel carbó. El redescobriment de les colònies industrials i l’aprofundiment en l’estudi de la industrialització a les zones de muntanya han aportat un coneixement més exacte d’aquest procés, fins al punt que avui dia sabem que la indústria basada en l’aprofitament hidràulic va suposar una important competència per als establiments del Pla i que això va tenir repercussions fins i tot en la vida empresarial i sindical de moltes ciutats (Enrech, 2003).
Paraules clau: Conflictes, aigua, conca mitjana del Ter, molins, indústria, Osona
A Sant Feliu de Llobregat hi ha l’ermita de la Salut, dita antiguament de la Font de la Salut. Segons la llegenda, hi havia una família molt rica de Sarrià que tenia moltes terres i molts béns, i es deia Través; eren famosos pels seus ramats de cabres, que anaven a pasturar per Sant Feliu.
Era un any molt dolent, les collites no eren bones a causa de la sequera, i hi havia molta fam i pesta.
Un dia, el pastor es va adonar que una de les cabres més petites del ramat no deixava de furgar amb les potes un dels racons del camp on menjaven herba. A més a més, estava agenollada com si estigués fent reverències a algú, no mirava ningú i estava amb el cap cot.
Avisat l’amo del ramat de tant estrany comportament, es va posar a cavar fins que van trobar una imatge de la Mare de Déu.
A partir de llavors, aquesta imatge ha servit per curar les malalties i per assegurar les collites. També donava fertilitat a les dones. Segons la llegenda, l’amo Travé, quan va veure tota la devoció i l’amor a Maria que havia despertat aquesta imatge, va fer donació del camp de pastures on s’havia trobat la imatge i va fer-hi construir un Santuari.
Una mica d’història…
Fins aquí la llegenda, les dades històriques indiquen que l’any 1667, Caterina Grau, propietària de la masia de Guerau de la Gleva, llegava la finca als religiosos servites del Bonsuccés de Barcelona, amb la condició que s’hi edifiqués una ermita sota l’ advocació de la Mare de Déu del Roser.
L’any 1748 la finca es ven, i ja duu el nom de “Font de la Mare de Déu de la Salut”. L’any següent es beneeix la capella.
El 1789, el Sr Joseph Ferrer escriu a Francisco de Zamora que “En dicho término hay una casa que tiene un oratorio con una Virgen de la Salud. tambien hay una fuente bellísima de una agua muy fria y saludable. A dicha ymagen hay grande devoción de los vecinos de Llobregat y de los circunvecinos. Al lunes de Pasqua Florida se selebra la festividad de la Virgen, que la ocurrencia de gente que asiste a visitar la Virgen es un grande número, unos con grande devoción y otros con grandes bayles dansando con grande diverción.”
I la llegenda de la Pedra Blanca…
A prop de l’ermita hi havia una pedra de color blanc que es creia que tenia propietats màgiques. Aquestes propietats derivaven del fet que “la Mare de Déu, en un dels seus viatges per la terra, s’havia aparegut, s’hi havia assegut i hi havia reposat; fins i tot es deia que, si paraves bé l’orella, es podia sentir com parlaven la Mare de Déu o els àngels.”
Per això era habitual que les persones que volien aconseguir algun favor de Maria llencessin palets de riu sobre la pedra: si la pedreta es quedava enganxada (cosa que era molt difícil) volia dir que el desig que s’havia demanat s’acompliria…
La llegenda continua dient que “Una de les demandes més habituals era la dels matrimonis que demanaven de tenir fills, i molts cops els era concedida aquesta gràcia. Ja us podeu imaginar la sorpresa que va tenir una família que tenia molts fills quan de cop i volta, després d’haver fet una visita a l’ermita, la dona –que ja era bastant gran- va quedar-se embarassada, i va tenir no un fill ni dos, sinó tres!. Era una càrrega molt feixuga!. Quan el marit se’n va assabentar, es va enfadar moltíssim, perquè eren tres boques més a alimentar. Enrabiat, va començar a donar cops de mall a la pedra que havia causat aquest miracle i que tants entrebancs li havia causat a ell i a la seva família. I no només va esmicolar la pedra, sinó que es va dedicar a escampar per tota la muntanya i les rodalies de l’ermita els trossos d’aquesta pedra blanca. I diuen que a partir de llavors, van aparèixer per la tota la zona de l’ermita i els seus voltants unes pedretes de colors molt bonics i brillants, i molta gent es dedicava a recollir-les per tal de fer-ne una ofrena a la Mare de Jesús i demanar la seva intercessió o agrair-li els favors que havien rebut.”
Si alguna cosa ha caracteritzat la història de l’evolució humana, aquesta deu haver estat la presència de la cultura. Com a espècie hem arribat a dominar el món -fins al punt de ser capaços d’alternar-ne el clima- gràcies a la nostra capacitat de simbolitzar. És possible que per arribar en aquest punt calgués una determinada evolució biològica del nostre cervell, però, si més no de moment, això no ens importa massa.
Llegeixo un informe de desembre passat adreçat al Parlament i al Govern francesos i em quedo esmaperdut, com si estigués veient estrelletes verdes i vermelles:
“Els esports de natura, per desenvolupar-se, s’acosten a les zones urbanes, es transformen i donen naixença a noves disciplines, a vegades impracticables a la natura.
Doncs potser sí, penso.
L’escalada ha vist incrementar en els darrers anys la quantitat d’instal·lacions urbanes per a la seva pràctica, alguns esports d’aigua es practiquen en instal·lacions artificials (com el canal del Segre), a França estan apareixent molt senders urbans, fins i tot a París, els ciclistes estan conquerint els espais peatonals de les ciutats…
I, a casa nostra, l’espeleologia ha entrat de ple en la febre competitiva amb un campionat de Catalunya i un campionat d’Espanya de tècniques de progressió vertical, que evidentment s’han de desenvolupar en espais no necessàriament cavernícoles.
El que deia: llegeixo i em frego els ulls, que em continuen fent pampallugues.
Si alguna cosa ha caracteritzat la història de l’evolució humana, aquesta deu haver estat la presència de la cultura. Com a espècie hem arribat a dominar el món -fins al punt de ser capaços d’alternar-ne el clima- gràcies a la nostra capacitat de simbolitzar. És possible que per arribar en aquest punt calgués una determinada evolució biològica del nostre cervell, però, si més no de moment, això no ens importa massa.
Patrimoni Existencial 