Des del priorat de Serrabona un camí, al principi en una considerable pujada, ens porta fins al coll que hi ha al sud de la Roca Roja i des d’aquí, seguint aquest recorregut, podem arribar fins al roc de l’Amorriador, que conté alguns petròglifs de diferents datacions. Alguna sembla que seria del segle XIX.
Roc de l’Amorriador, segons Jean Abélanet
Pel camí haurem pogut veure diferents roques amb cassoletes, i el dolmen anomenat Cementiri dels Moros, on trobem cassoletes i alguna creu gravades en les lloses que el formaven:
Dolmen del Cementiri dels Moros (2 i 3) i cassoletes properes al roc de l’Amorriador (1)
De tornada, o a l’anada, com us vagi més bé, no us perdeu el priorat de Serrabona, una bona mostra de romànic, però no us podeu perdre la pedra que hi ha només a l’entrada, que contindria uns petròglifs neolítics:
L’any 1940 les tropes nazis invadien França, saltant-se la coneguda Línia Maginot, i Itàlia declarava la guerra a aquest estat. França va quedar partida en dues, però el mes de novembre de 1942, l’Eix també va ocupar la zona lliure. Jean-Pierre Bobo diu que el 12 de novembre les primeres unitats motoritzades varen arribar a Perpinyà, Elna i Argelès. El dia 13 varen arribar a Bourg-Madame, a la Cerdanya, i les tropes alemanyes es varen fer càrrec de tota la frontera amb Espanya fins a Andorra. A la primavera de 1943 els duaners francesos són desplaçat fora de la línia divisòria.
Per altra banda, el 23 d’octubre de 1940 Franco i Hitler s’havien entrevistat a Hendaia, però el resultat no va ser l’esperat per cap de les dues parts. Potser això explica que l’exèrcit nazi reforcés la frontera hispanofrancesa amb una sèrie de búnquers que formaven part de la Sperrlinie Pyranäenfront, formada per uns 350-400 elements, la majoria encara no identificats (vegeu això).
El mapa de la Línia P elaborat per Nicolas Barré en recull alguns, que es varen aixecar a tocar de la línia de frontera, però en terreny francès.
Aquestes defenses, que apuntaven al nostre país, contenen una part enterrada (una sala de pocs metres quadrats i força baixa) que donava amb unes escales a una zona més o menys circular en què es va posar, a la part superior, part dels tancs Panzer que ja no servien o que formaven part d’un excedent perquè l’evolució bèl·lica els havia deixat desfasats.
De tota manera, tot plegat es veu millor en el següent vídeo:
En post anterior he parlat del Centre de Resistència 37 de Camprodon (Ripollès). Com a complement, direm que a la banda oest de la carretera C-38, poc abans del pont de les Rocasses (a tocar de la central elèctrica de les Rocasses) es troben una sèrie de búnquers que miren cap a la carretera i que sembla que complementen els del sector B (el que es troba a tocar de la carretera i són ben visibles a la sortida de Camprodon). El mapa següent en mostra la localització:
Mapa de localització dels C i D del CR 37
El mapa original, que copio a sota, és una aproximació a la realitat (segurament es va fer de memòria). Segons aquest document., hi hauria d’haver 9 estructures, però n’he pot trobar 5 (segurament algunes es troben més al nord de la central elèctrica, un lloc que no he visitat, i dos d’ells haurien des ser enmig d’una selva de matolls pràcticament impenetrable).
Mapa del CR 37, segurament dels anys 40 o 50
Com en el post anterior, segurament són de l’any 1945 (aquest any està gravat en una de les parets) i també fet pel mateix batalló de sapadors (com veureu al vídeo, també varen deixar-hi el seu escut gravat).
Una de les estructures, a diferència de les anteriors, allotjava un canó contra carro (vegeu-ne una reproducció 3D en la pàgina de Nicolas Barré). Segurament això s’explica per la seva proximitat a la carretera…
Això de la Línia P no existeix, i molt menys la línia Gutiérrez. En tot cas caldria parlar de la Organización Defensiva del Pirineo. Com molt bé explica Josep Clara, es tracta d’una estructura no lineal que pretenia assegurar que ningú no envairia l’estat Espanyol, tant si eren els exèrcits alemanys com els aliats.
La idea ja havia estat present en l’exèrcit franquista fins i tot abans del final de la Guerra Civil, però el desenvolupament de la Segona Guerra Mundial va reactivar la posada en marxa d’aquest conjunt que es va preveure que estaria format per unes 10.000 estructures (búnquers, per entendre’ns). De tota manera, la meitat no es varen construir mai, i els que es varen construir mai no varen arribar a funcionar.
Si dic que no existeix una “línia P” és pel fet que no es pensava en un conjunt de defenses enllaçades entre elles, sinó que es creaven una sèrie de Centres de Resistència, que pretenien frenar l’avenç dels exèrcits enemics que pretenguessin penetrar al nostre país a través del Pirineu. El mapa de conjunt que ja fa anys varen fer Serrat i Blanchon dona una idea clara del que es tractava i del seu allunyament de la frontera:
Mapa general de la Línia P , segons P. Serrat a Blanchon et al., 1997a
A la zona de Camprodon hi trobem diversos Centres de Resistència, els més propers el 36, el 36 bis i el 37. En aquest post i en un que sortirà dins de cinc dies, farem un repàs dels elements que es trobaven al CR 37.
El Centre de Resistència 37 es trobava al sud i sud-oest de Camprodon. Segons Josep Clara es va preveure fer-hi un total de 64 obres, però finalment només se’n varen executar 53, algunes de les quals són força conegudes.
Aquest és el cas del sector C, ben visible al costat de la carretera C-38, a la sortida sud del poble. Aquí hi havia un total de 7 estructures, fonamentalment nius de metralladores. Els podeu visitar aparcant el cotxe al costat dels búnquers mateix o sinó seguint aquesta ruta.
Els sectors J, K i L es troben al sud-oest de la vila, actualment enmig del bosc per on passa el sender que puja a la serra Cavallera (de fet, són una mica a la dreta del bosc, cap a ponent). El mapa que adjunto pot donar una idea d’on es troben:
Mapa de localització
La majoria dels elements que es conserven corresponen a nius de metralladores o de fusells metralladors. En podeu veure una recreació 3D en la pàgina web de Nicolas Barré, que a més té el mapa més complet que conec d’aquesta immensa fortalesa.
Jo només hi he comptat 10 estructures, de les 14 que ressenya un mapa que va publicar Josep Clara (p. 113). Segur que les altres no les he sabut trobar.
Un dels bunquers del CR 37
Aquestes estructures les va construir un batalló de sapadors de l’exèrcit espanyol, com es pot veure en l’escut que troben en algun dels casos estudiats. En una de les taules interiors, trobem gravada la data del 7 d’agost de 1945 i unes inicials (AMC), segurament la data en què es varen construir.
Escut del batalló militar que va construir el CR 37
En el proper post podreu veure el mapa que se’n va fer fa uns vuitanta anys.
Havia sentit a dir que les pedres foradades eren utilitzades com a amulets que prevenien alguns mals o malalties, sobretot dels animals. Però mai no n’havia pogut veure una de veritat.
Però ara ja no ho puc dir, perquè a la Garrotxa, en una masia abandonada he trobat un d’aquests amulets penjats en el que semblaria un refugi d’un pastor:
A simple vista, sembla que el forat de la pedra era natural. En anglès es diuen hag stones o witch stones (pedres foradades o pedres de bruixa) i això us pot donar una pista per saber-ne més coses.
Diu l’Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya que aquesta ermita va ser costejada per un tal Don, que seria “un dels principals senyors d’armes, la casa del qual se situa davant de l’església” i que a sobre de l’arc d’entrada hi ha la data de 1815.
El que no diu aquest inventari és que la dreta de la façana principal (mirant tal ho fem en la imatge anterior) hi ha un petit pedró o taula format per una llosa rectangular, d’una mica més d’un metre en el costat més llarg. Està feta de gresos i conté algunes cavitats, que podrien ser cassoletes, sobretot perquè s’hi veuen un parell de creus molt clares, una de les quals estaria feta per la connexió de quatre cassoletes.
Taula del Calvari (Arnes)
Poc abans d’arribar a l’ermita hi havia hagut la Creu del Calvari, que es va perdre i que només podem veure en una foto.
Podria ser que la llosa que comentem fos anterior a la construcció de l’edifici? I que estigués relacionada amb la creu del Calvari?
L’església de Santa Eulàlia de les Cases de Posada és un edifici preromànic de Navès (el Solsonès), d’una datació que es remunta al segle IX o X. De fet, d’aquest preromànic en queden molt poques coses.
Santa Eulàlia de les Cases de Posada
A la paret sud, encastat, trobem un contrapès de premsa, que podria ser del segle IX o X…
Una visita a Tarragona sempre ofereix noves perspectives, sobretot si passes una mica dels romans, que ja estan prou vistos.
Així que a la catedral i al seu museu, tot i que la majoria de sales estan tancades, he pogut veure unes altres marededeus amb moixó com aquesta que vaig fotografiar:
Mare de Déu dels Omellons (segle XIV)
A part de dues o tres imatges que contenen ocells, vaig poder comprar un llibre sobre l’artista del segle XIV Guillem Seguer de Montblanc. En aquest llibre, la seva autora, Francesca Español, inventaria tres marededeus d’aquest escultor, pintor i arquitecte que tenen com a protagonista la Mare de Déu i el seu fill, que apareixen acompanyats d’un moixó.
El que no he pogut resoldre és l’enigma d’aquesta imatge en què el nen Jesús sembla que està traient d’una cosa (que sembla un llibre?) un peu de criatura. Algú en sap alguna cosa? (Potser no és un peu)
Imatge de la Mare de Déu de la Pineda de Vila-seca, segle XIV
No fa massa vaig fer una visita al MEV buscant algunes coses que no vaig trobar i altres que se’m varen presentar sense pensar-hi.
Aquest darrer va ser el cas d’unes imatges de la Mare de Déu dels segles XIV i XV en què la Verge o el Nen Jesús sostenen un colom a les seves mans (tres casos en mans del nen, un de la mare i un cas que el sostenen entre els dos).
Maredeu gòtica, amb un ocell
El que més em va cridar l’atenció va ser que en un parell de casos l’animal està mossegant el dit del nen o de la mare.
Detall de la imatge anterior
Josep Gudiol –que va ser conservador d’aquest museu– deia que sembla que l’ocell -que hauria desaparegut en les imatges del segle XV- bregui per fugir “i que simbolitza al pecador”.
Però en alguns escrits del segle XVIII (i segurament abans), es diu que la Verge Maria, tot i no necessitar-ho (ja que la seva concepció havia estat immaculada), es va presentar al temple el dia de la Purificació i hi va oferir dues tórtores o coloms en senyal de redimir a Crist.
En les portes d’un orgue de la catedral de la Seu d’Urgell, que actualment es poden veure al MNAC, apareix una imatge pintada pel mestre de la Seu d’Urgell amb la Mare de Déu en el moment de la presentació al temple de Jerusalem i sant Josep que duu un cistell amb dues aus blanques, possiblement coloms. Així mateix, en el retaule de Verdú, de la primera meitat del segle XV, obra de Jaume Ferrer II que s’exposa al MEV, es veu una predel·la amb la presentació de Jesús al temple en què sant Josep també porta un cistell amb cinc ocells blancs al seu interior.
Pintura en la porta de l’orgue de la Seu d’Urgell. Vegeu sant Josep amb el cistell amb colomins
Sabem que Joan Amades explicava que en alguns llocs la festa de la Candelera −que commemora la presentació al temple i la purificació de la Verge després de tenir un fill− se celebrava amb l’alliberament de colomins dins del temple per part de les mares recents.
Retaule de Verdú, detall del cistell amb coloms que porta sant Josep
De manera que tenim com a mínim dues explicacions del mateix animal, sense voler dur la contrària a mossèn Gudiol, per qui sento un profund respecte.
Sauvanyà o Selvanyà és un poble abandonat que forma part del municipi de la Ribera d’Urgellet, a l’Alt Urgell. Actualment està format per una església dedicada a sant Esteve, tres o quatre cases que formen un nucli agrupat al costat de l’església, i diverses masies aïllades.
Com que no m’agrada copiar res i fer-ho passar per meu, us remeto al que ja està escrit sobre aquesta església.
En aquest nucli es pot trobar, abandonat, un contrapès de premsa de vi de manual, fet que ens estaria indicant que als seus 1.000-1.100 metres sobre el nivell del mar també s’hi prrduïa vi.
Patrimoni Existencial 