Es troba a l’est del Cafè, a la pista que baixa cap a la Perera i la Figuera (41º 46’ 541 – 002º 19’ 268 – 1121).
Les referències més antigues que n’hem trobat corresponen a 1688.[1] Després, el Corral d’en Perera es confon amb la Casa Nova d’en Parera. Aquest fet té la seva importància, com es veurà tot seguit.
El conjunt està format per dos edificis, un de 9 m x 15 m i l’altre d’11,25 m x 16 m. El primer, situat més al sud, estava constituït per dos pisos, coberts amb una teulada a dues aigües (orientada N-S). Tenia entrada per la banda nord i per l’oest. Es va aixecar a tocar d’un petit cingle, sobre el qual descansa sense cap mena de fonament.
Era, corral i masia d'en Perera
A la façana oest es veuen 2 portes i tres finestres (fetes amb maons que dibuixen arcs escarsers), mentre a la nord hi ha una sola porta (de llinda plana feta amb pedra sorrenca) i dues finestres. Els murs fan 50 cm de gruix i estan fets amb pedres relligades amb argamassa.
A la banda est de la planta baixa semblaria que hi havia hagut la cuina amb el forn. Les cantonades de l’edifici són fetes amb pedres escairades de mides mitjanes.
La part més interessant d’aquesta construcció és el pilar que es troba al centre de la part habitada, que encara avui dia està dempeus. La seva estructura correspon a la dels pilars que aguanten els corrals que es varen construir al segle XVIII en aquesta zona. Aquest fet, junt amb el topònim de corral sembla indicar que, començant per una funció ramadera, aquesta estructura va esdevenir una autèntica masia.
Segurament va ser al segle XIX que es va construir el segon edifici, un autèntic corral, tot i que l’inventari de patrimoni de la Diputació diu que tenia “(…) un habitacle auxiliar que va ser ocupat fins a principis del segle XX.”
Aquest segon edifici tenia un espai d’11,25 m x 8 m situat al nord, on apareixen clarament diferenciats dos pisos. El pis superior segurament era dedicat a la conservació de la palla i estava separat de la resta per un empostissat de fusta que li feia de sòl (tal com encara es veu a can Figuera i com sembla que indica el mapa de patrimoni de la Diputació). La part sud d’aquest edifici tenia una part descoberta, segurament per al bestiar, i una sèrie d’estances que tan podrien haver estat corts com habitacions. Una porta d’1,60 m d’altura per 1,30 m d’amplada permet comunicar aquest espai descobert, però clos per un mur de pedra i argamassa, amb la part baixa de l’edifici principal. Gravada en la llinda d’aquesta porta hi ha la data de 1883.
La part coberta tenia una teulada a dues aigües paral·lela a la façana principal.
L’edifici és fet amb pedra relligada amb argamassa i té unes cantoneres ben escairades i formades per pedres grosses ben treballades.
A la banda nord del corral hi ha un espai pedregós, una mica pendent, però de superfície llisa que corresponia a l’era. Des d’aquesta, una porta d’1,20 m d’amplada conduïa al primer pis, on es guardava la palla, que es podia anar donant directament als animals a mida que la demanaven. En aquesta façana destaca una finestra tallada en una única peça de pedra rogenca de 45 cm x 60 cm (l’obertura de la finestra fa 38 cm d’alt per 15 cm d’ample). Els murs tenen 60 cm de gruix i al centre de l’edifici hi ha un mur quadrat que aguantava la teulada.
Al sud-est del Cafè, gairebé dalt del pla de la Calma (41º 46’ 419 – 002º 19’ 492 – 1153).
La primera referència documental que n’hem trobat és de 1741,[1] quan apareix com més endavant (1770) amb el nom de “la casa de la muntanya del figuera”.[2] Aquesta datació concorda força bé amb les evidències arqueològiques que avui dia es poden recuperar.
El conjunt de l’edifici fa 10,20 m d’ample per 11 m de llarg. La façana principal de la casa està orientada al sud-oest, mirant cap a Aiguafreda i el nucli de la parròquia. Està coberta per una teulada de dues aigües perpendicular a la façana. En aquesta façana hi ha una porta amb una llinda plana que refereix l’any 1741 i una finestra més moderna al pis inferior. Al pis de dalt hi ha dues finestres més, una d’elles amb una llinda plana i la data 1703. Les cantoneres estan ben escairades i treballades, sobretot les més recents.
A aquest nucli inicial es va afegir, per la banda de llevant, un cos de 4 m x 6 m amb una porta que dóna a la mateixa façana on es llegeix “JG + 1902” i una petita bassa o rentador.
La façana sud-est presenta dues portes amb llindes planes, una amb una inscripció il·legible (només s’hi endevina una creu) i l’altra que diu “FRco Fira 1797”. Aquesta darrera part actualment s’utilitza com a corral.
Llinda del corral de can Figuera
A l’altre costat de la casa també hi ha algunes construccions afegides. Una d’elles té la peculiaritat que presenta una finestra espitllerada feta amb la base d’una petita premsa de vi.
Davant de la façana principal hi ha una era de 18 m x 17 m, aproximadament, pavimentada amb grans lloses de pedra rogenca. L’era és tancada per la banda sud per un gran edifici format per corrals i la pallissa. Una porta permet accedir, mitjançant uns grans, al primer pis d’aquest edifici, fet per un empostissat de fusta. Era el lloc on es guardava la palla, mentre a sota hi havia els animals.
L’edifici del corral i pallissa està aguantat per sis grans columnes de planta quadrada i només a la banda nord-est presenta un segon pis empostissat fet amb una estructura de fusta que, com s’ha dit, comunicava amb l’era per una porta. Avui dia el seu estat és molt precari i s’està enderrocant.
A la banda de llevant d’aquest edifici hi ha una gran porta, a punt d’enderrocar-se, amb una llinda plana que contenia una gran inscripció, de la qual avui dia només es llegeix la data: 1736. El fet que aquesta llinda sigui anterior a la data de construcció de la casa permet pensar que, com en el cas del corral d’en Perera, l’antic corral hauria evolucionat cap a una masia.
[1] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, E1. Llibres de confessions i comunions diversos.
[2] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, A-C-D-M/1, p. 45v.
Es troba a la carena del Bofinar, al sud de can Figuera (41º 46’ 279 – 002º 19’ 422 – 1144).
Es tracta d’una estructura de planta arrodonida, que aprofita un aflorament rocós a la seva banda nord per acabar de formar un tancat delimitat per un mur fet amb pedres grans i d’un metre aproximadament de gruix. En direcció nord-sud fa uns 14 m de llarg, mentre en direcció est-oest en fa 20 m.
A la banda de llevant es conserva una estructura adossada a aquest mur, però per la seva part de fora, que sembla que correspondria a una cabana de 5 m x 6 m, tot i que podria ser més petita.
Es troba a ponent de la Figuera, just en el camí que porta a aquesta casa (41º 46’ 769 – 002º 17’ 769 – 886).
L’ermita en si és un edifici de 5 m de façana per 6,80 m de fons, orientat al sud-est, amb teulada a dues aigües d’eix perpendicular a la façana. Té adossada una sagristia de 3 m d’ample per 6 de fons. Està coronada per un petit campanar d’espadanya, actualment sense campana, situat just a sobre de la porta principal. L’edifici té unes cantonades treballades i sobta el fet que, al sostre de lloses, hi apareix una xemeneia. La sagristia té una petita finestra a la banda oest. La porta de l’ermita és de llinda plana, sense cap inscripció i fa 1 m d’ample per 1,80 m d’altura.
Sant Isidre de la Figuera
Al davant de l’ermita hi ha un padró amb una creu de construcció recent; aquest padró duu gravada la data de 1779 a la base.
En fotografies antigues s’aprecia un rellotge de sol a la façana de l’ermita, just a sobre de la porta.
El creixement de l’aristocràcia dels masos té a la Móra una expressió molt clara en la construcció, a principis del segle XVII, de l’ermita dedicada a sant Isidre, propietat de la Figuera. Sant Isidre (Madrid, 1082-1172) va ser beatificat al 1619 i canonitzat al 1622; la seva popularització es pot vincular al creixement del poder dels masos durant el segle XVII. D’aquesta manera la seva figura es va associar a la protecció del món agrari i, a partir de la seva canonització, el seu culte s’expandeix per la nostra terra: a Centelles, l’any 1620 ja es constata una processó en la seva diada a Santa Maria Savall,[1] i a la quaresma de 1625, “(…) ses posada y dita la primera missa ab un quadro gran de pinzell <> altar de S. Isidro pages”.[2] Set anys més tard (1632), Damià Bolló escrivia unes Cobles de S. Isidro pages on es deia “De pedra, neula, y tots mals sempre foreu advocat, y quant sia necessitats feu fugir los temporals fins las Bruxas infernals vos tenen molt gran temor”.[3] No deixa de ser curiós que el moment de màxima expansió d’aquest culte coincideixi amb la gran persecució de bruixes, segurament perquè, com hem mostrat en un altre lloc (Roma, 2011), ambdós fets responen al mateix context sociecològic.
Continuant amb l’expansió del culte al sant, diguem que al 1631, a Vic, es funda la confraria del Bon Succés, que originàriament va triar sant Isidre com a patró, però ni el bisbe ni els consellers ho varen autoritzar “per averhy confraria en la Pietat y lo tenen per patró” (Capdevila, 1931; 35). A Viladrau, al 1638 es feia una processó i un ofici votat en honor del sant i a Sant Fruitós de Balenyà, en una visita del 2 de setembre de 1759, es parla de les capelles de sant Isidre i del Salvador, “nuebamente fabricadas”.[4] A Malla, al 1760, es feia una processó en honor de sant Isidre que apareix consignada a la consueta de 1760.[5]
Tradicionalment es diu que la capella de la Figuera va ser construïda al 1625, però malauradament no ens ha estat possible recuperar el document que segons Antoni Pladevall (1965) donava permís a Pau Figuera per a l’erecció d’aquesta capella (3 de febrer de 1625). Segons el mateix Pladevall, però, en aquell moment ja s’hi celebrava. En qualsevol cas, aquesta capella es trobaria al nord-oest del mas, en un lloc anomenat prat de les Saleres i hauria estat erigida en un moment prou primerenc de l’extensió del culte a sant Isidre en la nostra terra.
S’ha de dir, però, que la documentació de l’arxiu episcopal de Vic suggereix que aquesta capella ja existia anteriorment. Segons la consueta de 1620, redactada per Joan Pratnarbonès, a l’església de la Móra se celebraven unes misses en record de Pau Figuera i el rector les podia fer tant a la capella de Sant Isidre com a l’església parroquial:
“lo Rector de Sant Cypria te llibertat de scelebrar (sic) las missas sobra ditas en la parrochial de St. Cypria ho en la capella de St. Isidro tot en son lloch tot lo sobra dit per lanima de Pau Figuera condam y per los seus benefactors.”[6]
La missa per Magdalena Figuera, alias Carnera, que es fa “en la capella de St. Isidro de la casa de la figuera”.[7]
Pedró de Sant Isidre de la Figuera
Hi ha força evidències per pensar, però, que aquesta consueta seria una mica posterior a la data que suposadament es va redactar. Això no treu, però, que la documentació indiqui la llicència per a construcció dugués la data del 20 d’abril de 1626 i que fou concedida a rector Joan Pratnarbonès. Aquell any, el mateix rector en va beneir la campana i per la diada de Sant Isidre (15 de maig de 1626) la capella va ser beneïda pel rector de Seva.[8]
Amb el pas del temps aquesta capella va anar adquirint renom i s’hi va arribar a celebrar un aplec. Aquest aplec va esdevenir amb el pas del temps una de les grans festes de la parròquia , que atreia a gent de tota la rodalia. Mostra de la seva importància és que, a la Figuera, “Per sant Isidro de 1766 hem mort una borrega que ha pesat 9 lliures 2 tersos”.[9]
Al 1730 s’escrivia: “En esta parroquia ço es a la casa de la Figuera hi ha una capella sots invocació de St Isidro confesor, Patró dels pagesos la qual es de gran consuelo per las tres principals casas de la pª per fer la estació de la butlla (…) y a la fi de ditas missas, las quals se celebran per las animas que als benefectors tenian obligació, y per la conservació, y augment dels fruits de la terra (…)”.[10] També s’hi deia que al final de la missa es cantaven els goigs de sant Isidre. “Esta consuetud io lahe alcançada mes de vint anys an deixat de aplegar que diuhan no si trobava cosa no se si exa es la causa.”
Com es veu, aquesta ermita permetia la protecció de la pagesia i dels productes del camp, per això ens sembla rellevant que s’hi fessin benediccions en dies com Sant Pere Màrtir, 29 d’abril, quan es beneeix l’olivera, i el dia de Sant Llop, el primer de setembre, on es beneeix el pa, vi i blat. Sembla que la importància d’aquestes celebracions hauria estat apaivagada pel rector Di Pratnarbonès per evitar que l’increment de la seva popularitat no resultés en perjudici de l’església parroquial.De fet, sembla que es captava més pels bacins de la capella que no en la parroquial.[11]
L’any 1781, s’autoritzava el prevere Vicenç Balmas perquè fes missa a la capella de Sant Isidre els dies que volgués “(…) y evitarle con esto un trabajo que le cueste la vida, como poco ha le sucedio darse un golpe iendo a la Parroquial; y el Rdo Rtor podra decir las dos misas, sino hay otro sacerdote en su Parroquia”.[12]
[2] Llibre en lo qual se acentan las cosas pertocants als Obres de la Iglesia parroquial de Sta Coloma de Centelles… essent Rector lo Rnt Damia Bollo… any 1617. ABEV, Centelles, Sta Coloma, G/2 (1617-1751).
[3] Proseguimus manuale primum de apprisiis intrumentorum receptorum… Arxiu parroquial de Santa Coloma de Centelles. Manuals notarials de la parròquia. AP R/67 (antic R/48bis). Fol. 576v. Aquesta és l’única referència que coneixem en què es lliguen explícitament les bruixes i el mal temps.
Es tracta d’una necròpoli situada al sud de Fondrats i a l’oest del Bellit, sobre una carena (41º 45’ 951 – 002º 18’ 334 – 1027).
Actualment s’hi aprecien restes de quatre enterraments delimitats per lloses de pedra sorrenca, dos dels quals són fàcilment reconeixibles. Una fa 1,70 m x 50 cm mentre l’altra fa 1,40 m x 50 cm. Estan orientades al sud-est, excepte una d’elles que s’orienta a l’est.
La Codina (al fons), la Cort dels Tocinos i el mur de pedra
Es troba a la part baixa de la carena de la Perera, en un coll (41º 46’ 687 – 002º 17’ 337 – 805).
Es tracta d’una de les quatre grans cases de la parròquia de la Móra durant l’edat moderna, documentada des del segle XV (fogatge de 1497) i abandonada des de principis del segle XX. La seva preeminència social es posa de manifest amb la presència d’un banc reservat per als seus estadants a l’església parroquial[1] i amb la celebració el dia de Sant Sebastià màrtir d’un aniversari durant el qual es donava almoina als pobres a la porta de l’església parroquial.[2]
Al sud-oest de la masia (41º 46’ 670 – 002º 17’ 314 – 786) es troba una edificació que a simple vista semblaria correspondre a una pallissa. Malgrat això, la presència d’un forn de pa ens indica que ens trobem davant d’un altre tipus d’habitatge.
Comencem dient que aquest edifici, construït sobre un petit cingle de roca vermella, fa 6,60 m de llarg i 5,70 m d’ample. Tenia una porta a la banda nord, que feia 1,15 m d’ample i, al seu costat, una finestra actualment tapada de 60 cm x 70 cm. A la banda de llevant hi ha un forat a la paret que sembla correspondre a un armari i una pica (1,20 m x 1,20 m). La boca del forn, a la banda sud, fa 38 cm x 35 cm i semblaria correspondre a un forn negre.
Els murs són fets de pedres i fang i fan 60 cm de gruix. Les pedres que formen les cantoneres són treballades i ben escairades, com també i sobretot ho són les llindes de la porta i la finestra. Actualment només es conserven dos metres d’alçada màxima i no se sap quin tipus de coberta havia tingut.
La paret de llevant està reforçada per un petit contrafort, a redós del qual podria haver-hi hagut algun tipus de tancament.
Al costat d’aquest edifici hi ha un ampli mur de pedra seca (85 cm) que delimitava el camí que duia a la Codina i que sembla que constituïa un tancat per al bestiar.
La història d’aquest petit edifici no deixa de ser curiosa. Tot i la potència de les quatre grans cases de la Móra, aquestes no estaven exemptes d’episodis crítics. Un d’aquests moments de penúria el va viure la Codina a principis del segle XVIII. Allà, el 12 de novembre de 1717, Ramon Serramitia i Codina, que sembla que havia entrat a la Codina per casament, es troba amb què
“(…) lo dit llur mas Codina se troba tant ahogat, que nos troban animosos per pagar los mals y carrechs que pasen tots anys lo dit mas Codina, y no trobarse arrendador, que done de arrendament cascun any per pagar las pencions de censos y censals y altres carrechs de dª casa, y no tenir camí menos danyós, que lo vendre dª casa á carta de Gracia (…) dª casa y heretat (…) á Francº Vila paraire del lloch de labella (…)”.[3]
Font de la Codina
De manera que, per fer front als deutes, s’acorda vendre la casa i que els nous propietaris deixaran als antics estadants una habitació fins al dia de Tots Sants “(…) a la cambra que vull habitan y que usufructen (…) que aquell casalot del cap del Call de dit mas Codina los acomoda per llur habitació ab dos instancias, ço es alt y baix ab pacte que los dits Codinas aian de aplegar la pedra, y fer de manogra, y trencar las llosas per cubrir la casa (…)”.[4] L’estructura de què parla aquest document sembla correspondre a l’edifici del que hem parlat.
El comprador, Francesc Vila, pagarà el mestre de cases i li farà el gasto i deixa als antics amos un hort contigu a la feixa del Call fins al Portell i un tros de vinya, tot i que es reservava el dret de donar permís a qui volgués per plantar vinya. D’aquesta manera, l’edifici original haurà de conviure amb una caseta que en Vila va fabricar per habitació dels dits “(…) consinges Codinas anal cap del call de dit mas Codina en aquell casalot vulgarment anomenat la cort dels Tocinos (…)”. Es tractava d’un edifici de dos pisos on no podrien posar “ningun cambrer” ni masovers.[5]
Una de les creus de la Codina
Uns tres-cents metres al nord-est de la Codina (41º 46’ 784 – 002º 17’ 503 – 828) es troba una font de mina amb una boca de 55 cm per 50 cm. Des de fora s’aprecia un gran bassal d’aigua al seu interior, amb un recorregut aproximat de 2 o 3 metres. Es tracta d’una construcció de pedra seca, parcialment coberta amb lloses de pedra rogenca.
I encara una mica més al nord-est (41º 46’ 815 – 002º 17 – 528 – 832) es troba un bran bloc de pedra rogenca amb dues creus gravades, una de 17 cm x 18 cm i l’altra de 19 cm x 15 cm, ambdues orientades al nord-est. De tota manera, no semblen tenir un significat especial.
[1] Se sap que l’administrador del ciri de Sant Ciprià “(…) posa los diners en una caxa que hi ha en lo banch de la Codina en esta Iglesia”. ABEV, La Móra, St. Cebrià, I-L/1.
Es troba al sud-est del turó del Mas (41º 47’ 415 – 002º 19’ 215 – 1014).
Actualment es conserva una estructura de pedra i fang, amb mur sde 60 cm de gruix que fa 11 m x 12 m, molt malmesa. La casa sembla presentar quatre espais diferenciats, amb unes cantoneres sense treballar, excepte una que es troba a la banda oest.
A la cantonada nord-oriental, la unió dels dos murs es fa mitjançant un tram corbat, amb la peculiaritat que es tracta d’un doble mur. En conjunt fa 1,10 m de gruix, però a partir d’un metre d’alçada, aproximadament, el mur queda reduït a 60 cm en la seva part interior. Fa la impressió que aquest mur hauria estat reforçat per un segon mur de pedra seca de 50 cm de gruix.
La documentació històrica ens diu que en un capbreu de l’any 1620 s’esmenta un arrendament del mas de Sant Ciprià i un “ort nomenat lo mas de St Cipriá”.[1]
Al 1666 també tenia una casa dita lo mas de st. Ciprià on hi havia una caseta molt dolenta, segons la documentació, amb un petit quintà (camp o pastura a la vora d’un mas o poblat) i unes costes boscoses i ermes del que en treia poc profit “(…) per no trobar qui hi vulla estar per ser molt dolent.” Aquesta finca es trobava a tocar de la riera del Burguès.[2]
El pla de les Brugues es troba a llevant de la Perera. En aquest carener hi ha un corral, poc abans d’arribar als Quatre Caus (41º 46’ 721 – 002º 18’ 539 – 1019).
Es tracta d’un espai rectangular de 13 m de llarg per 4,5 m d’ample, tancat per un mur de pedra seca de 80 cm de gruix, del qual es conserva una alçada màxima d’un metre. A l’interior d’aquesta estructura hi ha una estança rodona de 2,5 m de diàmetre i un mur de 40-45 cm de gruix.
Al costat d’aquesta estructura, a la banda sud, podria haver-hi les restes d’una altra cabana.
En conjunt, creiem que es tracta d’un corral amb una cabana per al pastor i l’espai tancat per al bestiar. També podria ser que l’espai rodó correspongués a un tancat per als animals acabats de néixer.
Els Castanyers del Rector es troben entre Picamena i la Móra, a la banda solella. Aquesta zona estava sota domini del rector de la Móra i per la documentació que es conserva sabem que primer s’hi havia plantat vinya i que, quan aquesta resultà improductiva, es va substituir per castanyers.
A tocar de la pista que puja a la Móra, sota un gran pi (41º 47’ 383 – 002º 18’ 159 – 737) hi ha les restes d’una antiga cabana adossada al marge de 2,20 m x 2 m de mides interiors. Els seus murs fan 70 cm de gruix i estan fets amb pedra seca, plana. Tenia una porta a la façana sud de 85 cm d’ample i l’alçada màxima que es conserva actualment són 80 cm.
Una mica més amunt (41º 47’ 403 – 0021 18’ 188 – 759) es conserven les restes d’una altra cabana, aquest cop de planta arrodonida d’uns 3 metres aproximadament de diàmetre, amb una obertura a l’oest. Està feta també amb pedra seca local i és un edifici totalment exempt. Els murs fan 45 cm de gruix.
Per sota de la primera cabana, al costat del camí que puja al Portell (41º 47’ 374 – 002º 18’ 064 – 714), es troba un altre fons de cabana de 3 m x 2,50 m, feta amb murs de 55 cm de gruix, de pedra seca. Es conserva una alçada màxima de mig metre i s’evidència una entrada de 60 cm d’amplada. No es veu quin tipus de coberta havia tingut.
Als voltants de les cabanes es conserven encara alguns castanyers, alguns dels quals mostren soques força grans, i restes d’altres possibles barraques. També es conserva l’estructura de terrasses i camins que permetia el transit i l’explotació de l’indret. Sembla que en aquest punt el camí que pujava de Picamena es bifurcava, per anar per la banda nord a buscar la font del Clot i el centre de la parròquia i per la sud, resseguir els contraforts del costat sud del Clot, anant cap al Molinot del Clot.
Aquest refugi es troba al nord-est de la roca dels Aubats, en un lloc actualment enmig d’un bosc força espès (41º 46’ 654 – 002º 18’ 469 – 988). Aprofita un petit penya-segat de roca sorrenca tancada amb un petit mur de pedra seca i una placa del mateix material a la banda de ponent. L’interior fa 3 m de llarg per 2 m d’ample. Té una obertura per accedir al seu interior a la banda sud.
En una visita del mes de juliol de 2021 hi hem localitzat el gravat que reproduïm a sota. Posteriorment hem vist un gravat idèntic al barranc de Sant Jaume (la Granja d’Escarp, Lleida).
Patrimoni Existencial 