Es tracta d’una gran era, situada just al davant de la casa. Les imatges que reproduïm a sota mostren la importància d’aquesta construcció que malauradament no podem datar.
L’era és feta de peces rectangulars tallades expressament i les de les vores fan un rivet cap amunt per evitar la pèrdua del gra. En les lloses que tanquen l’era per la part sud s’han practicat uns petits forats per permetre el drenatge de l’aigua.
Una peculiaritat d’aquesta era és el fet que es va construir en part sobre el buit, de manera que va caldre bastir un arc de mig punt per suportar la seva part sud-oriental.
A la banda nord, unes escales permetien entrar i sortir de l’era.
Vista general de l'era de l'Agustí
Arc sobre el qual s'ha construït l'era de l'Agustí
En parlar d’aquesta casa, Enric Garcia-Pey diu:
“L’era empedrada i quadrada, ara coberta d’herba, amb la pallissa, situades cap a la banda de llevant de la casa. Feien la garbera de vint-i-cinc garbes, vint de les quals, les posaven a baix dretes, i cinc, a dalt per fer teulada i així no mullar-se. Anaven a buscar-Ies amb els bous i les posaven dretes al mig de l’era amb l’espiga a dalt. Entraven els animals i els anaven fent voltar un quart a cada costat. Quan estava prou aixafat els portaven a la cort, i amb la forca ventaven cap a la dreta, tornant a fer-los sortir, operació que repetien giravoltant un quart a cada costat perquè no es maregessin i els deixaven reposar ja a Ia cort. Feien de cada banda tres o quatre vegades la girada de la palla, fins que veien que ja no hi havia gra. Ho apilotaven i treien la màquina de ventar de maneta on el tiraven a senallades. EI gra anava al graner i la palla a la pallissa, que s’omplia de sec per a I’hivern quan nevava. Feien pallers d’herba i alfals; segons l’època en feien dos de palla i un d’herba, i aquesta, l’aprofitaven per fer-la créixer als marges, i després de dallada la deixaven assecar. La gent de les cases d’aquestes alçades s’ajudaven mútuament amb els animals a l’hora de batre“.
Era de l'Agustí. Foto Antoni Gallardo, 1912. Font: 'Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya'
La zona del pla de la Calma, per les seves peculiars característiques geogràfiques, donava grans facilitats per a l’explotació ramadera. D’aquesta manera, en alguns casos, hi ha una important presència de ramats i alguns establiment, com Fondrats, funcionaven com autèntiques màquines d’explotar el bestiar.
Les restes del que fou la masia de Fondrats es troben al nord del Bellit, dalt de la carena (41º 46′ 107 – 002º 18′ 325 – 1014). S’hi pot accedir des del mateix Bellit, però us aconsellem arribar-hi pel camí que pujar per la carena de Fondrats, des de l’Avencó; d’aquesta manera podreu admirar un tros de camí empedrat molt ben conservat dalt de la carena i fer-vos una idea de les dificultats de viure en un mitjà tan difícil com aquest.
Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, es tracta d’una casa aïllada, envoltada de conreus i espais ramaders que formen un conjunt d’edificacions de planta rectangular esglaonada. L’edifici principal, de planta quadrada, està format per dos pisos amb unes dimensions de 31 per 27 m, i presenta murs de paredat comú amb fang arrebossat, que en algun punt es conserva fins l’alçada original, tot i que el seu estat de conservació no és gaire òptim. Aquesta descripció es va fer l’any 2001, i avui dia està bastant desfasada, a causa del procés de deteriorament patit per aquest mas. El mapa continua:
Camí de Fondrats
“A la planta baixa, trobem un nucli de tres cossos, una gran part del qual està dedicat al bestiar; aquesta característica és molt comuna de les masies ramaderes. La cuina serveix també de menjador, i al primer pis s’hi trobava la sala i les habitacions com és corrent en les masies de regions muntanyenques. La teulada és a doble vessant, amb els caires fets de lloses de gres, de la que actualment només en resta alguna biga. Els annexos ramaders, potser són de construcció posterior; aquestes construccions auxiliars conserven la coberta, una al costat nord amb llosa de pedra, i l’altra al sud, que serveix de corral. Les obertures conservades són minses, ja que en queden els brancals de pedra i la llinda de fusta. Es conserva una finestra al primer pis de la façana nord, amb llinda i brancals de pedra caliça gris d’arestes bisellades que porta una inscripció amb la data de 1640. Aquesta data podria correspondre al moment constructiu del mas o a una de les seves reformes; documentades, en part, per l’ús de diferents sistemes constructius. Just al davant es documenta un mur de contenció fet de pedra que envolta la casa per un costat. Aquesta casa comptava amb una font-mina i una sèrie d’annexos de caire ramader.
(….) Just sota la font de la casa, es va construir el safareig, aquest d’estructura simple amb lloses, serviria tant per abeurar els animals com per rentador. Aquest safareig es troba en força bon estat, conservant-se tres de les quatre cares. També a prop es troben ubicades les Cases Velles, aquest topònim indicaria algun tipus de construcció de caire annex a les grans masies de la zona.”
Llinda en una finestra de la cara nord de Fondrats
Cal puntualitzar que les Cases Velles es troben a tocar de la masia del Bellit, just a la carena que mena a Fondrats.
Fondrats no apareix en el fogatge de 1515, i això permet pensar que la seva construcció va ser posterior, segurament entre els segles XVII i XVIII, la principal època de construcció de les masies de muntanya al Montseny. Aquesta hipòtesi es pot mantenir si es té en compte que històricament la masia de Fondrats ha funcionat com una masoveria de la Figuera i que la primera referència que n’hem trobat és de l’any 1688. [1]
Ja fa anys que Salvador Llobet va publicar la planta de Fondrats, en la qual es veu ben clarament la presència dels estables i corts per al bestiar. En un document del 22 de novembre de 1730, Maria Figuera, vídua d’Isidre Figuera, arrenda Fondrats a Pere Joan Costa per 4 anys i estableixen que el bestiar va a mitges, tant el de llana com el de pèl,
“(…) aia emperò dit masover de puiar al bestiar de llana a la montanya quant y pugia al de la figuera teniri un pastor á son gasto, y donar sal segons al bestiar y tindrá, y lo any sen vaia de fondrats aia de entregar al bestiar á St Miquel al hereu de la casa de la figuera; y no puga baxar al bestair ala casa de fondrats sinó que se aia de mantenir á la montanya del bosch del Pi en amunt”.
Suposem que el fet que en deixar l’arrendament els animals no poguessin tornar a la masia era per evitar que es barregessin amb el futurs masovers (recordem que els contractes normalment s’establien per quatre anys de durada). A banda d’una part dels guanys amb el bestiar, l’arrendatària es reservava també altres cobraments en espècies, com per exemple un parell de formatges o la meitat de la fruita de la finca. Complementàriament, els masovers havien de conrear una quartera de terra per a la Figuera sense cap mena de gasto; els de la Figuera només hi posaven la llavor.[1] El masover també havia de plantar cada any 6 pomeres a l’heretat.
En un arrendament del 28 de desembre de 1733 es diu que a Fondrats han de tenir un pastor i que aquest ha de ser un any majoral i l’altre rabadà (segurament perquè els amos de la Figuera hi posaven l’altra figura) per dur el bestiar a la muntanya.[2]
En un nou arrendament de 1736 es torna a parlar del bosc del Pi com a límit per separar el bestiar i es parla de què cal “encortar las vacas al Bosch del Pi”. Segurament en aquest bosc existia algun tipus de cortal o corral on es refugiaven els animals mentre durava aquest període. El mapa de l’editorial Alpina indica un camp del Pi a un quilòmetre i mig en línia recta de la masia, al sud-est, just al costat de l’artiga de Fondrats. De tota manera, no hem estat capaços de trobar cap resta d’aquest suposat corral.
En una concòrdia de l’any 1813 a causa de la pèrdua de bestiar arran de la invasió francesa, quan pregunten al masover de Fondrats si hi ha mort algun animal diu que “(…) que sen han mort alguns de mala mort o per habersals menjat lo llop o alguna desgracia”, fet que ens indica la dificultat de viure en aquests indrets.[3]
[1] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, A-C-D-M/1, p. 2.
[1] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/3
[2] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/3.
[3] ABEV, Castanya, U/1.
Planta de la masia de Fondrats, segons Salvador Llobet (1947)
Aquesta estructura no identificada podria correspondre a una masia abandonada fa segles. El mapa de l’editorial Alpina l’anomena El Morrull i es troba en el punt 41º 45′ 138 – 002º 18′ 111 – 1007.
Sobre el terreny s’evidencien antigues parets sense que sigui possible obtenir-ne cap altra dada, si més no a simple vista. Sembla, però, que es tractaria d’una antiga masia i no d’algun corral com els que es troben a la carena del Passarell (n’hi ha un al costat de la creu de l’Agustí, una mica a ponent, i un altre al turó de 1.044 metres d’alçada segons el mapa de l’Alpina) o en altres indrets.
Aquesta estructura es troba en el punt 41ª 46′ 877 – 002º 18′ 226 – 943, al costat de la pista que de la Perera mena a la Móra (és ben visible des del camí).
Aparentment té un aspecte força recent i, pel que es desprèn de mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, hi ha moltes dificultats per establir-ne la datació. D’altra banda, “El topònim Xevarria s’ha de relacionar amb el cognom Etxevarria, que pertanyia a un senyor tortosí que vingué a fer de carboner a la zona del Montseny, van ser molts tortosins que pujaren a treballar per aquesta zona. Aquest fet s’ha de relacionar en un context de gran auge del món carboner relacionat amb la industrialització i la gran necessitat d’obtenir carbó. El senyor Etxevarria va construir la barraca, datable a inicis del segle XX, on s’hi havia arribat a albergar un gran nombre de carboners.”
El que no tenim clar és que es tracti d’una cabana de carboner, tal com proposa el mapa de patrimoni, donada la seva morfologia, que el mapa descriu de la següent manera:
“Estructura construïda en pedra seca, de forma circular tirant a ovalada, que fa 5 m de llarg per 3’4 m ample. El material utilitzat no presenta cap mena de tractament, es tracta de pedres de dimensions irregulars i de diferents tamanys disposades de forma horitzontal i que segurament haurien subjectat una estructura de caire perible (embigat de fusta) o una coberta de tipus vegetal o de lloses de pedra. El seu estat de conservació es força precari ja que només conserva unes poques filades d’una construcció que hauria estat força gran.“
Segons diu Anna Gómez, es tracta d’una petita església situada al peu del turó de Tagamanent (just a sobre del collet de Sant Martí, a l’est del turó). Només en resta un mur orientat de sud-est a nord-oest amb una arrencada d’absis, orientada al sud-est, amb el començament de la volta de quart d’esfera i l’arc triomfal on ha quedat un àbac. Aquest àbac, és visible per la cara interior, i el mur conservat fa 6 per 3 m alt i és força fragmentari.
Es tracta d’una una nau única amb absis semicircular, ornamentat amb un fris de finestretes cegues. El mur sud, que encara roman més o menys sencer, presenta filades de carreus d’arenisca vermella de petites dimensions, ben escairats per la cara externa i ajuntat amb morter de calç, mostrant la fàbrica constructiva. Encara es poden observar els basaments dels murs que formen la planta, tot i el deteriorament progressiu de les estructures.
Al seu entorn hi ha un cementiri, i ben aprop un seguit de murs sense identificar.
Aquest edifici de petites dimensions, dedicat a Sant Martí de Tours, fou construït avançat el segle XI i funcionà com a parròquia del terme. Documentada al 1009 com a “Sancti Martini supra via”, havia de ser església parroquial cap al 1098, en lloc de Santa Maria, quan aquesta havia d’esdevenir monestir.
L’any 1361, l’església de Santa Maria va esdevenir el centre parroquial i la de Sant Martí, poc a poc, es va anar malmetent, essent considerada una capella depenent de l’església principal o una capella de camí.
Segons Anna Gómez,”Coneguda com la Casa Vella de Bellver, el mas Prat o la Rectoria Vella; aquesta construcció de cronologia constructiva indeterminada, apareix esmentada al segle XIX, en un document del 1830 on es fa referència a un tros de terra conegut com mas Prat vulgo la Rectoria Vella que “dista de la Iglesia mitxt quart, ab casa en dita terra…posseida per Isidro Castellseguer” i que limitava amb el mas Bellver, can Coll, i el Solà. Al llarg del mateix segle s’esmentarà diverses vegades en el registre de la propietat i el els Amillaraments del 1861, arribant a sortir en el cadastre de 1946. Com ja s’ha esmentat, la dificultat de datar-la cronològicament s’agreuja per la manca d’elements arquitectòncs i constructius definitoris. Hem de pensar que aquest mas tindria els seus annexos agrícoles i ramaders, junt als seus espais de conreu i que tot i la seva connotació antiga, donada per l’adjectiu “vella”, la seva cronologia no seria molt reculada.”
Es troba en el punt 41º 44′ 695 – 002º 17′ 713 – 945, just a tocar de la pista que mena al Bellver i a l’Agustí, en el lloc on indica el mapa de l’editorial Alpina. Just aquí comença un camí que permet pujar al cim de Tagamanent.
Es tracta d’una petita treu metàl·lica de 30,5 cm d’ample per 40 cm d’alçada, situada sobre un roquissar a prop del coll de la Creu de l’Agustí (41ª 45′ 127 – 002º 18′ 466 – 1072).
Aquesta creu, durant molt temps es va creure que havia desaparegut a causa d’un despreniment. Però l’Eloi ens va indicar que encara existeix.No sabem si és l’original o si algú la va reposar en el seu lloc.
Segons la tradició popular, “una pubilla de la masia de Ca l’Agustí, festejava amb l’hereu del mas del Bellit i aquest sovint feia el camí per anar-la a veure. Una nit d’hivern negra i gebrada, després del festeig el noi va agafar el camí de tornada cap a casa, camí del Sot de les Credes, que és un punt de pas dificultós, on va tenir una topada amb una llopada famolenca. Els familiars trobaren, l’endemà al matí, a l’estret pas unes poques restes de la seva roba. Per recordar el fet es posà una petita creu metàl·lica sobre una de les roques“.
Per trobar-la, des del revolt que descriu la pista que travessa el pla de la Calma, continueu la carena del Passarell fins que trobeu una petita bassa al coll. La creu és a una cinquantena de metres, sobre un roquissar, just en un lloc on es veu que hi va haver un despreniment. És a un centenar de metres de la pista, just a dalt de la carena, com dèiem, sobre una roca.
La font de l’Agustí es troba a uns 150 metres al nord-oest de la masia (41ª 45′ 096 – 002º 18′ 259 – 1004), amagada enmig de les feixes dels camps. De tota manera, és fàcil de trobar perquè el terreny és net i està rodejada per tres basses que en recullen l’aigua.
La primera és una bassa que presenta una forma quasi natural i es troba una mica al nord de la font. Les altres dues basses queden una mica per sota de la font, una a la dreta i l’altra a l’esquerra.
L’aigua que surt de la font va a parar a una de les basses, mentre l’altra queda actualment buida. La primera bassa tenia un rentador de roba i feia uns 2 metres per costat. En canvi, la segona, que està buida, és una mica més gran (3 x 3 m) i té una profunditat d’un metre.
La part més interessant, però, tal com es veu a la foto, és la mateixa font. Es tracta d’una curta galeria d’1,90 m de recorregut. La boca exterior té una forma d’arc escarser i mesura 1 m d’alçada a la part mitjana per 1,15 d’ample. Té una fletxa de 60 cm.
Passada l’entrada, tot el recorregut està cobert per aigua, de manera que en realitat actua com un dipòsit d’1,10 m de profunditat. La paret del fons presenta un orifici per on raja l’aigua (és possible que vingui de la bassa superior, però no s’ha comprovat). A banda i banda de l’entrada hi ha dues petites lleixes per poder seure, tot i que la de l’esquerra està trencada.
Integrat en un itinerari patrimonial (Parc Patrimonial de la Pedralba). Es troba al marge dret de l’antic camí de Barcelona a Vic; a la dreta de la variant de l’antiga C17 sota la casa de la Pedralba.
Pou de Fontmolsa
Estructura construïda en un marge a la dreta de l’antic camí ral de Barcelona a Vic, aprofitant un banc al natural reforçat per un mur de pedra seca. El pou segueix la tipologia tradicional de secció circular i excavada a la part interna, antigament coronada amb una coberta semicircular. El mur intern és folrat amb pedra local, tallada de dimensions diferents i poc treballada, seguint la tècnica de pedra vista, sense revestir, amb l’ús de petits còdols per falcar l’estructura. La paret presenta encara els forats testimoni de les bastides utilitzades per a la seva construcció. El pou fa uns 7 metres de profunditat des del nivell de terra fins al fons, el qual, tanmateix, conté prou enderroc per pensar en una profunditat d’uns 2 o 3 metres més. El diàmetre és de 9 metres aproximadament.
Aquesta construcció es relaciona amb la producció i comercialització del glaç que es feia al terme de Tagamanent, des d’almenys el segle XVII i fins al segle XX. El Pou de la Fontmolsa, concretament, consta en funcionament a mitjan segle XIX.
L’any 1754, un contracte d’arrendament del pou de la Fontmolsa explica que “(…) si se pot omplir de glas, se poden contar a treta en lo principi del estiu 1600 càrregas. Té la conveniència de ser mitja hora més cerca de Barna, que los Pous de Avancó, que és apreciable per lo descans del Carruatge. Y son dueño Ygnasi Circuns Botiguer de Telas lo lloga si pot: Hi ha molts anys que busca comprador; però té malas circunstancias; perquè està molt faltat de bassas, i per a poder fer anar la aygua a las bassas, fora necessari ferse una resclosa a la Riera, que costaria molt“.
Aquestes construccions de caire industrial es troben ubicades en un pendent o petita elevació que s’obre a l’actual C-17. S’hi accedeix baixant pel monument del Beat Miró de Tagamanent (final del C/ del Brull). Es tracta de dues estructures de combustió restaurades els darrers anys.
Forn de la Pedralba
La primera és una estructura circular i cilíndrica, que aprofita part del marge d’un petit turó de calcària, mentre que l’altra part és construïda amb pedra i morter, la boca d’accés està en força mal estat, però conserva l’arrancament de tota la cúpula i té una alçada aproximada d’uns 4 metres. Mentre que el segon forn és una excavació cilíndrica i vertical, que aprofita el terreny natural per la seva construcció. D’aquest es conserva part de la porta d’accés al forn, que fa 1’50 m d’amplada, i part de la volta que cobria tota l’estructura.
Aquestes dues construccions presenten les mateixes característiques arquitectòniques. Segueixen el sistema constructiu tradicional dels forns de calç: una planta circular-ovalada que configura una secció troncocònica invertida excavada al sòl, amb les parets interiors cremades per les diverses coccions; amb la boca a la part inferior de l’estructura per recollir les cendres i alimentar el foc.
La seva posició geogràfica pot fer pensar en algun tipus de producció de caire industrial.
Els forns de calç de la Pedralba es relacionen amb les etapes de construcció del proper casal, antiga domus medieval, de la Pedralba.
Patrimoni Existencial 