Francesc Roma i Casanovas
Des del Pou, un camí carreter s’enfila suaument cap al sud-oest i després gira directament al nord per atènyer la carena al coll del Fabregar. El camí ha estat tallat parcialment a la roca i aprofita en part el peu d’un petit cingle. A banda dels talussos, unes pedres dretes, a manera de guarda rails, delimiten el camí. El darrer tram conserva encara un bon empedrat.
Estructura de dos pisos situada al capdamunt de la serra de la Collada, a l’oest de l’Aliguer (41º 44’ 560 – 002º 11’ 073 – 838).
Se’n conserven dues parets, de pedra local i fang, que delimiten un espai quadrangular de 12 m de llarg per 5,50 m d’ample, dividit en dues parts per un mur de de 60 cm d’ample. A la banda de llevant s’observen parets que podrien correspondre a espais annexos. Els murs exteriors de la casa fan en uns llocs 50 cm i en altres 60 cm. Suposant que la façana principal estigués encarada al sud, estaria coberta per una teulada a dues aigües perpendicular a l’eix de la mateixa. Algunes parets exteriors conserven l’arrebossat i les cantonades són ben escairades.
Aquesta masia apareix en una llista de confessions de la parròquia de Sant Martí de Centelles de 1808, però es diu que està vacant (és a dir, deshabitada).[1]
[1] ABEV, Centelles, Sant Martí, E/2.
Seguint la pista que remunta el sot de l’Horta, un cop es passa la Bomba (és un edifici amb un motor que recollia l’aigua del torrent en un petit embassament), l’antic camí de carro, que aquí es conserva força bé, fa un revolt i ateny un pla on hi ha les restes d’una casa (41º 44’ 375 – 002º 12’ 472 – 647), en principi solitària. Al principi crèiem que es tractava d’una de les construccions de la Ciutat de Cartagena, però situat sobre el mapa es troba una mica massa al nord.
Aquest casa, de la qual no podem precisar el nom, està en molt mal estat de conservació i amb prou feines s’endevinen els murs que la delimiten. Es tracta d’una estructura de 13 m de llarg per 5,50 m d’ample, que no presenta evidències de cap obertura ni coberta, situada just al costat del camí de carro, fet amb pedra i fang. La tipologia correspon a la mateixa de la Casanova de la Vall, descrita en el punt anterior.
Aquesta construcció, sense topònim, apareix en una minuta de 1914.[1]
[1] http://cartotecadigital.icc.cat/cdm/singleitem/collection/minutes/id/1531/rec/8 Còpia manuscrita d’una de les minutes de més de quatre-cents municipis de Catalunya a escala 1:25 000 corresponents a l’aixecament del Mapa de España 1: 50.000. Les còpies a mà les va encarregar entre 1914 i 1936 el Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya, per a utilitzar-les com a base del Mapa Geogràfic de Catalunya a 1:100 000.
Al llit del torrent del Mas Blanc, que en els mapes antics es diu torrent de les Hortes, s’ha trobat una antiga presa. Es troba en el punt 41º 44’ 107 – 002º 12’ 187 – 582 i d’ella en sortia, per la riba esquerra, un petit canal que permetia regar uns horts que hi ha una mica més al sud. Aquest canal travessa penjat a mitja paret un cingle de pedra.
Més amunt hi ha un gran gorg, que podria tenir el seu origen en una altra presa, extrem que no s’ha pogut comprovar a causa de la malesa que hi ha al lloc. Al costat s’ha trobat una porta de fusta amb una planxa metàl·lica per la part de fora, fet que semblaria indicar que allà a prop hi hauria hagut una construcció. De moment, però, no s’ha pogut localitzar.
Es troben sota la carretera, a tocar del Rossinyol (41º 44’ 768 – 002º 11’ 667 – 691).
Es tracta de dues boques de mina excavades en sediments argilosos, que donen pas a unes galeries de poc recorregut (l’única que s’ha visitat no arriba als 10 metres). El fons de la galeria està format per un petit canal d’obra.
Les aigües arriben a l’exterior on van a parar a una bassa de 8 metres de llarg per 2 d’ample i uns 60 cm de profunditat. Cal dir, però, que aprofitant aquesta bassa i el marge on s’han obert les mines, es va construir una segona represa que recull l’aigua i que té forma irregular.
La galeria que està en més bon estat presenta un recorregut corbat, que sembla anar a trobar la galeria que comença a l’altra boca, parcialment ensorrada, però aquesta connexió no s’ha pogut verificar.
Situada al sud de can Cuixes, sobre el torrent de l’Aliguer (41º 44’ 292 – 002º 11’ 812 – 633).
Actualment només en queden els fonaments, però encara se’n pot resseguir el perímetre, un perímetre que fa 10,5 metres de llarg (direcció nord-sud) per uns 7-9 metres d’ample. Sembla que el seu interior estaria dividit en quatre estances i que a la banda nord hi hauria hagut el forn i, per tant, la cuina. Una part de la paret occidental de la casa sembla que ha estat destruïda en la construcció de la pista que passa pel seu costat.
Els murs que es conserven, amb prou feines un metre a les cantoneres, estan fets amb pedra local i fang, i fan 60 cm de gruix. No hi ha cap indici de les obertures que permetien accedir a la casa.
La gent en diu la Casanova, sense cap indicació més.
L’expansió agrària dels segles XVII i XVIII va dur a roturar algunes terres en els límits entre Castellcir i Sant Martí de Centelles.[1] A partir d’aquest fets, varen aparèixer una sèrie de conflictes, sobretot per saber a quina parròquia calia pagar els censos. Això va provocar que la documentació sobre aquesta zona sigui encara avui dia molt abundant.
En tota aquesta documentació apareix una delimitació parroquial que va caldre revisar a finals del segle XVII i principis del XVIII. En aquest context, la presència de topònims resulta espectacular. Així, apareixen algunes masies que avui dia han desaparegut totalment: el mas Bugara (i el mas Buguera, que podria ser el mateix), el Pla de Bruguet, unit al mas Castell, la balma de Bruga, habitada al 1720.
En aquest context, entre 1650 i 1660 es fixen tres murons i es diu que la parròquia de Sant Martí de Centelles arriba fins al torrent del llop.[2] Encara avui dia el DCVB diu que un muró és un “Munt de pedres amb què es resguarda una fita o terme”, en castellà, mojón. També aquell any va morir un olier en aquella zona, fet que fa que la documentació també en parli.[3]
Més al sud del torrent de la Font del Llop, que actualment no constitueix el límit dels dos municipis, a ponent de Puig Oriol, al sud de la carena (41º 46’ 241 – 002º 11’ 305 – 900) hi ha una fita de terme i al sud, just al cap d’un cingle que forma el que el mapa de l’ICC anomena Serra de Barnils (41º 46’ 051 – 002º 11’ 338 – 867), hi ha unes creus gravades en una roca que segurament corresponen al límit parroquial.
El muró o fita de terme porta gravat en dos dels seus costats el número vuit i té una planta en forma d’ela, de 20 cm per 25 cm. A la cara de llevant hi ha una inscripció que podria ser una “I M” que no hem sabut desxifrar. Actualment sobresurt uns 40 cm del nivell del sòl i està fet en pedra rogenca.
Més al sud, com dèiem, hi ha tres creus gravades sobre la roca del sòl, clarament visibles i restes d’altres creus avui dia molt desgastades, tot i que es conserva una ratlla força marcada. Són unes creus d’uns 10 cm de llarg. Al costat hi ha una cassoleta rodona d’uns 13 cm de diàmetre i 4 cm de profunditat. Tot plegat sobre el cingle, a escassos metres del penya-segat, en un lloc amb una àmplia panoràmica i visible des de lluny.
Val la pena remarcar que creiem que cap d’aquests dos elements no semblen correspondre a la delimitació parroquial del segle XVII.
Es troba just sota el pla trencat, en el cingle que hi ha ponent del coll de Prims (41º 46’ 641 – 002º 11’ 645 – 847).
Aprofitant un petit balmat, es va construir un mur de 2,60 m de llarg i 60 cm d’ample, del qual es conserven fins a 90 cm d’alçada. Està fet amb pedra local i fang. Un camí ressegueix el repeu del cingle i passa per aquesta balma que presenta signes evidents d’ocupacions esporàdiques.
Balma de poca profunditat, tot i que de lluny sembla molt profunda, situada sota el pla de Bruga (41º 46’ 802 – 002º 11’ 473 – 886).
Actualment encara s’utilitza com a corral i presenta evidències d’haver-s’hi fet foc. A la part de sota hi ha una perforació que permet abeurar el bestiar.
No sabem si correspon a la balma de Bruga on al 1720 vivia Joseph Montanyá, segons una llibreta de comunions de Sant Andreu de Castellcir.[1]
[1] ABEV, Castellcir, E/1.
Les restes d’aquesta construcció es troben al nord-oest de can Capó, a la carena que s’enfila cap a Puigventós (41º 44’ 588 – 0022º 12’ 757 – 764).
Només es conserven uns dos metres d’una de les parets mestres de la casa, que tenia un perímetre d’aproximadament 10 m per costat (caldria verificar si estava format per tres o per quatre estances), dividits en dos cossos i dos pisos. Els murs són fets de pedra i fang i fan 50 cm de gruix.
Al costat es troba un edifici de nova construcció habilitat com a ermita (vinculada a Mas Blanc) i s’evidencien restes d’altres murs i de feixes.
Aquest mas apareix com a can Carabrut al mapa de patrimoni de la Diputació, però seguint la cartografia de l’ICC li donem el nom de can Nen pel fet de trobar-se en l’anomenat pla de Can Nen. No l’hem trobat en cap altre mapa.
Patrimoni Existencial 