Patrimoni Existencial

L’any 1842 va tenir lloc un episodi de persecució de trabucaires que coneixem força bé mercès a la crònica de Joan Camps, de Seva (vegeu Pladevall, 2000). Malauradament aquestes memòries no permeten entendre qui era el Francisco Oltra que va ser enterrat al cementiri de la Móra el 23 d’agost de 1842. Només hem pogut saber que era valencià, tenia 22 anys, “(…) y fou fusillat (sic) en esta , en el mateix die (…) no feu testament per no tenir q desposar (…)”.[1]

Més endavant, al desembre de 1842, un sometent de Seva marxa sota la neu en direcció al Burguès amb intenció de prendre el masover, Francesc Cortada, i afusellar-lo a la porta de la casa “per ésser un encobridor dels trabucaires” (Pladevall, 2000; 38-40). Un delator, però, el va avisar i va poder fugir. Al Burguès els expliquen que l’exèrcit s’havia endut tres carboners que eren a la casa i que els havien portat al Mas on els obligaren a baixar a una cova on es trobaven els trabucaires, però s’hi varen negar. Amb tot, aconseguiren rescatar l’amo del Fabregar de Sant Martí de Centelles, que havia estat segrestat.

Arriben a la Casa de la Neu on el comandant els diu que han mort “(…) un dels trabucaires que feia més mal, puix que era el seu encobridor, era el masover del Mas, que vàrem veure estirat al cementiri, però altres deien que l’havia afusellat perquè no descobrís les seves trampes” (Pladevall, 2000; 39). Després passen pel Mas, on els ensenyen una cova, sota la taula, on cabien set o vuit persones. Segurament es tractava d’un hipogeu. També varen veure “(…) la cova del bosc, que era apartada de la casa cosa de mig quart a la part del Burguès, sota unes gran roques i al davant d’unes grans mates de boix, però poc per guardar de la pluja. Era on tenien el presoner; res no vàrem trobar de morts ni de ferits” (Pladevall, 2000; 40)

El registre d’enterraments de la parròquia de la Móra fa referència a aquests fets quan recull que el 25 de desembre de 1842 es va enterrar al cementiri Jaume Cortada, propietari del mas de St. Ciprià, de 44 anys,  “(…) y fou fusillat prop las parets de la Ractoria, en lo die expresat (…)”.[2]

A inicis del segle XX, mossèn Josep Castells recollia el que en el seu moment ja era una tradició oral que deia que

“Al camí de Ayguafreda, frente a la rectoria de La Mora, fusillà la guàrdia-civil al home del Mas perquè servia el Mas com a casa de lloca a una partida de lladres. (Li colgaren la ossada allí).

Sota del Mas. Hi ha la cova dels lladres, al costat de un roure, tapada ab una llosa. Un pastó del Mas trobà en aquesta cova vàries corretjas. Aquest pastor se’n anà a vihurer a la Garriga. (Jop no la sé trobar).

Una llum a la nit sortia del Mas, eran els lladres. Les malesas del terreno són terribles.” (Pladevall, 2008; 103).

Aquests fets resten encara en la memòria dels pocs habitants de la zona, com a mínim així ens ho explicava en Daniel de la Cortada al mes de juny de 2011, quan ens deia que a sota del mas del Clot hi havia una cova des d’on es veien els llums del Burguès. Una recerca sobre el terreny no va donar cap resultat.

L’any 1652 una malaltia contagiosa acabà amb la vida de la major part de les persones que vivien al Clot. Es tracta d’un brot de pesta bubònica ben documentat en la història de Catalunya. Segons el registre parroquial de defuncions, el 27 de maig de 1652 va morir Antoni Clot i no pogué rebre tots els sagraments per por del “contagi”. L’1 de juny 1652, moria Maria Clot, que va ser enterrada a la tarda, de nou per por del contagi. A partir d’aquí, les morts se succeïren.

El dimecres 5 de juny de 1652, moria Miquel Clot, una albat, i “(…) fonch soterrat en un ca[m]p prop del hort de la Parera de dita casa, o, dejus de una alzina prop lo corral de las vacas de dita casa par devall de la hera per lo temor del contagi (…)”. Tenia uns dos anys i no se li va poder fer ofici. El dia següent moria Pere Joan Clot, un altre albat d’uns cinc anys, a qui tampoc es va fer cap mena d’ofici, fill d’Antoni Llavina i de Maria Clot, tots difunts: “(…) fonch soterrat en un camp prop de la Parera del hort de de (sic) dita casa per lo temor del contagi no foren enterrats los sobradits en lo fossar per eixa causa (…)”. El dia 10 juny 1652, moriria la mossa Magdalena, que s’estava al Clot. Va ser enterrada en un hort a prop del corral de les vaques més proper a la casa, sense cap mena d’ofici per temor del contagi (l’agost de 1654 se li farà un ofici a l’església de la Móra). Dos dies més tard (12 de juny de 1652) moria Jacint Clot, albat de sis o set anys, fill d’Antoni Llavina i de Maria Clot: fou enterrat en un hort de la casa sense rebre cap sagrament “(..) per ser albat per lo temor del contagi, no se li feu ningun offici”. Una altra filla del mateix matrimoni –i germana dels albats anteriors-, Magdalena Clot, moriria el 14 de juny de 1652 amb 14 anys:

“(…) fonch soterrada en una feixa dejus del ort de la Parera de dita casa per lo temor del contagi no rebe ningun sagrament per no aver demanat curat, no se li feu ningun ofici, per causa del temor del contagi ningu gosave entrar en dita casa del Clot.”[1]