Francesc Roma i Casanovas
Durant la Guerra Civil, al coll de Balaguer i a cala Justell (Camp de Tarragona) les tropes republicanes varen muntar una línia de defensa en aquesta important via d’accés al centre de Catalunya. En aquesta línia hi havia búnquers, camps de trinxeres, nius de metralladores, antiaeris i canons.
Com es veu en el vídeo següent, les mides del búnquer eren molt petites, i estava enllaçat amb els altres elements mitjançant trinxeres.
Segons l’informe d’un capità de la Guàrdia Civil, signat a Terrassa l’1 de desembre de 1944, que va ser remès al governador civil de Barcelona, Antonio Correa Veglison, aquest guàrdia civil es va assabentar que per Rellinars corrien “unas partidas de rebeldes” i en conseqüència hi va enviar una partida del grup mòbil de la Guàrdia Civil.
El primer que varen fer va ser muntar “servicios de emboscadas” al poble i a la masia de l’Ubac. Així varen poder veure que cap a la una del migdia a la masia Casajoana (el document diu simplement Juana) es va presentar una partida de maquis. Eren sis persones armades amb fusells i armes automàtiques, que hi anaven a demanar menjar. Immediatament, un caporal i quatre números de la GC varen sortir cap a la casa, on varen arribar quan els maquis ja en marxaven. La GC va començar a disparar i va ferir greument un dels membres de la partida, que va anar deixant un gran rastre de sang que s’acabava en un barranc. Aquí varen trobar una arma i algunes municions, però sembla que se’ls va escapar. Un altre membre de la partida va abandonar també el seu armament.
Els agents de la GC varen avisar telefònicament al puesto de Terrassa, que hi va enviar una desena d’homes. Aquí una part dels guàrdies civils varen explorar la zona fins a Mata-rodona. Quan sobre les 17 hores varen arribar a la casa, varen veure que en sortia una partida d’unes vint persones i, tot i que eren menys que els maquis, els varen atacar amb les seves armes. El grup es va dispersar i un dels maquis va quedar ferit, a punt de morir. Se li va prendre una arma. Set o vuit persones es varen llençar per un barranc.
La narració ens diu que ja era de nit i que els guàrdies civils varen fer servir les bombes de mà del moribund per llençar-les per penya-segat per on havien fugit els seus companys, però no es podia saber si havien ferit o matat algú.
El que aquest document diu és que els maquis, veient que els guàrdies civils, eren pocs, varen decidir enfrontar-se amb ells. Així va començar un llarg tiroteig de metralladores. Finalment, veient que els volien encerclar, els guàrdies civils varen decidir replegar-se cap a Casajoana. Un cop aquí, es varen adonar que un dels guàrdies civils havia estat ferit per la metralla per sota del genoll. El varen evacuar fins a la carretera i d’aquí el varen dur a la Clínica de Terrassa.
En vista dels fets, l’autor de l’informe, el capità en cap, es va traslladar a Terrassa i va ordenar la concentració de forces en aquesta ciutat: hi havia guàrdies civils d’Olesa i Esparreguera, policia armada de Sabadell i una secció de l’exèrcit . Es varen desplegar algunes patrulles durant la nit.
Al dia següent, es va ordenar el reconeixement des de Rellinars, i les forces de l’ordre es varen traslladar al Pont de Vilomara. Com a resultat varen trobar un maqui ferit, que era una persona natural d’Astúries i de 45 anys. Estava tan malferit que el varen dur a l’Hospital Civil de Terrassa, on va quedar detingut i incomunicat. El ferit que s’hauria tirat pel penya-segat no va poder ser trobat.
A Mata-rodona es varen trobar diferents armes i munició, i es va procedir a detenir el masover de la casa, de qui es deia que feia vuit dies que amagava aquella partida. Les autoritats del Pont i de Rellinars varen dir que era una persona de dubtosos antecedents politico-socials i que el tenien per un element d’esquerres.
Fa dies que dono voltes per alguns monuments romànics buscant coses gravades a les parets. I, per sorpresa meva (per desconeixement, vull dir) he trobat que en alguns claustres apareixen gravats taulers de joc que recorden el tres en ratlla, però que tenen 25 posicions.
El que hi ha a sobre d’aquesta línia es troba a l’entrada de Santa Maria de Castelló d’Empúries, on també en trobem un dins de la presó medieval, fent de carreu en un mur, senyal que va ser reaprofitat.
Els he vist en diferents llocs, entre altres, en una peça del petit museu de Sant Pere de Rodes, on també en trobem un al claustre (molt poc visible, però).
En un altre lloc, he proposat que també hi havia una variació del joc del marro que es caracteritza per gravar forats a les pedres.
En aquest link trobareu alguns alquercs a la Seu de Lleida (que de moment no he vist).
La paraula alquerc no apareix en cap diccionari normatiu, però sí a la Wikipedia.
Aquesta entrada fa el número 1.000 d’aquests bloc. Sembla mentida com passa el temps. Va ser el 15 de març de 2008, a les 17:31 hores, quan vaig publicar la primera entrada, una reflexió sobre la natura medial de la realitat.
Aquest bloc és testimoni de l’evolució dels meus interessos en els darrers 16 anys.
Per això, si us interessa, us ofereixo aquest regal: un dels meus llibres en versió lliure.
El coll de Balaguer es troba al municipi de Vandellós-Hospitalet de l’Infant (Baix Camp). Sabem que al segle XIII hi havia un castell, però es va reedificar en diferents moments històrics.
De tota manera, el que més crida l’atenció, a dia d’avui, és el conjunt de quatre casamates comunicades interiorment per un passadís que les uneix.
Crida molt l’atenció les mides del conjunt, on trobem un corredor d’una seixantena de metres de llarg i dos i mig d’amplada. Mirant cap al sud-oest hi ha quatre emplaçaments per a canons, ja que des d’aquí es domina la carretera que ve de València.
Tot i que la pàgina web de patrimoni de la Generalitat diu que no hi ha rastres d’ocupació ni constància històrica del seu ús, a l’interior es troba un petit escrit a la paret que suposem que deia “Año 1938”.
És, per tant, una fortalesa de l’època de la Guerra Civil (1936-1939), fet que s’adiu força bé amb els búnquers que es troben a la rodalia, i dels que parlaré més endavant.
Situació en el mapa.
A Castelló d’Empúries tenen una presó del segle XIV, museïtzada. En algunes cel·les d’aquesta presó hi ha diferents elements interessants. En primer lloc, un marro fet en un bloc de la paret, posat verticalment, de manera que no serveix per jugar.
En altres dependències hi ha alguns grafits, que segurament corresponen ja a l’edat moderna. En destaquem sobretot els gravats de vaixells, que en aquest cas tindrien la seva raó de ser, ja que ens trobem a prop de la costa, però que sabem que apareixen en lloc molt poc costaners.
Els gravats de vaixells han estat interpretat de maneres molt diverses. Acostuma a ser habitual que es pensi que corresponen a exvots gravats per mariners que han sobreviscut a algun naufragi o quasi naufragi.
Però jo -i em consta que no soc l’únic- cada cop que en veig un em recordo d’aquella cançó del José Luis Perales que diu “Y a su barco le llamó libertad…”. No sé, potser perquè els primers que vaig veure es trobaven dins de presons. I va ser a la Llitera, un lloc ben allunyat de la mar.
A la muntanya del Paborde, a la Cerdanya, però és millor accedir-hi des de l’hotel que hi ha a les Colladetes (collada de Toses), hi ha una sèrie de trinxeres.
Es veuen perfectament en la foto aèria de 1956 (sèrie b de l’anomenat vol americà). També es veuen, tot i que no tan bé, en la foto de la sèrie a, o sigui de 1945.
La comparació de les dues fotografies permet veure que algunes estructures, sobretot un búnquer anticarro que hi ha a prop del coll de la Bassa, es varen construir més tard. La seva morfologia i la datació que ens donen les fotografies permet dir que formen part de la Línia P.
Ara bé, les trinxeres que ja apareixen en la fotografia de 1945, podrien ser anteriors?
Sabem que el 31 de maig de 1940 el comandant Vicente Martorell Otzet va presentar un projecte per fortificar la collada de Toses i el coll de la Bassa, i sembla que algunes obres es varen dur a la pràctica. Com a mínim, a la collada hi ha un grafit fet pels treballadors del batalló disciplinari de treballadors número 70, amb la data del 10 d’octubre de 1940.
Hi ha diferents obres militars d’aquells anys (una del comandant Villar Molina, de 1942, i una altra del mateix Francisco Franco de 1944) que recullen la importància de les trinxeres en les obres de fortificació. La imatge següent mostra la morfologia de les trinxeres segons Villar Molina:
Jo diria que és una estructura semblant a la que trobem a la muntanya del Paborde, però no podem descartar que es tracti de trinxeres de la Guerra Civil.
Tingueu en compte que el vídeo següent mostra diferents línies de trinxera, no una de sola. Però en tot cas no n’hi ha cap tros repetit.
A tocar de la collada de Toses (Ripolès) hi ha una curiosa construcció, de la qual encara no he pogut treure l’aigua clara. Es tracta de la “Garita” de Plana Rodona.
Segons algunes fonts, podria ser molt recent, dels anys setanta del segle passat, i vincular-se a les obres de prospecció per fer un túnel que connectés el Ripollès amb la Cerdanya.
El problema d’aquesta interpretació és que sembla que a l’interior hi ha una espitllera que podria ser per a un fusell metrallador. Això ens posaria sobre la pista -segona interpretació- que es tractés d’una obra de la Línia P, però en tot cas no se semblaria a res del que en conec. Els fortins o búnquers d’aquesta línia normalment eren soterrats, i aquest no és el cas. De tota manera, les obres defensives a la collada i rodalies són força evidents.
Queda una altra possibilitat, que es tracti d’una obra vinculada a la Guerra Civil, i que la seva missió fos acollir els homes que havien de vigilar el pas entre el Ripollès i la Cerdanya. Així s’entendria que l’espitllera estigui mirant cap a la primera comarca. Però, com deia, “ni idea” de què era.
En tot cas, si en sabeu alguna cosa, us estaré molt agraït si la compartiu.
L’any 1940, a la collada de Toses, un batalló disciplinari de treballadors, va construir una de les obres de fortificació per fer front a una possible invasió estrangera. Ens ho explica una placa gravada a la seva entrada:
Els batallons disciplinaris estaven formats per persones que el règim havia declarat desafectes, normalment perquè havien fet el seu servei militar en temps de guerra i servint l’Exèrcit Popular de la República. D’aquesta manera, feien un servei militar duplicat, i a més eren obligats a treballar. D’aquesta manera es va obrir el túnel de Viella, però també es varen fer moltes altres obres.
Amb la construcció de la Línia P sembla que s’hauria prescindit d’aquesta mà d’obra, però això no acaba d’estar del tot clar. En tot cas, sembla clar que la construcció dels centres de resistència que preveia la Línia P (a partir de 1944) a vegades es varen fer utilitzant alguns elements anteriors
Patrimoni Existencial 