Al nord de la masia de Puigdomènec, al finals d’un camp, en el torrent de Cerverisses (41º 44’ 299 – 002º 09’ 140 – 600).
Aquesta teuleria va ser reconstruïda l’any 2007, tal com indica un petit cartell que hi ha en una de les parets, data en què es va tornar a posar en marxa. Actualment és una de les millors conservades de la zona i està protegida per un teulat i unes reixes.
El forn superior fa 6 m x 6 m i té uns 6 m més d’altura. La separació entre aquest pis i les olles presenta nou fileres de set forats rectangulars cadascuna. Les boques són dues i fan aproximadament 2 m d’alt per 1 m d’ample. Com en la majoria dels casos, estan coronades per una llinda feta amb pedra local col·locada a plec de llibre, en forma d’arc escarser.
A ponent de la teuleria hi ha l’Hort Nou, que es rega mitjançant un petit canal que recull les aigües del torrent una mica més amunt i les reté a la bassa de l’Hort Nou.
Es troba uns 220 metres al sud-est del Molí Nou, just quan, venint de Sant Quirze, el camí travessa el riu Tenes, a la riba esquerra (41º 44’ 855 – 002º 09’ 748 – 643).
Aquest pou es troba sencer. Té forma cilíndrica i una lluerna a la part est que fa 1 m x 0,80 m; a la part oest n’hi havia una altra actualment tapada. A la lluerna est hi ha dos murs de dos metres d’alt que servien de muntants per instal·lar una corriola i poder treballar amb major comoditat. La base, segons l’inventari de pous del Vallès Oriental, és de roca mare i els murs són fets de pedres carreuades.
Es troba a la confluència del torrent del Bosc amb el riu Tenes, 350 m al sud del molí del Mig (41º 44’ 898 – 002º 09’ 600 – 638).
Està format per dos nivells clarament diferenciats, el molí pròpiament dit, amb l’obrador i el carcabà, i la casa dels moliners, de dos pisos, construïda just a sobre de molí i a tocar de la bassa, però separada per pocs centímetres de la seva paret.
L’obrador fa 8 m de llarg per 6 m d’ample i està cobert per una volta de mig punt deformada a la banda sud per la presència d’una columna. La porta es troba retirada uns tres metres de la façana i té unes grans dimensions: 1,80 m d’ample per 2,20 m d’altura. La llinda és plana, lleugerament treballada a la part inferior, però sense cap inscripció. A sobre seu es veu clarament un arc de descàrrega.
El carcabà es troba a la part de ponent del molí i encara s’hi pot accedir.
La casa dels moliners presenta dos pisos i s’hi accedeix pel costat de llevant, just al costat del mur de la bassa. La porta fa 90 cm d’ample per 1,75 d’altura i és de llinda plana sense inscripcions. Encara es conserva força bé l’espai de la cuina, al pis inferior, amb la pica i un forn negre. Hi ha una finestra sobre la sortida del carcabà. Les parets estan arrebossades.
Les parets de la bassa, fan un metre de gruix, i s’omplia amb l’aigua que li arribava pel canal de desguàs del molí del Mig. El pou fa uns 8 m de profunditat (3 dels quals corresponen a la bassa sola).
Se’n té referència almenys des del 1791, any en què consta com a habitat.
En el lloc on es troba aquest molí, el riu Tenes fa un petit salt, sobre del qual s’ha trobat una dotzena de petits forats cilíndrics d’uns 15 cm de diàmetre, disposats en dues línies paral·leles. Podrien correspondre a un antic molí sense bassa (noc), però possiblement corresponen a una petita presa per fer glaçar les aigües i dur-les fins al pou de Serratacó, a uns dos-cents metres en línia recta.
Les aigües del molí de Dalt, un cop fetes servir, eren enviades mitjançant un rec cap al molí del Mig, que es troba encara no mig quilòmetre al sud del primer, però a la riba esquerra (41º 45’ 092 – 002º 09’ 604 – 649). El qualificatiu deriva de la seva pertinença al mas Bosc.
Les aigües arriben a una bassa amb un pou de 5 m de desnivell (2 per sota del nivell del sòl) i un diàmetre d’1,60 m. La paret sud de la bassa està formada per la façana del molí, una estructura de treball sense espai per a residència dels moliners i les seves famílies (a diferència dels altres dos). Des del riu, no es pot distingir on comença l’obrador i on continua la paret de la bassa. En tots els casos, les parets estan inclinades cap a l’interior per tenir més resistència a l’aigua.
Una porta d’1,60 m d’ample i 2 m d’alçada, amb una llinda plana sense inscripció, dóna accés a l’obrador, un edifici fet amb pedra relligada amb argamassa i murs de 80 cm de gruix, amb una part (est inferior) excavada a la mateixa roca. Fa 4,5 m de llarg per 5,5 d’ample i està cobert per una volta de canó. A la banda nord-oest es conserva la mola jussana, pel forat del mig de la qual es veu el carcabà. Encara es conserva l’estructura de fusta on se subjectava l’eix que feia girar el molí (mirant des del carcabà es veuen tres forats rodons en línia, un al sostre del carcabà, un altre a la pedra jussana i un altre a la biga superior). A la banda sud hi ha una petita finestra.
El carcabà es troba a la banda de ponent, al costat del riu. L’aigua que en sortia, en comptes de tornar al riu, era recollida per un canal (per sobre del qual passa un petit pont) i conduïda fins a la bassa del molí de Baix.
Situada un centenar de metres al sud del molí del Bosc, a l’inici d’un camp (41º 45’ 276 – 002º 09’ 284 – 656), entre la pista i el Tenes.
Ha perdut la volta i pràcticament només es conserva l’estructura cilíndrica. La vegetació que creix a la zona impedeix fer-ne cap descripció més acurada. Un tancat de fil metàl·lic impedeix acostar-se al lloc.
Es troba en el llit del riu Tenes, al sud de la Vileta (41º 45’ 330 – 002º 09’ 573 – 648). Segons el mapa de patrimoni de la Generalitat, va ser construït entre els segles XVII i XVIII. Va ser força transformat al segle XIX, quan, entre altres coses, se li va instal·lar un motor de vapor, com delata la xemeneia que hi ha al costat del riu i els embarrats que encara es veuen al seu interior.
A l’altra banda del camí hi ha un altre edifici, que devia funcionar com un annex, construït sobre un petit torrent, que se supera mitjançant un canal o albelló.
Aquest molí forma una estructura amb els dos següents, de manera que l’aigua que deixava anar un era recollida pel següent. Segons Garcia-Pey (2009; 62), tots tres formaven part de l’heretat de mas Bosc.
A ponent de la casa de la Roca, entre aquesta i el torrent (41º 46’ 062 – 002º 09’ 248 – 733).
L’aigua raja d’enmig d’una penya, però no es pot veure perquè la surgència està coberta per unes grans lloses verticals que fan de respatller a un banc de pedra. Al lloc també hi ha una taula de pedra i una gran alzina que li fa ombra. El lloc està una mica descurat, però conserva un cert encant.
A la font, que té una aixeta metàl·lica força antiga, hi ha una inscripció que diu “JHS Benedicte fontis Domino 1858”.
Es troba en el torrent d’Esplugues, per sota de la masia de la Roca (41º 45’ 960 – 002º 09’ 380 – 712). S’hi pot accedir des de la pista que porta a Sant Andreu de Castellcir, tot remuntant el torrent.
Per sota de la Roca, el torrent d’Esplugues fa un salt, just a sota del qual, a la banda de llevant, hi ha una balma allargada just a sobre d’unes antigues feixes i camps delimitats per murs de pedra seca. Actualment es conserva una part tancada, potser un corral, i un petit habitacle. Aquest darrer està fet amb pedra i fang, els murs fan 50 cm de gruix i té 15 metres de llarg, adossats a la paret. L’espai habitable es redueix a un espai irregular de 3,5 m de llarg per 3,5 m d’ample. A l’interior de la balma s’ha trobat una pedra polida per una cara (potser un molí de mà) i restes de teules.
Garcia-Pey (2009; 116) en diu que era utilitzada per la gent d’aquesta casa per a amorriar-hi el bestiar.
Petita masia que es troba en el llit del torrent de les Fontanilles, abans d’arribar al torrent Fosc, al seu marge dret (41º 48’ 655 – 002º 10’ 687 – 851), just en el lloc on indica el mapa dels Cingles de Bertí de l’Editorial Alpina.
Es tracta d’un edifici de planta quadrada de 9 m x 9m aproximadament i dos pisos, que té afegit un petit espai a la banda nord-est. Les cantonades són fetes amb pedra treballada i ben escairada. A la part sud hi havia la cuina, de la qual es conserva una pica i la boca del forn (que ha perdut la resta). Els murs fan 50 cm de gruix i són fets de pedra i fang. Sembla que tindria una coberta a dues aigües feta amb teules àrabs i que la porta hauria estat al cost sud-oest.
A la banda nord-oest, adossat a la petita cinglera, hi havia un parell d’espais que segurament corresponien a corrals. Entre aquests i l’edifici principal hi ha un ampli espais, segurament l’era de la casa, delimitada per un mur de pedra seca. Al final de l’era hi ha un gran roure molt envellit i una fita amb la inscricpicó “SC” (Santa Coloma) a la banda sud i “B” (Balenyà) a la nord, fet que ens indica la divisió parroquial, no coincident amb la posterior municipal.
Al costat del roure i la fita, un pont natural de pedra, de 9 m de llarg i 1,5 m d’ample permet travessar fàcilment el rierol (un antic camí feia la volta ple gorg de sota i se suposa que era utilitzat quan hi havia de passar animals). El pont es troba un s6 m per sobre del llit del torrent.
Es troba al nord del molí del Verdaguer, just a sobre del Congost (41º 49’ 433 – 002º 13’ 558 – 573), a tocar d’una granja. Tot i que l’hem visitat, no hi hem pogut entrar perquè la porta està tancada. Per tant, només anotem el que en diu Josep Milà:
“El pou o poua de gel és una cavitat excavada a la roca d’uns dotze metres de profunditat, des de la porta d’entrada, i d’uns quinze metres aproximadament, des de la cúpula de roca fins al terra. És construïda de pedra marga (sediments del mar) típica de la zona. Està situada al costat d’un torrent i una granja porcina i aparenta ser un turó recobert de vegetació. La porta rovellada de l’entrada està amagada però molt a prop del camí; per tant, no suposa cap desviació acostar-s’hi. Actualment no s’hi pot entrar ja que està molt malmesa, però, tot i així, des de l’obertura es pot veure l’interior d’aquesta “nevera” gegant (dotze metres de diàmetre)”.[1]
