Francesc Roma i Casanovas
Es tracta d’una petita balma formada per la regressió del cingle. Tot i que no hi ha indicis de què hagi estat ocupada, presenta un cert atractiu paisatgístic i està situada en un espai molt proper a zones urbanitzades. Creiem que valdria la pena prendre consciència del seu interès.
Es troba a ponent del coll de la Creueta de Mirambell, a uns dos-cents metres d’aquest, per sobre de la pista asfaltada (41º 48’ 212 – 002º 11’ 507 – 951).
Les runes d’aquesta antiga església i petit convent es troben al nord del pantà del mateix nom, al tram superior del torrent de Sauva Negra, al seu vessant dret, just a la part interior de la gran corba que hi dibuixa la carretera asfaltada (41º 47’ 283 – 002º 11’ 620 – 834).
Aquesta església ja existia al 1121, quan apareix documentada com Santa Maria de Sauva Negra. Segons l’Enciclopèdia Catalana, entre el 1218 i el 1236 fou ampliada amb un atri o segona nau pels senyors de Cassoles i s’hi erigí una petita comunitat de donades, sota l’obediència d’un rector o sacerdot, la qual durà poc temps. Depenia de la parròquia de Santa Coloma Sasserra. Tingué rectors propis fins al s XVIII i culte fins al XIX.
Una consueta de 1659, copiada al 1700, indica que els feligresos dels Hostalets de Balenyà hi anaven en processó el 22 de maig.[1]
[1] ABEV, Balenyà, Sant Fruitós, I/1.
Es troba a llevant i sota Mirambell, en el llit del torrent (41º 48’ 226 – 002º 11’ 200 – 901). Consta d’una gran volta de 2,60 m d’ample i 1,80 d’altura, feta amb pedra relligada amb argamassa disposada a plec de llibre, que descansa sobre dos bancals perpendiculars. L’aigua raja d’un tub metàl·lic i cau en una pica de pedra. Una porta quadrangular indica que es tracta d’una font de mina.
Es troba al sud-oest del Febrer, al marge est de la pista, just en el lloc on fa un gran revolt (41º 45’ 146 – 002º 13’ 561 – 767).
Tot i que el mapa de patrimoni de la Diputació el refereix com un forn de calç, no hi ha cap dubte que es tracta d’una teuleria. Així ho delata la seva planta quadrada, de 3,50 m de fons per 3,20 m d’ample a l’interior. Els murs, especialment el frontal, fan un metre de gruix. Per aquest costat, es presenta com una paret de 4 metres d’alçada, els 2,50 m superiors corresponen al forn pròpiament dit.
L’olla presenta dues entrades formades per dos arcs de mig punt fets amb pedra local disposada a plec de llibre. Cadascuna d’elles fa dos metres d’ample per 0,90 m d’alçada. No es conserva la separació entre el forn i l’olla i el conjunt està ocupat per escombraries, doncs ha estat utilitzat com a abocador.
Just a davant de la teuleria, a l’altra banda de la pista, hi ha una bassa que podria estar relacionada amb el funcionament d’aquesta estructura.
Situada al nord de la confluència de la riera de Vallcambrils i de la riera del Pujol, per sobre de la pista, a tocar d’aquesta, a una cinquantena de metres del pont de Peu de Costa (41º 46’ 239 – 002º 16’ 313 – 437).
Segons Garcia-Pey (1997; 158), que l’anomena cova de Peu de Costa, “(…) sembla que fou excavada a la roca per buscar-hi pirites de coure”.
La boca fa 1,70 m d’alçada per 1,40 m d’amplada i dóna accés a una àmplia galeria de només 4 metres de recorregut. Passada l’entrada, la galeria s’eixampla i arriba a fer una petita sala de formes més o menys arrodonides d’uns 3 metres de diàmetre.
Es troba davant de la pedrera dels Frares, a la riba esquerra de la riera d’Avencó i a tocar d’aquesta, en el lloc on indica el mapa de l’editorial Alpina (41º 46’ 223 – 002º 16’ 137 – 443).
Actualment amb prou feines es conserven els murs que delimiten un espai de 4,70 m per 7 m, amb uns murs de 80 cm de gruix. L’edifici es trobava adossat al marge i està construït amb pedra i fang, actualment totalment cobert de molsa i vegetació.
Segons Garcia-Pey (1998; 51), antigament s’hi molia ordi i blat. És possible que es tractés d’un molí, tot i que no n’hem pogut evidenciar cap element estructural clar: una mica més amunt del lloc on hi ha les restes de l’edifici hi ha una antiga presa i, poc més avall de la confluència entre la riera de Vallcambril i la riera del Pujol o d’Avencó, en el lloc on ara un pontet metàl·lic permet el pas elevat d’un petit canal, s’observen 4 ancoratges excavats a la roca del terra, dos a cada riba (41º 46’ 203 – 002º 16’ 311 – 438).
L’edifici es troba enmig d’un hort, l’hort de can Pere Bellit, delimitat per feixes i murs de contenció que aprofita l’espai planer que queda en el meandre que descriu la riera d’Avencó.
Després de passar pel costat de la cabana del coll de Pedra Dreta (vegeu pàgina 302), el camí travessa el torrent de la Font del Boix. El refugi es troba a la riba dreta del torrent, just per sobre del seu curs, i a uns vint metres de la pista (41º 43’ 780 – 002º 14’ 418 – 581). L’espai, avui emboscat, era format antigament per una sèrie de feixes, de les quals encara es conserven els murs de pedra seca que les contenien. Les feixes pujaven fins arribar als cingles de pedres rogenques que hi ha més amunt.
Es tracta d’un refugi que es va construir utilitzant l’espai que hi ha entre dos grans blocs calcaris caiguts del cingle superior. L’espai que quedava entre ells va ser cobert per donar-li un sostre, mentre que l’obertura de la banda nord presenta un petit mur de pedra seca que deixa un espai a manera de finestra. S’hi accedeix per un espai entre els dos blocs de 40 cm d’ample per 1,20 m d’alçada, tot i que de formes força irregulars, situat al sud-est.
Té planta triangular, amb unes mides de 2,80 m x 2,30 m x 3,10 m i una alçada màxima d’1,70 m (de tota manera, és pràcticament impossible està dret al seu interior). Al costat, en un altre roc desprès hi ha un altre petit balmat que no sembla haver estat utilitzat.
Es troba una mica més de dos-cents metres projectats al sud-oest del coll de Pedra Dreta, al costat del camí que va de Castellar a la Casanova, després de passar un torrent que baixa de la Trona (42º 43’ 804 – 002º 14’ 622 – 601).
Es tracta d’una estructura rectangular, de 5,50 m d’ample per 4,30 m de llarg, amb una possible entrada al sud, de la qual només es conserven els primers metres i les cantonades. El mur fa 50 cm de gruix i està construït en pedra seca. Les cantoneres són fetes amb pedres grans i bastes, però lleugerament treballades.
Es troba al costat del camí que duu a Montmany, un camí que en diferents llocs passa al costat de murs de pedra que suposadament servien per preservar alguns espais de l’accés del bestiar que circulava per aquest camí. Uns metres més enllà de la cabana, a ponent de la pista, es troba un d’aquests murs que es pot seguir en un centenar de metres.
Es troba sobre el sot del Bosc Negre (sot del Bac) i sota el cingle de Bertí, a ponent de can Volant (41º 43’ 399 – 002º 14’ 400 – 631).
Malgrat la vegetació i la ruïna que presenta l’edifici, sembla que encara es poden distingir dos grans cossos separats per un pati, amb espais de dos pisos superposats. Els murs fan 60 cm de gruix i estan formats per pedra local relligada amb fang. Segurament el de la banda sud corresponia a una pallissa o un corral, mentre el de més a llevant era la masia.
En aquesta darrera es distingeix força bé la cuina, on hi ha un forn negre que es conserva complet. Fa 1,60 m de diàmetre per 1,20 m d’alçada, de manera que es pot estar al seu interior. Els primers 55 o 60 cm són excavats directament a la roca mare; a sobre seu hi ha una corona de 15 cm de gruix formada per totxos posats en posició vertical. A partir d’aquí comença una volta semiesfèrica feta de petites peces de fang cuit. La boca, feta amb tres grans peces de terra sorrenca vermella, fa 655 cm d’alçada per 45 cm d’ample.
El mapa d’Ernesto Almodóvar de Sant Quirze de Safaja, de l’any 1924, documenta aquesta casa en estat ruïnós, tot i no donar-ne el nom. Segons Garcia-Pey (2009; 64), formava part de la propietat de mas Prat.
Es troba al racó de l’Om, a mig camí entre el coll del Fabregar i aquesta masia (41º 45’ 396 – 002º 12’ 066 – 840), just enmig del torrent.
Es tracta d’una petita caseta que dóna accés a un pou de poca profunditat on es recull l’aigua que circula pel corrent hipogeu. El conjunt fa la impressió que la petita caseta és un afegitó posterior i que originàriament la font estava feta amb pedra seca. Aquesta construcció exterior fa 1,20 m d’ample, 0,90 m de fons i 1,40 m d’alçada màxima, amb una petita teuladeta a dos vessants.
A l’interior tres graons permeten arribar fins al nivell de l’aigua, amb un desnivell fins al sostre d’aproximadament 2,50 m. En conjunt fa un parell de metres de recorregut. L’aigua es recull en una bassa subterrània que presenta un accés superior.
A escassos metres a ponent de la font, a tocar del bosc, en el límit del camp, hi ha una zona més o menys quadrada, d’uns 8 metres de costat, parcialment excavada a la roca mare i rodejada per parets (la del sud correspon a un antic camí, però la de llevant és un mur de pedra seca fet expressament). Fa la impressió de ser una antiga poua de glaç, però no ho hem pogut verificar. Si es verifiqués aquesta hipòtesi, es podria pensar que la bassa que s’ha esmentat anteriorment podria correspondre a un conjunt d’explotació del glaç com el que hi ha una mica més avall en el mateix sot.
No es tracta de la font del Fabregar, que es troba més a ponent.
Patrimoni Existencial 