Situada al sud de can Cuixes, sobre el torrent de l’Aliguer (41º 44’ 292 – 002º 11’ 812 – 633).
Actualment només en queden els fonaments, però encara se’n pot resseguir el perímetre, un perímetre que fa 10,5 metres de llarg (direcció nord-sud) per uns 7-9 metres d’ample. Sembla que el seu interior estaria dividit en quatre estances i que a la banda nord hi hauria hagut el forn i, per tant, la cuina. Una part de la paret occidental de la casa sembla que ha estat destruïda en la construcció de la pista que passa pel seu costat.
Els murs que es conserven, amb prou feines un metre a les cantoneres, estan fets amb pedra local i fang, i fan 60 cm de gruix. No hi ha cap indici de les obertures que permetien accedir a la casa.
La gent en diu la Casanova, sense cap indicació més.
L’expansió agrària dels segles XVII i XVIII va dur a roturar algunes terres en els límits entre Castellcir i Sant Martí de Centelles.[1] A partir d’aquest fets, varen aparèixer una sèrie de conflictes, sobretot per saber a quina parròquia calia pagar els censos. Això va provocar que la documentació sobre aquesta zona sigui encara avui dia molt abundant.
Fita número vuit
En tota aquesta documentació apareix una delimitació parroquial que va caldre revisar a finals del segle XVII i principis del XVIII. En aquest context, la presència de topònims resulta espectacular. Així, apareixen algunes masies que avui dia han desaparegut totalment: el mas Bugara (i el mas Buguera, que podria ser el mateix), el Pla de Bruguet, unit al mas Castell, la balma de Bruga, habitada al 1720.
En aquest context, entre 1650 i 1660 es fixen tres murons i es diu que la parròquia de Sant Martí de Centelles arriba fins al torrent del llop.[2] Encara avui dia el DCVB diu que un muró és un “Munt de pedres amb què es resguarda una fita o terme”, en castellà, mojón. També aquell any va morir un olier en aquella zona, fet que fa que la documentació també en parli.[3]
Més al sud del torrent de la Font del Llop, que actualment no constitueix el límit dels dos municipis, a ponent de Puig Oriol, al sud de la carena (41º 46’ 241 – 002º 11’ 305 – 900) hi ha una fita de terme i al sud, just al cap d’un cingle que forma el que el mapa de l’ICC anomena Serra de Barnils (41º 46’ 051 – 002º 11’ 338 – 867), hi ha unes creus gravades en una roca que segurament corresponen al límit parroquial.
El muró o fita de terme porta gravat en dos dels seus costats el número vuit i té una planta en forma d’ela, de 20 cm per 25 cm. A la cara de llevant hi ha una inscripció que podria ser una “I M” que no hem sabut desxifrar. Actualment sobresurt uns 40 cm del nivell del sòl i està fet en pedra rogenca.
Més al sud, com dèiem, hi ha tres creus gravades sobre la roca del sòl, clarament visibles i restes d’altres creus avui dia molt desgastades, tot i que es conserva una ratlla força marcada. Són unes creus d’uns 10 cm de llarg. Al costat hi ha una cassoleta rodona d’uns 13 cm de diàmetre i 4 cm de profunditat. Tot plegat sobre el cingle, a escassos metres del penya-segat, en un lloc amb una àmplia panoràmica i visible des de lluny.
Val la pena remarcar que creiem que cap d’aquests dos elements no semblen correspondre a la delimitació parroquial del segle XVII.
Creus de terme
[1] El pla de Bruga es va roturar als anys 1722, 1723 i 1724. ABEV, Centelles, Sant Martí, W/3.
El mapa de l’editorial Alpina situa la Roca Sitjana pràcticament al sud del castell de la Popa. En canvi, l’ICC situa les Roques Sitjanes una mica més d’un quilòmetre a ponent. Creiem que aquesta és la situació correcta, entre altres raons perquè el mapa de l’Alpina indica un avenc al cim que no existeix. En canvi sí que hi ha diverses cavitats al cim de Roques Sitjanes. A més a més, Garcia-Pey (2009; 118) les situa en aquest lloc.
La serra de Roca Sitjana està orientada de nord-est a sud-oest i limitada pel torrent del Bosc i la riera de Castellcir. A l’extrem més septentrional hi ha diverses escletxes, però sobretot cal destacar una balma que fa uns 15 metres de llarg i uns 3,5 metres d’ample (41º 45’ 889 – 002º 10’ 121 – 828). Al seu extrem nord apareix un espai de 4,5 m de llarg per 3,5 m d’ample delimitat per un petit mur de pedra seca, amb mostres d’ocupació recent. A tocar d’aquesta balma hi ha altres balmats, alguns dels quals presenten possibles condicionaments per a estades esporàdiques. Suposem que es tractava d’un refugi utilitzat en el conreu dels camps que es troben a la banda solella de la serra, que conserva encara un bon conjunt de feixes.
Més al sud, en el mateix penya-segat, hi ha una esquerda estreta d’uns dos metres d’alçada per la qual s’accedeix, en lleugera pujada, a una sala de 4 o 5 metres de llarg per 5 o 6 d’alt, amb poc més d’un metre d’amplada. Es tracta d’una diaclassa que travessa tot el cingle, oberta de manera natural, però que és possible que fos eixamplada per l’acció humana. S’ha de remarcar que la sala té un sòl força pla i molt protegit de qualsevol intempèrie.
Aquesta zona mereixeria un estudi arqueològic detallat.
Es troba just sota el pla trencat, en el cingle que hi ha ponent del coll de Prims (41º 46’ 641 – 002º 11’ 645 – 847).
Aprofitant un petit balmat, es va construir un mur de 2,60 m de llarg i 60 cm d’ample, del qual es conserven fins a 90 cm d’alçada. Està fet amb pedra local i fang. Un camí ressegueix el repeu del cingle i passa per aquesta balma que presenta signes evidents d’ocupacions esporàdiques.
Balma de poca profunditat, tot i que de lluny sembla molt profunda, situada sota el pla de Bruga (41º 46’ 802 – 002º 11’ 473 – 886).
Actualment encara s’utilitza com a corral i presenta evidències d’haver-s’hi fet foc. A la part de sota hi ha una perforació que permet abeurar el bestiar.
No sabem si correspon a la balma de Bruga on al 1720 vivia Joseph Montanyá, segons una llibreta de comunions de Sant Andreu de Castellcir.[1]
Les restes d’aquesta construcció es troben al nord-oest de can Capó, a la carena que s’enfila cap a Puigventós (41º 44’ 588 – 0022º 12’ 757 – 764).
Només es conserven uns dos metres d’una de les parets mestres de la casa, que tenia un perímetre d’aproximadament 10 m per costat (caldria verificar si estava format per tres o per quatre estances), dividits en dos cossos i dos pisos. Els murs són fets de pedra i fang i fan 50 cm de gruix.
Al costat es troba un edifici de nova construcció habilitat com a ermita (vinculada a Mas Blanc) i s’evidencien restes d’altres murs i de feixes.
Aquest mas apareix com a can Carabrut al mapa de patrimoni de la Diputació, però seguint la cartografia de l’ICC li donem el nom de can Nen pel fet de trobar-se en l’anomenat pla de Can Nen. No l’hem trobat en cap altre mapa.
Es troba a ponent de cal Toro, just a la carena i arran de cingle (41º 44’ 040 – 002º 11’ 862 – 707).
Té una forma arrodonida, però molt irregular, amb la boca oberta a llevant, al cingle. No està gens vidriat, fet que indicaria una utilització esporàdica. El darrer metre és fet amb pedra seca. Al sud del forn hi ha uns talls a la roca del cingle que podrien indicar el lloc d’on es va recollir el material, tot i que segurament es va calcinar les pedres que formen els pedreguers repartits per tota la zona, que denoten un antic ús agrari.
Sobre el torrent de Roquetes, a tocar de la nova línia de molt alta tensió (MAT) (41º 44’ 038 – 002º 11’ 787 – 693). Està ben situat en el mapa de l’editorial Alpina dels Cingles de Bertí i a tocar de la pista. El mapa, però, l’anomena cal Toro. l’exalcalde de Sant Martí ens diu que no queda clar quin era el nom original, però que oficialment es va adoptar el nom de can Saloma.
Aquestes restes, força ben conservades, semblen correspondre a una masia de dos pisos, construïda amb pedra local i fang. Té una planta quadrada de 8,30 m per 8,40, dividida en quatre grans espais, tot i que el nord-oest sembla que mai es va arribar a construir. A la banda sud hi ha restes d’una construcció annexa a la casa.
Se suposa que la porta d’entrada es trobava a la façana sud, però no n’hi ha cap evidència. Els murs fan seixanta centímetres de gruix i les cantonades són ben escairades però poc treballades. La que es conserva millor és la de l’angle sud-est. A aquesta banda hi havia el forn, destruït per la construcció de la pista.
Com es dirà en un altre moment, aquesta masia podria formar part de la misteriosa Ciutat de Cartagena.
Els mapes actuals donen al camp que hi ha al nord i lleugerament per sobre del castell de Castellcir el nom de camp del Jub. També indiquen la font del Jub. L’aljub es troba una mica més al nord del que indica el mapa de l’editorial Alpina (41º 46’ 595 – 002º 10’ 750 – 848), a tocar del camí que condueix al pla de Bruguer.
L’aigua que ha permès l’aparició de tot aquest sistema raja del repeu d’un marge i és recollida en primer lloc per una petita cisterna quadrada i després passa a una gran bassa molt abandonada actualment. A aquesta bassa també van a parar les aigües de pluja que es recullen mitjançant un petit rec.
A nord-oest de la gran bassa hi ha una estructura quadrada de 4,80 m de costat, feta amb pedra relligada amb morter. La part més alta que es conserva fa 2,60 m fins arribar al nivell de l’aigua i es calcula que encara hi pot haver un metre més de profunditat. A la part superior, els murs fan 60 cm, però més avall passen a tenir-ne 70, de manera que fa com un graó a la part superior. Tot fa pensar que es tracta d’un aljub per recollir l’aigua que raja de la font, funció que encara compleix actualment, tot i que està força deteriorat.
A la banda de ponent de la gran bassa hi ha una altra estructura de planta quadrangular (2,60 m x 2,30 m), amb una petita obertura que podria correspondre a una porta a la banda sud. En aquest cas es conserven 3,55 m de paret a la part més alta. La part inferior de la edificació semblaria estar parcialment excavada a la roca mare.
A la banda de ponent, a la part inferior, hi ha una fornícula de 35 cm per 40 cm, que podria correspondre a una boixa. Aquest element permet pensar que no ens trobem davant d‘una teuleria i que possiblement es tracti d’un jub per guardar aglans. La paret sud fa 50 cm de gruix, però la oest arriba fins als 90. Aquesta diferència és deguda al fet que el darrer metre de la paret és més estret que no pa part inferior (o sigui, que es dibuixa una mena de graó com en l’aljub que s’ha comentat anteriorment). El tram més estret sobresurt un metre per sobre del nivell del sòl.
Creiem que es tracta d’un jub o tina d’aglans pel fet que a l’interior, adossats a la paret est, es conserven 4 graons volats, parcialment destruïts, que permetien entrar i sortir amb una relativa comoditat de l’estructura.
Oficialment es troba en terme de Castellcir, però a molt poca distància de Sant Martí de Centelles.
Es tracta d’un indret al nord del Collet de la Terma, en una zona ombrívola i obaga. Aquest emplaçament ha permès la presència d’un petit clap de fageda enmig de boscos de roure o alzines. Al centre d’aquet espai es troba una font que es diu que té aigües sulfuroses. El topònim es documenta al 1237 com a Silva Nigra (Garcia-Pey, ; 127)
Tradicionalment ha estat un lloc d’atracció de visitants locals i forasters, com ho proven les diverses inscripcions que es veuen en els arbres. En una d’elles llegim “Viñas 1821” (la data podria ser 1891).
