El Casalot (vegeu els graons que permeten l'accés al seu interior)
Estructura de planta pràcticament quadrada (3,20 m x 3,50 m) situada al nord del castell de Castellcir, lleugerament a ponent, una mica més elevat (41º 46’ 637 – 002º 10’ 601 – 850), en terme de Castellcir.
Les dimensions exteriors són de 6, 00 m per 6,60 m, amb el costat nord-oest lleugerament arrodonit. Els murs tenen un gruix d’1,50 metres. Malgrat el topònim, creiem que es tracta d’una teuleria, tot i que no es podrà comprovar sense una excavació. L’obertura d’una pista just a la banda nord permet veure un tall en què en el primer metre apareixen abundants restes de teules i maons, fet que, junt amb l’estructura general, ens porta a pensar que es tractaria d’una teuleria i no d’una casa.
Balma d'en Roma (vegeu els encaixos de les bigues a la paret)
Balma situada en el límit municipal entre Sant Martí de Centelles i Castellcir, sota el pla de la Bruga. Sovint se l’anomena balma d’en Rom i es diu que aquesta persona, que hi vivia o s’hi refugiava, hauria estat un bandoler. El cert és que antigament sembla que era l’anomenada espluga Balarona, la primera referència de la qual és de l’any 1175. Més tard, la documentació ens duu a parlar d’una llibreta de confessions de 1692 on es diu “(…) en la roca foradada del castell de Castellsir alias dita Balma den Roma, se troban escrits Valentí Roma, y sa muller y familia (…)” que combreguen a Sant Martí.[1] Aquest document no està datat; el cert és que en la llista de confessions i comunions de Sant Martí de 1692 apareix la inscripció “De la Rocha foradada del castel de Castellcir”, on es diu que viuen Valentí Roma, Magdalena, la seva muller, Elisabet Roma donzella, Joseph Roma i Pera Roma.[2]
Amb aquesta documentació n’hi ha prou per mantenir que no es tracta d’una balma d’ocupació esporàdica, sinó que hi havia un autèntic mas, que avui dia encara s’intueix sobre el lloc.
Penjat al capdamunt del cingle, la balma presenta un espai tancat de 8 metres de llarg per 5,60 m de profunditat, amb una porta al costat de ponent que fa 90 cm d’ample per 1,65 m d’altura. A la banda sud, de cara a migdia, hi ha una obertura d’1,90 m per 80 cm d’altura, que fa les funcions de finestra. A la banda sud-est hi ha una mena de xemeneia-llar de foc.
Base sobre la qual s'assentava el mas de la balma d'en Roma
Just al davant d’aquest espai tancat hi ha un espai pla que fa 16 m de llarg per 10 d’ample. Tot i que actualment està ocupat esporàdicament per alguns animals, encara s’apercep un mur obrat que el tancava; a més a més, bona part d’aquest espai ha estat guanyat construint una estructura de pedra seca ben escairada al pendent de la muntanya. Ajuntant ambdós espais, la part construïda podia arribar als 24 m de llarg i als 10 de profunditat.
D’altra banda, especialment per sobre de la part actualment construïda, s’observen dues línies de forats per encastar bigues, que segurament tancaven la construcció. Això dibuixa un mas de dos pisos d’alçada, construït aprofitant una balma àmplia encarada al sud.
Malauradament la referència de 1692 és l’única que tenim documentada que faci referència a una ocupació constant de l’indret. En aquest cas, les restes arqueològiques semblen denotar una ocupació més prolongada que no la documentació.
Es troba al nord del castell de Castellcir i a ponent del pla de Bruga (41º 46’ 810 – 002º 10’ 457 – 822). Actualment es conserva en força bon estat, tot i estar deshabitada.
Es tracta d’una masia de tres pisos i tres cossos, coberta amb una teulada a dues aigües paral·lela a la façana principal (orientada al sud-est). Té una planta quadrada de 14,30 metres de costat, i a la banda oest hi ha uns corrals adossats que fan 11,40 metres de llarg.
Al pis de baix es troba l’entrada i la cuina i menjador a la dreta. A la banda esquerra hi ha diverses corts i corrals. El segon pis es dedicava a habitacions i el pis superior també havia servit per a la mateixa finalitat. A l’oest hi ha un ala adossada amb corrals; als sud hi ha un altre edifici independent amb més corrals. La casa no conserva cap llinda amb inscripcions i les cantonades estan fetes amb pedres tallades i ben escairades. Sobre la porta principal, on es troba la sala, hi ha un petit balcó.
Es tracta d’una magnifica masia de dos pisos situada sobre un cingle que domina el tram superior del torrent de Mas Blanc o de les Hortes (41º 44’ 518 – 002º 12’ 814 – 722).
La casa està orientada al sud-est, enmig d’una àmplia zona solella. Un petit pont de pedra seca, amb volta de mig punt molt poc treballada, permet accedir a una font. L’aigua raja d’enmig d’unes pedres i es recull en un gran cocó abans de marxar cap al torrent. Al costat mateix hi ha una gran bassa que s’omplia amb l’aigua de la font.
La masia està a escassos metres del cingle, de l’extrem del qual està separada per un seguit de corts i corrals. Tot plegat fa l’efecte d’un espai tancat a l’exterior, tot i que la porta del barri no es conserva. Val la pena ressaltar la cuina menjador de la masia, situada a la planta baixa i força equipada. Conserva encara el forn i els fogons. També unes rajoles blanques a la paret. Tot plegat sembla indicar un abandonament força recent.
Estava coberta per una teulada a dues aigües perpendicular a l’eix de la façana principal.
Aquest és el gran misteri del curs superior del riu Rossinyol. En una llista de les cases ocupades de Sant Martí, de 1808, apareixen diverses cases noves, algunes de nom ben curiós (com la Casa Nova de Monti Video). També apareix una masia dita Roca del Salt i una barraca del Cartagena.
La veu popular parla d’un lloc dit Ciutat de Cartagena, que el mapa de l’editorial Alpina, en la seva darrera edició, situa entre el torrent de l’Aliguer i el del Mas Blanc, d’una manera molt imprecisa. De tota manera, l’edició de 1959 anomena sot de l’Horta el que avui dia porta el nom del Mas Blanc. A mig sot, per sobre del torrent i a llevant d’aquest, indica el topònim Roca de Sau i poc més al nord tres edificis en runes. En una edició dels anys vuitanta, al costat d’aquests edificis en runes apareix el topònim “La Ciutat”.
Creiem que el que la tradició oral anomena Ciutat de Cartagena es trobaria en aquest lloc i que hauria tingut el seu origen en aquella barraca que es documenta per primer cop al 1808.
De tota manera, seguint la pista que remunta el torrent, un cop es passa la Bomba (és un edifici amb un motor que recollia l’aigua del torrent en un petit embassament), l’antic camí de carro, que aquí es conserva força bé, fa un revolt i ateny un pla on hi ha les restes d’una casa (41º 44’ 375 – 002º 12’ 472 – 647), en principi solitària. Al principi crèiem que es tractava d’una de les construccions de la Ciutat de Cartagena, però situat sobre el mapa es troba una mica massa al nord.
Aquest casa, de la qual no podem precisar el nom, està en molt mal estat de conservació i amb prou feines s’endevinen els murs que la delimiten. Es tracta d’una estructura de 13 m de llarg per 5,50 m d’ample, que no presenta evidències de cap obertura ni coberta, situada just al costat del camí de carro, fet amb pedra i fang. La tipologia correspon a la mateixa de la Casanova de la Vall, descrita aquí.
Petita estructura situada sobre el serrat de les Roquetes, lleugerament al nord del collet Vermell (41º 44’ 192 – 002º 12’ 639 – 757).
Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, la primera referència documental correspon a 1808, tot i que aquesta petita construcció podria ser anterior. En la darrera edició del mapa dels Cingles de Bertí, se l’anomena Casanova del Murri.
Avui dia pràcticament no se’n conserva res. A simple vist només es distingeix un espai quadrangular de 5 metres de costat, amb alguns murs que delaten altres espais adossats. Els murs principals, fets amb pedra local i fang, fan 60 cm d’ample i el conjunt construït podria arribar als 10 metres de llarg. No s’evidencia cap obertura ni es pot dir res sobre el sistema de coberta.
Es troba entre el Soler del Coll i Bellavista Nova, una mica més a ponent i per sobre del sot de la Vall (41º 44’ 155 – 002º 12’ 865 – 709).
Segurament s’ha abandonat força recentment, perquè es conserva en força bon estat. Del conjunt en destaquem el forn blanc, que no es troba a la mateixa estança que la xemeneia, i el bugader de cendra, just al costat del forn, encastat a la paret i actualment trencat.
Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, podria ser un mas anterior al segle XIV.
Es troba entre Bellavista Nova i el pla de Barnils, per sobre de la pista (41º 43’ 727 – 002º 13’ 691 – 865). L’aigua neix en una esquerda de la roca i és recollida en una petita cisterna. Just a sota hi ha una bassa de construcció recent que en recull l’aigua.
Antigament, aquesta aigua baixava cap al torrent de les Roquetes, on era recollida per un rec que la duia per la banda nord del torrent fins a una bassa (41º 43’ 808 – 002º 13’ 492 – 791). En realitat és una presa d’un parell de metres d’alçada i un de gruix, formada per un doble mur. La resta de la bassa és feta també de pedra seca i fa uns 10 o 12 metres de diàmetre. Aquesta zona figura en els mapes antics com els Horts de Bellavista, horts que evidentment eren regats amb l’aigua d’aquesta bassa i que avui dia han desaparegut convertits en conreus de secà.
La documentació municipal d’Aiguafreda parla de tres boques de mina de minerals. Una d’elles és la mina Esperanza, construïda en terreny de Josep Dachs, de la qual tenim esment per un document de 1868. Sembla que l’explotava en Josep Maria Babat.[1]
En un altre document de l’any següent es parla d’un pou a la mina Gemela i un pou a la mina Lazo (?) en el terme de Joan Aragall i Vila. Aragall havia acudit a l’alcalde perquè en el seu terreny tenia dues “calicatas ó minas”, una dita Gemela i l’altra Lazo o Laso, i volia que el mateix J. M. de Babat les tapés en aplicació de l’article 62 de la llei de mines de 1868, que establia que calia tapar les entrades de les mines un cop eren abandonades. Si les parts implicades no ho feien, l’alcalde els podia obligar a fer-ho. Per això Aragall havia recorregut a l’alcaldia dient que en cadascuna d’elles hi havia un pou de bastanta profunditat i perillós per a les persones i animals. L’alcalde va dictar l’ordre de tapar-les, però en aquest document ja es diu que no se sap on trobar Babat.[2]
La riera Martinet, que recull les aigües del terme municipal del Brull, acostuma a no eixugar-se a l’estiu. Aquest fet la fa molt indicada per al regatge d’alguns horts, i la documentació històrica i les restes arqueològiques conservades, demostren que aquet aprofitament es va dur a terme, com a mínim, a la segona meitat del segle XIX.
Segons les dades de l’arxiu municipal d’Aiguafreda, l’any 1866 aparegué un conflicte pel fet que Josep Garriga del Soley feia preses a Martinet i prenia l’aigua als altres. Aquesta presa es trobava al límit municipal de Seva i es va començar a fer al 1861, segons la documentació consultada.[1] Sembla ser que finalment el jutjat li va donar la raó.
Trenta anys més tard, concretament el 31 d’agost de 1891, Miquel Aregall denuncia tres dones d’Aiguafreda perquè han gastat tota l’aigua de Martinet per regar els seus horts que són en el lloc que es coneix com horts del Conde de Centelles. Segons aquest document del jutjat municipal d’Aiguafreda, aquestes dones feien servir l’anomenada sèquia del Comte, “que tienen en construccion”.[2] Les dones eren Rosa Creus, Matilde Pascual i Maria Codina i varen ser condemnades a pagar una multa de 10 pessetes. Segons aquesta documentació, el duc de Solferino (comte de Centelles) havia demanat l’ús de l’aigua al 1889, però sembla que l’afer no va quedar totalment resolt en aquell moment.
Aquest és el gran misteri del curs superior del riu Rossinyol. En una llista de les cases ocupades de Sant Martí, de 1808, apareixen diverses cases noves, algunes de nom ben curiós (com la Casa Nova de Monti Video). També apareix una masia dita Roca del Salt i una barraca del Cartagena.
