Can Canel·la

Font de can Canel·la
Font de can Canel·la

Avui dia pràcticament només queden un parell de murs de paret d’aquesta antiga masia, i encara coberts per la vegetació. Es troben al nord-est de can Mestret, una mica més al sud-est d’on indica el mapa de l’editorial Alpina, però en el límit superior de les feixes que es troben en aquest lloc. El que se’n pot veure suggereix una estructura quadrangular de 5 m per 6 m situada en el punt 41º 42’ 679 – 002º 13’ 960 – 799.

Una mica per sota i a ponent de la casa (41º 42’ 685 – 002º 13’ 932 – 791) hi ha una font de cisterna encastada en el marge d’una feixa. Fa 60 cm d’altura per 40 cm d’amplada a la part inferior, on hi ha un bloc que evita que l’aigua es perdi i permet que quedi estancada al seu interior. Aquesta cisterna té un profunditat de 90 cm i està construïda en pedra seca. En el moment de la visita (abril de 2012) la font era seca.

Caseta de Puig Ciró

Caseta de Puig Ciró
Caseta de Puig Ciró

Al sud-est de Puig Ciró (41º 42’ 661 – 002º 14’ 174 – 843), representades en tots els mapes i visible en les imatges per satèl·lit, hi ha les runes d’una caseta que apareix representada com una ruïna en tots els mapes consultats, el més antic dels quals és de 1924. En cap d’ells, però, no se n’especifica el nom.

Actualment es posa de manifest  l’existència de tres espais diferenciats. Es pot accedir al seu interior per una porta força baixa que hi ha a la banda de llevant, tot i que sembla que la port principal hauria estat orientada al sud. L’edifici feia 13,20 metres de llarg, més o menys 10 dels quals semblarien construïts amb anterioritat i haver tingut dos pisos. Segurament el cos occidental corresponia a un corral o estable, però no hi ha cap element per assegurar-ho. L’amplada del conjunt és de 5,50 metres.

Els murs fan 50 cm d’amplada i estan fets amb pedra local unida amb fang i argamassa.

Al sud-est de la casa, sota el que podria haver fet les funcions d’era, hi ha un petit espai que podria haver estat tancat i que podria correspondre a un corralet o cort independent de la resta de l’edifici.

Basses i captació del Bac

Gorg sota la captació
Gorg sota la captació del Bac

A l’oest de la masia del Bac es troben dues basses, una per sota de la pista (41º 43’ 613 – 002º 16’ 112 – 380)  i una altra, una mica més al sud, a sobre (41º 43’ 582 – 002º 16’ 143 – 393). Es tracta d’unes estructures de grans dimensions actualment pràcticament en desús.

La bassa superior, i segurament també la inferior, s’omplien amb l’aigua que els arribava mitjançant una canalització que, pràcticament sense guanyar alçada, va a buscar l’aigua al torrent del Bosc Negre, al punt 41º 43’ 609 – 002º 15’ 439 – 394, on hi ha una captació actualment en desús. La conducció, constituïda per un tub d’aparença recent, està actualment inutilitzable i el camí que la resseguia pràcticament desaparegut.

Val la pena destacar el salt d’aigua i el gorg que hi ha just a sota de la captació.

Can Feliu de les Barraques

Can Feliu
Can Feliu (porta, finestra i forn)

Es tracta d’una casa situada a ponent del nucli del Figaró, al nord del cementiri i per sobre d’ambdós (41º 43’ 199 – 002º 16’ 063 – 427). S’hi pot accedir per un camí que hi puja des de la pista que va de la Llorença al Bac.

Actualment es conserva una estructura de 4,60 metres de llarg per 4,30 metres d’ample (mides interiors), amb una porta oberta a llevant de 2 metres per 60 centímetres, rematada amb un arc escarser fet a plec de llibre. Està construïda amb pedra rogenca del mateix lloc relligada amb fang i argamassa; té uns murs de 0,50 m d’amplada. A la mateixa banda de llevant hi ha una finestra d’un metre d’alçada per 50 centímetres d’ample que conserva encara una frontissa metàl·lica.

A la banda sud-est es conserva, tot i que rebentat, un forn per coure pa, fet que indica que es tractava d’una casa habitada de manera regular i no d’una simple barraca dedicada als treballs agraris.

L’edifici tenia dos pisos, el superior segurament molt baix, com ho indiquen un parell de finestres que estan poc per sobre de la línia on arrencaven les bigues que aguantaven el pis, i sembla que es cobria amb una coberta a dues aigües perpendicular a l’eix de la façana.

Actualment està en un estat ruïnós i pràcticament tapada per la vegetació. Només el fet d’estar en un camí de recent obertura i les visites esporàdiques d’algunes persones permeten accedir al seu interior. Es troba situada en una mena de coll entre un cingle i un petit turó (però podria ser que hagués estat una antiga pedrera), de manera que sembla ficada en un clot a redós d’un turó terrassat.

Can Feliu
Can Feliu (detall de la porta)

A la banda nord-est, a l’interior i prop de la porta, sembla que hi havia hagut uns fogons recolzats en un peu de pedra, que encara es conserva, i unes ferros. En el mateix lloc, però per la banda exterior, hi ha un recipient excavat al terra, actualment reblat de sediments, que podria correspondre a una cisterna o a un cup (també podria ser un pou negre, però sembla menys probable).

Des de fora, a l’extrem sud-oest semblaria que hi hagués hagut una antiga porta actualment tapiada que donava a un corral o a una altra habitació (no es pot precisar més).

El mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona recull aquesta masia, però la fotografia que hi apareix correspon a una estructura no identificada (possiblement un pedreguer) situada una mica més avall (41º 43’ 223 – 002º 16’ 142 – 397). La descripció que es presenta coincideix força amb el lloc que hem descrit, però en alguns punts hi ha importants divergències (per exemple quan diu que els murs fan un metre d’alçada o que no es pot entrar en algunes estances a causa de la runa). Es diu que aquest mas encara estava ocupat a mitjan segle XX i encara avui dia s’hi troben elements que permeten suggerir una ocupació esporàdica posterior. De tota manera, la gent sembla haver-ne perdut la memòria; fins i tot una dona amb qui vàrem parlar –nascuda a can Plans- no tenia clara la seva existència ni recordava el seu nom. Aquesta masia no apareixia en el mapa de Salvador Brugués (1924), però sí que ho feia en el del Montseny de l’editorial Alpina (1947) i dels Cingles de Bertí de la mateixa editorial (1959). Els mapes actuals de l’editorial Alpina situen el topònim erròniament al nord del repetidor de la Llorença. L’ortomapa de l’ICC situa correctament la masia i l’anomena can Feliu de les Barraques, segurament seguint els criteris del mapa de patrimoni de la Diputació.

Contractes d'arrendament agrari al Bertí del segle XVI

BertíEl 18 de novembre de 1582, Antoni Serra, de Sant Quirze de Safaja, ven a Jerònim Vinyoles un tros de terra durant quatre anys, per un preu de 10 lliures barceloneses. Aquest contracte té un cert interès perquè en Vinyoles pot renunciar a l’arrendament fins al dia de Nadal. D’aquesta manera s’establia una mena de període de prova de gairebé un mes i mig. A més a més, en aquest contracte un dels testimonis era Gabriel Onyó, pinto retaulista, nascut a la masia de l’Onyó de la parròquia de Bertí, on al 1579 havia arrendat una casa a la plaça de Bertí al mateix Vinyoles, amb la condició que hauria d’enfostrar-la (segurament fer-hi la fusteria).

Un document com aquest fa la sensació que els contractes d’aquesta parròquia, a finals del segle XVI, donaven certes facilitats als arrendadors. Això podria explicar-se pel procés de colonització que estava vivint aquesta zona, procés de colonització que no era estrany que acabés atraient súbdits del regne de França, com el segon testimoni d’aquest contracte, el mestre de cases Joan Bergonyo, habitant “en la Beya”.

També dos francesos seran els subjectes que firmaran un contracte amb Jaume Bellavista i Salvador Vinyoles, el 26 de desembre de 1584. Els dos habitants de Sant Miquel Sesperxes deixen als pilers Joan Azma i a Bernat Defaludes, ambdós d’origen francès, la meitat del bosc de la Feu, que els dos primers han comprat a Antoni Serra de Sant Quirze de Safaja. Aquesta artiga se situa a prop de l’Onyó i del torrent de les Taules, a tocar de roca Gironella i es preveu que se n’extregui carbó i grans. Aquests explotació conjunta del bosc i l’espai agrari sembla que també s’hauria produït al sot de les Hortes, a Tagamanent.

Per assegurar l’interès dels arrendataris, en Bellavista i en Vinyoles es comprometen a donar a compte als treballadors francesos una quartera i mitja de forment net, mitja càrrega de vi i dos mesurons d’oli. El contracte s’estableix per una durada de quatre anys i els sobredits pilers conrearan aquestes terres a costos i despeses seves, tot i que en el batre, segar o traginar s’anirà a mitges. En cas que no sembrin en el temps convingut, els posaran dos homes per cada pila, “(…) totemps i quan los demanau dits piles y aquests a costos y despeses nostres (…)”, diuen els arrendadors. Els pilers hauran de deixar un brot d’alzina a cada soca.

Aquest document deixa veure com les feines de carboneig i de rompuda de noves terres les duien a terme les mateixes persones, en aquest cas franceses, en unes condicions que semblen millors que les que es veuran al segle XVIII.

D’altra banda, en un document del 10 de juliol de 1584, Joan Omet i Francesc Català arrenden el mas Barnils de Bertí a Thoni Esglesies de Sant Miquel de Sesperxes, amb tots els formigons de la rompuda, amb la condició que l’arrendador haurà de “(…) cobrir, coure y escampar y aspedrar dita artiga y adobar les dites pedres en paret (…)” a costa seva. De manera que el procés de colonització que s’està duent a terme suposa la construcció de nous espais agraris delimitats per feixes, espais que segurament ja s’havien conreat abans, perquè el document parla d’adobar les pedres de les parets i no de fer-ne de noves.

Forn de la font del Pontet

Forn de morfologia cilíndrica, de 4,50 m de diàmetre del qual es conserven un parell de metres de parets. Està esfondrat per la banda est, on sembla que hi hauria la boca i per la oest. A la part superior, un camí permetia dur el material per carregar-lo mentre sembla que el camí que condueix al molí de ca n’Oliveres sembla que servia per descarregar-lo.

Es troba en el punt 41º 42’ 687 – 002º 16’ 104 – 293,  al costat de la font del Pontet, arran del camí que duu al molí.

Forn de ceràmica ibèrica del Pinós

Actualment desaparegut, va ser descobert al voltant de 1927 en el desmunt de la carretera de Ribes, entre els quilòmetres 51 i 52. Estava situat en una marjada de la carretera entre els pobles d’Aiguafreda i Centelles, però en el terme municipal de Seva. Estava excavat al terrer i era construït de tobots i fang endurit pel
foc . S’hi podien comptar nou espiralls de 20 cm ., separades per massissos de 12 cm ., que eren el lloc de comunicació del foc de la fogaina amb la cambra de cocció . L’amplada total del forn era de 2,30 m i segurament tenia planta quadrada. El gruix en la part més prima de l’arc de la fogaina era de 25 cm i tenia a sobre un gruix de terra de 1,90 m.

Vegeu l’article original en què Josep Colomines en donava compte a l’anuari de l’IEC (hi ha una fotografia). Aquest forn es considera que actualment està desaparegut després de les reformes fetes a la carretera C-17.

 

 

 

Teuleria de ca n’Oliveres

Teuleria de ca n'Oliveres
Teuleria de ca n'Oliveres

A ponent de la masia de ca n’Oliveres, en el marge del camí que passa pel davant de la casa, s’observen dues boques, actualment tapades per sediments, que podrien correspondre a una teuleria. De fet, bona part dels sediments amb què s’ha omplert són restes de teules i rajols.

El seu estat de conservació és molt precari. El mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona en mostra una fotografia (que reproduïm) tot i que la situa en el forn de calç de la Llorença. Resulta força clar que la fotografia no correspon a aquest forn sinó a una teuleria.

La part superior del marge correspon actualment a un camí. Segurament en el moment en què es va obrir aquest camí es varen tapar les restes de la teuleria.

Seguint el camí que duu a Puiggraciós, a  un centenar de metres de la teuleria, es troben unes parets de pedra al marge de la dreta que mostren clarament haver tingut diferents obertures posteriorment tapades. Podria ser que es tractés d’altres teuleries i que, per tant, ens trobéssim davant d’una explotació de certa importància o continuada en el temps. Una de les pedres que tapa una d’aquestes obertures està clarament vidriada per efecte de les altes temperatures a què va ser sotmesa, però podria tractar-se d’una peça descontextualitzada.

Refugi de Gallicant

Refugi de Gallicant
Refugi de Gallicant

Petit refugi de planta triangular, situat al costat del riu Congost, a la riba dreta (a l’altre costat de les cases de Gallicant, tocant a un pal d’electricitat, 41º 42′ 762 – 002º 16′ 071 – 292). El refugi aprofita l’espai que va deixar el despreniment d’un gran bloc calcari paleozoic, un espai de 5,80 m d’ample i d’una profunditat màxima de 3,50 m. En el seu punt més alt, s’arriba als 3 m d’alçada. L’espai habitable es tanca pel mateix bloc desprès (en la part inferior) i una paret de pedra seca lligada amb fang (a la part superior). Resta una ampli espai que sembla que hauria estat obert per permetre l’entrada de llum.