Patrimoni Existencial

Mines de l’Afrau

Publicat el 11 Març 2012 by Francesc Roma Casanovas

La furgo — Vehicle abandonat a l'entrada de la boca 2

Josep M. Mata-Perelló diu que aquesta zona minera es troba sobre unes mineralitzacions filonianes, de direcció NW-SE, encaixades entre leucogranits. El mineral que s’hi va intentar explotar, sense massa èxit, va ser la fluorita. Es tracta d’un mineral de tons verdosos que aquí no és estrany que es doni en relació amb baritina o quars.
La “mina Gato” va ser el darrer intent de mineria subterrània al Montseny. A partir de 1970 l’empresa “Minas de Baritina S.A.” va iniciar-hi les tasques d’investigació i explotació. Entre 1970 i 1975 es van extreure unes 4.000 tones de mineral, però les explotacions mineres varen finalitzar definitivament l’any 1985. Malgrat això, el lloc presenta un aspecte que sembla molt més antic.
Tot i que les mines es troben en terme de Tagamanent, la millor manera d’arribar-hi i el punt des d’on es va produir l’explotació va ser el Figaró (Vallcàrquera). A continuació es donen les coordenades de diferents boques de mina visitades:

Boca 1: 41º 44’ 533 – 002º 18’ 183 – 781
Boca 2: 41º 44’ 578 – 002º 18’ 114 – 764
Boca 3: 41º 44’ 617 – 002º 18’ 133 – 798
Boca 4: 41º 44’ 644 – 002º 18’ 072 – 798
Boca 5: 41º 44’ 598 – 002º 18’ 146 – 798
Boca 6: 41º 44’ 654 – 002º 17’ 993 – 799

La darrera és la que rep el nom particular de mina Gato.

Les dues darreres estan comunicades entre elles i pel seu interior hi circulava una línia de vagonetes.
La boca 1 presenta una galeria que s’endinsa cap a l’interior durant uns 8 m. En aquest punt, incideix perpendicularment en una altra galeria que marxa a la nostra dreta i esquerra, en un total de 17 m. Just a sota de la boca hi ha les restes d’un silo per recollir el material.
La boca 2 es troba al costat de la furgoneta de la qual parlarem més endavant, just a tocar d’un fossat per on circulava la línia de vagonetes. Es tracta d’una única galeria serpentejant que s’endinsa uns 25 o 30 metres dins de la muntanya. Té una porta metàl•lica que està mig oberta i està parcialment tapada per un despreniment.
La boca 3 està perduda enmig de la vegetació i al seu davant hi ha una zona plana en la qual segurament es feien maniobres de treball. Segurament la línia de vagonetes arribava fins aquí i és probable que es volgués fer connectar amb la boca número 1. Com que aquesta entrada comunica amb la següent, la descripció es fa tot seguit.
La boca 4 correspon a una galeria d’uns 140 m de recorregut (en línia recta i fent el càlculs a partir de les dades preses pel GPS hi ha uns 98 metres). La galeria s’endinsa serpentejant durant uns 60 metres gairebé al final dels quals es veu un intent de galeria a la nostra dreta que no va més enllà d’un parell de metres. Passat aquest tram s’arriba a una bifurcació on dues galeries es creuen amb un angle molt tancat. L’explicació es troba arrepenjada a la paret de la galeria de la dreta: aquí hi ha un tram de via fèrria (concretament unes agulles) que indica la connexió de les dues galeries. Per la dreta s’avancen uns 16 metres fins arribar al final.
La galeria de l’esquerra permet fer una tirada de 60 metres més, fins arribar a una bifurcació (16 metres abans hi ha un ensorrament i la mateixa bifurcació està mig tapada per un altre ensorrament). En aquest punt, la galeria de la dreta, després de 15 m ens duen a la boca 3. En canvi, per la dreta, arribem a un final de galeria, també uns 15 m més endavant.
Al peu de la boca 4 hi ha una rampa i un altre silo per recollir el mineral.
El camí que duu a la boca quatre passa pel costat de dues vagonetes abandonades. Es tracta de dues peces de ferro de 80 cm d’ample per 127 cm de llarg (56 cm de profunditat) , a les quals manquen les rodes. Aquestes vagonetes tenien una nansa per on eren empeses i un mecanisme que permetia abocar el seu contingut movent una petita palanca.

Al costat de la boca 2, com ja s’ha dit, hi ha les restes d’una furgoneta que sembla ser força més antiga que les dates d’explotació de la mina. Això i la fesomia que presenta permeten pensar que es tractava d’un lloc per refugi o menjador per als minaires.

La boca 5 presenta un recorregut d’una seixantena de metres, també sinuosos, producte del fet d’anar seguint la beta mineral. En aquesta galeria també s’havia instal•lat una línia de vagonetes. A l’entrada, per la part de fora, hi ha una inscripció feta amb ciment que sembla contenir unes inicials (“EF” o “EA”) i la data de 1973 (escrit 73).

La sisena boca correspon a l’anomenada mina Gato, i és la més gran de totes, amb uns tres-cents metres de recorregut distribuït en dos pisos.

Aquesta boca s’obre en el llit d’un torrent que baixa del turó de Tagamanent. A l’entrada, una estructura de fusta recorda la precarietat d’aquest tipus d’instal•lacions, precarietat que queda patent uns vint metres més endavant, on un ensorrament mig tapa el túnel i permet accedir als dos nivells que, com s’ha dit, presenta la mina.

La galeria superior presenta un recorregut d’uns 80 metres (amb un petit intent que no va enlloc) i cinc pous que connecten amb la galeria inferior. Tot i que podrien representar algun perill, són ben visibles i es poden esquivar. En canvi, el darrer de tots els pous ocupa tot el sòl de la galeria. Una escala metàl•lica permet un precari pas. Després d’això la galeria continua serpentejant una setantena de metres més.

La galeria inferior es bifurca al cap poc. Per la banda esquerra s’avancen uns 25 metres fins arribar al final (hi ha una altra bifurcació que tampoc no va enlloc). En canvi, la galeria de la dreta és molt més llarga (una mica més d’un centenar de metres sinuosos). Tant una com l’altra presenten evidències d’haver-hi hagut una línia de vagonetes.

Cal remarcar que a dues terceres parts del recorregut de la galeria inferior hi ha una porta metàl•lica que tapa l’accés al que se suposa que podria ser una altra galeria (també podria ser un lloc per guardar eines).

A sota d’aquesta boca, enmig del torrent i les bardisses, es troba una cabana que era utilitzada pels miners i dues vagonetes mig colgades per la vegetació. La cabana fa 6 m de llarg per 2.20 m d’ample. L’erosió del torrent ha descalçat aquesta estructura, que pot caure i destrossar-se en qualsevol moment.

Dins de la cabana, feta de fusta, hi ha dues estances. Una fa 4,10 metres i semblaria ser un espai utilitzat de refugi i vestidor. Té una finestra a la banda sud. La segona estança fa 1,90 metres d’ample i sembla que correspondria a un magatzem de material o a un rebost. Té una porta a la banda nord. En una paret, escrit en guix, hi ha la data de 1972

Més informació, aquí.

Boca 5: 41º 44’ 598 – 002º 18’ 146 – 798

Boca 6: 41º 44’ 654 – 002º 17’ 993 – 799

La darrera és la que rep el nom particular de mina Gato.

Mina del Vinyet

Publicat el 10 Març 2012 by Francesc Roma Casanovas

Aquesta mina està situada correctament en el mapa de l’editorial Alpina, on apareix amb el nom de Font del Vinyet. En realitat, però, és una mina i no una font.

Es troba situada en el punt 41º 42′ 972 – 002º 16′ 854 – 483, just en el lloc on el mapa de l’editorial Alpina indica la font del Vinyet. S’hi pot accedir des de la font d’en Llanes, al Figaró.

La seva boca està excavada en el curs del torrent. Presenta dues boques, una situada un parell de metres per sobre del torrent, que amb prou feines fa 3-4 metres de recorregut; l’altra té més recorregut, però està inundada, com a mínim en el primer tram. De tota manera, el seu recorregut és molt curt (uns 10 metres). Vista des de la boca sembla que faci un revolt a la dreta i continuï; en realitat, s’acaba allà mateix.

Quan hi vàrem entrar, un rat-penat feia una becaina penjat al sostre cap per avall.

Fita del pla del Torn

Publicat el 9 Març 2012 by Francesc Roma Casanovas

Al pla del Torn, on es troben els termes municipals de Tagamanent i Figaró-Montmany hi ha una altra fita semblant a la de Roca Centella o la Creu de can Bosc.

En aquest cas, la part visible fa 50 cm d’alçada. A la cara nord hi ha tres barres i una inscripció que diu “MANT”. A la cara sud troben un altre cop les tres barres i restes d’una inscripció actualment il·legible.

La creu del Pou

Publicat el 8 Març 20128 Març 2012 by Francesc Roma Casanovas

Aquesta creu es va aixecar poc després d’acabada la guerra per recordar un fets luctuosos de l’any 1937. La primera pista del que va passar ens l’aporta la inscripció que conté la mateixa creu:

“A la memòria de los asesinados por las tropas rojas el dia 12-2-1937 / J. TANTIÑA FEBRER / J. FEBRER FEBRER / I. ARGEMÍ FABREGAS / E. CASTELLAR CORS / J. NESPLE DORCA.”

Anna Gómez, en el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, relata els fets de la següent manera: el 19 de febrer de 1937, el comitè revolucionari de Centelles va pujar a Sant Martí a requisar bestiar i queviures de les cases de pagès i un veí, cansat d’aquesta mena d’abusos, va sortir amb una arma i va matar un membre del comitè. Els altres membres del comitè van marxar cap a Centelles i tot seguit es va difondre el rumor que a Sant Martí hi havia una revolta feixista de diversos terratinents.

Per aquest motiu, el 21 de febrer del mateix any es concentraren a Sant Martí els comitès de Centelles, de l’Abella, de Sant Feliu de Codines i d’altres poblacions, comitès que van agafar tots els homes de les cases que pogueren i els van afusellar a l’indret de la Creu del Pou.

Els morts foren Josep Nasplé Dorca, de 18 anys i masover de l’Aliguer, Josep Fabré Fabré, de 32 anys i del mas Presseguer, Joan Tentiñà i Fabré, de 45 anys i també del Presseguer, Isidre Argemí i Fàbregas, de 24 anys i de can Farigola, i Jaume Castellar Cors, de 21 anys i fill de Melcior Castellar del mas Pou. Les execucions haurien continuat si la guàrdia d’assalt no s’hagués endut a Barcelona la resta de detinguts, un total de 21 persones. Aquest episodi tingué gran ressò a la premsa local i a tota la comarca.

El web losfolloneros.blogspot.com en dóna alguns detalls més:

“El 19 de febrer d’aquell any es produí un enfrontament armat entre uns pagesos de Sant Martí de Centelles que es trobaven fent guàrdia per aquelles contrades i un cotxe amb membres de la CNT-FAI de l’Abella i de Centelles que havien anat a fer registres i a apropiar-se dels productes d’unes finques veïnes. El tiroteig acabà amb diversos ferits i la mort del cap de les Joventuts Llibertàries de Centelles, que sembla ser que anava dret sobre l’estrep d’un costat del cotxe. L’assassinat féu córrer l’alarma sobre un suposat aixecament feixista i es mobilitzaren diversos milicians de la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries, que varen detenir la majoria dels pagesos de la zona en el camp de la casa del Pou. Mentre que a la vila de Centelles s’hi enterrava multitudinàriament el milicià mort, al prat proper al collet de Taló es produïa la massacre. Els milicians anarquistes anaren executant un a un els pagesos de la zona davant la impotència de les forces de seguretat. L’arribada del comitè revolucionari de Roda de Ter aturà la matança, però ja eren cinc els pagesos afusellats.” (font)

Aquests fets foren l’antecedent més clar dels coneguts Fets de Maig de 1937, que oposaren les forces anarquistes i el POUM amb ERC i el PSUC. A partir d’aquell moment, la guerra estava perduda per a les forces d’esquerra, immerses en una lluita interior pel control del poder.

Es tracta d’una sola peça esculpida en pedra local de 2’5 m d’alçada per 1 m d’amplada, situada sobre un pedestal en pedra que segueix la mateixa tècnica constructiva i on a la part oest s’hi troba una llegenda esculpida.

Per saber-ne més:

http://www.osonacomarca.com/index.php/weblog/seguir_leyendo/els_fets_de_la_creu_del_pou_i

http://www.osonacomarca.com/index.php/weblog/seguir_leyendo/els_fets_de_la_creu_del_pou_ii

http://www.osonacomarca.com/index.php/weblog/seguir_leyendo/els_fets_de_la_creu_del_pou_i_iii/

Cabana del pla del Torn

Publicat el 7 Març 2012 by Francesc Roma Casanovas

Actualment derruïda, aquesta cabana es troba a la carena del pla del Torn, en una cruïlla de camins (41º 44’ 116 – 002º 17’ 931 – 712). Té una planta irregular però arrodonida d’uns dos metres aproximadament de diàmetre. La porta sembla que hauria estat al sud o sud-oest.
Està adossada parcialment a un marge i construïda amb grans blocs de pedra rogenca i sembla que estaria coberta pel procediment de l’aproximació de filades. Actualment es conserva la primera filada, a 1,20 m d’alçada. El mur fa 65 cm de gruix i està ben aparellat.
Es troba a tocar d’un mur de pedra seca que sembla delimitar una mena de corral, però no s’ha pogut resseguir totalment a causa de l’abundant vegetació que presenta la zona. En aquesta regió apareixen altres estructures que podrien correspondre a antigues cabanes.

El Ciment de l'Oller

Publicat el 6 Març 2012 by Francesc Roma Casanovas

Al costat de la nova zona esportiva de l’Oller, a Sant Martí de Centelles, es troben les restes d’aquest conjunt de forns de calç d’explotació industrial (41º 45′ 395 – 002º 14′ 596 – 406).

Es tracta d’un conjunt d’edificacions que formen un complex de tres grans forns de calç i un quart de més petit (segurament utilitzat per a la construcció dels altres tres). També es conserven les estructures d’algunes de les dependències d’aquest establiment.

Aquesta estructura està construïda en carreus de pedra local ben escairats i de disposició regular, tancada per les quatre bandes. Els tres forns grans es diu que tenen una profunditat de 12 m.

Com diu el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, aquest complex evidencia una gran activitat basada en la indústria de la calç a la zona de l’Alt Congost. El conjunt apareix documentat cap a 1900, però va durar poc, perquè es va tancar al primer decenni del s. XX.

Sembla que està documentat que la calç es transportava amb vagonetes fins a l’estació de Sant Martí i a partir d’allà es redistribuïa. Aquesta indústria pertanyia a Francesc Senties, que posteriorment s’associà a Falgueres.

Els Senties, propietaris del mas Oller, havien estat una de les famílies més potents del municipi. Ho prova el panteó que acull les seves restes al cementiri de Sant Pere de Valldeneu: format per un recinte rectangular de 2,5 per 3 metres, tancat per una barana de ferro i pilars de pedra als angles. Al centre de l’estructura hi ha una creu, imitant un tronc, situada dalt d’un pedestal i amb una flor a l’encreuament dels braços. Aquest cos es troba coronat als angles per una decoració vegetal. Al mateix centre i encastat al terra hi ha un llibre obert amb una flor de neu, un pensament i una inscripció. El text gravat com a inscripció diu: “A la buena família Sentias y Oller Distrito del somaten de Sant Martin de Centellas Parroquia de Balenya Sant Martín 1924 Restos de Fco Sentias Ollé Cabo” (font).

Possiblement per aquesta raó, anys més tard, durant la guerra civil, alguns membres de la família varen ser víctimes de la fúria del comitè revolucionari, fins al punt que el pare i dos dels seus fills hi deixaren la vida.

En aquell moment foren assassinats Francesc Senties Fabregar (el propietari) i els seus fills Francesc i Josep. Una placa ho recorda amb les següents paraules: “En recordança de Francesc Sentias Fabregar i dels seus fills Francesc Sentias de Encio i Josep Sentias de Encio que aquí moriren respectivament a l’edat de 44-18 i14 anys el 8 – 11 – 1936 RIP. Vianant que aquí et detures prega que sempre hi hagi pau.”

Tal com diu una altra placa col·locada al lloc per l’Ajuntament de Sant Martí, les víctimes es defensaren a trets des del mas, on encara es veuen les marques de les bales, mentre els membres del comitè revolucionari els atacaven des de fora. Detinguts i torturats, foren finalment executats a la boca d’un d’aquests forns. Era el 8 de novembre de 1936 i un dels episodis més sagnants de la història contemporània de Sant Martí de Centelles.

Ca n'Urgell

Publicat el 5 Març 2012 by Francesc Roma Casanovas

Al nord-est de can Sala, una mica més a l’est del que indica el mapa de l’editorial Alpina (41º 43’ 938 – 002º 17’ 705 – 688) es troben les restes de ca n’Urgell, una masia que podria ser de la mateixa tipologia, característiques i cronologia que la primera.
L’edifici avui es troba molt derruït. Només un estudi detallat permet veure que es tractava d’alguna cosa més que una barraca de vinya. S’observen, això sí, les seves quatre cantonades força ben treballades i escairades i una fornícula.
L’edifici fa 12 o 13 metres de llargada per 5 metres d’amplada. S’hi intueixen dos grans espais. A la banda nord-occidental es troba la part més ben conservada, que fa 3,10 m de llarg i que és on hi ha la fornícula (90 cm d’amplada i una altura indeterminada perquè no es troba completa). La part oriental tan podria correspondre a un pati com a algun edifici cobert; sembla que tenia una porta de la qual es conserva la base.
La casa està feta entre feixes (segurament dedicades a la vinya). A la part nord hi ha una feixa que podia haver estat una era, a la paret nord de la qual es troba una fornícula de 52 cm x 60 cm. La paret nord està adossada a un gran bloc calcari que presenta una regata en forma d’u invertida i molt oberta, d’uns 2 metres de llarg i 3-4 cm d’ample, amb una profunditat d’un parell de centímetres. Podria haver servit per evitar que l’aigua de pluja entrés a la casa, però no sembla clara aquesta funcionalitat.

En un arrendament fet per Salvador Planas, hereu de las Planas, l’any 1695 es diu que en Planas ha de donar la meitat de la palla de les artigues, des de les quintanes del Soley de les Planas fins “a Casa den Urgell, arribant fins a la vora de la terra de las planas.”

regata de ca l'Urgell — Regata de ca n'Urgell

Can Torrapà

Publicat el 4 Març 2012 by Francesc Roma Casanovas

Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, es tracta d’un edifici, parcialment en runes, format per un cos rectangular orientat oest-est, situat sobre la roca natural sobre un penya-segat. L’estructura presenta diversos cossos constructius dels que en destaca l’edifici principal i un conjunt d’annexes ramaders adossats a la façana sud. El cos central es troba format per dos pisos, dels que es conserven els encaixos de les bigues i les parets exteriors tot i que també cal destacar que han perdut bona part de la teulada.

El sistema constructiu utilitzat és la pedra, de petites dimensions i poc treballada i lligada amb argamassa i els interiors del primer pis acabats amb un arrebossat senzill. Algunes obertures presenten signes clars d’expoliació i les dues portes conservades apareixen emmarcades amb filades de totxana indicant també diverses reparacions. Dues de les façanes presenten un arrebossat blanc exterior i algunes obertures de petites dimensions. També es conserva l’estructura del forn que es troba situat a la cuina.

A la llinda de fusta d’una de les portes es pot llegir la data de 1761.

Es troba en el punt 41º 43′ 388 – 002º 17′ 040 – 572 i s’hi accedeix des de la pista que puja del Figaró a can Plans.

Can Sala

Publicat el 3 Març 2012 by Francesc Roma Casanovas

Just al nord de la Rectoria i a sota de ca l’Urgell s’aixequen les restes del que fou can Sala (41º 43’ 821 – 002º 17’ 643 – 614). Tot i la neteja que s’hi ha fet en els darrers mesos, es pot dir que de la casa només en queda un pany de paret i els fonaments. Aquests darrers dibuixen una estructura quadrangulars d’un 9 m x 6 m.
La part que millor es conserva és la banda occidental, on hi havia el forn. Aquest sembla que antigament havia estat construït a l’exterior, com en moltes masies, però s’insinua que en un segon moment es va construir una paret que el deixava parcialment dins la casa. Segurament la boca de la fogaina estava en aquest nou emplaçament mentre que la boca del forn estava dins de la casa (ben segur a la cuina).
Actualment s’hi pot accedir per la pista que condueix de can Parraubis fins a can Coll, abandonant-la poc abans d’arribar al torrent.
Entre la documentació de la parròquia de Vallcàrquera hem trobat un document que diu que als voltants de 1695, Antoni Valls i Iglesies i la seva dona, del mas Iglésies estableixen a Martino Sala una peça de terra en el lloc vulgarment dit el Soley del Sot de Vallcarca. Aquesta peça limita amb el mas Puig a orient, i a occident i circio amb un torrent. La terra s’estableix per un període de dos anys i en Sala hi ha de fer, “(…) casa y altros arbres fructiferos”.

Can Batassa

Publicat el 2 Març 2012 by Francesc Roma Casanovas

Es troba en una petita carena secundària que baixa cap a la baga de can Xicola (41º 43′ 483 – 002º 16′ 864 – 501), en un lloc molt embardissat i de difícil accés. La casa s’orienta al sud.

Es tracta d’una casa de dos pisos, actualment força malmesa tot i presentar indicis d’haver estat habitada fins recentment. A la façana trobem una porta rectangular i una petita finestra, a la planta baixa; al pis superior hi ha dues finestres. També hi ha una placa metàl·lica que diu “any 1700” (completament descontextualitzada). Una rajola blanca amb lletres blaves diu “Alavado sea Dios”. A la porta hi ha una ferradura, un sol i una oreneta metàl·lics clavats.

Segons el catàleg de la Diputació, aquest mas també era conegut amb el nom de can Banero i “La tècnica constructiva utilitzada presenta murs de paredat comú amb l’ús de petites pedres sense treballar i lligades amb morter que en algun punt es conserva fins l’alçada original, tot i que el seu estat de conservació no és gaire òptim. A la planta baixa, trobem un nucli format per diverses estances, una gran part del qual està dedicat al bestiar i s’ha alterat la seva disposició original. Per algunes evidències que en resten, la teulada hauria estat de doble vessant, i de la que actualment només en resta alguna biga. Els annexos ramaders es disposen al voltant del cos principal, i també es troben parcialment enrunats. Algunes d’aquestes construccions auxiliars conserven part de l’arrencament de la coberta. Es tracta de construccions fetes amb carreus de pedra local, força treballats i lligats amb morter i deixats a vista. Les obertures conservades són minses, ja que en queden els brancals de pedra i la llinda de fusta. Es conserva alguna de les obertures, tot i que no s’observa cap inscripció marcada, algunes presenten l’ampit, la llinda i els brancals de pedra amb arestes bisellades.”

Segurament es tracta d’una construcció d’època moderna, a partir del segle XVII, mantenint-se dempeus fins inicis de segle XX, com indiquen diverses fonts orals.
Dues mànegues de plàstic duien aigua fins a la casa. La recollien de la torrentera que després passa pel costat de can Martorell, en un punt on hi ha un petit salt i on neix l’aigua d’una deu. Per recollir-la s’hi va construir una petita bassa, tot i que avui dia està en desús (41º 43′ 425 – 002º 16′ 847 – 517).

Poc metres per sobre, a la dreta del torrent, hi ha una antiga feixa amb un safareig (1,40 m de costat x 1 m de profunditat) i un pou del qual només es conserva la part subterrània. Fa 902 cm de diàmetre i uns 7 m de profunditat. El pou es troba en el punt 41º 43′ 417 – 002º 16′ 861 – 528).

Si voleu accedir a la casa, és millor fer-ho des de la part superior, passant pel camí que duu a la bassa abans esmentada (unes mànegues de plàstic negre us conduiran a la casa).

Una mica més al nord de la casa hi ha les restes rectangulars d’un edifici annex sense sostre ni portes.

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this: