Patrimoni Existencial

Cabana del torrent de la Baga

Publicat el 28 Novembre 2011 by Francesc Roma Casanovas

Es tracta d’una cabana adossada a un marge, construïda amb pedra calcària del lloc (41º 45′ 122 – 002º 14′ 307 – 415). Li falta la paret sud on hi hauria d’haver la porta.

El que queda, que està en força bon estat, té planta rectangular (1’65 m x 2,10 m) i una alçada màxima d’1,75 m. El mètode de construcció comença amb una aproximació de filades que es completa en la part superior per tres grans lloses. Per damunt hi ha una cobertura de restes vegetals i argila que la impermeabilitzen.

Aquesta construcció planteja el dubte de la seva extensió, que per una banda semblaria continuar fins a 4 metres de llargada, però que per l’altre costat sembla que no era gaire més llarga del que actualment es veu.

Segons el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, “Aquesta barraca, construïda en un moment cronològic incert, s’ha de relacionar amb la resta d’estructures de tradició popular i comuna del món rural. Aquest tipus de construcció evidencia la realització d’unes pràctiques econòmiques basades en la ramaderia i el pastoreig. Les barraques de pastor, són estructures senzilles per respondre a les necessitats bàsiques que pugi tenir el pastor dalt la muntanya. Les principals funcions són la de oferir aixopluc, la de magatzem, i la de resguard del temps, durant uns períodes determinats de l’any. La seva construcció és força modesta, utilitzant material perible (principalment fusta i branques) i pedra local, sovint reaprofitada i poc treballada. La base és una estructura de pedra de poca alçada, construïda a pedra seca, i sovint falcada amb petites pedres situades a les juntures. La coberta sol ser més lleugera, una estructura de fusta, tot i que també es documenta àmpliament l’ús de les lloses. Aquestes construccions apareixen a tota l’àrea mediterrània i venen condicionades per les relacions econòmiques amb el medi, com en aquest cas serien les tasques relacionades amb el pastoreig i la ocupació de les zones més aptes per pastures. La seva adscripció cronològica és de difícil precisió; aquestes estructures de tradició antiga, s’han datat a partir del segle XVII i XVIII, donada l’explotació de la muntanya, tant per pastures com per carboneig o desforestació.” (font)

Forn de calç del torrent de la Baga

Publicat el 26 Novembre 2011 by Francesc Roma Casanovas

Situat en el punt 41º 45′ 187 – 002º 14′ 417 – 338^1. Es tracta d’un forn de calç que actualment ha perdut la part de la boca a causa de la construcció d’una pista forestal. Té 3,30 m de diàmetre, aproximadament i al seu interior s’aprecien dues capes que en delimiten l’estructura. La primera està feta de pedra seca (segurament en dues capes diferents). Aquesta pedra apareix vidriada i de color verdós en alguns punts a causa de la temperatura que assolia quan estava en funcionament. La segona capa és de terra cuita (no sabem si és una capa de terra natural o si es va compactar expressament).

Una mica per sobre, dalt del cingle (41º 45′ 192 – 002º 14′ 381), hi ha una antiga pedrera que segurament havia abastit aquest forn.

El mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona en diu:

“Aquesta estructura es correspon a un forn de producció de calç. La construcció del forn es solia fer a l’abric d’un pendent ja que facilitava el seu procés productiu i sobretot el seu posterior transport. D’altra banda la boca del forn es troba a la part inferior del pendent des d’on era més fàcil l’accés, tant per la càrrega i descàrrega de les pedres com pel seu posterior transport i alimentació del forn.
Per la zona de Sant Martí de Centelles aquesta pedra calcària, es concentra a la zona de la parròquia de Sant Pere de Valldeneu, i és en aquest espai on es documenta l’ús de la pedra calcària tractada per esdevenir calç i ser utilitzada en la construcció, com ho demostren els diversos forns documentats. Aquest procés s’iniciava amb l’extracció de la pedra, que un cop col·locada dins el forn i a alta temperatura, es convertia pols. La calç resulta de calcinar la pedra calcària, i que un cop sotmesa a una temperatura de 900º o 1000 º C, s’utilitza en pasta o la calç en pols. L’alimentació es feia per la boca, situada a baix de l’estructura i les cuites solien durar entre 11 i 12 dies, sense parar el foc. Aquestes construccions solen estar ubicades en entorns rurals, junt a una masia i la calç produïda en aquest forn hauria estat utilitzada per les diverses obres de les masies del voltant, però se’n desconeixen els detalls. Possiblement aquests forns s’haurien de relacionar amb un ús temporal i de caire esporàdic i concret com seria la construcció o remodelació o fins i tot una intervenció arquitectònica concreta. La manca d’elements materials visibles fa que sigui molt difícil la seva datació, per criteris generals se’ls hi ha atribuït una cronologia a partir del segle XVII, i sobretot XVIII, perdurant fins a mitjans del segle XX. En el cas del forn del camí al Pla de la Batalla, no es poden fer gaires precisions, i el seu funcionament es podria adscriure entrat en segle XVIII.” (font)

1 – L’alçada ha de ser errònia. Segons el mapa serien una mica més de 450 m.

Coves i font de l'Afrau

Publicat el 24 Novembre 2011 by Francesc Roma Casanovas

L’espeleoindex descriu la cova de l’Afrau en els següents termes:

“Cavitat coneguda per gent de la contrada que l’hauria fet servir de refugi o amagatall en època relativament recent (s. XVII) i possiblement posterior.

Explorada per un grup excursionista de Centelles el 1922 i posteriorment pel muntanyenc i escalador del CEC, Albert Casanellas, que el 1958 li ensenya al seu fill Francesc. La imatge de la cova resta en la memòria d’aquest i al cap de 50 anys decideix retrobar-la. La densitat del bosc fa difícil la recerca (la vegetació havia tapat la vista de l’entrada) però després de diferents intents, en Francesc Casanellas i la Maria Garcia (del grup Gafarrons de Sant Martí de Centelles i Aiguafreda) aconsegueixen localitzar-la a les primeries de l’any 2008 i poden entrar a la cova amb l’ajut d’una escala d’alumini.

El gener del 2010 acompanyen a un grup de l’ERE – CEC i SIE – CEA que topografien la petita cavitat.”

Toografia cova de l'Afrau — Toografia de la cova de l'Afrau (font Espeleoindex)

Les coves de l’Afrau són en realitat dues i totes tenen la característica comuna d’estar penjades a mitja paret, fet pel qual s’hi ha d’accedir escalant o amb una escala.

A banda de les dades reproduïdes anteriorment, cal dir que aquesta cova havia estat explorada el 12 de setembre de 1919 per un grup de gent que incloïa l’artista Joaquim Renart, que en va fer un parell de dibuixos com el que reproduïm. En un d’aquests dibuixos es veuen tres persones buscant restes arqueològiques (terrissa) dins d’una cova, que per la data que porta el document hauria de correspondre a la de l’Afrau.

Avui dia, les coves estan pràcticament perdudes enmig d’un gran bosc ple d’esbarzers. Només unes fixacions artificials denoten l’exploració recent a la que fa referència el text de l’espeleoindex.

Poc abans d’arribar a la primera cova, en el punt 41º 47′ 779 – 002º 15′ 489 – 599, hi ha una font avui dia abandonada. De tota manera, conserva tot el seu encant.

Es tracta d’un petit dipòsit de forma cúbica que recull l’aigua d’un biot i evita que els animals la facin malbé. La resta de l’aigua era recollida per una petita bassa que encara s’endevina.

Creu de Can Plans

Publicat el 22 Novembre 2011 by Francesc Roma Casanovas

Es troba en un coll entre can Plans i Sant Cristòfol de Monteugues (41º 43′ 130 – 002º 17′ 516 – 612), amb vistes cap al Vallès i cap a Tagamanent. Segons la tradició, es va aixecar en aquest lloc per recordar la mort d’un infant per l’atac d’un llop famolenc.

Refugi de Valliverd

Publicat el 20 Novembre 2011 by Francesc Roma Casanovas

Al costat de la pista que puja de la Passola fins a can Plans es troben les restes d’un petit refugi (41º 42′ 906 – 002º 17′ 369 – 493). Actualment se n’endevinen les parets.

Es tracta d’una estança irregular, delimitada en la seva banda de llevant per una gran roca que li fa de paret i en la part sud pel marge d’una feixa. A la banda de ponent hi trobem un estret accés de 45 cm. En la seva part més ampla, el refugi tenia 1,50 m (a l’interior).

Sembla que estaria cobert amb una cobertura vegetal, mentre la construcció està feta amb pedra seca extreta del mateix lloc.

La presència d’un gran nombre de feixes i la toponímia de les rodalies (el Vinyet) sembla indicar la presència d’una vinya que aprofitava el vessant solell de la muntanya.

Font de la Gallina

Publicat el 18 Novembre 2011 by Francesc Roma Casanovas

Aquesta font, normalment seca, es troba en el punt 41º 47′ 529 – 002º 16′ 567 – 769, just a sota de can Brull.

L’aigua prové d’un dipòsit subterrani, que ignorem si en realitat és una mina, perquè està tancat amb un pany i una clau, travessa per sota de la pista per un pont i teòricament es dirigeix on està el broll. Una gallina gravada sobre una placa de ciment sembla que seria el que va donar el nom a la font.

El comunidor de Sant Martí del Congost

Publicat el 16 Novembre 2011 by Francesc Roma Casanovas

Aquest comunidor és força conegut. Es troba just al davant de la que fou la primitiva església parroquial d’Aiguafreda. És un comunidor de planta quadrada, obert als quatre vents. La teulada és sustentada per quatre columnes fetes de pedra tosca treballada. Una d’aquestes columnes ha estat continuada per fer una tanca que aïlla la part del davant de l’església. Al seu interior hi ha un pedró amb una creu de ferro.

La coberta, a quatre vents, està tancada per una peça de fusta ornada amb uns motius geomètrics i una data, segurament la de la seva edificació: 1731. Al parament de fusta interior es pot llegir una altra data, la de 1787 (possiblement una reforma de la part superior).

El comunidor de Sant Martí del Congost — Detall de les dates gravades al comunidor de Sant Martí del Congost

Detall comunidor Sant Martí d'Aiguafreda

El Saüc

Publicat el 14 Novembre 2011 by Francesc Roma Casanovas

Aquesta masia, que altra hora va ser una de les importants de la parròquia d’Aiguafreda, avui dia es troba tota enrunada. Les seves restes es troben al sud d’Aiguafreda de Dalt (41º 47′ 140 – 002º 15′ 293 – 597) i denoten que es tractava d’una gran casa de fins a tres pisos d’alçada.

No hi ha cap element que en permeti una datació clara, però està ben documentada al segle XVIII.

Possiblement la peça més interessant correspongui a la pica de rentar els plats, que corprèn per la seva extraordinària senzillesa. Està construïda amb tres pedres de pedra rogenca.

La peça central mesura 45 cm d’ample per 56 cm de llarg i fa una amplada d’entre 5 i 10 cm segons el punt en què es mesuri. La part central correspon a una ondulació de forma irregular, molt mal treballada, on es conservava una petita quantitat d’aigua que servia per rentar els plats. Un forat a la paret servia de desaigüe.

A dreta i esquerra d’aquesta peça se’n troben dues més, del mateix gruix. La peça de la dreta, de 45 cm d’ample és llisa i no presenta cap particularitat. En canvi, la de l’esquerra fa 52 cm i té la característica d’estar recorreguda per una petita regata per on s’escorria l’aigua que regalimava de la vaixella molla. Aquesta aigua anava a parar a l’interior de la pica (a la peça central). Aquesta fisura mesura 45 cm de llarg i la seva profunditat va augmentant a mida que s’acosta a la peça central, on fa un centímetre de fons. D’aquesta manera, l’aigua s’escorria més fàcilment cap a la pica.

La masia també conserva l’antic forn, avui dia esventrat, i un portal de mig punt, de pedra rogenca, molt gastat.

Refugi de la Casa Nova del Bruguer

Publicat el 12 Novembre 2011 by Francesc Roma Casanovas

Es tracta d’un petit refugi situat al costat mateix de la Casa Nova del Bruguer, de la qual dista una cinquantena de metres. Es troba al nord-est de les restes de la masia, en el punt 41º 47′ 901 – 002º 16′ 092 – 665.

L’entrada és de reduïdes dimensions (75 cm d’ample per 85 cm d’alt), la profunditat total d’1’50 m i l’amplada màxima d’1 metre. No hi ha cap indici de què hi hagués hagut cap tipus de porta. A la banda nord, gairebé a nivell del sòl, hi ha una petita fornícula de 37 x 35 cm i 47 cm de fons. El sostre és fet pel procediment d’acostament de filades progressiu, tot i que aquest procés no és massa accentuat.

El refugi està excavat dins del marge d’una de les feixes de conreu de la casa i la seva obertura mira al costat de ponent.

En un altre lloc s’ha defensat que la Casa Nova del Bruguer seria una construcció del segle XVIII. Aquesta hipòtesi es reforça per la proximitat del refugi a la masia, perquè, trobant-se a escassos cinquanta metres, no tindria cap sentit construir-hi un refugi tan precari.

D’altra banda, sembla clar que la zona dels Plans havia estat conreada antigament (possiblement des de l’edat mitjana?) i que l’explotació es feia a partir de refugis com aquest o alguns altres dels quals hem trobat alguns indicis a les rodalies. N’hi ha un al punt 41º 48′ 002 – 002º 16′ 082 – 659.

De tota manera, de moment no hem trobat cap manera fàcil de datar ni l’origen de la masia ni, encara menys, d’aquests refugis.

Casa Nova del Bruguer

Publicat el 10 Novembre 2011 by Francesc Roma Casanovas

A l’extrem sud dels Plans, en terme d’Aiguafreda, es troben les ruïnes d’aquesta antiga masia (41º 47′ 885 – 002º 16′ 055 – 653). Actualment, tot i no quedar ni un pany de sostre, s’hi aprecien quatre estances diferents, en dues de les quals es veuen els arrancaments d’una possible volta catalana, tot i que també podria ser que es tractés del sostre d’una cisterna.

La casa tenia la porta orientada al sud, i donava a una petita era. Les parets són de pedra del lloc i tenen un gruix aproximat de 50 cm.

A la part sud-est de la casa hi ha les restes d’una edificació feta en un sòl rebaixat. En principi podria semblar una bassa, però l’estructura no sembla corroborar aquesta hipòtesi.

La casa estava rodejada de feixes que encara es conserven a la part de llevant. Un camí travessa aquestes feixes i marxa cap al sud, tot guanyant progressivament altura fins que va a parar a la masia del Bruguer.

En un altre lloc hem explicat el procés de delimitació de les parròquies del Brull i Aiguafreda en aquest indret. Els límits municipals actuals i els parroquials des de 1709 passaven per aquest lloc (en concret per lo Pla o boscos del Bruguer), on aquell any es plantà una terma. Segons la documentació, aquesta terma es posà sota la gran Roca ahont esta cituada la casa del mas Bruguer cerca de un claper de pedras. La manera de referenciar aquesta fita permet pensar que la Casa Nova encara no existia, perquè hauria estat una referència molt més clara que no la que es va fer servir. Tot plegat permet afirmar que aquesta casa hauria estat construïda, com a molt tard, durant el segle XVIII.

A les minutes de 1924 ja es consigna el seu estat ruïnós.

En un altre lloc veurem que segurament l’espai dels Plans eren explotats anterioment.

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this: