Francesc Roma i Casanovas
Es tracta d’una petita cavitat de poc més d’un metre de recorregut, excavada en la roca sorrenca vermellosa.
No sabem si es tracta d’un refugi o d’una pedrera. En tot cas, no sembla que tingui un origen natural.
Es troba al punt 41º 43′ 858 – 002º 16′ 283 – 382.
Es tracta de dues mines de dimensions força grans (s’hi pot caminar dret amb comoditat),que es troben al peu del Roc Gros.
L’anomenada Mina de Baix està inundada en tot el seu recorregut (com a mínim al principi). Es diu que fa 180 m de recorregut,
Per sobre d’aquesta, que és molt fàcil de localitzar perquè es troba just al costat del camí que pujar al Roc Gros, hi ha la Mina de Dalt, de més difícil localització (us aconsellem que consulteu això si hi voleu anar).
La primera part del recorregut té un perfil irregular, a causa dels ensorraments que s’han succeït pel fet que està excavada en un dipòsit sedimentari. Més endins s’arriba a la roca mare i la galeria adquireix les dimensions i formes originals. A mig recorregut hi ha un pou que ocupa part del sòl. S’ha de vigilar no prendre-hi un bany sense intenció de fer-ho. S’ha dit que fa uns 160 metres de recorregut.
Copiem a continuació la informació històrica que en dóna Josep Milà en aquest article:
Les mines van ser construïdes entre els anys 1940 i 1950, amb l’objectiu de trobar aigua per al poble de Centelles. Van ser excavades per una empresa privada anomenada Falgueres ja que un saurí (persona que detecta aigua subterrània)que va ser contractat els va dir que per aquella zona passava una deu d’aigua. Aquest punt interessava a l’empresa ja que pel desnivell natural, l’aigua baixaria al poble de Centelles sense la necessitat de ser bombada. Les excavacions es feien mitjançant una barrina de vuitanta o noranta cm i, un cop foradada la roca, hi introduïen la dinamita o pólvora necessària. Durant la nit es feien explotar i seguidament uns treballadors treien les roques de la mina; al matí següent, ja estava a punt per tornar a perforar. Un cop acabades les mines i al veure que no hi havia aigua, el saurí els va dir que la deu d’aigua passava entremig de les dues mines (estan disposades una damunt de l’altre i en diagonal) i després van fer un forat a la mina de dalt per veure si era cert i trobaven l’aigua més avall, però, tot i així, no en van trobar. Fa uns anys un altre saurí va tornar a dir que passava una deu d’aigua entremig de les dues mines i l’antic alcalde d’Hostalets de Balenyà va decidir perforar d’una manera vertical des del costat de la mina de dalt fins a la mina de baix per veure si se’n trobava, però la recerca no va tenir resultats. Les teories dels saurins van quedar desautoritzades.
Les mines són als punts 41º 49′ 264 – 002º 12′ 240 – 697 i 41º 49′ 259 – 002º 12′ 209 – 717.
La font Amargosa és, en realitat, la part visible d’una mina d’una trentena de metres de recorregut i de mides força estàndar (les justes perquè hi pugui passar una persona) que anomenarem la tercera mina. Està construïda excavant una galeria sinuosa recoberta de maons i amb una volta també d’obra. En els primers metres, però, les parets són fetes de pedra seca.
L’aigua neix a mig recorregut i la galeria acaba en un punt on es veu clarament que es va estar treballant per donar-li més recorregut.
A l’entrada hi ha un decantador, que és el lloc d’on agafa l’aigua l’aixeta de la font. La resta de l’aigua surt per una conducció fins a un distribuidor que es troba just al davant de la primera mina.
La primera mina es troba lleugerament més baixa, just al costat del camí que duu a la pista principal (les restes d’un antic canal condueixen fins a la boca d’aquesta mina). Entre les dues, però més a prop d’aquesta darrera, hi ha una tercera mina tancada amb clau. Al davant de primera mina hi ha una caseta que recull les aïgues de les tres i les canalitza fins a la seva destinació. El canal continuava el seu camí i passava just per davant d’un forn de calç després d’aturar-se en una bassa. De moment no s’ha seguit el seu recorregut i no es pot assegurar on anava ni perquè servia.
A la primera mina hi ha una data gravada en una pedra rogenca: 1777 i a la llinda de la porta que conduiex al decantador hi diu 1863 (aquesta mina no sembla tenir recorregut soterrani, tot i que se suposa que és perquè es va tapar en algun moment).
A la tercera mina hi ha, gravades a la pedra, algunes inicials i pintat a la paret la data de 1969, però el més probable és qu aquest sigui l’any d’una visita i no el de construcció. De tota manera, sembla més recent que la primera.
Al vessant nord del turó de la Torre, al pla de la Calma, han aparegut tres pedres treballades artificialment que presenten unes formes arrodonides com si es tractés d’alguna mena de piques.
De moment es desconeix completament a què poden respondre. S’ha pensat en abeuradors de bestiar, però també en antics molins de cereals. Una altra possible explicació podria ser que fossin alguna mena de dipòsits per decantar algun líquid. Tot i que no es descarta totalment, sembla que per l’alçada a la que es troben no es tractaria d’antigues tines o bases de premsa de vi (de tota manera, hi ha una base de premsa de vi a can Figuera, no massa lluny d’allà). També s’ha proposat que fossin antigues tines de glans, però sembla que les seves dimensions són massa petites. Una altra possibilitat és que es tractés d’explotacions on s’elaboraven pedres d’esmolar circulars…
En definitiva, que queda molt per tenir-ne una explicació convincent i que s’acceptarà qualsevol suggeriment.
Si us interessa el tema de les tines de glans, podeu provar de fer aquesta ruta i explicar-nos-ho (hi ha fotografies).
Es tracta d’una gran construcció (2,10 m x 2,45 m al seu interior) que es troba en el punt 41º 45′ 134 – 002º 14′ 209 – 497. Dues de les seves parets (la nord i l’oest) estan adossades al marge, mentre que les altres dues (est i sud) han estat fetes de pedra seca. La porta s’orienta al sud i mesura 1,85 x 0,65 m.
A la banda sus-est hi havia hagut una antiga finestra que actualment es presenta tapada. Això dóna lloc a una petita fornícula. N’hi ha una altra, més petita i irregular, a la paret oest. El terra presenta grans lloses planes, que segurament formaven part de la coberta. Encara conserva la llinda de la porta i la finestra, però no la teulada.
Segons el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, “Aquesta estructura, de funció desconeguda va ser construïda en un moment cronològic incert i s’ha de relacionar amb la resta de construccions de tradició popular i comuna del món rural. Al eixamplar-se recentment el camí al Pla de la Batalla s’ha posat al descobert aquesta estructura rectangular que s’ha de relacionar amb les pràctiques econòmiques basades en l’obtenció de recursos del bosc, i en les activitats tan comunes a la zona basades en la ramaderia i el pastoreig. Les seves funcions poden ser varies, des d’oferir aixopluc fins a fer de magatzem durant unes èpoques molt concretes de l’any. La seva construcció és força modesta, utilitzant material perible (principalment fusta i branques) i pedra local, sovint reaprofitada i poc treballada. La base és una estructura de pedra de poca alçada, construïda a pedra seca, i sovint falcada amb petites pedres situades a les juntures. La coberta sol ser més lleugera, tot i que en aquest cas es documenta l’ús de la pedra. La seva adscripció cronològica és de difícil precisió; la manca de paral·lels i la dificultat de datar aquesta arquitectura rural permeten ajustar una forquilla cronològica ampliable des del segle XVI fins a mitjans del segle XX.” (font)
Es tracta d’un refugi excavat en un marge que s’obre a l’exterior per una porta feta en una paret de pedra seca, parcialment relligada amb morter (41º 45′ 108 – 002º 14′ 125 – 506). L’obertura d’entrada fa 1,40 x 0,65 m. Les dimensions interiors són de 2,15 x 1,35 m i una alçada màxima d’1,70 m.
Aquesta construcció ha estat reforçada recentment amb uns buscalls, especialment a la zona occidental, on hi ha una petita llar de foc amb xemeneia (possiblement de construcció recent). El terra és més baix que el sòl exterior; per aquest motiu, per accedir a l’interior hi ha dos petits graons que també es poden fer servir per seure.
Actualment encara es fa servir de manera esporàdica.
Es tracta d’un refugi excavat en un marge que s’obre a l’exterior per una porta feta en una paret de pedra seca, parcialment relligada amb morter (41º 45′ 108 – 002º 14′ 125 – 506). L’obertura d’entrada fa 1,40 x 0,65 m. Les dimensions interiors són de 2,15 x 1,35 m i una alçada màxima d’1,70 m.
Aquesta construcció ha estat reforçada recentment amb uns buscalls, especialment a la zona occidental, on hi ha una petita llar de foc amb xemeneia (possiblement de construcció recent). El terra és més baix que el sòl exterior; per aquest motiu, per accedir a l’interior hi ha dos petits graons que també es poden fer servir per seure.
Actualment encara es fa servir de manera esporàdica.
Cabana en bon estat de conservació, de planta arrodonida, d’1’70 m de diàmetre i 1,90 m d’alçada màxima. Al terra s’ha tallat un petit banc en la sorra en què està excavada, aprofitant el fet d’estar adossada al marge. A la banda oest presenta una fornícula de 40 x 40 cm i a la banda est hi ha un petit relleix que podia servir per guardar petits objectes. El sistema de volta és el d’aproximació de fileres. La porta s’obre al sud i té unes mides de 1’10 x 0,75 m.
Es troba al punt 41ª 45′ 105 – 002º 14′ 003 – 552.
Es tracta d’una cabana adossada a un marge, construïda amb pedra calcària del lloc (41º 45′ 122 – 002º 14′ 307 – 415). Li falta la paret sud on hi hauria d’haver la porta.
El que queda, que està en força bon estat, té planta rectangular (1’65 m x 2,10 m) i una alçada màxima d’1,75 m. El mètode de construcció comença amb una aproximació de filades que es completa en la part superior per tres grans lloses. Per damunt hi ha una cobertura de restes vegetals i argila que la impermeabilitzen.
Aquesta construcció planteja el dubte de la seva extensió, que per una banda semblaria continuar fins a 4 metres de llargada, però que per l’altre costat sembla que no era gaire més llarga del que actualment es veu.
Segons el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, “Aquesta barraca, construïda en un moment cronològic incert, s’ha de relacionar amb la resta d’estructures de tradició popular i comuna del món rural. Aquest tipus de construcció evidencia la realització d’unes pràctiques econòmiques basades en la ramaderia i el pastoreig. Les barraques de pastor, són estructures senzilles per respondre a les necessitats bàsiques que pugi tenir el pastor dalt la muntanya. Les principals funcions són la de oferir aixopluc, la de magatzem, i la de resguard del temps, durant uns períodes determinats de l’any. La seva construcció és força modesta, utilitzant material perible (principalment fusta i branques) i pedra local, sovint reaprofitada i poc treballada. La base és una estructura de pedra de poca alçada, construïda a pedra seca, i sovint falcada amb petites pedres situades a les juntures. La coberta sol ser més lleugera, una estructura de fusta, tot i que també es documenta àmpliament l’ús de les lloses. Aquestes construccions apareixen a tota l’àrea mediterrània i venen condicionades per les relacions econòmiques amb el medi, com en aquest cas serien les tasques relacionades amb el pastoreig i la ocupació de les zones més aptes per pastures. La seva adscripció cronològica és de difícil precisió; aquestes estructures de tradició antiga, s’han datat a partir del segle XVII i XVIII, donada l’explotació de la muntanya, tant per pastures com per carboneig o desforestació.” (font)
Situat en el punt 41º 45′ 187 – 002º 14′ 417 – 3381. Es tracta d’un forn de calç que actualment ha perdut la part de la boca a causa de la construcció d’una pista forestal. Té 3,30 m de diàmetre, aproximadament i al seu interior s’aprecien dues capes que en delimiten l’estructura. La primera està feta de pedra seca (segurament en dues capes diferents). Aquesta pedra apareix vidriada i de color verdós en alguns punts a causa de la temperatura que assolia quan estava en funcionament. La segona capa és de terra cuita (no sabem si és una capa de terra natural o si es va compactar expressament).
Una mica per sobre, dalt del cingle (41º 45′ 192 – 002º 14′ 381), hi ha una antiga pedrera que segurament havia abastit aquest forn.
El mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona en diu:
“Aquesta estructura es correspon a un forn de producció de calç. La construcció del forn es solia fer a l’abric d’un pendent ja que facilitava el seu procés productiu i sobretot el seu posterior transport. D’altra banda la boca del forn es troba a la part inferior del pendent des d’on era més fàcil l’accés, tant per la càrrega i descàrrega de les pedres com pel seu posterior transport i alimentació del forn.
Per la zona de Sant Martí de Centelles aquesta pedra calcària, es concentra a la zona de la parròquia de Sant Pere de Valldeneu, i és en aquest espai on es documenta l’ús de la pedra calcària tractada per esdevenir calç i ser utilitzada en la construcció, com ho demostren els diversos forns documentats. Aquest procés s’iniciava amb l’extracció de la pedra, que un cop col·locada dins el forn i a alta temperatura, es convertia pols. La calç resulta de calcinar la pedra calcària, i que un cop sotmesa a una temperatura de 900º o 1000 º C, s’utilitza en pasta o la calç en pols. L’alimentació es feia per la boca, situada a baix de l’estructura i les cuites solien durar entre 11 i 12 dies, sense parar el foc. Aquestes construccions solen estar ubicades en entorns rurals, junt a una masia i la calç produïda en aquest forn hauria estat utilitzada per les diverses obres de les masies del voltant, però se’n desconeixen els detalls. Possiblement aquests forns s’haurien de relacionar amb un ús temporal i de caire esporàdic i concret com seria la construcció o remodelació o fins i tot una intervenció arquitectònica concreta. La manca d’elements materials visibles fa que sigui molt difícil la seva datació, per criteris generals se’ls hi ha atribuït una cronologia a partir del segle XVII, i sobretot XVIII, perdurant fins a mitjans del segle XX. En el cas del forn del camí al Pla de la Batalla, no es poden fer gaires precisions, i el seu funcionament es podria adscriure entrat en segle XVIII.” (font)
1 – L’alçada ha de ser errònia. Segons el mapa serien una mica més de 450 m.
