El Carrer de la Fou

Publicat el by Francesc Roma Casanovas
El Carrer de la Fou
El Carrer de la Fou

Es tracta d’un espai natural actualment molt emboscat i brut, però amb unes potencialitats paisatgístiques força destacables.Es troba al sud del Montgròs, just a l’altre costat del torrent (on hi ha la font dels Empouadors). La primera vegada que hi vàrem anar, vàrem localitzar el seu extrem sud, on ens va semblar que la paret vertical que hi ha podria ser una antiga pedrera. També vàrem formular la hipòtesi que el nom de “carrer” provingués dels carreus que s’hi podien haver tallat. El treball de camp posterior, però, ha mostrat la fragilitat d’aquesta hipòtesi.

Geològicament, el seu origen es vincularia a una gran esquerda de despreniment o falla (caldria precisar-ho), que ha donat una morfologia de dues parets paral·leles, orientades en sentit nord-est, una de les quals presenta major alçada que l’altra. De fet, la presència d’abundant vegetació arbòria fa que la paret que dóna a la vall sigui inapreciable fins que no s’hi és a tocar. Tampoc des del cingle, si no es coneix el lloc, es distingeix la presència d’aquest espai peculiar.

Aquesta morfologia presenta un aspecte semblant al d’un carrer o conjunt de cases distribuïdes en filera, unes al davant de les altres. Segurament aquest sigui l’origen del seu nom.

Les entrevistes fetes al mes d’octubre de 2011 a la masia del Bruguer ens varen permetre localitzar el lloc sense cap dubte, però no ens aportaren cap dada més d’interès. De fet, el nostre interès per aquest indret es vincula a la cosntatació que a la pàgina 2 del segon volum del Butlletí del Centre Excursionista de Vic (gener-març de 1915), mossèn Josep Gudiol (MT) dóna una notícia sobre un dolmen proper al de Serra de l’Arca i diu  que mossèn Jaume Vilaró, rector del Brull, els havia enviat una nota que deia que caldria que anessin a veure aquest dolmen i que la comissió del CEV podria aprofitar per “(…) explorar la gran cova del carrer de la Fou, que en altres temps, segons conta la tradició, havia servit de fábrica de moneda falsa y de hospital de sanch en l’última guerra civil.”
Segons els registres de defuncions de les parròquies de la zona (malauradament no tenim les d’Aiguafreda), hi hagué diversos morts militars entre els anys 1872 i 1875 i la documentació parla de batalles. D’aquells anys són els fets de Collformic, que estan força ben documentats. Amb tot, no hem estat capaços de trobar la referència a aquest hospital militar, tot i que podria haver-s’hi instal·lat.

La visita al lloc no ha permès detectar-hi res especial, excepte un petit espai on apareix un sostre que podria haver servir de precari refugi. En tot cas, però, és prou petit i no hi ha indicis de cap mena de condicionament.

Recollim de passada la informació que ens donaren a la masia del Bruguer, segons la qual un dia un home es presentà a la casa després de baixar al Carrer dient que hi havia trobat molts fòssils i que possiblement seria un jaciment molt interessant. Els estadants li varen contestar que aquells ossos que havia vist eren el que quedava dels cadàvers dels animals que morien a la granja, en un temps en què encara aquest aspecte no havia estat regulat per l’administració. Encara avui dia, si hi aneu, veureu l’escampall de restes animals que es concentren en un petit espai.

Per accedir-hi us aconsellem que us guieu amb un GPS i el mapa de l’editorial Alpina, que ha situat l’indret correctament. No en podem donar les coordenades pel fet que a l’interior del Carrer es perd la comunicació amb els satèl·lits i la lectura seria errònia. En tot cas, s’hi pot accedir des d’Aiguafreda de Dalt i arribar-hi remuntant el torrent Negre (antigament del Mal Pas o dels Empuadors). El darrer tram és un corriol sense sortida força emboscat.

Teuleria del Bruguer

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Teuleria del Bruguer
Teuleria del Bruguer

Tot i que el mapa de l’editorial Alpina l’anomena forn de calç, en el seu estat actual no hi ha elements suficients per diferenciar si es tracta d’un forn de teules i rajoles o d’un forn de calç .

Optem per creure que es tracta d’una teuleria per les restes de material cuit que hi han aparegut i per la manca d’un corrent d’aigua prou important que permetés apagar la calç en el moment final del seu procés d’elaboració.

Es tracta d’una estructura circular, d’uns 4 metres de diàmetre, la meitat de la paret del qual és feta de pedra seca. Tot i que la seva planta és circular, la visió frontal, on hi ha la boca del forn, té forma rectilínia (com s’aprecia a la fotografia). Consta d’una sola boca.

La Creu de Parròquia

Publicat el by Francesc Roma Casanovas
Creu de Parròquia
Creu de Parròquia

Aquesta creu (41º 47′ 476 – 002º 16′ 872 – 845) delimita les parròquies del Brull i Aiguafreda. Està construïda en pedra rogenca, com moltes de les fites i termes de la zona, i fa 62 cm d’alçada i una amplada màxima de 28 cm. A la seva cara sud hi ha gravada una “A” i a la nord un “B”, que corresponen a les parròquies d’Aiguafreda i el Brull respectivament. Actualment, a pocs centímetres del terra, s’evidencia una ruptura que ha estat reparada.

Segurament és la mateixa creu a la que fa referència una documentació de l’any 1709 que es conserva a l’ABEV:

Aquest document explica que els rectors del Brull i d’Aiguafreda varen tenir una disputa “acerca los confins delas parroquias” en el seu límit des de la riera d’Avencó fins a la de Martinet. El conflicte era, sobretot, pels drets derivats d’un territori anomenat “lo Pla ho Boschos del Bruguer y acerca los horts del mas Saní, y vinya del mas Boix”

Per dirimir el conflicte es plantaren vuit termes, amb la lletra A a una banda i la B a l’altra.

La primera es trobava sota la Roca Alta, a l’altra banda de la riera d’Avencó, però “casi ala bella vora, prop de un xaragall ho torrentot que sen envista prop la casa del mas Sení”. Dues altres fites foren posades al costat del mas Saní, a prop dels horts, de manera que els horts quedaven a la parròquia del Brull i la casa a la d’Aiguafreda. Després “pujant per amunt dret al single al cap de munt del single venint a recta linia des de baix del Sení se posá altre terma en forma de creu convenint ab la terminació antiga que referia la Rodalia del Brull, ab estas paraulas et asendit usque in ipsam crucem de ipso brulio”.

A partir d’aquí, la delimitació parroquial seguia una torrentera i es posà una altra fita “pardalla del casalot del mas Brullet, ho Brull inferior”, d’acord amb el que establia la mateixa rodalia antiga

Seguint la mateixa torrentera, es posà una altra fita “ala part que mira la torrentera anal Brull prop de una font ques diu de Esqueja, y despres sen posa una altre sota la gran Roca ahont esta cituada la casa del mas Bruguer cerca de un claper de pedras, y despres sen posa una altre tirant vers lo Riu de Noguerola [riera de Martinet] en un turonet, y despres se posa la ultima prop y a la vora del riu de Noguerola de tal manera que las planas ho boscos del Bruguer ve a quedar la major part de la parroquia de Aiguafreda y la menor part ve a la de la parroquia del Brull”.

Avui dia, encara el límit municipal entre ambdós municipis segueix aquesta delimitació. Tal com diu el document, la demarcació passa sota la gran roca on està situat el Bruguer de tal manera que las Planes (o boscos del Bruguer), queden en la seva major part al terme municipal d’Aiguafreda i en una petita part al Brull. Sembla clar que el document fa referència a la zona que el mapa de l’editorial Alpina i el mapa de l’ICC anomenen “els Plans”, just a sota (oest) del Bruguer. Allà, la divisió municipal, que seguia una clara línia nord-oest, es desvia cap al nord fins que arriba a ponent del Montgròs. Només una concòrdia com la que comentem permet explicar aquest canvi sobtat de direcció.

Refugi de les Queredes

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

La zona de les Queredes està formada per un gran caos de blocs provinents dels enderrocaments que ha generat la regressió del cingle.

Sota d’un d’aquests blocs (14ª 47′ 280 – 002º 15′ 543 – 632) s’ha habilitat un improvisat refugi, de planta i sòl completament irregulars, només reconeixible pel fet que presenta algunes restes de murs per tancar l’espai. Oferia una protecció molt precària i no se suposa que fos massa utilitzat (entre altres coses perquè té a prop altres refugis més còmodes, com la cova de Sant Martí). La seva obertura és a la banda est, és a dir, a la muntanya.

Cova de Sant Martí

Publicat el by Francesc Roma Casanovas
Cova de Sant Martí del Congost
Cova de Sant Martí del Congost

Sobre l’església de Sant Martí del Congost (Aiguafreda de Dalt), al peu mateix de l’espadat de les Queredes s’obre una petita cova de 4 metres de recorregut. La seva boca fa 2,15 m d’ample per 1,90 d’alçada. El seu origen segurament es vincula a la diaclasa vertical que ratlla tota la paret.

A l’interior s’evidencia que el sòl ha estat rebaixat per fer-lo més planer i es posen de manifest les restes d’un antic mur de protecció que separava la cavitat de l’exterior. S’hi troben excrement d’animals com cabres o ovelles. També hi ha mostres evidents d’haver-se fet foc al seu interior i, com es veu a la fotografia, les parets estan ennegrides per aquest motiu.

Just al davant hi ha una petita explanada que s’ha format sobre un gran bloc caigut com a resultat de la regressió del cingle superior.

Forn de calç de Cruïlles

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

forn de calç de Cruïlles
Forn de calç de Cruïlles

Es troba a uns 150 metres al nord de l’antic castell de Cruïlles, al punt 41º 46′ 902 – 002º 15′ 318 – 587, al marge d’unes antigues feixes.El marge de la feixa és interromput per permetre l’accés al seu interior (per la boca del pou), mitjançant un corredor de dos metres de llarg.

Actualment es troba en molt mal estat i una alzina que ha crescut al seu interior denota el temps que fa que està en desús.

Té uns 4 m de diàmetre i la part superior del pou està construïda amb un mur circular de pedra seca.

Mines de Sant Martí del Congost

Publicat el by Francesc Roma Casanovas
Boca de la segona mina
Boca de la segona mina

La documentació de l’edat moderna és molt explicita quan recull que l’església de Sant Martí del Congost, antiga església parroquial d’Aiguafreda, patia problemes estructurals relacionats amb les filtracions d’aigua que baixaven de la muntanya. Aquests problemes varen arribar fins al segle XX, quan al 1917 es feren unes obres que permeteren descobrir tombes i materials d’origen romà (els darrers). Segons diu Josep Gudiol, al Butlletí del Centre Excursionista de Vic de març-abril de 1918, el setembre de 1917 es va “isolar el vell edifici per medi d’una vall” a causa -encara- de la humitat.

Per fer front a aquest problema, no sabem exactament en quin moment, es va construir un sistema de recollida i evacuació d’aigües freàtiques que encara avui dia es pot visitar. Es tracta d’un sistema de mines que, a diferència de la major part dels casos, el que pretenen no és trobar aigua, sinó evitar que aquesta arribi fins als fonaments de l’església i l’acabi esfondrant i humitejant.

És possible que la presència d’aquesta humitat expliqui el contrafort que presenta l’església de Sant Martí del Congost a la seva cara est (a la banda de l’altar major).

A l’altre costat del camí que passa a tocar del contrafort s’evidencia una entrada a una mina d’aigua, força baixa, normalment plena a vessar d’aigua que cau del sostre. A la tardor de 2011, unes obres de condicionament i reforma varen permetre trobar la boca d’una altra mina que es troba una desena de metres més amunt. Les seves mides són les habituals en aquests casos, o sigui, les justes per permetre el pas d’una persona i encara no completament dreta.

La peculiaritat d’aquesta mina és que, al cap d’un parell de metres de la boca, s’hi troba una bifurcació. Una galeria continua en direcció est, cap a l’interior de la muntanya, però als 4 metres de recorregut es troba obstruïda per unes arrels que han estat recobertes de pedra tosca. De tota manera, s’endevina una continuació.

Continua la lectura de “Mines de Sant Martí del Congost” →

Venda d'un empriu a Santa Fe

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Venda a carta de gràcia de “tot aquell empriu de glans, fages y hervas” de la muntanya de Santa Fe

L’any 1777 Salvador Perepoch, pagès “dueño util y proprietari del mas Perepoch y sas terras de la Parroquia de Sant Christofol de Fogars” ven aquest empriu a Pere Pou i Viladecans, pagès de Sant Esteve de la Costa.

El que es ven és “(…) la facultat que jo tinch y mos antecessors han tingut de empriuar eo fer pasturar las herbas glans y fage dins la rodalida seguent; es a saber comenssant desde pedra aritjosa fins al Roch de Corbera y de alli á la creu de las gargantas y de alli a hera de Gomás y de dita hera fins al llosat de murou aigua vessant al termenat ab los de Riells y de alli tirant als prats seguint lo torrent de Sauch fins á la Riera de Santafe y pujant per dita riera fins á arribar al moli derruit de sta fe y de alli pasant al turó del hort gran y de alli seguint las termas fins al camp den Pla y de alli á la riera de santa fe en los pas de Sant Marzal y de dit pas fins al primer torrent y de alli estant seguint las termas fins al camp den Espinal y de alli tirant al marve de la Rior (?) pujant serra amunt fins á las agudas, y de ditas agudas baixant per la serra avall de dita montaña fins arribar á encontrar lo camí de pedra aritjosa.”

Aquesta carta de venda especifica que el senyor directe era el duc de Medinacel·li, que al 1669 havia concedir el domini útil als primers membres de la família Perepoch.

Les condicions de la venda estableixen que el comprador podrà dur el seu bestiar a pasturar les fages i herbes de la muntanya, però el venedor es reserva, durant el primer any, el dret de “(…) poder continuar en lo corrent any y no mas el que los tossinos que tinch emboscats pugan pasturar la fage mentres hi voldrán estar (…)”. També es reserva una part dels emprius del mas Dolsa i del mas Riera de Fogàs i de les peces de terra que els altres empriuers tenen comprades, “(…) com y tambe lo poder traurer ó fer traurer artigas y cobrar los preus de la fusta se fará dels Arbres de dita montaña[,] pues unicament vench la facultat de fer pasturar las herbas y fage de la montaña al dit comprador per son propri Bestiar o be altre condecent al seu en qualsevol part que lo tinga. Item ab pacte que podrá fer corral ó geguda per qualcevol bestiar en qualcevol part de la montaña á excepció dalt á la serra.”

Dos anys més tard, Pere Pou venia aquest empriu a Josep Pla, del mas Pla de Fogars.

(ABEV, Centelles, Santa Coloma, U/17)

Sobre les construccions d’aquests emprivers, podeu consultar la revista Pedra Seca, concretament els números 17 (octubre, 2008) i 22 (abril, 2011).

Sant Cristòfol de Monteugues

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Segons l’Enciclopèdia Catalana, era l’antiga església parroquial del municipi del Figueró i Montmany. Ja existia al 1021 i era sufragània de Sant Esteve de la Garriga; més tard fou independent i passà a ésser propietat del monestir de l’Estany (1139). El 1553 posseïa només els masos can Valls i can Plans. Ara depèn de la parròquia del Figueró. La seva església, reformada el 1572, té l’absis romànic.

 

Sant Cristòfol de Monteugues
Sant Cristòfol de Monteugues (font Wikipedia)

Continua la lectura de “Sant Cristòfol de Monteugues” →