Es troba a l’entrada de la masia de la Riba, just al portal que tanca l’accés a la finca. S’hi pot accedir des del quilòmetre 13,8 de la carretera B-433 (31T x=420125 y=4643836).
Antoni Griera va dir que un xup era un dipòsit per guardar aglans amb aigua. En aquest cas, es tracta d’una estructura de planta quasi rectangular, orientada a sud. La coberta interior és de mig punt i s’accedeix a l’interior (que està un metre per sota del nivell del terreny) mitjançant dos petits graons. L’alçada màxima és de 2,60 m i a la porta, de llinda plana, hi ha gravada la data de 1756.
Que el glaç es va posar de moda al segle XVII és una realitat històrica que no admet cap mena de dubte. En aquest context, es varen fer pous en indrets gairebé impensables, com és el cas que ens ocupa.
Documentalment sabem que el 30 de juny de 1618, un tribunal de la Inquisició va fer saber a Pere Saleta i Planell, un pagès de Tona que era familiar de la Inquisió, que aquell dia el seu veí, Joan Benet Vall-llobera, també familiar de la Inquisició, havia anat al Sant Ofici en nom de Gaspar Vallovera i del seu fill Joan Benet, amos del mas Vall-llobera de Tona, i de la seva dona Aldonça, dient que havien venut a carta de gràcia a Pere Saleta i Planell un camp i un tros de terra en part plantada i en part boscosa, “(…) con un pozo de hielo en el lugar nombrado Puig de Sanct Valentin de pertinencias de dicho mas Vallobera (…)”. Un cop restituït el capital, el problema era que els demandats no li volien tornar la possessió d’aquells béns, raó per la qual els Vall-llobera havien acudit a la institució que podia posar pau entre ambdós veïns (ABEV, ACF, F/10, fol. 120-122).
Sobre aquest pou –o un altre molt proper– sabem que el 26 de febrer de 1673, Joan Servet, serrador de Castellterçol, confessava que havia rebut de Josep Blanc, rector de Tona, i de Pere Planell, pagès hereu de mas Planell de Tona, pagant a parts iguals, la quantitat de 17 lliures i quatre sous per 34 jornals per serrar fusta “per posar al pou del glas de Vallobera” (ABEV, Balenyà, R/3, fol. 122).
Restes del pou de glaç de Vall-llobera (Tona)
Per tant, resulta clar que a Vall-llobera (Tona) hi havia hagut, com a mínim, un pou de glaç que estaria tocant al serrat de Sant Valentí, segurament a la riera de Sant Cugat. Després de buscar-lo infructuosament, finalment –gràcies a la informació d’un bon amic– hem pogut localitzar les restes d’un possible pou, que es troben a la riba esquerra del torrent de Sant Cugat de Gavadons, al sud del Prat de la Barroca, on encara es conserva parcialment. El lloc és molt brut i emboscat, i del pou només se’n conserva una part del mur, però sembla que no hi ha dubte. De tota manera, no es descarta que n’hi hagués hagut un altre una mica més amunt (més a prop de Sant Valentí).
Riera amunt, també tenim documentada l’existència d’un altre pou, que considerem que podria ser de neu, a les rodalies del Solà. Ho sabem per un document del 21 d’abril de 1630, en el qual Bernat Solà, pagès de Sant Cugat de Gavadons, venia a Antoni Prat, sutori de Caldes de Montbui, un pou de neu situat al mas Solà, amb la condició que el deixaria buit i despedit per Tots Sants. En Solà es comprometia a posar un home per ajudar els traginers a carregar el glaç. El preu de la neu era de 100 lliures, que es pagarien en tres vegades: 35 lliures l’1 de maig, 40 lliures per Sant Joan i 25 lliures per la Mare de Déu d’agost (ABEV, Castellterçol, R/7, fol. 118v.).
En un manual notarial de la parròquia de Centelles hem trobat l’arrendament fet per Pau Camp, de Riells del Fai, al seu fill Miquel, el 18 de setembre de 1721, d’un molí fariner amb una mola farinera i una altra de guixera i dues feixes de terra. En aquest arrendament es va pactar que el fill “puga traurer guix de qualsevol part de la heretat de dit arrendador y de alla ahont ell te facultat de arrencarlo sens contradiccio alguna de dit Pau Camp” ni dels seus. A més a més, també acordaven que podia agafar llenya de la propietat, sense poder tallar-ne cap alzina ni roure i sense poder-se enfilar en aquests arbres per esporgar-los (Centelles, Sta. Coloma, Comunitat, U/5, sp).
Mig any més tard, el 27 de juliol de 1722, a la capella del Remei de Caldes de Montbui, el mateix Pau Camp venia a Miquel Camp i a Vicenç Camp, fills seus, un molí fariner “et de guix“, amb les moles i altres aparells, basses, rescloses i recs i els emprius corresponents. Tot fa pensar que es tracta del mateix molí, ja que la venda no tindria efecte fins que acabés un arrendament que els havia fet de deu anys de durada, i que el pare el que estava fent era traspassar-ne la propietat als fills abans de perdre el molí per uns deutes que sembla que no podia satisfer.
Sabem que aquest molí limitava amb el riu Tenes a orient i per tant corresponia al que encara avui dia s’anomena molí de can Camp, a tocar de la Parada i de la masia de can Camp. Com en el cas anterior, també en aquesta venda es va pactar que els compradors i els seus hereus “pugan fer y arrencar guix en la mia heretat y pendrer llenya de aquella pera coure dit guix tractant los arbres a us y costum de bon pages” (Centelles, Sta. Coloma, Comunitat, U/5, sp).
El molí d’en Camp (Riells dels Fai)
Una primera visita al lloc ha permès descobrir una primera guixera al sud de la casa, en un espai on hi ha les restes d’una antiga barraca que segons el mapa de l’IGCC es diu barraca de les Roques Blanques, segurament per l’aflorament del guix que s’observa a la fotografia. Del que de moment no tenim cap indici és de cap possible forn de guix a les rodalies.
Situat a la confluència del torrent de la Crespiera amb el torrent Mal de la Cabanya (426970 – 4631847).
És un molí molt espectacular, tot i que està tapat per la vegetació. El camí passa a tocar de la bassa, en la qual s’observa un gran pou cilíndric de prop de dos metres de diàmetre. Just a sobre del pou, aprofitant la paret de la bassa, es va construir part de l’edificació i semblaria haver-hi hagut una pica que desguassava directament a la bassa. Des d’aquí, unes escales de cargol fetes de peces de pedra tallades, que es conserva en molt bones condicions, permet baixar fins a peu de bassa, concretament al costat de l’obrador (on no hi queda res que indiqui el seu passat com a molí). Sembla que agafava l’aigua dels dos torrents esmentats (com a mínim en el de la Crespiera hi ha una gran resclosa i restes de canal, que actualment serveixen com a camí).
A la riera de Passerell, uns dos-cents metres aigües amunt del molí Vell (425528 – 4630981). Un gran pont de dos arcs lleugerament desiguals travessa perpendicularment el curs de la riera i, per sobre seu, unes peces de pedra tallades en forma de canal permetien el pas de l’aigua de la riba esquerra a la dreta. En un dels pilars, a la banda sud, hi ha una peça quadrada amb una inscripció on hi figura l’any 1750 i una creu.
Al mig del torrent, una pedra de mitjanes dimensions presenta diversos gravats amb formes ondulades.
Es troba sota la gran paret que formen els cingles de les Balmes (41º 49′ 558 – 002º 23′ 910 , dades molt aproximades perquè no hi ha cobertura) , més o menys a sota de la casa de les Balmes, just enmig del camí.
Es tracta d’un bloc de pedra sorrenca d’aproximadament 100 cm x 80 cm i uns 30 cm de gruix (mides molt aproximades), amb els dos encaixos en els extrems i el rebaix de la zona plana enfondit per ser utilitzar com a pica (segurament recollia l’aigua d’algun degotall de la mateixa paret).
Cal destacar que a prop de la casa de les Balmes, just sobre la paret del cingle, hi apareix el topònim morro del Cim de la Vinya.
Contrapès de les balmes de Balà
Segons Quirze Parés, en aquesta zona es trobava la casa de Balà. Segurament corresponia a unes restes de paret que s’aprecien sota un bloc planer que crida l’atenció (i que ha servit per protegir els murs de l’erosió), molt proper al contrapès. El que sí que és cert és que les balmes de la zona havien estat habitades des d’antic, com es demostra amb el cas de les coves de Balà, molt a prop del lloc on hi ha el contrapès.
Cal remarcat que es troba a un quilòmetre i mig de la masia del Noguer, on el mateix Quirze Parés va descriure unes roques enigmàtiques a la vora de la masia, amb forats i canaletes artificials, que gràcies a la tenacitat de l’Eloi sabem que corresponen a una antiga premsa de vi (vegeu això). I en el mateix sentit, a prop de Sant Corneli (tres quilòmetres) hi ha unes tines excavades a la roca que podrien correspondre a tines de vi (tot i que podria tractar-se de tines de glans).
Per tant, les evidències arqueològiques demostren la presència de la vinya en aquesta alçada, segurament a l’edat mitjana.
Es troba una mica més amunt del pont de Salgueda, al límit entre Vidrà i Sant Pere de Torelló (42º 06’ 975 – 002º 19’ 187 – 852). En realitat es tracta d’un important sistema de molins format per dos edificis separats.
L’edifici principal es troba a l’aiguabarreig del rierol de la Vila Vella (dit en alguns mapes riera de Sant Bartomeu) amb el riu Ges, entre els dos cursos hídrics.
L’aigua arribava del riu Ges per un canal fins a una gran bassa d’una vintena de metres de llarg que acaba en un pou de més de 5 metres de salt i un diàmetres d’1,70 m, fet amb pedra del lloc sense treballar.
Molí Nou en una foto antiga
Aquest pou donava accés a un carcabà dividit en dues parts per una paret d’obra, de manera que podien funcionar simultàniament dues moles amb dos arbres independents. La sortida exterior del carcabà es feia amb un arc de mig punt d’1,60 m d’ample i 1,40 m d’altura (mínim). Té un recorregut de 4 metres. L’aigua que en sortia anava a parar a una petita presa enmig del riu Ges de la qual parlarem tot seguit.
L’obrador i part de l’edifici dels moliners era format per un edifici de dos pisos amb unes cantoneres de grans pedres molt treballades (gres). Sobre la sortida del carcabà hi havia una porta que donava a un balcó penjat sobre el riu (actualment sembla una finestra, però les fotos antigues permeten identificar aquest balcó).
A l’edifici principal es varen afegir, per la banda de ponent, altres dependències fetes amb materials més bastos i mal treballats (pedra relligada amb fang). En total, s’estenen durant més de 15 metres lineals. Tota aquesta estructura construïda i alguns edificis menys importants es varen aixecar contra la bassa del molí, i per estabilitzar el conjunt es va construir un contrafort a la banda de llevant, que s’aixeca des del llit del riu mateix. La porta principal era a la banda nord, a tocar del riu Ges. Segurament hi havia hagut un pont que permetia travessar-lo, tot i que el camí de bast seguia la fina carena entre els dos cursos hídrics.
A l’altra banda del riu, un cop ja s’han ajuntat els dos rius, hi ha un edifici més petit on hi havia un altre obrador. L’aigua era recollida en una presa feta al llit mateix del Ges, a la qual es podia abocar l’aigua que sortia de l’obrador del primer molí. Encara avui dia s’evidencien els ancoratges al llit del torrent i algunes restes dels troncs que retenien l’aigua. Els ancoratges són molt grans (30 cm x 30 cm) i n’hem comptat una quinzena, i les roques del llit del Ges han estat treballades per ajudar a conduir l’aigua a l’inici del curt canal.
Aquest molinot es troba just al llit del torrent, a redós d’un gran bloc que intenta protegir-lo de les crescudes del riu. Les cantoneres són fetes amb grans blocs de pedra calcària ben escairats, que li donen una aparença de solidesa i fortalesa.
A la part inferior hi ha el carcabà, que devia rebre l’aigua directament de la presa (hi ha un inici de canal de 2,5 m d’ample, amb sostre d’arc rebaixat construït a plec de llibre que actualment fa 1,20 m d’altura, però que havia de ser més gran). Aquest carcabà fa 1,40 m d’amplada per 1,25 m d’altura i té un recorregut de 4,5 m. A dins s’eixampla a banda i banda i dóna lloc a una saleta rectangular. Al sostre hi ha dues connexions amb l’obrador, una per a un arbre de mides normals i una altra de més petit, segurament per al molí d’escairar.
L’obrador, situat a sobre, és de planta irregular però, en diagonal, fa aproximadament 6 m x 4,7 m. Presentava una teulada a un vessant que actualment està enderrocada. A la banda nord hi ha la porta principal (1 m d’ample per 1,80 d’altura) on arribava un camí força estret. Hi falta la llinda, que suposem que va ser arrencada i que era de pedra picada. A la banda sud hi ha una altra porta, de dimensions més reduïdes. Presenta dues finestres sobre el riu, una que dóna just a sobre del carcabà i l’altra amb vista a l’altre molí. A l’interior hi ha una mola sobirana i unes curres d’escairar de 60 cm de diàmetre a la part més ampla.
L’aigua que arribava a aquests dos molins era recollida en una presa situada aigües amunt del riu Ges (42º 07’ 026 – 002º 19’ 212 – 850), un centenar de metres al nord. Aquesta presa es conserva encara en un estat que permet fer-se una idea de com havia estat. Situada de biaix al curs del riu, presenta encara entre 20 i 25 ancoratges clavats al terra, amb els grans puntals de fusta en la seva major part al seu lloc, alguns complets. L’aigua retinguda era conduïda al molí per un canal d’un metre aproximadament d’amplada.
El curiós del cas és que la petita presa on es recollia l’aigua, feta al curs del riu Ges, recollia també l’aigua que venia d’una altra presa, situada aigües amunt del torrent de Sant Bartomeu (42º 06’ 99 1 – 002º 19’ 302 – 848). En aquest punt, aprofitant la configuració del llit del riu, que va ser treballat per encabir-hi 7 ancoratges i un bagant de fusta que encara es troba enmig del torrent, l’aigua és recollida per un canal més estret que l’anterior que ressegueix el torrent uns metres per sobre, fins que aconseguia travessar un petit fil de carena (per on passava el camí que duia al molí) mitjançant un túnel avui dia ple de sediments. D’aquesta manera, l’aigua del torrent de Sant Bartomeu era conduïa fins al llit del riu Ges, just a l’inici de la presa que aprofitava per anar al molí. S’aprofitava així tota la potencialitat dels dos cursos hídrics per fer anar el molí gran i després, si convenia, el petit molinot.
Situat al sud-est de Vidrà, on s’arriba per un camí senyalitzat que travessa el pont de Salgueda (42º 06’ 838 – 002º 19’108 – 831). Pertany al municipi de Sant Pere de Torelló pel fet d’estar situat a la riba oriental del riu Ges.
Carcabà del molí del Mig
Es troba enmig d’un paisatge espectacular, just al costat del salt del Molí, de 20 m de desnivell. Però, a més a més, geològicament el lloc presenta una peculiaritat interessant. Aquesta no és altra que el fet que el riu Ges, antigament, feia un gran meandre gairebé rodó que n’ha deixat el puig Farigolós com a testimoni immutable. Actualment el riu es precipita pel gran salt del Molí, però en l’antigor girava cap a la dreta (ponent) i passava gairebé als peus del salt. Amb el temps, l’erosió per regressió segurament va capturar el curs fluvial que actualment només segueix el llit primitiu en cas d’anar molt crescut (el mapa a escala 1:25.000 de l’ICGC ho representa correctament, però no així els mapes més detallats).
El molí es troba penjat a la riba esquerra (ponent) del Ges, just a tocar de l’inici del salt. L’aigua es recollia directament del riu Ges (que acabava de sortir del molí Nou) amb una presa de la qual encara queden una trentena d’encaixos al llit pla del Ges poc abans del salt. Són majoritàriament forats quadrats d’uns 20-30 cm de costat, però també n’hi ha de rodons i més petits. En alguns encara es conserven les fustes que aguantaven tota l’estructura. L’aigua arribava al primer molí directament, sense cap bassa per recollir-la (de tota manera, actualment no s’aprecia el canal que duia l’aigua fins a l’entrada del molí, però sí el lloc per on sortia del riu).
L’aigua seguia un recorregut rectilini i era aprofitada successivament en tres petits molins fins que vint metres més avall retornava al Ges. Adossat al molí superior hi ha les restes d’una casa i de diferents espais tancats (no hem trobat evidència de xemeneia ni de forn). La porta principal, amb una llinda plana de fusta, fa 1,70 m d’amplada per 1,60 d’altura. Aquesta part de l’edificació tenia dos pisos coberts per una teulada a un únic vessant. Les parets són fetes de pedra local relligada amb argamassa i el conjunt aprofitava els desnivells naturals del terreny.
El Molí del Salt en una fotografia antiga
L’aigua sortia del carcabà del primer molí i passava per un sobreeixidor per controlar-ne el cabal, però acte seguit feia moure les rodes d’un segon molí situat just a sota. La paret occidental del molí (que en realitat és la suma dels dos primers) fa més de deu metres de llarg. De tota manera, els obradors eren petits (menys de 5 metres de costat). Aquest segon molí presenta un carcabà amb una boca d’1,35 m d’altura i 2,5 m de recorregut. Just a sota hi ha les restes d’un petit edifici de reduïdes dimensions amb una petita finestra que mira a l’oest.
Finalment, després de sortir del segon molí, l’aigua entrava en un tercer giny, situat poc per sobre del nivell del torrent. L’edifici feia 4,90 m d’amplada i l’entrada del carcabà fa 1,40 d’amplada x 1,25 d’altura. El seu recorregut és de 2,40 m. Des de dins sembla que hi hagués hagut dos arbres, però en realitat un correspon a un forat obert posteriorment, segurament perquè algú va anar excavant en trobar una pedra de molí (però aquesta no és la sotana, sinó la sobirana, com es veu clarament sobre el terreny).
Es tracta d’una casa, avui totalment enrunada, que es troba sota el cingle de les Queredes (per sobre del nivell de l’església de Sant Martí del Congost) (41º 47′ 274 – 002º 15′ 496 – 615).
Etimològicament, aquest topònim fa referència a una roca o penyal, segurament el caos que rodeja el lloc, provocat per la regressió del cingle.
Tot i la vegetació, que ha envaït el lloc, encara s’evidencien els límits de la construcció: es tractava d’un edifici no massa gran, que semblaria estar format per tres cambres. De tota manera, només una anàlisi arqueològica permetria tenir-ne més detalls. A la banda nord es conserven dos petits contraforts que es mantenen dempeus mentre els murs que aguantaven han acabat caient.
Uns vint metres al sud-est de la casa hi ha una petita mina, actualment molt abandonada tot i que encara se’n recull una mica d’aigua. La casa estava rodejada d’alguns camps i feixes que s’estenien cap al torrent de les Fontetes, de poca extensió i limitats per les grans roques que formen el lloc.
Al costat est de la casa, a un metre de la paret, apareix un petit refugi buidat sota d’un gran bloc. De tota manera, no sembla haver tingut cap ús especial, tant per la seva situació com per les seves característiques (és molt petit).
Aqüeducte de Passerell
Patrimoni Existencial 