Francesc Roma i Casanovas
Antiga masia que en la delimitació parroquial de 1709 apareix esmentada com a Brull Inferior: “pardalla del casalot del mas Brullet, ho Brull inferior”. Avui dia no són més que uns munts de pedres enmig de la vegetació, només identificables per les referències cartogràfiques.
Ja no apareixia en les minutes de finals dels anys vint.
Es tracta de cases derruïdes, situades al vessant nord occidental de la Serra de l’Arca.
De cal Cabrer (41º 46′ 780 – 002º 15′ 676 – 665)) se’n conserven algunes parets (13 x 4 m). Era un mas rodejat de feixes de terra i amb una petita bassa al costat mateix.
Les runes de Vilargent (41º 47′ 389 – 002º 15′ 981 – 748) s’aixequen sobre la carena que acaba al collet de la Costa. Actualment està completament enderrocada i no s’hi aprecia res d’interessant.
Brucdemí (41º 47′ 470 – 002º 16′ 221 – 764) jeu amagada entre la vegetació, a la carena del mateix nom, una mica més al nord. Les parets més altes amb prou feines si fan mig metre d’alçada.
Finalment, de la Berlana no en queda cap rastre. El lloc on la situa el mapa de l’editorial Alpina (41º 47′ 318 – 002º 16′ 312 – 781) ha estat netejat i arrasat en els darrers temps. Només s’hi observen restes d’antigues feixes, però res que recordi un habitatge o construcció.
Del Brullet en parlarem en un altre post.
El dolmen de Cruïlles està situat a la zona de les pinedes. Hi podem veure dues grans lloses una mica ajagudes i la resta escampada pel voltant.L’any 2003 s’hi va fer una actuació de estudi i arranjament de l’entorn (font).
Els dòlmens montsenyencs que han estat trobats majoritàriament a la Serra de l’Arca, entre Aiguafreda i el Brull, daten del final del Neolític, al voltant del segon mil·leni abans de Crist. Són sepulcres megalítics a l’interior dels quals s’inhumaven els cadàvers envoltats de les seves armes i d’algunes ofrenes. La paraula dolmen prové de l’expressió bretona “tol men”, que significa “taula de pedra”.
El gran Dolmen d’ Aiguafreda està situat dins la propietat de can Brull en terme d’ Aiguafreda, al pla del Boix a la serra de l’Arca. Està format per quatre grans lloses verticals i una d’horitzontal en forma de túmul i era un monument funerari. Va ser construït pels habitants de la zona entre els segles XXV i XX a. C. (font)
El dolmen de Serra de l’Arca segons Fortià Solà
“De la obra megalítica, casi coberta de brolla, queden sis pedres; dues laterals que serveixen de montants, les quals moventse s’han juntat en la part alta; la cobertora, trencada y mal ajeguda sobre aquelles, y altres tres lloses dretes que poden haver servit de corredor d’entrada. Això podria fer pensar en un tumulus. Totes les pedres son de calç, tretes probablement de no molt lluny. La porta mira entre llevant y mitxdía, essent la seva desviació del pol magnétich 47º aproximadament. En la part contraria s’hi veuen restes de paret en sech fetes ab posterioritat”.
(Butlletí del Centre Excursionista de Vic, XII (octubre-desembre de 1914), p. 194-196.
Prop de Casanoves hem trobat els dos ossos que apareixen a la fotografia. Se suposa que corresponien a batalls d’esquelles (també s’ha trobat una esquella desaprofitada).
Es tracta d’ossos gruixuts, buits al seu interior, que eren tallats en diferents mides (els que hem trobat fan 7-8 cm de llarg i uns 4 cm de diàmetre a la part més ampla). Es penjaven mitjançant una tira de cuir a l’interior de l’esquella metàl·lica i d’aquesta manera produïen el seu so característic.
En els casos que es presenten, es veu perfectament que varen ser tallats. En el més llarg s’identifica l’inici d’un tall que no va ser acabat.
Masia situada sobre un petit replà a mitja muntanya (41º 46′ 543 – 002º 15′ 631 – 622), actualment en ruïnes. Tot i que avui dia es tracta d’un espai emboscat, la masia estava a la part solella de la muntanya i era rodejada de camps i feixes. Estructuralment presentava tres cossos que creixien al voltant de l’era i tot tancat per un mur de protecció. Dels tres cossos, només se’n conserven dos, el principal i un edifici annex amb un rellotge de sol que sembla que du la data de 1862 (a la banda nord).
La major part construïda, i la més interessant, correspon al cos oriental. S’hi accedia per una porta de volta catalana sense cap tipus de decoració ni de gravat. Posteriorment es va construir un cos a la banda sud, que presenta una porta més petita i, mirant a Aiguafreda, tres arcades com les que es troben a can Serra de l’Arca. La planta baixa d’aquest cos era ocupada per corts de bestiar.
Aquest cos tenia dos pisos tot i que en alguna part hi ha un semisoterrani que fa que hi hagi tres nivells d’habitatge. En aquest nivell inferior s’ha localitzat un cup recobert de ceràmiques cuites, de planta quadrada i un parell de metres de costat. Tot i que es conserva en bones condicions, l’accés fins a ell no és gens fàcil.
El tercer nivell presenta tres finestres que donen a l’era i les tres arcades ja esmentades obertes al sud. En el nivell inferior hi ha la cuina, amb el forn (que prolonga la façana cap a l’era), un parell d’armaris i la llar de foc (que està complement derruïda).
Es tracta d’una petita font (41º 46′ 543 – 002º 15′ 631 – 622) d’1’10 m d’alçada per 65 cm d’amplada i 1’5 metres de recorregut. Està feta amb pedra i morter. Presenta una volta apuntada. L’aigua hi arriba provinent de dues filtracions i queda estanyada al seu interior. Un conducte la condueix a 2’5 m, on la recull una bassa quadrada d’1’80 m de costat i un metre de profunditat. D’aquí, una petita canalització de teules la condueix novament a una altra bassa irregular de 5 x 8 m i 1’20 m de fons, la paret nord de la qual és una pedra natural del lloc.
Aquesta bassa també recull les aigües que provenen d’un petit biot, que ha estat condicionat com si fos l’inici d’una mina (1 m de recorregut). A les dues basses hi ha un rentador per rentar la roba.
Tot aquest conjunt queda separat del llit del torrent de la Corredora per un mur de pedra seca que protegeix les instal·lacions. A la part inferior de la mina i les basses, encara s’aprecien uns horts plans i ben delimitats per murs que eren regats amb les aigües embassades allà.
Per la part superior de la mina s’aprecien les restes d’un forat que segurament correspon a una prolongació del seu recorregut per aconseguir un major cabal.
S’hi ha trobat una galleda metàl·lica que servia per recollir l’aigua (anava a l’extrem d’un pal de fusta).
Antiga masia enrunada, situada al collet de la Costa, just on comença el sot de la Costa de Can Brull.
Com totes les masies de la zona, ha anat creixent en diferents moments històrics.
Al costat es conserva un petit refugi troglodític (vegeu la fotografia)
D’entre les dades històriques que hem pogut recollir, val la pena esmentar que l’11 de febrer de 1693, Benet Garriga, de Sant Martí de Centelles, amo de la Costa, escriu una demanda adreçada al batlle d’Aiguafreda, en què li diu que la casa és molt vella i necessita moltes obres (fusteria i paleta), fins al punt que si no s’hi fan obres es pot ensorrar. A més, necessita fer una bassa per recollir aigua per regar els horts de l’heretat. També s’han de fer les parets dels marges per poder conservar les quintanes i peces de terra.
No s’ha pogut esbrinar per quin motiu aquest home demana la intervenció del batlle i li suplica que ordeni que algú en faci un informe sobre què cal fer amb la casa (segurament era algun tipus de conflicte per la propietat o usdefruit de l’edifici).
També, per un document del 15 de febrer de 1669, sabem que per sobre de l’Aragall hi ha un camp d’oliveres. Al 1701 es diu que es troba sobre l’era de l’Aragall i que era del mas Costa. Però se’l vengueren.
(font: ABEV, Centelles, Santa Coloma, U/7)
Un arrendament de l’any 1664 estableix que els arrendadors hauran de “encortar en dita casa de la Costa lo bestiar tindran la tersera part del any”. (Font:ABEV, El Brull, U/1)
Es tracta d’una antiga masia, avui totalment enrunada, que es troba en el punt 41º 46′ 799 – 002º 16′ 140 – 802. Es troba al costat del GR 2 i està indicada en el mapa de l’editorial Alpina. Conserva vestigis del que podria haver estat el forn de la casa i sembla que hauria tingut dos pisos d’alçada.
El topònim semblaria indicar una masoveria vinculada a can Serra de l’Arca, però no en tenim constància documental.
Algunes persones han vist en dues pedres situades just a la paret nord de la casa un possible dolmen, però no ho podem afirmar amb certesa.
Una mica per sobre de can Serra de l’Arca (41º 46′ 599 – 002º 16′ 129 – 699), es conserva, tot i que en molt mal estat, una petita mina d’uns tres o quatre metres de recorregut que recollia l’aigua que regalimava aprofitant el contacte entre les calcàries de la part superior i la pedra sorrenca de la inferior (al Saní el mateix contacte va donar lloc a un parell de fonts, també aprofitades per regar).
Pel que sembla, la primera part està perduda (no hi ha evidència de l’inici de la mina), de manera que el que surt a l’exterior seria una de les seves seccions interiors. En aquest punt fa 1,5 m d’altura.
El seu mal estat ha fet que s’hagi apuntalat amb tres puntals, el primer dels quals impedeix l’entrada al seu interior. De tota manera, sembla que s’en veu el final i la major part del recorregut.
La galeria es va eixamplant progressivament fins arribar al punt final que sembla una semicircumferència. Podria ser que l’eixamplament fos degut a la pressió dels materials del voltant, que haurien fet “aprimar” la primera part del conducte.
En els seus escassos metres de recorregut es poden observar dues pedres travesseres, posades de manera que es pugui caminar per sobre seu sense haver de trepitjar l’aigua.
Antigament, l’aigua era conduïda per un petit canal fins a una propera bassa (a uns 10 metres i una mica més avall i al sud). La seva planta és irregular, tot i que tendeix a tenir una forma rectangular de 4,80 x 2,50 m i una profunditat de 1,35 m. Aquesta bassa actualment es troba esfondrada i en un estat inaprofitable a causa de l’obertura d’una pista just a sota seu, fet que ha causat un corriment de terres i la desaparició de part del seu mur oriental.
L’aigua, després de ser emmagatzemada en aquesta bassa, servia per regar uns horts que hi ha una mica per sota.
Patrimoni Existencial 