Com el seu nom indica, es tracta d’una antiga masia en part construïda aprofitant una balma. Es troba en el camí que va d’Aiguafreda a can Serra de l’Arca (4146296 – 0215881 – 541), sota la pista per on passa el GR 2.
El conjunt té unes dimensions aproximades de 10 x 20 m i es tracta d’una edificació que ha anat creixent a partir de diferents cossos al llarg del temps. Podria ser que la part més antiga correspongués a la balma, actualment la part més ben conservada. Aquesta té unes dimensions de 2 x 2,5 metres i,a primera vista, s’hi observa una porta (0,75 x 1,70 m) i dues finestres. Una mirada més atenta, però, indica que es tracta d’una gran columna que aguantava el sostre de la balma. Les obertures a banda i banda varen ser tapades, i això va donar lloc a dues finestres, la més conserva de les quals té forma quadrada (70 cm per cada costat).
A l’extrem oriental conserva l’estructura del forn de la casa i a l’occidental segurament hi havia hagut una bassa o rentador. En els cossos intermitjos sembla que hi havia hagut fins a dos pisos.
Actualment es troba en estat ruïnós i només es conserva mínimament la part de la balma (tot i que força malmesa per l’acció de l’aigua).
Per davant de la casa passava un camí que conduïa a can Serra de l’Arca i a Aiguafreda i cap al vessant sud (solella) hi havia feixes, segurament plantades de vinyes i cereals.
Un cop descartat que la mina de Can Gorgs tingués continuació cap al sud (vegeu això), es planteja la possibilitat que existís una mina que recollís l’aigua al riu Congost, una mica més avall de la presa on comença el rec de Can Jubany, i la dugués fins al nucli de Corró de Vall.
La informació que ara publiquem es basa, sobretot, en dues entrevistes que vàrem fer amb persones que viuen a prop de la mina. Les exploracions les hem fet amb en Joan, de Patrimoni i Muntanyes, que també ens ha deixat les fotografies i elaborat el croquis topogràfic adjunt.
Es tracta d’una construcció de forma arrodonida a l’interior, tot i que des de fora semblaria més aviat quadrada. Es troba en el punt 41º 46′ 250 – 002º 15′ 856 – 531, en el camí que va d’Aiguafreda al Brull, en el mateix traçat del GR 2.
Les mides interiors oscil·len entre 1,50 i 1,60 m, a causa de la seva planta circular però irregular. La paret fa 60 cm de gruix i la porta, orientada al sud, mesura 1,10 x 0,50 m. El sostre està fet per aproximació de filades i recobert amb terra on creixen algunes plantes que la fan impermeable. L’alçada màxima a l’interior és d’1,60 m. A la banda nord hi ha una petita fornícula que servia per deixar-hi algun objecte. No té cap finestra i està construïda amb pedra seca del mateix lloc on es va bastir.
Presenta un petit enderrocament a la part sud-est (a la dreta de la porta), que no afecta l’estructura interior, però que en pot comprometre el seu futur.
Al sud de can Serra de l’Arca (4146483 – 0216153 – 608), al costat mateix d’una balma que es troba per sota d’uns espais delimitats per murs de pedra i que segurament eren antics corrals, es troba la roda de molí que es pot veure a la fotografia.
El seu diàmetre és de 109 cm i el gruix 30 cm. El diàmetre del forat interior són 20 cm.
La roda no s’ha fet servir, perquè encara conserva les marques dels cops de cisell que va rebre en el moment de la seva construcció. Està feta amb pedra rogenca, la mateixa que forma les parets i la balma del lloc on es troba, fets que fan pensar que va ser construïda allà mateix i que esperava ser traslladada a algun altre lloc. Es descarta que hagués estat duta allà per ser utilitzada en algun tipus d’explotació, tant amb aigua com a sang.
Aquesta troballa confirma l’explotació de les pedreres de la zona per a aquest tipus d’usos. És probable que unes marques en unes pedres que s’han trobat a prop del Brull corresponguin a algun tipus d’explotació semblant, en aquest cas, però, en ser la pedra més petita, segurament es tractava de pedres d’esmolar.
El sot de la costa del Brull recull part de les aigües de la zona intermitja de la Serra de l’Arca, en el seu vessant oriental. Comença a uns 800 m d’altitud i aboca les seves aigües a la riera del Pujol o d’Avencó a uns 450 m, poc al sud de la Bisbal.
Aquest torrent intermitent, com tants altres a la zona, va ser aconduït mitjançant murs que en delimitaven el curs. Poc abans d’arribar a la seva desembocadura, s’endevinen restes d’una presa i un canal excavat directament en el sòl que duia les seves aigües fins als camps que hi ha al sud de la Bisbal. Més amunt, en el mateix torrent, hi ha una altra presa, actualment curulla de sediments, que suposadament serviria per evitar que aquests fessin malbé o tapessin l’entrada de l’aigua al canal.
És un dels pocs casos que es documenten a la zona en què es conserva l’estructura que permetia regar els camps. En altres casos, com a Fondrats, la documentació història obligava als masovers a conservar les rases i canals a ús i costum de bon pagès, però no hem sabut esbrinar si era una fórmula retòrica o si realment feia referència a canals realment existents sobre el lloc.
Es tracta d’una cabana actualment enrunada (4146865 – 0216592 – 613) situada en una carena plena de microfeixes, just on el lloc on el camí feia un revolt, de manera que primer passava per davant de la cabana i després pel darrere. Una inspecció ocular no ha permès endevinar de què estava fet el sostre.
La planta és de forma rectangular, de 2.10 m de llarg per 1.50 d’ample. La porta, de 80 cm d’ample i sense cap tipus de marc, s’obria a l’est, en direcció a la vall, i donava directament sobre el camí. La seva paret nord aprofita un gran bloc que hi havia al lloc. La resta de la pedra amb què està construïda va ser recollida allà mateix i molt poc treballada.
A la zona del Vallès s’han localitzat una sèrie de mines o canals subterranis de cronologia desconeguda i que presenten una mateixa estructura tipològica.
Fa anys vàrem explorar una galeria d’uns 250 metres de llarg (segons les mesures fetes amb GPS) i fa mesos es va accedir a una galeria tapada per ambdues bandes d’una trentena de metres de recorregut. Finalment, a la zona dels Gorgs s’ha localitzat una nova boca que ha estat explorada parcialment.
De moment s’han recorregut els primers vuitanta metres d’aquest canal subterrani, on ens ha aturat una humitat imprevista. Aquesta zona presenta una volta semicircular, recolzada en dues fileres de totxanes, recoberta amb pedres per sobre, en previsió que algun dia es pogués esfondrar. De moment, encara es pot passar (això sí, arrossegant-se per sobre del fang i l’aigua bruta).
A la nostra zona d’estudi s’han detectat, de moment, dues categories d’ocupacions temporals.
D’una banda hi ha les cabanes de carboner, a vegades utilitzades pels pastors; de l’altra, les cabanes de vinya.
Les cabanes de vinya, com les de les Sureres de la Bisbal (per exemple), consistien en petites edificacions, totes elles fetes de pedra seca, de reduïdes dimensions (entre 1,5 i 2 metres), de planta rectangular, normalment irregular, o quadrada. Tenien només una obertura que permetia l’accés al seu interior i no hi havia cap estructura per fer-hi foc. La coberta era feta de lloses de pedra que s’anaven acostant progressivament fins a tancar la volta, que ten ia d’aquesta manera una forma molt irregular. La part superior, el sostre, era recoberta de sorra on creixien alguns vegetals; d’aquesta manera es buscava que fossin resistent a les pluges. En alguns casos tenien un petit graó a l’entrada que separava l’interior de la part exterior.
Cabana de carboners a la Vall de Santa Fe, 1943. Fotografia: Salvador Llobet.
Les cabanes de carboners, com la de les Rodones del Solà (per exemple), consistien en un petit mur de pedra seca de menys de dos metres de llarg per 1,5 d’alçada en la seva part central. L’alçada disminuïa a mida que s’arribava a l’extrem de la paret.
Al costat d’aquest mur, anomenat parador, s’aixecaven dos pals, normalment dues branques forcades d’arbre, que sostenien una biga llarga que, de l’altre costat, recolzava sobre el terra. D’aquesta manera tenen un aspecte triangular. Al costat del parador i formant angle recte amb ell hi havia una porta.
De la biga central en baixava una estructura feta de vegetals (falgueres quan n’hi havia) i recoberta de terra per impermeabilitzar l’habitació. El parador no s’ajustava completament amb aquesta biga central, perquè era aquí, als peus dels dos buscalls que aguantaven la biga central, on es feia el foc. D’aquesta manera, el fum podia sortir per aquesta obertura.
El seu interior es dividies en dues parts, normalment separades per un tronc clavat al terra de manera perpendicular a l’eix de la biga central. A la part propera al parador s’hi feia vida, s’hi cuinava i s’hi menjava quan calia fer-hi estada. Era la part més alta de la cabana. En canvi, la part posterior, que era molt més baixa, era utilitzada com a dormitori. Per això el sòl era cobert amb vegetació o amb alguna màrfega.
L’abandonament d’aquests tipus d’edificacions deixa restes arqueològiques clarament diferenciades. Mentre les cabanes de vinya donen lloc a estructures de formes variables, però que tendeixen a ser més o menys quadrades o rodones (potser rectangulars, segons l’orografia del terreny), les cabanes de carboners es presenten com a petits murs de poc més d’un metre d’alçada, i com a molt dos metres de llarg, més alts del centre que dels costats. En el darrer cas, s’acostuma a endevinar la part que formava el sòl de l’edificació, tot i no quedar-ne cap rastre (els materials amb què es feien eren poc duradors). En canvi, la part interior de les cabanes de vinya acostuma a presentar-se plena de blocs i lloses, que eren part de la volta de pedra que les cobria abans d’esfondrar-se.
Té forma cilíndrica i la seva boca es troba orientada al sud. Fa 3,20 m de diàmetre en la seva zona central i 3,60 m en la zona on es troba la boca del forn. En la seva part nord, al costat de muntanya, arriba a fer 2,50 m d’altura, tot i que no se sap la profunditat que està ocupada per sediments. De la boca del forn al llavi superior hi ha 1,20 m. L’amplada de la boca és de 35 cm.
Està construït entre dos còrrecs i a sobre d’una antiga feixa (també podria ser que no es tractés d’una feia sinó que per reforçar-lo se’l construís rodejat d’un mur).
Refugi sota el forn de calç de la Magesteria
A una cinquantena de metres del forn, i uns cinquanta metres de desnivell per sota (4146643 – 0216396 – 573), hi ha una refugi construït sota d’un gran bloc de pedra rogenca, excavant la terra del sòl i construint-hi un petit mur de pedra del lloc. A l’interior s’han trobat restes de teula.
De superfície força irregular, fa 2.10 x 1.50 metres i no s’hi pot estar dret.
Es possible que es fes servir de refugi provisional quan es tenia el forn en marxa, perquè calia vigilar la cuita.
Es tracta d’una cabana de planta rectangular, de 2,50 x 2,20 m a l’interior, actualment ensorrada i molt malmesa. Es troba adossada a un marge que serveix de mur de contenció a un camí (4146796 – 0216462 – 580). Està construïda en pedra calcària i margues vermelloses del mateix lloc. El seus murs són amples (75 cm) i el sòl conté algunes lloses, que se suposa que li feien de taulada. Té una única porta orientada al sud-est. Segurament es podia estar dret al seu interior.
Uns 150 metres al nord-est s’ha trobat una altra estructura de pedra (4146859 – 0216523 – 613), que podria correspondre a una cabana de carboners, tot i que no hem trobat cap carbonera en aquesta zona. La podeu veure aquí. Té la peculiaritat que està construïda sobre un camí (o bé una feixa molt estreta i allargada), però deixa el caire del mur a un pam de distància.
A la zona del Vallès s’han localitzat una sèrie de mines o canals subterranis de cronologia desconeguda i que presenten una mateixa estructura tipològica.
Patrimoni Existencial 