Es tracta d’una cabana actualment enrunada (4146865 – 0216592 – 613) situada en una carena plena de microfeixes, just on el lloc on el camí feia un revolt, de manera que primer passava per davant de la cabana i després pel darrere. Una inspecció ocular no ha permès endevinar de què estava fet el sostre.
La planta és de forma rectangular, de 2.10 m de llarg per 1.50 d’ample. La porta, de 80 cm d’ample i sense cap tipus de marc, s’obria a l’est, en direcció a la vall, i donava directament sobre el camí. La seva paret nord aprofita un gran bloc que hi havia al lloc. La resta de la pedra amb què està construïda va ser recollida allà mateix i molt poc treballada.
A la zona del Vallès s’han localitzat una sèrie de mines o canals subterranis de cronologia desconeguda i que presenten una mateixa estructura tipològica.
Fa anys vàrem explorar una galeria d’uns 250 metres de llarg (segons les mesures fetes amb GPS) i fa mesos es va accedir a una galeria tapada per ambdues bandes d’una trentena de metres de recorregut. Finalment, a la zona dels Gorgs s’ha localitzat una nova boca que ha estat explorada parcialment.
De moment s’han recorregut els primers vuitanta metres d’aquest canal subterrani, on ens ha aturat una humitat imprevista. Aquesta zona presenta una volta semicircular, recolzada en dues fileres de totxanes, recoberta amb pedres per sobre, en previsió que algun dia es pogués esfondrar. De moment, encara es pot passar (això sí, arrossegant-se per sobre del fang i l’aigua bruta).
A la nostra zona d’estudi s’han detectat, de moment, dues categories d’ocupacions temporals.
D’una banda hi ha les cabanes de carboner, a vegades utilitzades pels pastors; de l’altra, les cabanes de vinya.
Les cabanes de vinya, com les de les Sureres de la Bisbal (per exemple), consistien en petites edificacions, totes elles fetes de pedra seca, de reduïdes dimensions (entre 1,5 i 2 metres), de planta rectangular, normalment irregular, o quadrada. Tenien només una obertura que permetia l’accés al seu interior i no hi havia cap estructura per fer-hi foc. La coberta era feta de lloses de pedra que s’anaven acostant progressivament fins a tancar la volta, que ten ia d’aquesta manera una forma molt irregular. La part superior, el sostre, era recoberta de sorra on creixien alguns vegetals; d’aquesta manera es buscava que fossin resistent a les pluges. En alguns casos tenien un petit graó a l’entrada que separava l’interior de la part exterior.
Cabana de carboners a la Vall de Santa Fe, 1943. Fotografia: Salvador Llobet.
Les cabanes de carboners, com la de les Rodones del Solà (per exemple), consistien en un petit mur de pedra seca de menys de dos metres de llarg per 1,5 d’alçada en la seva part central. L’alçada disminuïa a mida que s’arribava a l’extrem de la paret.
Al costat d’aquest mur, anomenat parador, s’aixecaven dos pals, normalment dues branques forcades d’arbre, que sostenien una biga llarga que, de l’altre costat, recolzava sobre el terra. D’aquesta manera tenen un aspecte triangular. Al costat del parador i formant angle recte amb ell hi havia una porta.
De la biga central en baixava una estructura feta de vegetals (falgueres quan n’hi havia) i recoberta de terra per impermeabilitzar l’habitació. El parador no s’ajustava completament amb aquesta biga central, perquè era aquí, als peus dels dos buscalls que aguantaven la biga central, on es feia el foc. D’aquesta manera, el fum podia sortir per aquesta obertura.
El seu interior es dividies en dues parts, normalment separades per un tronc clavat al terra de manera perpendicular a l’eix de la biga central. A la part propera al parador s’hi feia vida, s’hi cuinava i s’hi menjava quan calia fer-hi estada. Era la part més alta de la cabana. En canvi, la part posterior, que era molt més baixa, era utilitzada com a dormitori. Per això el sòl era cobert amb vegetació o amb alguna màrfega.
L’abandonament d’aquests tipus d’edificacions deixa restes arqueològiques clarament diferenciades. Mentre les cabanes de vinya donen lloc a estructures de formes variables, però que tendeixen a ser més o menys quadrades o rodones (potser rectangulars, segons l’orografia del terreny), les cabanes de carboners es presenten com a petits murs de poc més d’un metre d’alçada, i com a molt dos metres de llarg, més alts del centre que dels costats. En el darrer cas, s’acostuma a endevinar la part que formava el sòl de l’edificació, tot i no quedar-ne cap rastre (els materials amb què es feien eren poc duradors). En canvi, la part interior de les cabanes de vinya acostuma a presentar-se plena de blocs i lloses, que eren part de la volta de pedra que les cobria abans d’esfondrar-se.
Té forma cilíndrica i la seva boca es troba orientada al sud. Fa 3,20 m de diàmetre en la seva zona central i 3,60 m en la zona on es troba la boca del forn. En la seva part nord, al costat de muntanya, arriba a fer 2,50 m d’altura, tot i que no se sap la profunditat que està ocupada per sediments. De la boca del forn al llavi superior hi ha 1,20 m. L’amplada de la boca és de 35 cm.
Està construït entre dos còrrecs i a sobre d’una antiga feixa (també podria ser que no es tractés d’una feia sinó que per reforçar-lo se’l construís rodejat d’un mur).
Refugi sota el forn de calç de la Magesteria
A una cinquantena de metres del forn, i uns cinquanta metres de desnivell per sota (4146643 – 0216396 – 573), hi ha una refugi construït sota d’un gran bloc de pedra rogenca, excavant la terra del sòl i construint-hi un petit mur de pedra del lloc. A l’interior s’han trobat restes de teula.
De superfície força irregular, fa 2.10 x 1.50 metres i no s’hi pot estar dret.
Es possible que es fes servir de refugi provisional quan es tenia el forn en marxa, perquè calia vigilar la cuita.
Es tracta d’una cabana de planta rectangular, de 2,50 x 2,20 m a l’interior, actualment ensorrada i molt malmesa. Es troba adossada a un marge que serveix de mur de contenció a un camí (4146796 – 0216462 – 580). Està construïda en pedra calcària i margues vermelloses del mateix lloc. El seus murs són amples (75 cm) i el sòl conté algunes lloses, que se suposa que li feien de taulada. Té una única porta orientada al sud-est. Segurament es podia estar dret al seu interior.
Uns 150 metres al nord-est s’ha trobat una altra estructura de pedra (4146859 – 0216523 – 613), que podria correspondre a una cabana de carboners, tot i que no hem trobat cap carbonera en aquesta zona. La podeu veure aquí. Té la peculiaritat que està construïda sobre un camí (o bé una feixa molt estreta i allargada), però deixa el caire del mur a un pam de distància.
Al nord i just a sobre de la Bisbal, i sota els cingles del Saní, a una alçada al voltant dels 500-600 m, hi ha una zona d’alzines sureres, algunes d’elles d’una edat considerable.
La zona és plena de feixes estretes que es van enfilant cap amunt, delimitades per murs que dirigien les aigües que baixaven pels torrents i còrrecs de la zona. Alguns camins comunicaven la zona amb la resta de la vall o amb les masies superiors, però moltes vegades es confonen amb feixes, a causa de l’estretor d’aquestes. No s’evidencien signes de carboneig.
Al nord de la Font d’en Vinyes, a l’altra banda de la riera del Pujol, s’enlaira una solella recorreguda per antics camins que connectaven diverses carboneres. Per sobre de la cota 650 comencen a aparèixer feixes i murs de pedra seca.En el punt 4147963 – 0217530747 es troben les restes d’una cabana, des de la qual -suposadament- es menaven part d’aquestes terres.
Es tracta d’una estructura rectangular de 5 x 3’5 m amb una porta orientada pràcticament al sud. S’assenta directament sobre el sòcol de pedra rogenca i es troba gairebé al caient d’un petit cingle.
L’estructura de la porta, amb un marc per poder acollir una porta, sembla denotar un ús residèncial, potser esporàdic i temporal donades les dimensions de l’habitacle. Sembla que estaria coberta per lloses de pedra sorrenca.
Uns 350 metres al NE existeix una altra petita estructura, gairebé circular i de dimensions molt més reduïdes, que sembla formar part d’un corral, els murs del qual encara s’insinuen. En aquesta estructura difícilment es podia dormir (per les seves dimensions) i és possible que, a diferència de la cabana anterior, només s’utilitzés de refugi en cas de mal temps.
La cabana es troba una mica per sota del nivell altimètric del Saní, on el contacte entre les roques calices i la pedra sorrenca permet el naixement d’alguns biots. Aquí, però, no s’observa cap font ni sorgència d’aigua, fet que faria molt difícil una ocupació permanent. Segurament es tractava d’una artiga en la qual, amb el pas del temps, es va construir un petit edifici. La presència dels marges indicaria una ocupació continuada durant els anys, tot i que fos estacional.
S’hi pot accedir, a peu, des del Saní, seguint el camí que planeja i duu al Solà (no el confongueu amb el que puja al grau del Boix). Està molt ben indicat en el mapa de l’editorial Alpina. Visites
Aquesta pedra es troba a uns 750 metres en línia recta de la casa de la Perera, en el punt 0442553 – 4625228 – 963. Només apareix representada, i encara de manera aproximada, al mapa del Parc Natural del Montseny. Es tracta d’una pedra sorrenca sobre la qual es varen gravar entre 10 i 15 creus, a més d’altres figures com cassoletes i una peça rectangular de poca profunditat.
És possible que aquesta pedra estigués situada a prop del lloc on es varen enterrar uns albats morts en un episodi contagiós de 1652 (vegeu La pesta de 1652 al Clot de la Móra). De tota manera, si les morts d’aquest episodi són ben documentades pel que fa a la masia del Clot, no passa el mateix amb cap dels altres masos de la parròquia. Això fa que no es pugui plantejar cap tipus de cronologia per a aquestes inscripcions.
També podria ser que tingués algun tipus de relació amb la desatenció que va patir el servei religiós de l’església de la Móra al segle XIV: una visita pastoral de l’any 1330 dóna una imatge bastant nefasta del capellà de la parròquia. Aquest home, de qui ignorem el nom, passava temporades llargues, fins i tot mesos, fora de la parròquia, i l’església estava frequentissime tancada i sense llum. Això feia que els veïns es trobessin que no tenien ningú a qui confessar-se, ni podien batejar les criatures o donar l’extremunció als malalts. A vegades els morts s’estaven durant tres o quatre dies sense enterrar, perquè calia anar a buscar el rector de la Castanya o de Tagamanent. Com que no sabien si el rector hi seria, els parroquians a vegades ni es molestaven per anar a missa (quan es va fer la visita feia més de dos mesos que no s’havia fet missa). A més a més, el rector havia llaurat el cementiri per fer-hi un hort, això a part de què tenia una concubina (Oliver, 2003; Ginebra , 1999).
Fossar dels Moros
De tota manera, i a falta de noves dades, no hi ha cap evidència que el lloc fos utilitzat com a enterrament (però cal recordar que no són estranys aquests enterraments fora de l’espai sagrat, com es veu, per exemple, en el cas del Fossar dels Moros, entre el Bellit i Fondrats).
Agraïm al Joan, del Servei de Guies del Montseny, la informació que ens va facilitar sobre la roca.
També agraïm al Pep i al Joan M. que ens acompanyessin al lloc per fer-ne un reconeixement.
Aquesta destral va ser trobada fa uns deu anys en una carbonera que hi ha en el camí que va del corral de Puigventós a la barraca d’en Terrers, al nord de l’església de la Castanya. Finalment ens han confirmat la seva autenticitat.
A la zona del Vallès s’han localitzat una sèrie de mines o canals subterranis de cronologia desconeguda i que presenten una mateixa estructura tipològica.
Patrimoni Existencial 