Té forma cilíndrica i la seva boca es troba orientada al sud. Fa 3,20 m de diàmetre en la seva zona central i 3,60 m en la zona on es troba la boca del forn. En la seva part nord, al costat de muntanya, arriba a fer 2,50 m d’altura, tot i que no se sap la profunditat que està ocupada per sediments. De la boca del forn al llavi superior hi ha 1,20 m. L’amplada de la boca és de 35 cm.
Està construït entre dos còrrecs i a sobre d’una antiga feixa (també podria ser que no es tractés d’una feia sinó que per reforçar-lo se’l construís rodejat d’un mur).
Refugi sota el forn de calç de la Magesteria
A una cinquantena de metres del forn, i uns cinquanta metres de desnivell per sota (4146643 – 0216396 – 573), hi ha una refugi construït sota d’un gran bloc de pedra rogenca, excavant la terra del sòl i construint-hi un petit mur de pedra del lloc. A l’interior s’han trobat restes de teula.
De superfície força irregular, fa 2.10 x 1.50 metres i no s’hi pot estar dret.
Es possible que es fes servir de refugi provisional quan es tenia el forn en marxa, perquè calia vigilar la cuita.
Es tracta d’una cabana de planta rectangular, de 2,50 x 2,20 m a l’interior, actualment ensorrada i molt malmesa. Es troba adossada a un marge que serveix de mur de contenció a un camí (4146796 – 0216462 – 580). Està construïda en pedra calcària i margues vermelloses del mateix lloc. El seus murs són amples (75 cm) i el sòl conté algunes lloses, que se suposa que li feien de taulada. Té una única porta orientada al sud-est. Segurament es podia estar dret al seu interior.
Uns 150 metres al nord-est s’ha trobat una altra estructura de pedra (4146859 – 0216523 – 613), que podria correspondre a una cabana de carboners, tot i que no hem trobat cap carbonera en aquesta zona. La podeu veure aquí. Té la peculiaritat que està construïda sobre un camí (o bé una feixa molt estreta i allargada), però deixa el caire del mur a un pam de distància.
Al nord i just a sobre de la Bisbal, i sota els cingles del Saní, a una alçada al voltant dels 500-600 m, hi ha una zona d’alzines sureres, algunes d’elles d’una edat considerable.
La zona és plena de feixes estretes que es van enfilant cap amunt, delimitades per murs que dirigien les aigües que baixaven pels torrents i còrrecs de la zona. Alguns camins comunicaven la zona amb la resta de la vall o amb les masies superiors, però moltes vegades es confonen amb feixes, a causa de l’estretor d’aquestes. No s’evidencien signes de carboneig.
A les rodones del Solà hi ha una gran plaça carbonera, amb dues petites construccions. Una d’elles correspon (4147819 – 0217546 – 646) a un edifici de forma irregular, lleugerament arrodonit, d’uns tres metres de diàmetre. El segon és la típica estructura d’una cabana de pilers, amb un parament de pedra d’una mica més d’un metre d’altura que protegia unes estructures de fusta, vegetals i terra, evidentment avui dia desaparegudes.
Un ampli camí comunica aquesta plaça amb unes altres carboneres que hi ha al SO, uns 80 metres per sota. El camí continua flanquejant cap al NE, on es troben altres carboneres. Seguint camins d’aquest tipus es pot arribar fins a la zona de les Mines o el Serrat Blanc, del Brull. Aprofitant algunes carenes o altres passos més o menys evidents, es pot anar a sortir al camí que des del Saní conduïa al Brull (per dalt) o a la pista que ressegueix la riera d’Avencó o del Pujol (per baix).
Si es va avançant sense perdre massa alçada, s’arriba a la part superior de la Carena Pelada, on es troba una pista que ha fet perdre el camí. En aquest punt, però, arrenca un camí que baixa cap al SO. Tot i que fa anys que no s’hi passa, encara es pot seguir amb una certa comoditat. Era un camí molt utilitzat, com ho demostren alguns trams molt erosionats per pas de persones i animals i que en alguns punts el camí ha estat condicionat amb alguns trams en què un marge de roca en protegeix el traçat. A uns 650 m el camí passa al costat d’un altre paravent i en principi la continuació cap al riu no ha estat trobada.
Tot plegat dibuixa en aquesta zona una xarxa reticular de camins que duien a les carboneres i que connectaven aquestes amb els camins principals. Són camins que s’endevinen prou amples, perquè havien de permetre passar-hi amb algun animal.
Aquesta explotació carbonera, al voltant de la cota 700, deixa pas a feixes de conreu (com les de la masia del Saní o les que hi ha per sota de la cabana de sobre les Rodones del Solà. Sembla que aquesta diferent utilització està lligada al tipus de material predominant: les pissarres que hi ha a la part inferior de la vall no han donat lloc a terra de conreu, a diferència de les roques vermelloses de la part superior.
Al 1716, Margareta Figuera, vídua, arrenda per 4 anys la masia de Fondrats, amb un tracte en què el bestiar, tant de llana com de pèl, és explotat a mitges. El contracte estableix que durant l’estiu el bestiar de llana només podrà pasturar a la muntanya “del bosch del pi en amunt”.
En un nou arrendament de 1736 es torna a parlar del bosc del Pi com a límit per separar el bestiar i es parla de què cal “encortar las vacas al Bosch del Pi”. Segurament en aquest bosc existia algun tipus de cortal o corral on es refugiaven els animals mentre durava aquest període. El mapa de l’editorial Alpina indica un camp del Pi a un quilòmetre i mig en línia recta de la masia, al sud-est, just al costat de l’artiga de Fondrats. De tota manera, no hem estat capaços de trobar cap resta que indiqui la presència de cap corral a la zona.
Segons aquest document cartogràfic, al sot que hi ha a sota del camp del Pi se li diu el sot de Muntanya, i està clar que en la documentació de l’època la paraula muntanya es fa servir per referir-se a la part superior de la zona estudiada, on es duia el bestiar a pasturar. Així es parlava de “la casa de la muntanya del figuera”[2] i es deia que el bestiar de llana de Fondrats només podria pasturar a la muntanya del bosch del Pi en amunt.[3] En el mateix sentit, al 1734, parlant de la casa de la Neu o del corral d’en Perera es deia que afrontaven amb el camí (via publica) que anava de la muntanya de Tagamanent a Coll Formic.[4]
[2] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, A-C-D-M/1, p. 45v.
En la nostra zona d’estudi, destaca la presència d’alguns pins d’unes mides excepcionals. Per explicar-ne la presència hem recorregut a dues hipòtesis, sense que tinguem clara quina de les dues ha de prevaler.
La primera seria que aquests pins isolats i de grans dimensions que creixen enmig dels alzinars podrien ser relíquies d’altres estadis evolutius del bosc, o sigui, el resultat d’un procés de desforestació (potser a causa d’algun incendi o per accions antròpiques) que aniria acompanyat d’una vegetació de matolls i arbustos, a la qual seguiria una fase de pins blancs, que finalment serien substituïts per alzines.
La segona hipòtesi planteja que aquests pins varen ser plantats o, en tot cas, haurien estat mantinguts (és a dir, no tallats) per algun tipus d’utilitat.
En el darrer sentit tenim, de moment, dues possibles proves. La primera és el fet que el camp del Pi servia de referència per a l’explotació ramadera de la masia de Fondrats (vegeu això). La segona es troba en un contracte de venda de la masia de Perafita (1675). En aquest contracte, s’estableix que el comprador de la finca haurà de tractar els arbres a ús i costum de bon pagès (una forma retòrica que apareix en molts d’aquests documents), però s’hi especifica que no en podrà tallar cap “sino que siga per fer obras a la casa de Perafita, que per dit efecte puga tallarne tants quants li aparega”. L’interessant del contracte és que acte seguit es fa constar “que agia de tractar lo bosch dels pins á us y costum de bon pages”.
Sembla, en funció d’aquest document, que els boscos de pins tenien un tractament especial. Encara avui dia, fa la impressió que aquests arbres siguin indicadors de la presència humana en alguns llocs. És possible que servissin de punt de referència geogràfica o bé per altres qüestions més prosaiques, com ara donar ombra als treballadors i treballadores que s’hi acostessin.
Al nord de la Font d’en Vinyes, a l’altra banda de la riera del Pujol, s’enlaira una solella recorreguda per antics camins que connectaven diverses carboneres. Per sobre de la cota 650 comencen a aparèixer feixes i murs de pedra seca.En el punt 4147963 – 0217530747 es troben les restes d’una cabana, des de la qual -suposadament- es menaven part d’aquestes terres.
Es tracta d’una estructura rectangular de 5 x 3’5 m amb una porta orientada pràcticament al sud. S’assenta directament sobre el sòcol de pedra rogenca i es troba gairebé al caient d’un petit cingle.
L’estructura de la porta, amb un marc per poder acollir una porta, sembla denotar un ús residèncial, potser esporàdic i temporal donades les dimensions de l’habitacle. Sembla que estaria coberta per lloses de pedra sorrenca.
Uns 350 metres al NE existeix una altra petita estructura, gairebé circular i de dimensions molt més reduïdes, que sembla formar part d’un corral, els murs del qual encara s’insinuen. En aquesta estructura difícilment es podia dormir (per les seves dimensions) i és possible que, a diferència de la cabana anterior, només s’utilitzés de refugi en cas de mal temps.
La cabana es troba una mica per sota del nivell altimètric del Saní, on el contacte entre les roques calices i la pedra sorrenca permet el naixement d’alguns biots. Aquí, però, no s’observa cap font ni sorgència d’aigua, fet que faria molt difícil una ocupació permanent. Segurament es tractava d’una artiga en la qual, amb el pas del temps, es va construir un petit edifici. La presència dels marges indicaria una ocupació continuada durant els anys, tot i que fos estacional.
S’hi pot accedir, a peu, des del Saní, seguint el camí que planeja i duu al Solà (no el confongueu amb el que puja al grau del Boix). Està molt ben indicat en el mapa de l’editorial Alpina. Visites
A la pista que puja de Ferreres Vell fins al Pujol, en el punt 4148033 – 0218190 – 572, a la banda de muntanya s’insinua un petit forat actualment tapat per pedres, terra i alguna bardissa.
L’estret forat dóna pas a una rampa de pedra i sorra que acaba en un sòl horitzontal i ens permet accedir a una petita galeria de 8 o 10 metres de llarg, sense ramificacions. La mina, que va resultar un fracàs o que només es tractava d’una prospecció, té les dimensions i la morfologia normals d’aquest tipus d’estructures. S’hi pot caminar dret, però en tot moment es toca el sostre i les parets laterals. Al final, una acumulació de pedres sembla tapar la continuació, però no sembla que es tracti d’un enderroc i, per tant, la mina acaba al cap de poc d’haver començat.
La proximitat de les masies de Ferreres i Ferreres Vell -i una mica més al sud, Picamena- havia permès formular la hipòtesi d’una explotació minera o de l’existència d’una farga en aquesta zona.En principi havíem descartat aquesta hipòtesi, perquè la documentació de l’edat moderna indica que el nom de la masia de Ferreres derivaria del fet que el seu fundador havia estat una persona anomenada o coneguda com a Ferrer de la Plana, que vivia a la casa del mateix nom. Més endavant, aquest home la va mudar dalt d’un serrat i li va posar el nom de Ferreres, segurament en relació al cognom (o renom) del seu inquilí[1] i no a una suposada explotació de ferro que no hi ha cap evidència arqueològica que hagués existit. És possible que la masia originària fos el que el mapa de l’Alpina identifica amb el nom de Ferreres Vell, edifici del qual sobre el terreny només s’identifiquen alguns panys de paret.
Caldrà també intentar recuperar el lloc on fa alguns anys vàrem trobar el que podrien ser restes de mineral de ferro fos, en un punt indeterminat a l’altre costat de la riera d’Avencó.
[1] Llibre de las Rendas … 1730. La Móra, Sant Cebrià, I-L/2. ABEV, la Móra, Sant Cebrià, L/1.
Nota: si hi voleu entrar, una corda de 8-10 metres us anirà bé a l’hora de sortir (es pot lligar en una arrel que hi ha just a sobre).
Aquesta pedra es troba a uns 750 metres en línia recta de la casa de la Perera, en el punt 0442553 – 4625228 – 963. Només apareix representada, i encara de manera aproximada, al mapa del Parc Natural del Montseny. Es tracta d’una pedra sorrenca sobre la qual es varen gravar entre 10 i 15 creus, a més d’altres figures com cassoletes i una peça rectangular de poca profunditat.
És possible que aquesta pedra estigués situada a prop del lloc on es varen enterrar uns albats morts en un episodi contagiós de 1652 (vegeu La pesta de 1652 al Clot de la Móra). De tota manera, si les morts d’aquest episodi són ben documentades pel que fa a la masia del Clot, no passa el mateix amb cap dels altres masos de la parròquia. Això fa que no es pugui plantejar cap tipus de cronologia per a aquestes inscripcions.
També podria ser que tingués algun tipus de relació amb la desatenció que va patir el servei religiós de l’església de la Móra al segle XIV: una visita pastoral de l’any 1330 dóna una imatge bastant nefasta del capellà de la parròquia. Aquest home, de qui ignorem el nom, passava temporades llargues, fins i tot mesos, fora de la parròquia, i l’església estava frequentissime tancada i sense llum. Això feia que els veïns es trobessin que no tenien ningú a qui confessar-se, ni podien batejar les criatures o donar l’extremunció als malalts. A vegades els morts s’estaven durant tres o quatre dies sense enterrar, perquè calia anar a buscar el rector de la Castanya o de Tagamanent. Com que no sabien si el rector hi seria, els parroquians a vegades ni es molestaven per anar a missa (quan es va fer la visita feia més de dos mesos que no s’havia fet missa). A més a més, el rector havia llaurat el cementiri per fer-hi un hort, això a part de què tenia una concubina (Oliver, 2003; Ginebra , 1999).
Fossar dels Moros
De tota manera, i a falta de noves dades, no hi ha cap evidència que el lloc fos utilitzat com a enterrament (però cal recordar que no són estranys aquests enterraments fora de l’espai sagrat, com es veu, per exemple, en el cas del Fossar dels Moros, entre el Bellit i Fondrats).
Agraïm al Joan, del Servei de Guies del Montseny, la informació que ens va facilitar sobre la roca.
També agraïm al Pep i al Joan M. que ens acompanyessin al lloc per fer-ne un reconeixement.
La masia anomenada del Purgatori es trobava al sot del mateix nom, lleugerament aixecada del fons de la vall i al nord de l’església de Tagamanent. Encara avui dia s’hi endevinen algunes runes i, en un dels camps propers, una base de premsa de vi.
Enric Garcia-Pey fa esment de les vinyes del Purgatori, de les quals diu que encara queden les parets de pedra seca que s’enfilen per l’obaga en petites terrasses fins a mig puig dels Ponents. Si no fos per la presència d’aquesta resta arqueològica (la base de la premsa), creuríem que ens estan prenent el pèl. Però no és així.
En l’exhaustiu treball de toponímia de Garcia-Pey apareix una referència al mas Purgatori de l’any 1861. Val a dir que en els padrons i censos municipals no hi hem trobat cap referència. Per tant, aquesta és la referència més antiga que trobem a la masia.
Patrimoni Existencial 