El pont de Salgueda, situat en terme de Vidrà-Sant Pere de Torelló, uns dos-cents metres aigües amunt del molí del Salt, ha estat descrit com a pont romànic, però gravat a l’entrada de llevant, a la barana de pedra, hi llegim la data de 1846.
Pont de Salgueda
Al llit del torrent hi ha evidències d’ancoratges anteriors, segurament d’alguna palanca o presa.
El pont duu el nom de la masia de Salgueda, situada a llevant del riu, una masia que va créixer espectacularment (potser es va construir, però semblaria ser anterior) al segle XVIII, com demostren les dates gravades a diferents llindes de les finestres i a la font que hi ha al torrent, just a sota de la casa (construïda a la dècada dels anys cinquanta del segle XVIII, tot i que restaurada ara fa un segle). El nom sembla que vindria dels seus estadants, com suggereix una inscripció a la façana de la casa.
Si hi aneu, imagineu-vos quin tipus de transport podia passar per l’estret pont!
HA SIDO CAPTURADO EN TAGAMANENT UN BANDIDO AUTOR DE VARIOS ASESINATOS
A continuación el gobernador hizo referencia al reciente servicio llevado a cabo por las fuerzas de la Guardia Civil de Ayguafreda que consiguieron localizar y cercar en el lugar denominado “Pujol” del término municipal de Tagamanent, al bandido Pedro Serra Pou, alias “Matagossos”. Este sujeto, que merodeaba por los montes desde 1943, es autor del asesinato de un criado de la casa de campo “La Figuera” y del colono de la misma Miguel Martín. También es el autor de la colocación de un artefacto en la casa de Francisco Grau de La Abella, y últimamente perpetró el asesinato de otra persona al arrojar, el día 16 de agosto último, en un baile público de Ayguafreda, un explosivo, suceso en el que también resultaron quince heridos.
– Ese bandido –siguió diciendo el señor Baeza– al enfrentarse ahora con la Guardia Civil entabló un tiroteo durante el cual resultó gravemente herido. Trasladado a Ayguafreda, falleció, no sin antes confesarse autor de los hechos citados.
El gobernador terminó su conversación con los periodistas, encomiando el celo de las fuerzas de la Guardia Civil.
La recerca sobre la guerra civil a l’Alt Congost ens ha permès conèixer l’existència, molt a prop de casa, d’un xalet construït als anys trenta conegut amb el nom de Casa Blanca, pel seu color, o del Barco, per la seva forma. La casa havia estat dissenyada per un arquitecte de renom, Francesc Fàbregas i Vehil (1934), a demanda d’un senyor de Barcelona. En esclatar la guerra, va ser incautada i aquí s’instal·là un centre de detenció controlat pel Servei d’Informació Militar (SIM) i gestionat pel cos de carabiners.
La Casa Blanca de l’Abella
Enmig d’una guerra militarment perduda, l’exèrcit republicà perseguia tots els possibles desertors –que sembla que al Montseny i als Cingles de Bertí eren molts– i a partir de 1937 es va dotar del mecanisme jurídic que permetia empresonar els familiars dels desertors fins que aquests acabessin incorporant-se al front. En aquest context, per la Casa Blanca varen passar moltes dones, filles i mares de mossos amagats per no anar al front. Eren retingudes durant vint-i-quatre hores i, si els seus familiars no apareixien, eren traslladades a Barcelona, on ingressaven a presó. N’hem comptat una setantena de casos en tot l’Alt Congost.
Quan es va crear el SIM, es va destacar a la Casa Blanca un tinent coronel de nom Alberto Bayo, conegut pel seu fracàs en l’intent de recuperar les Illes Balears a l’inici de la Guerra. Les seves memòries –publicades a Mèxic el 1944– no deixen lloc a dubte:
“Me dieron el mando de un batallón de carabineros y de fuerzas de policías combinados, y con ellas me fui a limpiar el Montseny de fascistas y desertores, pues era aquel monte un sitio estratégico que convenía no tener descuidado”.
En aquestes memòries, Bayo no té cap rubor de confessar que “limpiamos rápidamente el campo de gente indeseable”. Perduda la guerra, Bayo s’exilia a Mèxic, on escriu les memòries, fins que acaba convertint-se en professor d’una escola d’aviació i instructor militar de les guerrillers cubanes del Movimiento 26 de Julio, encapçalades per Fidel Castro i Che Guevara. Finalment, s’uní als guerrillers com a assessor militar i participà a la revolució cubana.
Alberto Bayo Giraud i un jovenissim Fidel Castro
En la comunicació al fiscal de la Causa General del 27 de novembre de 1940, l’ajuntament de Tagamanent deia que els carabiners eren més d’un miler i se’ls acusava de la mort de –com a mínim– dues persones que estaven emboscades en el seu terme municipal. La pressió sobre els seus familiars sembla que hauria fet aparèixer alguns dels emboscats, mentre les terrasses de la Casa Blanca s’omplien de dones dones encarcerades esperant ser dutes a Barcelona o que els seus familiars decidissin lliurar-se als poders de l’estat.
És possible que la Casa Blanca no pugui ser comparable a les tristament cèlebres txeques de Barcelona, però hi ha un detall fins a cert punt inquietant: Alfons Laurencic va ser executat al juliol de 1939 acusat, entre altres coses, de ser el dissenyador d’algunes de les txeques de Barcelona. Tot i que aquesta trista figura mereixeria un article més llarg, diguem només que durant el seu consell de guerra, a preguntes del seu advocat defensor, quan aquest li va demanar si les tortures que s’aplicaven a la txeca barcelonina de Vallmajor eren originals o si s’havien copiat d’algun altre lloc, l’acusat va dir que durant una visita algú li va dir que els maons de la cel·la no eren prou junts per fer mal als seus ocupants si es volien moure i que algú va dir que “En la Blanca están mucho más juntos”. Quan l’advocat li va demanar si això de la Blanca era una txeca, Laurencic va tirar pilotes enfora i va dir que no coneixia cap presó amb aquest nom.
Una de les txeques dissenyades per Laurencic
¿Podria ser que aquesta txeca Blanca fos situada a Sant Martí de Centelles, a tocar de l’estació del tren, dins de la urbanització de l’Oller? Cadascú que en pensi el que vulgui, nosaltres, personalment, no ho tenim gens clar.
En tot cas, el cert és que per la Casa Blanca de Sant Martí varen passar persones procedents de llocs tan llunyans com Bigues, Grions, Ripoll, Sant Celoni, Sant Llorenç Savall, Viladrau i possiblement també de Santa Maria d’Oló, tot i que sembla que el seu abast era més aviat comarcal i que aquests casos serien els menys nombrosos.
Si en voleu saber més detalls, podeu consultar aquest llibre.
Després de la primera sortida per visitar els forns de ginebre de Riba-roja, hi hem tornat per fer una segona excursió, aquest cop ben acompanyats pels Amics de Riba-roja (l’Antoni, en Josep, en Miquel i un altre Antoni).
Forn de Serení
Després de poder participar en la festa del primer raig de l’oli (deliciós!), vàrem sortir camí del mas de Serení, on vàrem trobar el primer forn, en un estat força enrunat, però encara recognoscible (41º 12′ 982 – 000º 29′ 039 – 268). Com els altres forns que comentarem, correspon a una tipologia ben coneguda en aquesta zona del sud de Catalunya.
Després visitem el pou de gel de Santa Madrona (41º 14′ 092 – 000º 27′ 113 – 56) i enfilem el camí que travessa l’Ebre pel pont nou i, en direcció nord, ressegueix el barranc de Maials. Ens desviem per marxar cap a llevant i pujar cap a la vall de Miquel del Cim, on trobem un altre forn enmig de la propietat d’en Miquel, que ens explica que ell mateix va artigar aquella terra i que el forn (que avui dia és enmig d’un oliverar) originàriament era dins d’un bosc espès. Com el primer que hem visitat, està força malmès, tot i que se’n pot apreciar l’estructura i la doble cambra. En Miquel ens explica que el que hi ha sota el marge, que podria semblar un aljub, en realitat és la pila on anava a parar l’oli de ginebre. Es troba al punt 41º 17′ 256 -000º 29′ 547 – 219.
Forn de la vall de Miquel del Cim
Parlem una estona i ens assabentem que en Miquel havia podat gairebé totes les oliveres del poble. Tot i això, durant una temporada havia hagut d’anar a treballar a les mines, perquè –quan plovia poc– la terra no era prou productiva.
Cap a migdia arribem al forn de la vall de Valera, el més ben conservat dels tres (41º 18′ 738 – 000º 27′ 736 – 277). La zona està molt bruta i els camins s’han perdut, però el veiem des de lluny i només és qüestió de paciència poder-hi arribar. Tot i que està una mica deformat i el seu interior és mig ple de sediments, es conserva sencer i en força bon estat. Tot i que busquem, no trobem la pila on anava a parar l’oli, però suposem que, com que el forn es va construir just a sobre d’un petit penya-segat, aquest queia per la paret i era recollit a sota. De tota manera, no s’hi veu cap evidència.
Forn de vall de Valera
Durant aquests dos dies, hem tingut temps per poder parlar amb l’Antoni i per saber que l’explotació de l’oli de ginebre va ser molt important a Riba-roja. De fet, segons ells, es podria parlar d’una indústria d’explotació d’aquest producte forestal. Pel que varen poder recollir, en algun moment havien arribat a sortir caravanes de fins a deu animals en direcció al Pirineu (a la fira de Salàs), fet que fa pensar en una producció molt gran. En Josep ens va ensenyar una mostra d’oli de ginebre que havia aparegut en una casa del poble, i l’Antoni una altra petita mostra, una mica més sòlida, que havia aconseguit d’un dels darrers productors del poble.
És molt d’agrair la feina que estan duent a terme els Amics de Riba-roja. Esperem que els seus esforços no caiguin en un sac buit i que, d’aquí no massa mesos, puguem tenir una ruta dels forns d’oli de ginebre de Riba-roja, amb els elements patrimonials ben endreçats i consolidats. Si la nostra opinió pot servir d’alguna cosa, ens agradaria dir que segurament és el cas més didàctic i millor conservat de tot Catalunya. L’esforç, per tant, paga la pena.
Després de mesos de donar-hi voltes i de valorar si fer-ho o no fer-ho, finalment he decidit fer el pas endavant.
La situació actual del nostre país, que no és el moment de repassar, ha convertit l’edició en un negoci opac com pocs altres. La crisi de la lectura i del negoci editorial obliguen a imaginar nous models -no necessàriament de negoci-. La presència d’autèntics fraus editorials i el fet que els autors siguem considerats com els elements menys importants de la cadena de valor de l’edició m’han dut a plantejar el projecte Aventura Literària.
Aventura Literària pretén donar a conèixer la meva producció de ficció, desconeguda per la major part de la gent, alhora que aposta per una manera nova d’entendre la relació entre els autors i els seus lectors.
Les obres de ficció que es publiquin sota el segell d’Aventura Literària seran lliures i gratuïtes en com a mínim el 80% del seu contingut. D’aquesta manera, les persones interessades podran jutjar si l’obra s’ajusta als seus gustos, i així decidir si finalment els interessa o no l’adquisició de l’obra completa. Penseu-ho amb seriositat: quants llibres hauríeu tornat si, després de llegir-los, no us haguessin agradat i l’editorial us hagués ofert la possibilitat de recuperar els diners?
Per tot plegat us convido a participar en aquest projecte, un il·lusionant projecte que inicio amb una obra sobre la figura de Pere Serra i Pou, anomenat Matagossos. En aquesta obra, la Laura -un personatge de ficció que estudia a la Universitat de Vic- ha de dur a terme una recerca sobre la Guerra Civil i això la duu a conèixer la història d’aquest home que va morir a mans de la Guàrdia Civil l’any 1947. La guerra de silencis recull la veritable història del Matagossos i en fa una amalgama amb la vida de ficció de la Laura Desmolins. Podrà la Laura desentranyar la història d’aquell assassí confés (tres assassinats, dos atemptats amb bomba i un a mà armada) que va viure amagat pel Montseny?
M’agradaria que m’acompanyéssiu en aquesta Aventura Literària que acaba de néixer. Tant de bo l’obra us agradi i que en algun moment en puguem parlar personalment. Mentre no arriba el moment,
Al Museu Episcopal de Vic es troba una peça molt interessant. Està catalogada com una estela amb inscripció, d’època ibèrica (segles III-I aC). Està tallada en pedra calcària grisa i va ser trobada al mas la Roca de Santa Cecília de Voltregà (Osona). En la inscripció, els experts hi veuen la paraula “Sorike” que en llengua ibera segurament feia referència al riu Sorreig o a l’actual municipi de Sora. Segurament va ser una fita territorial.
El més curiós del cas és que el Museu no fa cap referència a la utilització d’aquesta peça com a contrapès per a una premsa de vi o d’oli, funció que queda clarament demostrada amb els encaixos laterals que s’observen a la fotografia i el forat rodó del centre de la peça. El que no sabem és si primer va ser una estela i després es va convertir en contrapès, o al revés. En tot cas, és una peça notable.
Aquesta font de capelleta es troba uns 200 m al nord-est de l’ermita del Roser de Barnils, i a una vintena de metres al sud-est del Roure Gros, per sobre d’una antiga pista (41º 45′ 366 – 002º 11′ 185 – 807). Actualment es pot trobar fàcilment perquè l’entorn ha estat desemboscat. De fet, mesos enrere l’havíem buscada infructuosament després que en Jordi ens indiqués per on havia de ser. Ara, però, els propietaris de Barnils, en netejar l’indret, l’han recuperada.
Pel que en sabem, ningú no recorda haver-la vista mai amb aigua, i segurament d’aquí en va sortir el nom amb què se la coneix. Creiem que val la pena recordar-la per evitar que es torni a perdre entre els matolls.
També l’indret i el Roure Gros mereixen una visita (tot i que no hi ha massa bona perspectiva per admirar aquest arbre monumental que, per cert, acostuma a estar mal situat als mapes).
La Vall de Claror (Andorra), junt amb les de Perafita i Madriu, ha estat declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco, fonamentalment perquè en ella es conserven mostres de patrimoni existencial que ens parlen de la vida als Pirineus des del Neolític. Una d’aquestes mostres són els orris, estructures de pedra seca que es feien servir per munyir les ovelles.
Orri a la Vall de Claror
Potser l’element que més defineix un orri és el passadís on els animals “feien cua” tot esperant el torn de ser munyits (vegeu la foto superior). Això no treu, però, que en alguns indrets la paraula orri es faci servir per fer referència a la cabana dels pastors. En aquest conjunt (orri + pleta + cabanes) es fabricaven i emmagatzemaven temporalment els formatges. Durant l’estiu, el bestiar pasturava per la muntanya i tornava cada dia a aquest lloc per ser munyit. Segons David Mas i Canalis, l’orri consisteix en un passadís delimitat per un mur de pedra seca a banda i banda, de forma sinuosa i d’entre 20 i 60 metres de llargada, obert per un extrem, mentre que a l’oposat hi havia un petit recinte on es posava el pastor per munyir els animals. Sempre hi ha una cabana o dues formant part de l’estructura, i a vegades una pleta.
A nivell arqueològic, l’explotació pastoral apareix molt ben documentada al Madriu, amb l’eclosió de l’explotació dels orris a partir del segle XIV i una ocupació important a partir de la baixa edat mitjana i en època moderna i contemporània (Mas i Canalís).
El treball de David Mas va fer que, a inicis d’agost, ens traslladéssim fins a la vall de Claror per visitar tres d’aquests orris i passar unes hores enmig d’aquest paisatge ancestral. La nostra sorpresa va ser majúscula quan, sobre el terreny, vàrem veure que hi havia restes d’altres dos orris (de manera que n’hi ha, en molt poc espai, com a mínim cinc) i algunes cabanes que sembla que no estan referenciades.
Cabana de Claror
La veritat és que no podem fer altra cosa que recomanar la visita a aquest racó de pau andorrà. Nosaltres ho vàrem fer des de la Rabassa, que ens va semblar que seria el camí més ràpid. Ara sabem que no és el més agradable paisatgísticament parlant. D’altra banda, no volem afegir res més al que ja n’ha escrit David Mas, de manera que
Podeu trobar la ruta aquí.
I l’article de David Mas, aquí.
Refugi de Claror, el camp base per visitar la vall i els orris
Patrimoni Existencial 