El registre de defuncions de la parròquia de Sant Pere de Vallcàrquera (ABEV, Vallcàrquera, St. Pere, D/1) recull com el dia 9 de juny de 1791, “(…) en la parroquia de St. Pere de Vallcarcara hi hague un fort aiguat y se creu que la abundacnia del aigua que inapropiadament baixa per lo torrent de la font den Llanas del mas Antich sen porta á Joan Draper brasser dela present parroquia casat ab Maria Xicola, lo qual se judica se havia suplogat sota lo pont del Camí Ral, y la aigua lo tragué en la Garriga hont lo trobaren lo endema mort y fou sepultat alá mateixa Iglesia parroquial de la Garriga”.
Categoria: Història
Les Pujades
Al sud de la pista que porta a Castellar, aproximadament un quilòmetre abans d’arribar-hi, just quan la pista deixa l’orientació sud per dirigir-se cap a l’oest, poc abans d’una pista que marxa cap al nord (41º 44′ 261 – 002º 15′ 250 – 540), apareixen les runes d’aquest antic mas.
La casa presenta una estructura de dos pisos construïda en pedra local lligada amb morter amb una petita part arrebossada.
Com diu el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, “La història d’aquest mas anirà lligada a la domus del Castellar, tant per la seva proximitat geogràfica com per la relació de dependència de les Pujades cap el Castellar. En el fogatge de 1553 com a cap de casa de la parròquia de Valldeneu s’esmenta a Antoni Pujades. Són molt poques les evidències documentals referents a aquest mas i per la seva tipologia constructiva es podria parlar d’una construcció d’avançada època moderna. Els segles XVII i XVIII foren un moment de gran auge demogràfic i constructiu, ocupant-se terrenys que fins llavors havien estat considerats erms i construint-se nous masos i masoveries en busca de noves explotacions tant forestals com agrícola-ramaderes. No és d’estranyar que aquest fos el cas de les Pujades, un mas de dimensions mitjanes, situat al costat del camí del Castellar a Sant Pere de Valldeneu i amb unes condicions òptimes per a l’obtenció de recursos naturals. L’hereu del Castellar ens ha permès documentar, per tradició oral, la seva desocupació que hauria tingut lloc a mitjans del segle XIX.”
El turó dels Moros
A llevant d’aquest cim, gairebé a la carena i al costat d’un camí, es troben les restes d’un antic forn de calç. Té un diàmetre de 4 a 5 metres i la seva boca està orientada al sud. Actualment està en mig de la vegetació i el seu fons està ocupat per restes vegetals i de terra.
A sobre seu, a l’altre costat el camí, també tapat per la vegetació, apareixen les restes d’un antiga construcció. Podrien correspondre a una cabana de calcinàires, però res no n’evidència aquest ús. No queda clar si correspon a un edifici d’un o de dos cossos; en tot cas, sembla que el més clar tindria unes dimensions de 4 x 3 m.
El curiós del cas és que les restes d’aquesta construcció i una pedrera que hi ha just a la carena no són fetes de pedra calcària, sinó de pedra sorrenca roja (margues). Aquesta pedra té continuació en la gran capa de pedra rogenca on s’aixequen les restes de Rovirals, que arriben fins als peus del turó de Tagamanent i que reapareixen per sota de les Planes.
Sembla que el forn utilitzava la pedra calcària que formava el turó dels Moros. Aquesta dada caldria verificar-la amb un estudi més aprofundit, perquè al cim del turó apareixen restes de mur fets amb pedra sorrenca i una possible tomba de lloses. Si fos així, segurament ens trobaríem davant d’unes restes arqueològiques d’un cert interès. Al voltant del turó, sobretot en el vessant sud, apareixen una sèrie de murs no identificats.
De fet, Enric Garcia-Pey parla del turó del Castell dels Moros i diu que “(…) es recorda haver-hi trobat tombes. Segons diuen, enterraments a resultes d’antigues batalles”.
És possible que aquestes restes corresponguin al Kastrum Segarium que esmenta Jaume Oliver en el seu llibre sobre Tagamanent? (p. 44).
La suposada tomba està formada per dues lloses paral·leles, avui dia ajuntades per la part superior per l’acció del terreny i d’una possible profanació.
La llosa que millor es pot estudiar fa 1,60 m de llarg per uns 45 cm d’ample i 10 cm de gruix. Són fetes de pedra rogenca i tenen una orientació oest-est, lleugerament desviades al sud.
La Guerra del Francès a Sant Fruitós de Balenyà
A la parròquia de Balenyà també es deixaren sentir les conseqüències de la Guerra del Francès, a les quals seguí un episodi epidèmic. El rector ho va anotar així al llibre de defuncions:
“En lo dia setsa del mes de Abril del any mil vuitcents y nou entraren los francesos en esta parroquia de Balenyá, y estigueren fins al dia divuit de juny del mateix any, cremaren la iglesia, li robaren molta part del tresor, y molts ornaments, destruiren la iglesia de Nostra Senyora de Collcespina, cremaren part de la rectoria, moltas altres casas, derrotaren y usaren de moltas crueltats, morí molta gent fora de la parroquia, entre los quals los següents (…)”[1]
Aquí seguia una llista de 30 pàgines de persones mortes durant la contesa, acabada la qual es continuava escrivint:
“Foren tantas las enfermedats de malalties putridas y morts en estos temps, com se pot veurer en los obits retro escrits, pues y hagué dia en esta parrqouia de Balenyá que de una axida del Santíssim Sagrament sen combregaren sis, y encara tornà axir una vegada al mateix dia; se enmalantian ab molta promtitut comunament, fenia á modo de constipació, y freqüentment luego eran ab desvaris; regularment la malaltia pujava fins al catorsé dia, patian gran dolor de cap, cor, ossos, y nervis; se’n morian molts, pues hi hagué día que entre Albats, y Cossos y hagué vuit morts encaraque no morts tots ab un mateix día: forent tants los malalts que ni haguepochs los que no se enmalaltiren, y los que eran de edad avansada moltissíms morian: se dexa á la consideració dels treballs en estos temps, en especial venir en un temps despres de haver dexat los Francesos un terreno enterament destruït, moltissims sense llit, havent de jaurer per los sostres en terra ab una poca de palla, pochs aliments, pocas medicines per no tenir que gastar; las cases plenes de malalts ab poca asistencia per causa de la gran multitud de malalts, molts per no tenir res per rahó que so havien gastat anant corrent per lo mon, y perdut lo que desaren á casa, altres ab poca acistencia dels metjes perquè no podien assistir esser (sic) ab tots; en fin era gran tribulació com se pot pensar: en estos temps al Sr. Rr.y Vicaris havien de anar a tota tribulació per assistir al malalts, però gracias á Deu que sempre estiguérem bons, a pesar que quasi tot lo dia havíem de estar entre malalts; y axis si torna dit temps, lo que Deu Nostr Sr no permetia, sobre tot animo, y acistencia. Ab totes estas tribulacions no se pogueren fer los funerals quant se morían per causa de estar los capellans molt ocupats, y molts perquè no tenia per ferlos, perso se feren despues passat las malalties, y foren los següents (…)”[2]
Una carta datada el 22 de juny de 1809 explica que l’església es troba derruïda i que només ha quedat íntegra la sagristia i la volta del campanar (ABEV, Balenyà, Sant Fruitós, N/1).
"Gentes sin creencias, naturales del reino vecino"
“Gentes sin creencias, naturales del reino vecino”. D’aquesta manera definia el rector de Tagamanent els carboners que es trobaven a la seva parròquia, l’any 1892: gent indiferent a la religió. La indiferència religiosa tenia diferents causes, però la primera de totes era “El haber en estos bosques algunos que se dedican á hacer carbón, gentes sin creencias, naturales del reino vecino.”
Per tant, era gent marginal, poc integrada a la vida comunitària; una gent que s’unia en aquell moment a un seguit de persones que formaven el segon col·lectiu que explicava la incredulitat dels parroquians: “El estar domiciliados algunos cuya procedencia se ignora, como curanderos, desertores, etc.”[7]
Però quedem-nos amb aquests carboners i les seves famílies. La seva vida, dura, molt dura, els duia a pagar amb la vida la seva supervivència. En aquest sentit, el 18 de març de 1780, s’enterrava el fadrí Mariano Bosch, de 24 anys, mort quan “(…) uns homens feiant carbo a la heretat del mas parera, y tirant tions costa avall un tio lo tocha”.[1] En un sentit semblant, el 8 de maig de 1819 moria a la Castanya Pau Tubau, fadrí piler de 25 anys, “(…) al qual los seus companys en lo dia antes encontraren ofegat al peu de una pila de carbó encés (…)”; era natural del bisbat de Carcassona.[2]
En aquest cas es tractava de joves pilers. Però el 18 de febrer de 1840 s’enterrava un home a qui anomenaven “el Abi Pilé”, que es deia Anton, un home vidu natural de Castelladral: “(…) est home lo dia anterior mori de una caiguda en una Peña de Masbonet, que feia carbó, y despues de la caiguda no tarda molt a morir (…)” sense sagraments. L’home era tan pobre que “(…) se demaná á las casas de esta Parroquia si voldrian fer la caritat de donar fusta per ferli caixa, se lográ, y tot se feu de caritat per no tenir ell res.”[3]
Pobres, desplaçats, joves o vells, però força marginals o marginalitzats…
Un cas força diferent a aquests va tenir lloc el 19 de gener de 1841, quan a la Castanya s’enterrava un home, un comerciant de Cardedeu, que havia mort mentre anava a pesar el carbó:
“(…) que lo trobaren mort en las Peñas anomenat Puiganau de la Castaña, y segons consta ab la carta que portaba en sa barretina se deya Joseph Sabater y Bartre Comerciant de Cardedeu, que habui feya quatre semanas que faltava y no sen sevia (sic) res per haber marchat en temps inclement de sa casa, per pasar carbó en dit Puiganau, y com feya dias que lo buscaban, son fill Joseph Sabater, Jaume Cortada son coñat, y Pau Planas de Monseny lo trobaren lo dia antes en dita Peña de Puiganau, mort sens ser malmes, ni ferida alguna (…)”.[4]
Un altre accident mortal va tenir lloc al juny de 1866, quan a la Castanya morí Martí Soler, solter, carboner de 33 anys, fill de Montseny, el cadàver del qual “Se lo halló mucho y muy quemado de las llamas que salieron de la pila o monton de carbon que hacia (…)”.[5] Aquest era un accident força habitual: la caiguda dins de la pila encesa quan s’hi havien d’enfilar per evitar les entrades d’oxigen al seu interior.
També era foraster un altre carboner la filla del qual era enterrada el 9 desembre de 1823, al Brull. La noia tenia 15 anys i el rector va escriure que era “(…) semifatua, o del tot fatua filla de Joan Baptista Bover carboner de la parroquia de Caralps bisbat de la Seu de Urgell, que feia carbó en esta parroquia del Brull en la casa de la Morera ahont habitava la sobredita sa filla.”[6]
Aquest cas ens permet entendre com la noia estava afincada en una de les grans masies de la parròquia, mentre el pare s’estava, segurament, en una cabana de carboners. De fet, al 1798, el llibre de confessions de la parròquia de la Mora hi apareix el “Piler del Clot”, que és un carboner, però no viu a la masia. Com aquest, hi havia força altres casos de gent forastera i marginal que feia treure fum a les nostres muntanyes.
[1] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, A-C-D-M/1, sp.
[2] ABEV, Castanya, C-D/2, p. 60.
[3] ABEV, Castanya, C-D/2, p. 91-92.
[4] ABEV, Castanya, C-D/2, p. 93.
[5] ABEV, Castanya, C-D/2, p. 228-229.
[6] ABEV, Brull, D/2, 346.
[7] Citat en Sans, Josep, 2008, Catàleg d’esglésies del Bisbat de Vic. Inèdit, ABEV.
Cova de la Mare de Déu de Tagamanent
Es tracta d’una balma que es troba al peu de la cinglera, prop del camí que puja a dalt del turó de Tagamanent, a uns cent metres del collet de Sant Martí (41º 44′ 853 – 002º 17′ 778 – 1010).
La cavitat té unes dimensions aproximades d’ 1’40 m d’alçada i uns 4’2 cm d’alçada fins les estructures conservades. Hi queden les restes de la capella, dues parets que separen la cavitat de l’estructura construïda. L’edifici, de planta rectangular de 3,5 x 3 metrees, tenia una cobertura en volta de canó d’una amplada de 60 cm. La tècnica constructiva es basa en carreus de pedra local més o ménys ben escairada i lligats amb argamassa.
En els murs encara es conserven restes d’estuc de color blanquinós-groguenc amb dibuixos geomètrics pigmentats en vermell que formen una mena de quadres; i al lloc on deuria anar l’altar, es troba un fragment d’estuc i un grafit amb forma de creu i amb el número 6.
Continua la lectura de “Cova de la Mare de Déu de Tagamanent”
Venda d'un empriu a Santa Fe
Venda a carta de gràcia de “tot aquell empriu de glans, fages y hervas” de la muntanya de Santa Fe
L’any 1777 Salvador Perepoch, pagès “dueño util y proprietari del mas Perepoch y sas terras de la Parroquia de Sant Christofol de Fogars” ven aquest empriu a Pere Pou i Viladecans, pagès de Sant Esteve de la Costa.
El que es ven és “(…) la facultat que jo tinch y mos antecessors han tingut de empriuar eo fer pasturar las herbas glans y fage dins la rodalida seguent; es a saber comenssant desde pedra aritjosa fins al Roch de Corbera y de alli á la creu de las gargantas y de alli a hera de Gomás y de dita hera fins al llosat de murou aigua vessant al termenat ab los de Riells y de alli tirant als prats seguint lo torrent de Sauch fins á la Riera de Santafe y pujant per dita riera fins á arribar al moli derruit de sta fe y de alli pasant al turó del hort gran y de alli seguint las termas fins al camp den Pla y de alli á la riera de santa fe en los pas de Sant Marzal y de dit pas fins al primer torrent y de alli estant seguint las termas fins al camp den Espinal y de alli tirant al marve de la Rior (?) pujant serra amunt fins á las agudas, y de ditas agudas baixant per la serra avall de dita montaña fins arribar á encontrar lo camí de pedra aritjosa.”
Aquesta carta de venda especifica que el senyor directe era el duc de Medinacel·li, que al 1669 havia concedir el domini útil als primers membres de la família Perepoch.
Les condicions de la venda estableixen que el comprador podrà dur el seu bestiar a pasturar les fages i herbes de la muntanya, però el venedor es reserva, durant el primer any, el dret de “(…) poder continuar en lo corrent any y no mas el que los tossinos que tinch emboscats pugan pasturar la fage mentres hi voldrán estar (…)”. També es reserva una part dels emprius del mas Dolsa i del mas Riera de Fogàs i de les peces de terra que els altres empriuers tenen comprades, “(…) com y tambe lo poder traurer ó fer traurer artigas y cobrar los preus de la fusta se fará dels Arbres de dita montaña[,] pues unicament vench la facultat de fer pasturar las herbas y fage de la montaña al dit comprador per son propri Bestiar o be altre condecent al seu en qualsevol part que lo tinga. Item ab pacte que podrá fer corral ó geguda per qualcevol bestiar en qualcevol part de la montaña á excepció dalt á la serra.”
Dos anys més tard, Pere Pou venia aquest empriu a Josep Pla, del mas Pla de Fogars.
(ABEV, Centelles, Santa Coloma, U/17)
Sobre les construccions d’aquests emprivers, podeu consultar la revista Pedra Seca, concretament els números 17 (octubre, 2008) i 22 (abril, 2011).
Instrucció ê intelligencia de novas culturas (vers 1749)
| De La Mora |
“Quant sia requirit lo Batlle del Poble per anomenar experts y declarar estos si en dit terme se troban novas culturas, es â saber terra nova aixís plana, com montañosa, que may se haje cultivat, y haje comensat â cultivar desdel any 1749 anzá.
Primerament los experts, que deu cridat lo Batlle, deuhen ser los homens mes vells del terme y de entera memoria, âls quals sels deu dir refleccionian be si en dit terme concideran, si trobia terreno algun aixís de plana, com de montaña, que en algun temps se haje ja cultivat poch ô molt, com es de consum en Cathaluña, que trauen terra â cultiu deixantla despues fer Bosch, ô reposar per termini de alguns anys; Com y tambe se acostuma en los grans Boscos y montañas, que deixanthi enteras las Alsina grossas, Rourers y altres Arbres per fer fusta, ô Carbo, llaurant per dins del terreno, uns anys en una part y altres en altre, sembranthi alguna cosa de gra, ô per fersi herba de past per lo Bestiar, y per millorar los Arbres: en estos casos ja no son novas culturas, ni terras novas, puig si ha llaurat, sembrat y cullit per algun temps; Y es lo regular en Cathaluña, en lo espay de 50, ô, 60 anys se han aixís llaurat y Sembrat terras de Boscos y montañas, reposant, y tornantse Boscos.
Deu advertirse; Que quant se demania la dita declaració lo Batlle, y experts deuhen pendrerse lo temps necessari per aviriguar lo terreno si ni ha cap tros de Verge, ô que may se ha cultivat, aixís de record, ô memoria de dits experts Vells, com del que han ohit â sos passats; Y â mes delas (sic) circunstancias dalt expressadas per coneixer, que no es terra Verge, ô que no se ha cultivat, serveixen tambe, si en ditas terras si trova algun restre (sic) de edifici antich, ô, soca de sep, ô de figuera, ô de olivera puig en estos casos se veu que en algun temps hi ha agut (sic) alli habitants, que han cultivat lo dit terreno.
També serveixen molt per dita declaració las Llibretas, que los Senyors Rectors tenen en sos Arxius per las primicias de centurias.
Obrant ab esta conformitat no se lleva res âl Señor natural per donaro âl Rey, ni tampoc âl Rey per âl Señor”.
(Font: ABEV, Centelles, Santa Coloma, W.02/11)
Fer de dida
La primera notícia documental que vàrem tenir d’aquesta activitat la vàrem trobar quan, revisant les partides de defuncions, ens vàrem adonar que a partir de 1856, a la parròquia de la Castanya, començaven a ser molt freqüents els morts incògnits –nens i nenes- procedents de l’Hospital de Barcelona. Després, en la consulta del fons del Brull, vàrem adonar-nos que aquesta era una activitat força més antiga, perquè, sense voler ser exhaustius, en vàrem detectar un cas al 1759, quan en un document s’escriu “Dia 25 de abril de 1759 hes vinguda la dida i se hes concertada a 1 lliura 4 sous lo mes”. En el mateix sentit, el dia 26 d’abril de 1798 s’enterrava a Viladrover un nena d’uns deu mesos, que es deia Francesca i que hi figurava com a expòsit de l’hospital de Vic.
L’evolució del registre de defuncions no deixa cap mena de dubte de què es tractava: el 5 d’agost de 1812, s’enterrava al Brull Josep Roca, un albat d’un any que era fill d’un matrimoni de Vic. L’enterrament va ser pagat pels seus pares tot i haver mort a la casa de la Morera. Està clar que es tracta d’un nen donat a dida, com també ho era aquell nen de dos anys, fill en aquest cas de pares incògnits, que va ser enterrat a la mateixa parròquia el 22 de novembre de 1815 i que la partida de defunció especifica que havia mort a la casa del Bruguer. El cas més clar, però, correspon a un enterrament que va tenir lloc el 19 de juliol de 1818, a Viladrover, on s’enterrà un albat de 14 mesos, “(…) exposit del St Hospital de Vich anomenat Magdalena al qual donava la llet, y cuydava Teresa Roca muller de Ramon Roca bracer de dita Sufragània”. També el 29 d’octubre de 1835, moria a Viladrover un albat expòsit i es deia que era donat a dida a una dona de Centelles.
Fer de dida era una font d’ingressos per a les dones de les parròquies de la nostra zona d’estudi. En aquest sentit, les condicions, com a mínim pel que fa a l’hospital de la Santa Creu de Barcelona, es fixaven per escrit. Una dita recollida en el diccionari Alcover-Moll deia «Si vols tenir bona vida, posa’t a dida; si la vols tenir millor, majordona de rector» (Griera Tr.).
El mas de Salva Gratia
En les relacions dels confrares de la Móra, on aquests i aquestes s’anoten seguint la masia on viuen, al 1671 apareix l’expressió “Salva gratia”,[1] que aparentment podria voler dir que eren persones que, per alguna raó, no pagaven contribució a la confraria.
De tota manera, aquesta expressió feia referència a un topònim, perquè l’any 1673 apareix aquesta expressió en una llista de comunions i confessions de les cases de la parròquia[2] i el 8 d’octubre de 1674 es va fer un ofici d’enterrament per l’ànima de Joan Regas, “(…) pages habitant lo die de son obit en la Casa de Salva Gratia de la parroquia de St Cypria de la Mora (…) es veritat mori en lo Hospital Gl de la Sta Creu de Barcelona (…)”, però el seu fill li fa celebrar l’ofici a la Móra.[3]
Patrimoni Existencial 