Actualment, els mapes donen el nom de font Amargosa a una font que es troba al costat del GR que puja cap al pla de la Calma, però creiem que l’autèntica font Amargosa es troba un centenar de metres abans d’arribar a aquest lloc (41º 45’ 650 – 002º 15’ 896 – 562).
En aquest punt es troba una petita construcció de planta quadrada, que presenta una entrada tapiada on es veu una data gravada en una pedra rogenca que indica l’any 1777 distribuït al voltant d’una creu inscrita. A la llinda de la porta que condueix al decantador hi diu 1863 (aquesta mina no sembla tenir recorregut soterrani).
L’aigua d’aquesta font i la d’un parell de mines properes (vegeu pàgina 152) eren recollides en una bassa (vegeu pàgina ) i servien per regar els camps de la zona inferior, coneguda com els Hortals.
Es troba a tocar de la font Amargosa original (41º 45’ 650 – 002º 15’ 896 – 562; sobre la font Amargosa vegeu això).
Es tracta d’un forn de calç força ben conservat que fa 3,80 m de diàmetre i se’n conserven 3,70 m d’alçada. Com la majoria d’aquestes estructures, la part superior del forn presenta un mur de pedra seca que en tanca el perímetre.
La fogaina fa 2,30 m de llarg i té un amplada a la part de fora de 2,00 m i una amplada d’1,60 m. Al final del seu recorregut, l’alçada s’ha reduït a 1,40 m i l’amplada a 0,75. L’estat de conservació actual sembla suggerir que aquesta fogaina podria haver estat afegida amb posterioritat a la construcció original del forn.
Es troba a tocar de la carretera C-17, en un lloc de difícil accés (es recomana anar-hi des del Montcau), en el punt 41º 45’ 102 – 002º 15’ 072 – 339.
És un forn molt gran (4,20 m de diàmetre per 5,20 m d’alçada visible) les parets del qual estan molt vidriades, fet que indica una alta temperatura en les cuites i una utilització continuada en el temps. Segurament es tracta d’un forn de tipus industrial semblant als que hi ha una mica més al sud, al Rieral.
La fogaina fa 2,50 m de llarg per 2,00 m d’alçada i 1,20 m d’amplada. Està coberta per una volta de mig punt rebaixat, però fet amb morter.
Al costat de la boca es conserva un espai pla, tancat per dos costats per un alt mur (un d’ells és el mateix mur que conté la boca del forn), amb evidències d’haver estat cobert, si més no parcialment. Se suposa que era un edifici que aixoplugava els treballadors del forn.
Per sobre d’aquest forn es troba una gran pedrera d’on es va extreure el material que es va coure aquí.
No sabem si aquest és el forn de calça al que fa referència Enric Garcia-Pey (1997; 92) quan parla d’en Peret de la Calç, persona que potser treballava amb el seu germà Ramon que “tenia un forn de calç en terme de Tagamanent, vora Fontmolsa, que feia funcionar amb llenya per cremar els rocs dels quals extreia la calç”.
Es troba a l’extrem occidental del pla de la Barraca, una cinquantena de metres al sud del corral de nova construcció que s’hi troba (41º 45’ 250 – 002º 15’ 639 – 449). Es tracta d’un forn molt ben conservat de 3,5 metres de diàmetre i uns 5 metres de profunditat. Té la particularitat que el seu fons està completament ocupat per una capa d’aigua, fet que impedeix calcular la seva profunditat exacta.
La seva fogaina és feta amb un arc apuntat construït amb pedres locals i es conserva en molt bon estat. Sembla que la seva matèria primera era la pedra calcària, encara que no massa lluny del lloc on es troba apareguin alguns dipòsits residuals de guixos.
La masia del Bellit enfonsa les seves arrels fins al segle XII, però no és fins als segles XVII i XVIII que es construiran tots els annexos ramaders al voltant de la casa. A partir de finals del segle XIX la casa s’anà descuidant fins a quedar en un estat força ruïnós.
Al nord-est de la casa, en l’anomenat sot del Molinot, apareixen les restes del que se suposa que fou un antic molí associat a aquest mas. De tota manera, les seves característiques arquitectòniques tampoc no permeten atribuir-li un moment històric concret.
Es tracta d’un conjunt format per un mur construït sobre roca mare, aprofitant el desnivell natural, amb grans blocs de pedra local, ben escairats, utilitzant el sistema de pedra seca, sense lligar. La part visible del mur fa una amplada d’uns 17 metres, i per la part de baix es conserva una obertura que podria haver funcionat com a pas per l’aigua un cop l’energia d’aquesta s’hagués aprofitat.
Més amunt del molí del Bellit, a uns 20 i 50 m, es troben les restes de dues rescloses amb les seves basses. La primera resclosa és de mur de pedra seca i regula l’aigua de la primera bassa, aquesta és de petites dimensions i uns 5 m ample. D’aquesta bassa en surt un rec que conduïa l’aigua al molí. La resclosa i la bassa superior estan en molt mal estat. També s’hi evidencien un parell de petits horts que aprofitaven l’aigua del torrent.
La presa es troba en el punt 41º 45′ 785 – 002º 18′ 798 – 1055, evidentment just en el llit del torrent.
Les ruïnes de can Carlos es troben a la carena del Soler, a ponent d’aquesta masia, just abans d’arribar a la torre d’alta tensió (41º 45′ 393 – 002º 16′ 608 – 689).
Entre les restes ha aparegut part de les peces que formaven un setial o base de premsa de vi. En total hi ha 7 peces que encaixen perfectament, com es veu en la fotografia adjunta.
La peça fa 90 centímetres de llarg (en el sentit que hi ha el broc) per 82 d’ample. La part interior rebaixada fa uns 70 centímetres, descomptant uns 4 cm a cada costat per fer el llavi lateral. Aquest llavi és més ample prop de la sortida del most, suposem que per evitar que es trenqués a causa de qualsevol cop imprevist.
El que queda d’aquesta casa es troba a la carena del Soler, a ponent d’aquesta masia, just abans d’arribar a la torre d’alta tensió (41º 45′ 393 – 002º 16′ 608 – 689). El mapa de l’editorial Alpina la situa correctament, o sigui que, tot i que costa de veure des del camí, no hi ha massa problema a trobar-la.
Aquesta casa és un misteri, des del punt de vista historiogràfic. Sabem que pertanyia a la parròquia de Santa Maria de Tagamanent i que al 1861, en el quadern de liquidacions, pertanyia a Josep Terrés Carlos. L’estat actual no permet dir gaire cosa sobre la seva cronologia. És possible que la seva construcció s’associés a l’explotació de la vinya durant el segle XIX, tot i que no es descarta algun altre ús agrari o fins i tot l’explotació d’alguna pedrera propera.
El mapa de patrimoni i el treball d’Enric Garcia-Pey indiquen que se’n conserva una cantonada, però actualment només resta dempeus un petit pany de paret. El bosc ha envaït completament la zona i les feixes que rodejaven la casa i li dóna un aire obac que no correspon a la seva situació damunt la carena.
Entre les restes de la masia s’han trobat algunes parts d’un setial de premsa, que descrivim aquí.
Es troba a l’extrem occidental de les feixes que rodegen la masia de Cruells, en el punt 41º 45′ 261 – 002º 16′ 094 – 515. S’hi pot accedir des del collet de Montcau, travessant el torrent Mal i la carena del Soler. Just en el lloc on hi ha el fil elèctric de Cruells comença una pista que baixa cap al sud, que cal agafar. El refugi es troba al peu d’un espadat rocós calcari i es veu bé des del camí.
Es tracta d’un petit habitacle construït sobre un bloc calcari inclinat cap al nord, de manera que l’altura disminueix a mida que ens acostem al final de l’espai obrat. Té una planta triangular, amb un costat a ponent d’1,50 m i un altre a llevant de 2,70. La banda de ponent està feta amb un mur de pedra seca, mentre la de llevant correspon a la roca mare i els sediments que es troben al lloc. El triangle tanca per la banda sud i sud-est amb un mur natural, completat amb una paret relligada amb morter, de 2,40 m. S’accedeix a l’estructura mitjançant una obertura de 60 cm d’ample. Just en aquest lloc s’assoleix la màxima altura, 1,40 m.
A la banda nord-est hi ha un petit forat que dóna a l’exterior i en el sostre es troba una esquerda que està tapada amb pedres i un tros d’escorça d’alzina surera, que podria correspondre a una arna.
Arna al costat del refugi de la solella de Cruells
A la paret calcària sota la qual es troba apareixen diferents restes d’arnes i de lloses col·locades expressament per a servir de base a aquest instruments. Aquest fet ens duu a pensar que no es tractés d’una arnera, tal com han estat descrites en altres indrets.
Segons el diccionari Alcover-Moll una arna és el que en la nostra terra s’anomena un rusc, mentre que una arnera seria un rusc o casa d’abelles.
Puig-Agut ('Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya')
El mas Puig-Agut correspon a una explotació agrícola d’època moderna. La seva estructura arquitectònica respon a aquestes característiques: un cos principal amb diverses dependències annexes amb obertures rectangulars (excepte la porta adovellada de l’entrada principal) de dimensions mitjanes i les solucions de la teulada.
El primer esment documental d’aquest mas el trobem en el fogatge de 1515 amb el nom de propietari de: “Miquel Puig Agut”, al llarg del segle XVI es continuarà fent esment del mas com a “En Puig Agut”. Al segle XIX s’esmetna com a propietari a Josep Puig Agut, moment en què el mas limitava amb el Soler, el Bellit, el Cruells, el Soler, can Carlos, amb els Montcaus i finalment amb l’Avencó. A inicis del XX, amb la despoblació de les zones rurals, aquest mas, com tant d’altres quedaren abandonats.
Encara avui dia sorprèn el fet que es tracta d’una masia mig construïda. No se sap per quin motiu no va acabar-se’n la construcció.
Al davant de la casa, i a l’altre costat del camí, hi ha una bassa (actualment en desús) i s’endevinen les restes de l’era (que s’aprecia a la dreta de la fotografia que hi ha a sota d’aquest text).
'Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya'
A la baga de Vilardebò, però uns cent metres per sobre del torrent de Cruells (41º 44’ 988 – 002º 16’ 049 – 451) es troben les restes de la masia de Segalars. Segons el mapa de la Diputació només en queda una petita barraca, però el cert és que en queda força més. En realitat, es tracta d’un edifici d’uns 10 m de costat, format per diferents dependències que sembla que han anat apareixent en moments històrics diferents i difícilment precisables. Sembla que hauria tingut, com a mínim, dos pisos i tres cossos. Cal destacar que en diferents llocs, a part de la pedra local, es va fer servir com a element constructiu maons i teules de tipus àrab.
El més interessant d’aquesta masia, però, és el cup que es troba en una dependència de la banda est. Es tracta d’un dipòsit circular de 2,20 m de diàmetre i d’una profunditat que no es pot especificar perquè es troba ple de sediments i hummus. Està construït amb peces de ceràmica cuita de 35 cm x 35 cm de forma lleugerament còncava. El segon nivell d’aquestes peces és uns cinc centímetres més petit, de manera que forma con un petit esgraó que ressegueix el perímetre del cup a 35 cm de la seva boca.
El cup de Segalars
El cup està construït dins d’una estança que fa uns 3 metres de llarg per 2,40 m d’ample i l’ocupa gairebé en la seva totalitat. S’hi accedeix per un petit graó d’un metre d’alçada, tot i que s’ha de pensar que antigament hi devia haver algun tipus d’escala, potser de fusta. Aquesta estança era tancada per una porta de la qual encara es conserven les dues frontisses. Aquesta obertura feia 1,10 metres d’amplada.
Al seu interior hi ha gran quantitat de teules, fet que indica que es tractava d’un espai cobert que es va ensorrar. Des de dins de la casa no es veu la boja del cup.
En alguns indrets s’observen panys de paret arrebossats i un espai on segurament hi havia la xemeneia.
Tot i que no sabem en quin moment es va construir aquesta masia, un document del 25 d’agost de 1698 ens diu que Antoni Vila, hereu de la Vila de Tagamanent, per subvenir unes necessitats “(…) y per pagar [la] partida de blat está devent (…)” arrenda per 1quatre anys dues quarteres “(…) de artiga a la costa del Sagalas (…)” que s’haurà de rompre durant els 4 anys vinents i que haurà d’haver espletat dins de 8 anys. Aquesta artiga confronta pertot arreu amb les terres en Vila, excepte a ponent que ho fa amb un torrent allí.
L’arrendatari és Joan Torn de la Creu, pagès de Tagamanent, que en va pagar vint lliures “(…) pagadoras de constant y dita quantitat es per las pars y palla exirà de dita artiga tots los quatra anys.” També es pacta que en Vila ha de donar a l’arrendatari llenya per fer les jàsseres i que aquest no podrà fer malbé cap arbre. Així mateix, en Torn pot collir els aglans dels roures de l’artiga i tots els aglans que caiguin d’altres arbres dins de l’artiga.[1]
Patrimoni Existencial 