Aquest raspador va ser trobat per Martí Roma al nord de la masia de can Brull, a la serra de l’Arca, l’estiu de 2011.
Ens han confirmat la seva autenticitat.
Raspador de can Brull
Destral prehistòrica de la Castanya
Aquesta destral va ser trobada fa uns deu anys en una carbonera que hi ha en el camí que va del corral de Puigventós a la barraca d’en Terrers, al nord de l’església de la Castanya. Finalment ens han confirmat la seva autenticitat.
Premsa de vi del Purgatori
La masia anomenada del Purgatori es trobava al sot del mateix nom, lleugerament aixecada del fons de la vall i al nord de l’església de Tagamanent. Encara avui dia s’hi endevinen algunes runes i, en un dels camps propers, una base de premsa de vi.
Enric Garcia-Pey fa esment de les vinyes del Purgatori, de les quals diu que encara queden les parets de pedra seca que s’enfilen per l’obaga en petites terrasses fins a mig puig dels Ponents. Si no fos per la presència d’aquesta resta arqueològica (la base de la premsa), creuríem que ens estan prenent el pèl. Però no és així.
En l’exhaustiu treball de toponímia de Garcia-Pey apareix una referència al mas Purgatori de l’any 1861. Val a dir que en els padrons i censos municipals no hi hem trobat cap referència. Per tant, aquesta és la referència més antiga que trobem a la masia.
Límits de la parroquia de la Móra
La Móra és una petita parròquia rural d’aproximadament 15 quilòmetres de perímetre i 12 quilòmetres quadrats de superfície projectada, situada a mitja alçada entre el pla de la Calma i la vall d’Avencó, tributària del riu Congost, amb uns límits geogràfics força clars. Actualment forma part del municipi de Tagamanent, amb qui durant l’edat moderna ja compartia un sistema d’administració local.
La vila rural de la Móra apareix esmentada entre els anys 898 i 917 i l’església de Sant Cebrià el 1099. En la consueta de 1666 els límits parroquials serien els següents:
“Primerament comença la dita parroquia des del cap de vall de la montanya den Codina de la Mora en lo entremesclament de les aygues de la riera de Canyelles y del torrent de Vall cambril y despres sen puja sempre per lo dit torrent amunt de Vall cambril y del Fondrats fins dalt a la montanya a pardallá lo Cami Real que va Nº Sº de Tagamanent a Sant Sagimon, fins a un gran Codol o pedra en vista de la Font del Ginebra, y des del Codol sen va per un rengle de pedres al Camí Real de la calma ja dit, es veritat que los pagesos que son avuy diuen que sempre del Camí Real enllà han pagat lo delme a la Castanya, y desde aqui sen va sempre per lo Camí Real de la Calma fins a Terrus … y desde Terrús sen va per lo maeix Camí Real y pren tot lo que conté la heretat del Mas Clot de la Mora. Veritat es que los de la Castanya tenen possessió, segons diuen alguns, de tot lo de part dallà de dit Camí Real de dit Camí Real encara que sia heredat den Clot, y de aquexa manera sen va desde Terrús per lo Camí Real enllà fins al Pla del Bassau y després sen va per dit Camí Real qui va a Sant Sagimon fins a camp de Bernat, y desde aquí gira a tremontana dret al serrat de la Guardiola … y despres sen va per dit serrat avall de la Guardiola fins al torrent que discorre del Borgués fins al torrent del esperver qui devalla de la Siureda en lo entremesclament de les aygues del torrens sobredits y aprés sen va per lo peu del bosch den Pujol del Brull fins a les roquetes de Ferreres, y després sen va per lo mig del bosc del bac avall per la part de la casa de Ferreres y des del lloc sobredit sen va a la roca alta y després sen va per la vora del bosc de Roca alta avall fins que es a la riera del Pujol y de Canyelles sempre fins que es en lo peu de la montanya den Codina en lo entremesclament de les rieres ja dit. Aquí fineix la dita Parroquia de S. Cyprià de la Mora”.
Base de premsa de can Figuera
A can Figuera, en una finestra d’una de les ales de ponent de la casa, es pot apreciar una base de premsa de dimensions força reduïdes (54 x 65). A més a més, es tracta d’una base molt prima, d’una desena de centímetres de gruix. Això voldria dir que ens trobem davant d’una base movible o bé que, en reaprofitar-la per formar part de la finestra de la casa, va ser partida per la meitat buscant el gruix adequat.
La referència més antiga que hem trobat d’aquesta casa data de 1741, data que coincideix amb la que figura a la llinda de l’entrada de la casa, tot i que en una finestra superior hi ha gravada la data de 1703 i en una llinda del corral de la casa hi diu 1736 (malauradament aquesta llinda, que tenia una inscripció de gran longitud, no es pot llegir actualment a causa de la degradació de la pedra)..
Premsa de la Codina
A la masia de la Codina, en una finestra de la cara est, hi ha una base de premsa, aquest cop de forma rectangular d’aproximadament un metre de llarg. D’altra banda, a la banda de ponent de la casa, i aprofitant un desnivell, s’observen dos forats, un perfectament rodó i un altre de forma allargada que podrien correspondre als sòcols d’una premsa de vi. Sembla que la roca vermellosa de la paret s’hauria tallat per situar-hi la premsa.
La premsa de vi de la Caseta
Al nord de la Caseta del Clot, en el sòl de pedra sorrenca i aprofitant un petit desnivell a tocar de la casa, es va excavar una petita premsa de vi de forma circular i una trentena de centímetres de diàmetre. El most s’escolava per un petit trau i, aprofitant el desnivell, era recollit una mica més avall. En el mateix aflorament rocós ha aparegut un inici de forat de mida semblant que podria correspondre a un intent inicial de construcció d’una altra premsa.
La Verneda i la Feixa Budellera
Segons un document de principis del segle XIX, Jaume Codina va vendre al 1776 a Tomàs Clot (de la Móra) tres peces de terra, part vinya i fruiters i part de bosc junt amb una caseta construïda en elles, situades a la Móra.
La primera d’aquestes peces, que es diu la VERNEDA, és la que té la casa (2 quarteres de forment). Limita a l’est amb el Clot i el “torrent de les Vinyes”, al sud amb aquest torrent, a ponent en part amb aquest torrent i part amb la riera del Pujol. Al nord amb el Clot.[1] Aquestes afrontacions la situarien a llevant de Picamena, en un meandre molt pronunciat del torrent de les Vinyes (seria l’únic lloc on el torrent podria servir-li d’afrontació pels quatre punts cardinals, excepte pel nord).
Podria ser que es tractés de la mateixa Verneda que Bartomeu Codina va arrendar al 1673, a Josep Codina, del mas Brull, de Sant Martí d’Aiguafreda,[2] però cal tenir en compte que l’estudi toponímic de Garcia-Pey situa aquesta peça de terra al sud de Picamena, just a l’altre costat del torrent, on avui creix un bosc d’acàcies i que antigament eren camps. L’altra meitat del camp rebria el nom de la feixa Budellera, segons Garcia-Pey (1998; 177). De tota manera, la documentació contemporània que reprodueix Garcia-Pey separa les dues peces de terra (la Budellera i la Verneda) pel torrent del Pujol, fet que indicaria que la feixa Budellera quedaria fora de la parròquia de la Móra.
La Feixa Budellera (situació hipotètica, segons la documentació aportada per Garcia-Pey)
En el mateix document es parla d’una segona peça de terra, que es diu lo SOLEY, d’una quartera i mitja de forment, limitada per tot arreu amb el Clot.
La tercera és la FEIXA BUDALLERA, de dues quarteres de forment (afronta a l’est amb la Figuera i part amb el torrent dit del Vinyet, migdia amb la Codina, ponent amb part amb el Boix del Brull i part amb la riera del Pujol, i al nord amb el torrent del Vinyet.[3] El fet que es trobés limitada pel nord pel torrent de Vinyet sembla indicar que es trobaria a l’altra banda del torrent, just al davant (sud) de Picamena, en el que avui dia és un espai boscós caracteritzat per la presència d’algunes acàcies (en alguns documents recents es refereix aquest espai com el camp de les acàcies). De fet, Garcia-Pey (1998; 177) dóna a aquest espai el nom de camp de les Escàcies.
Un gravat iber
Al costat d’un camí avui dia desaparegut, però encara utilitzat als anys setanta del segle XX, han aparegut els gravats que es poden veure en la fotografia inferior. Segons les especialistes consultades, es podria tractar d’un gravat iber fins ara desconegut.
A la zona on ha aparegut el gravat, hi ha també altres gravats d’èpoques posteriors, segurament marques de pastors o d’altres persones no identificades. Entre elles hi ha una sèrie de línies rectes que s’entrecreuen i una creu de factura molt clara.
Esperem poder-ne tenir més informació ben aviat.
Les estalviades
Segons Garcia-Pey (1998; 182), l’Estulviada (estalviada) seria “(…) aquell espai guardat per si de cas, perquè no se sabia mai si caldria utilitzar-lo en un moment donat per conrear-hi. (…) S’estalviaven de conrear la terra i mentrestant servia de pastorim.” Però el diccionari Alcover-Moll defineix una estalviada com un prat clos per evitar que hi pasturi més bestiar del que es vol o l’herba que s’ha estalviat en pasturar el bestiar. Sembla que és en aquest sentit que apareix en un arrendament de la masia de Fondrats de l’any 1736, quan es diu que “(…) se aia de astalviar las hervas del Prat fins á nadal, y figuera al puga romprer si li apar”. El mateix document també diu que les glans s’han d’estalviar per als tocinos.[1]
[1] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/3.
Patrimoni Existencial 