A l’oest de can Jordà s’estén una gran roureda que continua a l’altra banda de la carretera. A l’angle sud-est hi ha tres grans exemplars de roure, el més gran dels quals arriba als 4 m de diàmetre a la part baixa (41º 49’ 530 – 002º 11’ 104 – 917).
Tot i l’espectacularitat d’aquests tres exemplars, l’important és el conjunt, que està força ben conservat i permet tenir una visió força didàctica del que seria una roureda ben gestionada.
A tocar dels roures hi ha una estructura que no hem pogut identificar (41º 49’ 554 – 002º 11’ 104 – 921).
Es troba just a l’entrada de la Guixera del Garet, sota la carretera N-141C (41º 49’ 580 – 002º 11’ 484 – 917).
La font es troba al final d’un conducte fet amb pedres treballades de 4 m de llarg, 1,10 m d’ample i 1,60 m d’altura, amb volta d’arc rebaixat. Dues inscripcions que es troben sobre el raig de la font permeten situar una mica la seva cronologia: la primera data és 1899. Posteriorment, un altre gravat que diu “1951 OP” ens indica que aquell any el servei d’obres públiques la va arranjar. És probable que fos en eixamplar la carretera que aquesta quedés en la posició actual.
Aparentment sembla una font de mina, amb una aixeta i un sobreeixidor més elevat, l’aigua dels quals és conduïda cap a la Guixera. El terra és fet amb lloses planes treballades i a la banda de llevant hi ha un petit canal que condueix l’aigua cap a fora, tot i que actualment l’interior està inundat per l’acumulació de sediments a l’entrada.
Es troba en el marge que queda entre el camp i el camí que duu a la masia, enmig de la vegetació (41º 49’ 610 – 002º 11’ 549 – 913).
Tot i que aquesta masia havia fet d’hostal (es troba al costat mateix del camí ral), a partir de 1770 (i segur que anteriorment) es documenta la dedicació dels seus estadants a l’explotació del guix, activitat que donà nom a la masia. Més endavant es construí una gran sala amb volta de canó sota la casa que va servir de magatzem del guix. A la llinda de la porta del magatzem hi ha gravada la data de 1857 i el nom de “* Garet”.
Al camí, però, es troben dues estructures diferents.
La primera presenta la morfologia típica d’una teuleria de 4 m de costat i planta quadrada, amb parets d’un metre de gruix i dues boques que permetien accedir al forn. Les seves parets aprofiten els murs naturals i són acabades en pedra. Caldria un estudi detallat del lloc, perquè fa la impressió que les dues boques obrien directament al forn (potser de manera parcial) i no a les olles. Tot i que al lloc es troben restes d’obra cuita, ja s’ha vist en un altre lloc que les teuleries podien servir també com a forns de calç. El que no podem afirmar amb rotunditat és que aquest fos el cas.
I no es pot afirmar que la teuleria servís per coure el guix perquè just al seu costat hi ha un forn de guix de planta rodona (3,5 m de diàmetre i uns tres metres d’altura conservada), a l’interior del qual s’accedeix per una boca d’aproximadament un metre d’alt i un metre d’ample, en forma d’arc rebaixat. Les parets no estan vidriades fet que indica una baixa temperatura de cocció del guix.
Al costat mateix del forn es conserva encara una peça de guix transportada fins al lloc. El masover del Garet ens ha explicat que el guix l’extreien d’una zona a sobre de la Guixera, on hi havia hagut feixes, i que l’arrencaven a barrinades, que els feien tremolar els vidres de la casa. Sembla que no fa massa dècades que encara estaven en funcionament, però el nostre informant no els ha vist en funcionament.
Es troba entre mas Banyeres i Viladecols (41º 48’ 614 – 002º 12’ 430 – 631) i actualment està deshabitat i enrunat.
El cos principal de la masia fa 9,50 m per cada costat. Tenia dos pisos, l’inferior fet amb pedra i fang i el superior amb tàpia; amb murs de 50 cm de gruix. La teulada era a dos vessants en direcció nord-sud (perpendicular a la façana que suposem que estava al sud). La cuina es trobava a la planta baixa. Les cantoneres d’aquest edifici són fetes amb pedres grosses ben treballades.
A l’oest hi ha un edifici annex d’un 5 m de costa, amb teulada a dos vessants, que servia de cort o estable.
Sobre la cova del Falcó, uns 650 m al sud de les antenes de telecomunicacions (41º 48’ 804 – 002º 11’ 888 – 998).
Segons Antoni Mañé (1996; 59), es tracta d’una cista de planta trapezoïdal no gaire ben conservada, composta per tres lloses orientades als punts cardinals. Hi mancaria la lateral del costat est i la coberta es troba trencada per sobre del túmul. Fa 2m55 m de llarg x 1,60 m d’ample i 1,30 d’altura. Mostra el túmul força ben conservat, amb una planta circular i aixecat amb molta pedra. Potser també s’hi endevinen restes del cromlec.
Les restes d’aquesta masia es troben sobre la Tosquera de Vinyoles (41º 47’ 895 – 002º 12’ 093 – 820).
Entre la ruïna total i la vegetació, es pot dir que avui dia amb prou feines en queden un pany de paret a l’oest de 4 metres de llarg i uns tres d’altura màxima. Es conserva també la cantonera oest, feta amb pedres petites lleugerament treballades. El mur que es conserva està fet de pedra relligada amb argamassa. Al costat d’aquestes restes hi ha dues nogueres i un til·ler de dos tanys. Un llorer ha nascut dins de les runes.
Documentalment sabem que aquesta masia estava unida a la propietat de Vinyoles i que tenia una planta baixa i un pis i 132 metres quadrats.[1]
[1] ABEV, Puigrefagut de Balenyà, 1 Vària, inventari de Domingo Puigrefagut del 12 de juny de 1922.
Es troba al nord-oest del Puig Vell, enmig d’un terreny de feixes abandonades i prop d’un gran roc (41º 48’ 080 – 002º 12’ 479 – 639). Està sobre un mur de pedra seca força ben conservat.
Aquest refugi aprofita un gran bloc desprès del cingle de 12 m x 7 m, la part superior del qual és pràcticament plana. Sota el bloc es va excavar un espai de 3,80 m x 4,30 m, interromputs per la presència a la banda de llevant d’un altre gros bloc. L’altura màxima d’aquesta estructura arriba als 2,20 m. A la banda de ponent s’han conservat mig encastades a la paret dues pedres que serveixen de lleixes per dipositar-hi objectes. A la banda sud hi ha un petit espai a la paret que actua de xemeneia.
S’accedeix al seu interior per una porta de marc metàl·lic d’1 m x 1 m, amb una reixa metàl·lica i un cadenat. El bastiment de la porta és fet de pedra, totxanes i ciment. En un pany de ciment hi ha escrit “MB”.
Sobre la porta hi ha un parell de forats que podrien correspondre als ancoratges d’un antic teulat; a la banda sud es troba un petit pany de mur de 40 cm de gruix, fet de pedra i fang que semblaria indicar un espai annex fora de l’espai cobert per la pedra.
Es tracta d’una gran balma situada en el torrent de l’Espluga, al nord de can Torrents (41º 43’ 871 – 002º 09’ 624 – 622). S’hi accedeix remuntant el torrent des d’aquesta masia, ja que el cingle impedeix accedir-hi des de dalt.
Les referències arqueològiques ens duen fins a una època preneolítica, potser uns 9.000 anys abans de la nostra era. Més recentment, Pladevall (2009; 30) creu que aquest podria ser l’emplaçament del mas Espluga medieval (vers 1370) i remarca unes possibles restes de parets a la banda de llevant de la balma. Segons Garcia-Pey (2009; 99) també és coneguda com a balma de Torrents, topònim que trobem en un document de 1752, en el qual Francesc Torrents diu que és l’amo de dues peces de terra que són del “Manso Torrents, ó Esplugas”.[1]
Va ser excavada parcialment al 1960. Actualment una pista forestal hi passa per davant.
Es tracta d’una balma de grans dimensions que es troba entre Cabanyals i Sant Miquel del Fai, en el curs del Rossinyol (41º 43’ 427 – 002º 11’ 530 – 552). S’hi pot accedir des del sud, per un camí que arrenca de la carretera asfaltada, just en el lloc on hi ha un petit mirador.
Tenim documentat el topònim del torrent i la roca Gironella en un document de 1582, quan també es parla de la casa del Cabanyal.[1] Penjada a mitja alçada, una lleixa permet travessar el curs del Rossinyol per sota, tot i que no té sortida per l’altre costat.
Es troba a ponent de cal Guitzo i cal Regàs, sobre la carena de llevant (41º 43’ 497 – 002º 12’ 121 – 750).
Actualment només en resten les primeres filades. Era una barraca de 2,5 m d’ample per 3,5 m de llarg; se suposa que la porta era a la banda sud. Els murs fan entre 50 i 60 cm de gruix i són fets amb pedra seca sense relligar.
Tota aquesta carena, des de sobre can Guitzo fins arribar al nord del Soler de Bertí, és plena de pedreguers que indiquen una ocupació agrària antiga i no continuada.
Patrimoni Existencial 