Es troba al sud-est del Soler de Bertí, al Serrat de Colomer (41º 43’ 074 – 002º 12’ 834 – 725), enmig d’uns camps, en el lloc on la situa el mapa dels Cingles de Bertí de l’editorial Alpina.
Es tracta de les restes d’un edifici de 10 m d’ample per 7,5 m de fons, dividit en dos cossos. Els murs que el formen fan 60 cm de gruix i són fets amb pedres i argamassa. Només un petit pany de paret sobresurt de la vegetació i permet veure que la casa havia tingut dos pisos comunicats per una escala.
Al mig de l’espai construït hi ha una pica de 85 cm x 50 cm x 15 cm. Semblaria que la porta principal es trobava a la paret sud.
Antiga masia situada entre el pla de l’Onyó i el collet de la Feu (41º 43’ 175 – 002º 12’ 672 – 789), actualment enrunada i molt modificada.
De la casa que apareix en el fogatge de 1497 (Pladevall, 2009; 110) pràcticament no en queda res, potser tan sols una finestra de llinda plana on s’insinua una decoració conopial. Aquesta finestra es troba a sobre d’un corral reforçat amb un contrafort al sud-oest de l’edifici. Part de la paret del corral la forma un gran bloc aprofitat en el lloc on es trobava.
L’edifici actual fa aproximadament 11 m x 12 m, en les mides interiors, i està format per 5 espais diferents, amb la cuina a la banda de llevant i la comuna al nord-oest. La porta principal es troba al sud, amb un arc escarser fet amb maons cuits. La teulada actual és a dos vessants, paral·lela a la façana.
En un espai adjacent, al costat del corral, hi ha un cotxe en mal estat, segurament uns Seat 600.
Masia situada a l’est de Sant Miquel del Fai, dalt de la carena (41º 42’ 989 – 002º 12’ 158 – 725). És una de les més antigues de la parròquia, ja que se’n té esment al 1279, quan en un document apareix Escart d’Onyó (Pladevall, 2009; 109).
Tot i la seva antiguitat, aquesta casa conserva poques evidències medievals. Fa aproximadament 15 m x 15 m i forma un barri aprofitant les corts que té al davant. De tota manera, els portals d’entrada al barri no existeixen. Té la façana principal orientada al sud, però a la banda est també hi ha finestres i una porta.
És un edifici de dos pisos, amb la cuina a baix, a la banda de llevant, on hi ha un forn blanc i la xemeneia. Les finestres i les portes són fetes de maons cuits. El sostre del primer pis està format per voltes catalanes fetes amb maons. L’estat actual de ruïna permet veure com s’igualava la volta per tal que la part superior resultés plana (sòl del primer pis).
La teulada és a dos vessant, paral·lela a la façana principal. Les cantoneres són fetes de pedres escairades i les parets estan arrebossades.
Al nord-est de la masia, sobre uns camps, hi ha un pou amb una aigua cristal·lina (41º 43’ 036 – 002º 12’ 226 – 743).
Petita punta que es troba sobre l’Ullar (41º 42’ 774 – 002º 12’ 580 – 697), que fa una petita balma al seu peu, just al costat de l’anomenat pla dels Cèntims. Segons Garcia-Pey (2009; 69), és tracta d’una “Zona de sobre l’Ullà on fa un cingleret que forma un pla ple de pedres que a la gent els havia recordat les monedes de deu cèntims, de pesseta”. De fet, es tracta de fòssils, segurament nummulites.
De fet, el nom de nummulit sembla que deriva d’una forma diminutiva del llatí nummuhus, que volia dir moneda petita. Com a curiositat, diguem que els nummulits eren éssers unicel·lulars.
És una de les masies documentades més antigues de la parròquia. La primera referència és de l’any 1279, quan apareix Arnau d’Ullar (Pladevall, 2009; 109). Es troba al nord del gorg de les Donzelles, però just a sobre del cingle, als peus de la punta del Cèntim (41º 42’ 749 – 002º 12’ 618 – 667).
Actualment està en procés de restauració. La part més important és la façana principal, orientada a l’est i de 15 m d’amplada. Aquí s’aprecia clarament l’estructura de la casa: tres pisos amb una teulada a dues vessants perpendicular a l’eix de la façana. Les finestres, sis en total, són de llinda plana, però amb uns inicis de gravat que insinuen una finestra conopial. Es troben al primer i al segon pis, tres a cadascun d’ells. A la planta baixa, en aquesta façana, només hi ha una porta de mig punt, amb una inscripció que diu “JHS Salvador Vllar 1580” i un símbol que representa una creu emmarcada en un cercle.
La casa fa 15 m de profunditat, tot i que originàriament eren 9,50 m, essent la resta afegitons posteriors. Les cantoneres que donen a la façana principal estan fetes amb pedres tallades amb angles rectes; en canvi, les altres són més senzilles.
Porta principal de l'Ullar
A la paret sud s’evidencia la presència d’un forn blanc. Al darrere de la casa (oest) hi ha un petit edifici que conté un cup per guardar el most, fet amb rajoles vidriades de color marró, quadrades, i d’unes mides de 2,30 m de costat per 1,50 m de profunditat.
Sembla que la casa respon a l’estructura típica de la masia: una entrada amb un corral i la cuina a la planta baixa, on hi ha el forn i la xemeneia, unes escales de pedra que duen al primer pis, on hi ha la sala i les habitacions.
Al davant de la casa hi ha les restes d’antigues corts.
Restes d’una construcció que es troben en el camí que va de l’Onyó a Sant Miquel del Fai (41º 42’ 406 – 002º 11’ 870 – 598). Fan 6 metres d’ample per uns 8 de llarg, tot i que aquesta darrera dada caldria verificar-la. Sembla que a la banda est, la que dóna al camí, hi havia una petita finestra, avui pràcticament tapada. A l’oest hi ha unes runes que podrien correspondre a la planta rodona d’una cabana.
Els murs fan 55 cm de gruix i estan fets amb pedres treballades relligades amb fang. Crida l’atenció la mida de les pedres que es troben aproximadament a un metre del terra.
Pladevall (2009; 110) documenta aquesta masia com a mínim al 1882, tot i que segurament era anterior.
Poua de l'Espina. L'entrada es troba just on s'ajunten el mur i la paret.
Es troba al nord-est de l’Espina i a ponent del Querol, uns dos-cents metres al nord d’on indica el mapa dels Cingles de Bertí de l’editorial Alpina (41º 49’ 214 – 002º 11’ 060 – 974).
Aprofita un cingle que es despenja a ponent i que tanca la poua per l’est i, en part, el sud. Les parets nord i oest són fetes amb grans blocs de pedra poc treballada. A la banda nord, el mur fa dos metres de gruix.
La poua fa 9 m de diàmetre, tot i que no té una forma perfectament rodona. Es conserva un alçada de 5 o 6 metres de parets. No sembla que hagués estat coberta. Al costat nord-est, aprofitant una petita balma, hi ha una entrada a l’interior de la poua (el mur comença on acaba el sostre de la balma). En aquest passatge hi ha una pica de forma més o menys rectangular excavada al terra que, en el moment de fer la visita, era plena d’aigua. Tal com es veu a la fotografia, a l’est de la poua hi ha un espai de roca mare lleugerament inclinada cap a ponent, sense vegetació ni cap tipus de sediment. Se suposa que es tracta de l’espai on es trepitjava la neu per a compactar-la just abans d’introduir-la a la poua.
La documentació de l’arxiu municipal de la ciutat de Vic (actes del Consell del 9 de març de 1740) mostra que en aquell moment no s’havia pogut fer aprovisionament ni de neu ni de gel, ni a la ciutat ni a les rodalies, a causa de les pluges irregulars que s’havien endut les preses “repetidas vezes”. Per aquest motiu, es va firmar un conveni per proveir-se de gel amb Jaume Espina, llaurador de Collsuspina, per assegurar el subministrament de neu per als veïns.
Interior del pou de Ferreries. S'hi veu la boca oberta quan funcionava com a abocador
Es troba al sud del càmping l’Illa, a llevant de les Ferreries, en el camí que per la banda dreta del Tenes condueix a les Torres (41º 43’ 326 – 002º 10’ 168 – 579).
Aquest pou de glaç fa 9 m de diàmetre i uns 9 o 10 m d’altura. Presenta dues lluernes més una gran boca a l’oest que destaca, des de l’exterior, pel gran torn que s’hi va bastir. Els murs són fets de pedra seca.
Aquest pou va funcionar com a abocador, com testimonien les restes que hi ha al seu interior. En aquell moment, s’hi va obrir una obertura a la cara nord de la part inferior, per on es pot accedir a l’interior. També es va eixamplar la boca superior. L’interior i les parets del torn són negres del fum de les deixalles que s’hi varen cremar.
Es troba uns tres-cents metres al sud-est del molí de Llobateres, a la riba dreta del Tenes (41º 42’ 838 – 002º 10’ 432 – 544). S’hi accedeix des del molí de Llobateres, per un magnífic camí empedrat que fa una ziga-zaga per guanyar el llit del riu.
El camí, actualment condueix directament a l’obrador inferior del molí, on s’entra per un portal de mig punt que dóna accés a una porta de llinda plana sense cap inscripció (2 m x 1,55 m). Una coberta feta amb una volta de canó cobreix aquest obrador de 5 m x 3,30 m, una mica irregular.
L’obrador obre a un espai inferior, avui dia sense sostre, mitjançant un arc de mig punt rebaixat de 3,40 m d’ample i 2 m d’alçada. S’hi accedeix baixant 7 graons. Aquí, una porta d’1 m x 1,80 m permet l’accés al riu i al desguàs del carcabà inferior (actualment ple d’escombraries). Actualment no hi ha connexió entre aquest carcabà i l’obrador.
La porta per on s’entra a l’obrador inferior és avui dia la més visible, però just a sobre d’ella es troba la façana principal del molí, on hi ha dues portes i dues finestres, tot plegat encarat al sud.
La primera porta, a la part occidental de la façana, és molt gran (2,30 m x 1,75 m). Està coberta per una llinda plana on figura la data de 1793. Just a sobre hi ha una finestra rectangular.
Traspassada la porta s’accedeix a l’obrador superior del molí, on encara hi ha un parell de moles i un mola sotana, fet que indica que hi havia dos jocs de pales. La paret de la banda de ponent aprofita la paret natural de la roca i té un arc per ajudar a construir el suport del pis superior. A llevant hi ha una porta que conduïa al pis superior de l’altre cos i una finestra que queda just sobre la porta d’entrada. Una altra finestra a la banda de llevant, al pis de dalt, permetia la vista sobre el riu Tenes i la bassa inferior. Aquesta part del molí era coberta per una teulada a dos vessants amb un eix paral·lel a la façana.
Una petita porta al costat del riu dóna accés, mitjançant un petit pontet de mig punt adossat a la paret del molí, al mur de la bassa que alimenta les rodes del molí inferior. Sembla que aquesta bassa s’hauria omplert des del Tenes, mitjançant un canal que recollia l’aigua una mica més amunt, en una saltant sobre un gorg. De tota manera, caldria verificar-ho arqueològicament.
Detall de la llinda del molí de Barnils
El fet que aquesta bassa estigui buida permet accedir a una portalada de mig punt, amb un arc de descàrrega fet amb maons i descobert, a la banda de ponent que ens introdueix al carcabà del molí superior, on es troben dues pales en molt mal estat de conservació. L’aigua arribava a aquestes pales des d’una bassa situada just a sobre del molí, amb un ampli pou que podria tenir fins a 10 m de desnivell. Aquesta bassa s’omplia mitjançant un canal que recollia l’aigua que sobrava al molí de Llobateres. Les pales estan posades sobre un petit empostissat, possiblement tallat sobre la pedra, de manera que quan la bassa inferior era plena del tot, aquestes quedaven un parell de pams per sobre del nivell de l’aigua. Aquest carcabà té unes mides de 3 m x 5 m.
Tornant a la façana principal del molí, al costat de la porta amb la data de 1793 hi ha una porta més petita (2 m x 1,20 m), de mig punt, situada just a sobre de l’entrada al carcabà inferior. Aquí hi ha una cuina de 5 m x 4 m, amb un armari, la pica i un forn actualment esfondrat. També hi ha una petita finestra que dóna al nord, sobre el riu i la bassa inferior. Sobre la cuina hi havia un segon pis, al qual sembla que s’accedia per una porta oberta a la paret oest del pis superior, que conduïa al pis de sobre de l’obrador superior. També tenia una finestra rectangular que donava a la façana principal, just a sobre de la porta. La coberta d’aquest espai era una teulada simple que drenava l’aigua cap a la façana, feta de teules.
La part a llevant d’aquesta segona porta, on hi havia el forn, està actualment enrunada.
Des del llit del riu, on s’accedeix per la porta que dóna just al costat del desguàs del carcabà inferior, remuntant el curs aquàtic, s’arriba a un petit saltant i un gorg de cert interès.
Uns metres més avall es troba una nova cascada i el gorg Negre. Un petit corriol que neix sobre la cascada i que ressegueix el costat esquerre del riu condueix, després d’un pas assegurat amb una corda amb nusos i una canal molt pronunciada, al gorg Blau (41º 42’ 783 – 002º 10’ 534 – 503). El lloc no té gens de perspectiva i no es pot apreciar la seva bellesa amb facilitat.
Pladevall (1996; 20) reporta documents que parlen de la construcció d’aquest molí cap al 1787, data que encaixa amb la que hi ha gravada a la llinda principal (1793). Sembla que originàriament hauria estat un molí draper.
Es troba en el curs superior del riu Tenes, una mica més al sud de les Torres (41º 42’ 981 – 002º 10’ 280 – 551).
Aquest molí és conegut des del final de l’edat mitjana, tot i que arquitectònicament sembla que se l’hauria de situa al segle XIII (Pladevall, 1996; 13). Té la peculiaritat que originàriament era mogut per l’aigua d’una font, la font Tubal, a la qual després es va afegir la del riu Tenes. Es tracta d’un molí fortificat, com es veu en la torre de tres pisos de la fotografia.
Una altra dada interessant és que sembla que en el mateix edifici hi hauria hagut dos molins, un fet que es repetirà més endavant. També cal recordar que els interessos dels moliners varen entrar en conflicte amb els del les Torres en el moment que aquests explotaren el glaç del riu Tenes.
Patrimoni Existencial 