Donem aquest nom a unes resta de casa situades sobre el sot del Bac, a llevant de ca l’Andreu (41º 43’ 720 – 002º 15’ 173 – 556).
L’estructura té una forma rectangular de 9 m de llarg per 5 d’ample, amb una possible porta a la banda sud (on podria haver-hi hagut una finestra). Els murs que es conserven fan 50 cm de gruix i en el punt màxim arriben a 1,70 m. No hi ha cap evidència que permeti pensar en un edifici de dos pisos, tot i que no es pot descartar que hi fossin.
Està construïda en pedra rogenca i calcària lligada amb fang i argamassa. Les cantonades estan ben escairades i són fetes amb peces treballades. També es troben altres peces treballades a la base de la porta i en una possible llinda, sense data, que fa u metre de longitud, situada fora de context.
A la part sud semblaria haver-hi hagut un corral o un possible segon cos, tot i que ens inclinem per la primera opció.
Aquesta masia no apareix en cap document i només l’hem documentada en el mapa de l’editorial Alpina Cingles de Bertí (reedició de 1967), de Josep M. Puchades i Francesc Corbera. Ha desaparegut en les edicions actuals.
Masia totalment enderrocada, situada al la riba nord del torrent del Bosc Negre, en el punt 41º 43’ 673 – 002º 14’ 885 – 534, a tocar del PR C-33 que hi passa pel costat.
Presenta una estructura aproximada de 10,5 m d’ample per 10 m de fons, amb una porta al costat sud i un possible forn a la zona sud-est. S’evidencia la presència de com a mínim dos pisos, en un edifici construït amb pedra local (calcària i sorrenca) relligada amb fang.
No hi ha cap manera d’assegurar que aquest mas fos el que apareix amb el mateix nom al fogatge de 1497.
Segurament és la Casa Andrés Roca de què parla un document de 1859.[1]
L’estat ruïnós de la masia i l’emboscament del lloc no permet dir-ne gaire cosa. Aquesta masia es troba sota ca l’Andreu, a la banda nord del torrent del Bosc Negre (41º 43’ 627 – 002º 14’ 817 – 507).
Presenta un perímetre aproximat de 10 m x 10 m, força típic en la zona estudiada. Encara es conserva un pany de paret d’uns dos metres d’alçada i una obertura al sud, que podria ser una porta.
Segurament correspon a la “Casa Peret Chico de Pedro Trabé” que apareix en un document de 1859.[1]
La Miquelona o casa Miquela, segurament casa Micaló al 1859,[1] es troba al nord-oest del Prat i al sud-est de ca l’Andreu, sobre el torrent del Bosc Negre, en un lloc avui totalment embocat (41º 43’ 556 – 002º 14’ 961 – 496).
Presenta una estructura d’uns 8 metres de llarg per 6 metres d’ample, amb un afegitó a la banda sud-est de 6 m x 5 m. Era una casa de dos pisos, com demostren els ancoratges de les bigues i quatre esgraons que es troben al costat de la porta. Aqusta porta es trobava a la façana sud i tot i tenir una llinda, aquesta no presenta cap inscripció que en permeti una datació. Les parets són fetes de pedra local, unida amb fang i arrebossat amb argamassa.
Segons el mapa de la Diputació, la planta baixa estava dividida en tres cossos, bona part dels quals estaven dedicats al bestiar. Hi havia també la cuina i menjador i al primer pis s’hi trobava la sala i les diverses habitacions. S’hauria abandonat a finals del segle XIX principis del XX.
A la banda nord de la casa s’ha trobat una pica de 77 cm de llarg per 58 cm d’ample i un gruix aproximat de 22 cm. Presenta un forat de desaigüe que segurament travessava la paret i donava directament fora de la casa.
L’estat actual de aquestes ruïnes ens obliga a repetir la informació que en dóna el mapa de patrimoni de la Diputació.
Casa aïllada envoltada de conreus i espais ramaders que forma un conjunt d’edificacions de planta rectangular orientada d’est a oest. L’edifici principal, en molt mal estat de conservació, presenta una planta quadrada organitzada en planta baixa i primer pis, i amb un possible segon pis, tot i que dubtós. La tècnica constructiva presenta murs de paredat comú lligats amb argamassa i arrebossats, que en algun punt es conserven fins l’alçada original, tot i que el seu estat no és gaire òptim. A la planta baixa, trobem un nucli de tres cossos, una gran part del qual estava dedicat a l’estabulament del bestiar; aquesta característica és molt comuna de les masies ramaderes i té paral·lels a tota la zona. La cuina servia també de menjador i al primer pis s’hi trobava la sala i les diverses habitacions. No es conserva pràcticament cap resta de la coberta que segurament hauria estat formada per una teulada de teula aràbiga a doble vessant de la que actualment només en resta alguna biga i algun fragment de teula. Els annexos ramaders conserven la seva disposició original, i es poden distingir els que haurien servit d’estable i de corral. Les obertures conservades són molt escasses, i aquestes han estat totalment espoliades. A prop i a l’altra banda del camí hi ha un petit pou, també construït amb pedra lligada amb argila, de secció circular (?) i força ben conservat. Tot i que el torrent del Sot del Bac es troba força a prop, la presència d’aquest pou indica la necessitat de tenir aigua pels diversos usos domèstics per part dels habitants del mas.
El pou de què parla el mapa es refereix a una estructura de planta quadrada d’1,10 m de costat, coberta amb una gran llosa plana provista d’un forat per agafar-hi la corriola. La boca del pou, que segurament caldria anomenar millor una cisterna, fa 1,60 m d’alçada. En el moment de fer la visita (març de 2012) hi havia 60 cm fins arribar al nivell de l’aigua i encara uns altres 60 cm més d’aigua. En total, una profunditat d’1,20 m, fet que ens fa pensar més en una cisterna o aljub que no en un autèntic pou.
L’aigua que s’extreia de la cisterna podria anar a parar a una bassa que hi ha just a l’altre costat de la pista, entre la masia i el pou. És possible que servís per recollir aigua de boca. A la dreta de la pista que va de la Cospinera al Prat s’ha documentat una altra bassa i un rec (41º 43’ 390 – 002º 15’ 359 – 580).
Aquest mas apareix esmentat als fogatges de 1497, de 1515 i de 1553. També apareix a la llista de masos de la parròquia de Montmany feta l’any 1859[1] i en el mapa de Slvador Brugués de 1924, on també apareix la bassa que hi ha entre la Cospinera i el Prat.
[1] ABEV, Montmany, Sant Pau, N/1 (1679-1927), sp.
No es conserva documentació referent a aquesta masia, només el mapa de la Diputació l’inclou, però el situa en un indret incorrecte. L’emplaçament exacte és a l’oest del turó de la Cospinera, a tocar de la creu (41º 43’ 350 – 002º 15’ 778 – 526), just a la dreta del camí que hi mena sota una gran alzina.
L’estructura visible correspon a un edifici quadrat d’uns 10 metres de costat, amb murs de 0,50 m d’ample, fets de pedres petites o mitjanes (excepte a les cantonades que es conserven) relligades amb morter de calç. S’intueixen dos grans espais, separats per un mur de mig metre de gruix. El mur més ben conservat, a la banda nord, mesura actualment 1,50 m d’alçada. La porta sembla que hauria estat al sud-oest; a l’oest es documenta un possible forn totalment enrunat.
Aquest mas no apareix en el mapa fet per Salvador Brugués l’any 1924. Es possible que correspongués a la Casa Nova de n’Oliveres de què parla un document del capellà de Montmany datat al 1859.[1]
Es tracta d’una mina d’uns 8 m de recorregut, que acaba en un gran enderroc. Es troba a la banda nord del camí que puja al sot del Bac (41º 47’ 574 – 002º 15’ 485 – 422). El seu recorregut, orientat cap al sud, travessa el camí per sota. L’aigua que se n’extreia era recollida per un rec i servia per regar les feixes que hi ha als voltants.
La seva morfologia presenta dos trams clarament diferenciats. Els primers metres són fets amb pedra seca (calcària) i recoberts amb lloses de pedra rogenca, algunes en estat força precari. El segon tram està fet amb totxos cuits i coberta de peces semitubulars de ciment. A l’entrada fa 70 cm d’amplada i 1,35 m d’alçada; just a la boca es troba un petit decantador rectangular.
Es troba just a sobre la pista que porta a la masia del Bac, un cop passat el pas a nivell i a tocar de la conducció de gas natural (41º 43’ 670 – 002º 16’ 186 – 340). De forma cilíndrica, amb 3,40 m de diàmetre i uns 3 m d’alçada màxima visible, se’n conserva només la part sud. Sembla que la boca hauria estat al costat nord, en el marge que actualment es troba al costat de la pista.
Podria haver estat utilitzat en les obres de construcció del ferrocarril.
El mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona inclou una mina de ca n’Oliveres, amb una porta que duu la data de 1923.
El cert, però, és que aquesta mina, a la qual no s’ha accedit, podria no ser una veritable mina i, amb certesa, forma part d’un sistema de mines molt més complex. Aquesta mina es troba just a sota de tres grans basses rodones (visibles en les imatges per satèl·lit). Aquestes basses s’omplen amb l’aigua que arriba per un petit canal que, si el resseguim, ens durà fins al torrent de Maries, just al lloc que el mapa de l’editorial Alpina anomena els Sots Feréstecs (41º 42’ 813 – 002º 15’ 106 – 359). Abans d’arribar-hi es passa per una petita bassa i diferents estructures que protegeixen el canal dels còrrecs que baixen de la muntanya.
Aquí, a tocar del torrent, hi ha una petita presa que recull l’aigua del riu i també la que surt de dues boques de mina.
La primera mina té un recorregut d’uns quinze o vint metres. Comença avançant cap al nord, gira a l’oest en angle recte i de nou cap al nord fins arribar a la deu d’aigua. Just en el primer canvi de direcció hi ha un petit decantador i una mànega que en recull la poca aigua que en raja. La galeria està excavada a la roca rogenca i reforçada amb pedra, amb una volta de dues peces semitubulars de terra cuita. Té una alçada d’1,30 metres i 65 cm d’amplada.
La segona mina és molt més baixa i els primers metres estan inundats d’aigua, motiu pel qual no s’ha accedit al seu interior. Des de l’entrada es veuen uns 8 o 10 m de recorregut en línia recta i en paral·lel al curs del torrent. La volta és igualment d’obra.
El 10 de novembre de 1698, Coloma Vinyolas, vídua d’Antoni Vinyolas, pagès de Centelles, i el seu fill Josep Vinyolas, hereu i posseïdor del mas Vinyolas, firmen una concòrdia amb Ambrós Fabrer, negociant de Centelles, i la seva dona Margarida Fabrer i Estrada, i Joan Fabrer, apotecari. El problema és que els Vinyolas no poden passar anar a pasturar les terres dites les costes de Sant Marçal, pròpies dels Vinyoles, sense que els Fabrer els donin pas per les terres del mas Soler. Històricament això ho havien arreglat mitjançant el pagament d’un cens en compensació pel dret de pas.
Però aquell 1698 un canvi en l’orientació de les activitats dels Fabrer els va dur a pactar unes noves condicions. A partir d’aquell moment, els amos del Soler tenen “(…) menester la aygua per ocacio (sic) de regar las terras del mas Soler y de ampuar glas en lo pou que est any dits conjuges fabrer y estrada an fabricat en la heretat en la heretat (sic) del predit mas Soler: que naix y te origen de dos fonts del predit mas vinyolas la una de las quals es sota las toscas y la altra sota las costas de demunt o sobra dit mas Vinyolas quals ditas dos fonts son propies dels predits mare y fill vinyolas per tenir origen y naxer en llur propria heretat (…)”.
El tracte que es firmarà assegurarà l’accés a les pastures per als Vinyolas i la utilització de l’aigua sobrant als habitants del Soler. El tracte permetia “(…) perpetuament de poder pendra la aygua que naix de las preditas dos fonts y aquella conduir en las terras de dit mas Soler ja sia per regar o per fer anar aquella en las basas fetas o fahedores en dit mas Soler per ampuar glas en lo predit pou o altrament fent de dita aygua lo que los aparegui be, y tambe de profundar o enfundir tant y quant y sempre los apareguia be a los dits conjuges y fill Estrada la sobredita font demunt o sobra (costa?) que te origen sota las costas de dits mare y fill vinyolas, despres que dits mare y fill Vinyolas y llurs hereus y successors de dit mans Vinyollas yan regat las terras de dit mas Vinyollas del modo y forma an acostumat regar fins lo die de vuy (…)”.[1]
El document conté algunes informacions interessants, com ara el topònim costes de Sant Marçal, avui dia sembla que desaparegut. També té un gran interès el fet que es parli de basses per empouar glaç “fetes o fahedores”, ja que aquesta expressió indica que com a mínim hi havia una bassa a prop d’un pou que ja “an fabricat”en la heretat del mas Soler. Igualment, el fet de parlar d’aprofundir una de les font d’on es recull l’aigua indica que segurament es tracta d’una mina (encara avui dia hi ha tres boques de mina a Vinyoles).
Tot plegat mostra una explotació del glaç segurament industrial (un dels Fabrer era un negociant i l’altre un apotecari) basat en un sistema en què el gel es produïa a partir d’aigua que era retinguda en una bassa i, un cop congelada, era tallada en blocs regulars i empouada.
Patrimoni Existencial 