Francesc Roma i Casanovas
Es tracta d’una bassa d’uns 15 m de llarg per 5 m d’ample i una profunditat aproximada d’1 m que es troba al costat de la font Amargosa (41º 45’ 672 – 002º 15’ 897 – 563).
Aquesta bassa recollia l’aigua de les mines de la font Amargosa (vegeu pàgina 152) mitjançant un rec i les conduïa cap al sud, mantenint més o menys l’alçada. Tot fa pensar que les seves aigües servien per regar els camps que hi ha per sota seu, en el lloc dit els Hortals.
Actualment, els mapes donen el nom de font Amargosa a una font que es troba al costat del GR que puja cap al pla de la Calma, però creiem que l’autèntica font Amargosa es troba un centenar de metres abans d’arribar a aquest lloc (41º 45’ 650 – 002º 15’ 896 – 562).
En aquest punt es troba una petita construcció de planta quadrada, que presenta una entrada tapiada on es veu una data gravada en una pedra rogenca que indica l’any 1777 distribuït al voltant d’una creu inscrita. A la llinda de la porta que condueix al decantador hi diu 1863 (aquesta mina no sembla tenir recorregut soterrani).
L’aigua d’aquesta font i la d’un parell de mines properes (vegeu pàgina 152) eren recollides en una bassa (vegeu pàgina ) i servien per regar els camps de la zona inferior, coneguda com els Hortals.
Es troba a tocar de la font Amargosa original (41º 45’ 650 – 002º 15’ 896 – 562; sobre la font Amargosa vegeu això).
Es tracta d’un forn de calç força ben conservat que fa 3,80 m de diàmetre i se’n conserven 3,70 m d’alçada. Com la majoria d’aquestes estructures, la part superior del forn presenta un mur de pedra seca que en tanca el perímetre.
La fogaina fa 2,30 m de llarg i té un amplada a la part de fora de 2,00 m i una amplada d’1,60 m. Al final del seu recorregut, l’alçada s’ha reduït a 1,40 m i l’amplada a 0,75. L’estat de conservació actual sembla suggerir que aquesta fogaina podria haver estat afegida amb posterioritat a la construcció original del forn.
Es troba a tocar de la carretera C-17, en un lloc de difícil accés (es recomana anar-hi des del Montcau), en el punt 41º 45’ 102 – 002º 15’ 072 – 339.
És un forn molt gran (4,20 m de diàmetre per 5,20 m d’alçada visible) les parets del qual estan molt vidriades, fet que indica una alta temperatura en les cuites i una utilització continuada en el temps. Segurament es tracta d’un forn de tipus industrial semblant als que hi ha una mica més al sud, al Rieral.
La fogaina fa 2,50 m de llarg per 2,00 m d’alçada i 1,20 m d’amplada. Està coberta per una volta de mig punt rebaixat, però fet amb morter.
Al costat de la boca es conserva un espai pla, tancat per dos costats per un alt mur (un d’ells és el mateix mur que conté la boca del forn), amb evidències d’haver estat cobert, si més no parcialment. Se suposa que era un edifici que aixoplugava els treballadors del forn.
Per sobre d’aquest forn es troba una gran pedrera d’on es va extreure el material que es va coure aquí.
No sabem si aquest és el forn de calça al que fa referència Enric Garcia-Pey (1997; 92) quan parla d’en Peret de la Calç, persona que potser treballava amb el seu germà Ramon que “tenia un forn de calç en terme de Tagamanent, vora Fontmolsa, que feia funcionar amb llenya per cremar els rocs dels quals extreia la calç”.
Es troba a l’extrem occidental del pla de la Barraca, una cinquantena de metres al sud del corral de nova construcció que s’hi troba (41º 45’ 250 – 002º 15’ 639 – 449). Es tracta d’un forn molt ben conservat de 3,5 metres de diàmetre i uns 5 metres de profunditat. Té la particularitat que el seu fons està completament ocupat per una capa d’aigua, fet que impedeix calcular la seva profunditat exacta.
La seva fogaina és feta amb un arc apuntat construït amb pedres locals i es conserva en molt bon estat. Sembla que la seva matèria primera era la pedra calcària, encara que no massa lluny del lloc on es troba apareguin alguns dipòsits residuals de guixos.
En el lloc on es troba (41º 42’ 910 – 002º 15’ 928 – 391), una placa anomena aquest forn com a forn de calç de Montmany i el data entre els segles XVIII i XIX. Preferim, però, anomenar-lo de la Llorença perquè aquest és el nom del lloc on es troba situat i, a més a més, perquè l’Ajuntament del Figaró s’hi refereix amb aquest topònim a la seva pàgina web.
És un dels forns més ben conservats de la zona, entre altres raons perquè ha estat netejat i museïtzat en temps no massa llunyans. Té un diàmetre de 4,50 m i planta rodona. S’en conserva una alçada de 4,60 m. El túnel que permet accedir a les fogaines està en força bon estat i fa 4,40 m de recorregut. Està construït en rajols cuits col·locats en forma de volta de mig punt. Fa 1,85 m d’alçada per 1,50 m d’amplada.
L’accés al forn es fa des de la carretera i, per anar-hi, es passa per un petit pont fet amb lloses planes que desvien un curs ocasional d’aigua. En una de les lloses hi ha gravats uns números romans i una inicials, però creiem que són molt recents.
Al costat del forn, enmig de la vegetació, apareixen unes estructures semienterrades que caldria estudiar amb major deteniment.
Aquesta informació ha estat actualitzada: vegeu això.
El mal estat que presenta actualment aquest lloc (embardissat i pràcticament tot enrunat) fa que només puguem reproduir el que en diu Anna Gómez al catàleg de patrimoni de la Diputació de Barcelona. Segons ella, es tracta d’una
“Construcció excavada al marge del turó de forma semicircular. La part superior és construïda en pedra lligada amb fang. La guixera amida uns 3,3 m d’amplada, a l’interior de la cambra de cocció, i uns 3 m d’amplada, a l’interior de la cambra de cocció i uns 3 m d’alçada conservada. Des de l’exterior són visibles les 2 boques (1 m d’amplada) que donen accés a l’única cambra de cocció, separades per una pilastra de 90 cm.”
Creiem, a diferència del que planteja Gómez, que es tracta d’un forn de guix, i no de calç, que hauria explotat la pedrera de guixos que hi ha just a sobre del lloc on es troba el forn. Sobre el terreny, avui dia (2012), només la presència d’una estructura de ciment amb un gran cargol metàl·lic indica la seva existència (també hi ha el pal que indicava l’emplaçament, però ara ja sense rètol). Sembla ser que l’incendi que va afectar la zona al 1994 hauria ajudat a la desaparició del forn.
Es troba en el punt 41º 42’ 936 – 002º 15’ 121 – 546.
Just al davant del molí del camí de Vallcàrquera, a l’altre costat del torrent (41º 43’ 605 – 002º 17’ 082 – 377), es troben una sèrie de feixes molt ben distribuïdes. Entre aquestes feixes es troben les restes del que podria haver estat una cabana.
Es tracta d’una estructura rectangular de 3 m de llarg per 2,50 m d’ample, amb una porta a l’est d’aproximadament 80 cm d’ample i uns murs de 50 cm de gruix. La porta conserva algunes frontisses metàl·liques i repenjat a la paret de pedra seca sense relligar que forma la cabana hi ha diverses teules, com si l’estructura, que no té teulada, s’hagués intentat cobrir en algun moment. Ajuda a mantenir aquesta sensació la presència de diversos maons que semblen preparats per ser obrats.
La cabana toca a un marge per la seva part posterior (banda oest). Això, junt amb el fet que el mur de la feixa dibuixa una mena de gran U, fa la impressió que permetés tancar un petit espai que hauria servit de corral. Reforça aquesta hipòtesi el fet que hi ha una estructura de pedra no identificada que podria servir de base per acabar de tancar l’estructura.
El pas des de la cabana i el corral cap al torrent es fa per enmig de dues parets obrades que deixen un pas molt estret entre elles (uns 80 cm), fet que semblaria indicar que ens trobem davant d’un comptador.
Ens inclinem a pensar que es tracta d’un corral per tancar el bestiar amb un espai adjacent dedicat als pastors. La morfologia del lloc així sembla indicar-ho. També ens serveix de base per recolzar la nostra hipòtesi el fet que en el mapa que va fer el topògraf Salvador Brugués al 1924 (minuta), en aquest lloc indica un corral, tot i que l’indica a l’altre costat del torrent (més o menys on hi ha el molí).
Es tracta d’una estructura de tres pisos, construïda a l’esquerra de la Riereta, poc més avall del molí d’en Xicola (41º 43′ 585 – 002º 17′ 060 – 369). S’hi pot accedir des de la carretera que duu a Vallcàrquera, deixant el cotxe en un aparcament que hi ha uns dos-cents metres abans d’arribar al pont que creua el torrent.
El primer pis el forma la bassa, que tot i ser espectacular no és massa gran, si es té en compte que sumant-hi el pou forma un conjunt de 5,50 m de llarg per 3 m d’ample a la banda sud i 5 m de fondària. Té una forma irregular, fruit de la degradació de la semicircumferència del pou amb la forma quadrangular de la bassa. El gruix de la paret de la bassa és d’1,50 m. Té un sobreeixidor a la part de ponent.
El segon nivell el forma l’obrador, que fa 4,10 m d’ample per 6,20 m de llarg. Se suposa que s’hi accedia per una porta situada al costat de la bassa, a la banda est. És per aquí per on s’hi entra avui dia, tot i que una escala de fusta que permet accedir a una de les dues finestres que formen l’obrador indica que no fa massa anys no s’accedia per aquest lloc. L’obrador té una finestra a l’est i una altra a l’oest. Des de fora s’evidencia que el sostre va ser aixecat aproximadament un metre.
El tercer nivell el formen els carcabans, situats a la part més baixa i que s’obren cap al torrent. Es tracta de dues galeries amb volta de mig punt.
Val la pena acabar de baixar al torrent per poder gaudir dels gorgs i cascades que presenta en aquest punt la Riereta.
No queda clar per on arribava l’aigua al molí. D’entrada semblaria que ho hagués de fer pel camí pla que passa pel costat de la bassa, però no n’hi ha cap evidència; en canvi, uns metres per sobre, a l’altra banda de la pista, hi corre un altre canal que recull les seves aigües una mica més amunt.
A llevant de can Bosc, en el llit del torrent de can Basí, just quan aquest desemboca a la Riereta (41º 43’ 639 – 002º 16’ 879 – 346) hi ha una petita mina, actualment tapada amb una paret, una bassa obrada en el llit del torrent (que tant recull les aigües que baixen pel torrent com les que poguessin sortir de la mina) i, una mica més avall, un arc fet d’obra per on passa un petit aqüeducte.
Aquest canal comença uns metres més amunt, en la mateixa Riereta, pocs metres per sobre d’on s’inicia el rec dels Molins (41º 43’ 614 – 002º 16’ 894 – 346). En arribar al torrent del Basí el travessa mitjançant aquest pont d’un únic arc i s’endinsa a la masia de can Bosc.
La bassa que s’esmenta apareix en el mapa que va fer el topògraf Salvador Brugués l’any 1924 (minuta).
Patrimoni Existencial 