L’estat ruïnós de la masia i l’emboscament del lloc no permet dir-ne gaire cosa. Aquesta masia es troba sota ca l’Andreu, a la banda nord del torrent del Bosc Negre (41º 43’ 627 – 002º 14’ 817 – 507).
Presenta un perímetre aproximat de 10 m x 10 m, força típic en la zona estudiada. Encara es conserva un pany de paret d’uns dos metres d’alçada i una obertura al sud, que podria ser una porta.
Segurament correspon a la “Casa Peret Chico de Pedro Trabé” que apareix en un document de 1859.[1]
La Miquelona o casa Miquela, segurament casa Micaló al 1859,[1] es troba al nord-oest del Prat i al sud-est de ca l’Andreu, sobre el torrent del Bosc Negre, en un lloc avui totalment embocat (41º 43’ 556 – 002º 14’ 961 – 496).
Presenta una estructura d’uns 8 metres de llarg per 6 metres d’ample, amb un afegitó a la banda sud-est de 6 m x 5 m. Era una casa de dos pisos, com demostren els ancoratges de les bigues i quatre esgraons que es troben al costat de la porta. Aqusta porta es trobava a la façana sud i tot i tenir una llinda, aquesta no presenta cap inscripció que en permeti una datació. Les parets són fetes de pedra local, unida amb fang i arrebossat amb argamassa.
Segons el mapa de la Diputació, la planta baixa estava dividida en tres cossos, bona part dels quals estaven dedicats al bestiar. Hi havia també la cuina i menjador i al primer pis s’hi trobava la sala i les diverses habitacions. S’hauria abandonat a finals del segle XIX principis del XX.
A la banda nord de la casa s’ha trobat una pica de 77 cm de llarg per 58 cm d’ample i un gruix aproximat de 22 cm. Presenta un forat de desaigüe que segurament travessava la paret i donava directament fora de la casa.
L’estat actual de aquestes ruïnes ens obliga a repetir la informació que en dóna el mapa de patrimoni de la Diputació.
Casa aïllada envoltada de conreus i espais ramaders que forma un conjunt d’edificacions de planta rectangular orientada d’est a oest. L’edifici principal, en molt mal estat de conservació, presenta una planta quadrada organitzada en planta baixa i primer pis, i amb un possible segon pis, tot i que dubtós. La tècnica constructiva presenta murs de paredat comú lligats amb argamassa i arrebossats, que en algun punt es conserven fins l’alçada original, tot i que el seu estat no és gaire òptim. A la planta baixa, trobem un nucli de tres cossos, una gran part del qual estava dedicat a l’estabulament del bestiar; aquesta característica és molt comuna de les masies ramaderes i té paral·lels a tota la zona. La cuina servia també de menjador i al primer pis s’hi trobava la sala i les diverses habitacions. No es conserva pràcticament cap resta de la coberta que segurament hauria estat formada per una teulada de teula aràbiga a doble vessant de la que actualment només en resta alguna biga i algun fragment de teula. Els annexos ramaders conserven la seva disposició original, i es poden distingir els que haurien servit d’estable i de corral. Les obertures conservades són molt escasses, i aquestes han estat totalment espoliades. A prop i a l’altra banda del camí hi ha un petit pou, també construït amb pedra lligada amb argila, de secció circular (?) i força ben conservat. Tot i que el torrent del Sot del Bac es troba força a prop, la presència d’aquest pou indica la necessitat de tenir aigua pels diversos usos domèstics per part dels habitants del mas.
El pou de què parla el mapa es refereix a una estructura de planta quadrada d’1,10 m de costat, coberta amb una gran llosa plana provista d’un forat per agafar-hi la corriola. La boca del pou, que segurament caldria anomenar millor una cisterna, fa 1,60 m d’alçada. En el moment de fer la visita (març de 2012) hi havia 60 cm fins arribar al nivell de l’aigua i encara uns altres 60 cm més d’aigua. En total, una profunditat d’1,20 m, fet que ens fa pensar més en una cisterna o aljub que no en un autèntic pou.
L’aigua que s’extreia de la cisterna podria anar a parar a una bassa que hi ha just a l’altre costat de la pista, entre la masia i el pou. És possible que servís per recollir aigua de boca. A la dreta de la pista que va de la Cospinera al Prat s’ha documentat una altra bassa i un rec (41º 43’ 390 – 002º 15’ 359 – 580).
Aquest mas apareix esmentat als fogatges de 1497, de 1515 i de 1553. També apareix a la llista de masos de la parròquia de Montmany feta l’any 1859[1] i en el mapa de Slvador Brugués de 1924, on també apareix la bassa que hi ha entre la Cospinera i el Prat.
[1] ABEV, Montmany, Sant Pau, N/1 (1679-1927), sp.
No es conserva documentació referent a aquesta masia, només el mapa de la Diputació l’inclou, però el situa en un indret incorrecte. L’emplaçament exacte és a l’oest del turó de la Cospinera, a tocar de la creu (41º 43’ 350 – 002º 15’ 778 – 526), just a la dreta del camí que hi mena sota una gran alzina.
L’estructura visible correspon a un edifici quadrat d’uns 10 metres de costat, amb murs de 0,50 m d’ample, fets de pedres petites o mitjanes (excepte a les cantonades que es conserven) relligades amb morter de calç. S’intueixen dos grans espais, separats per un mur de mig metre de gruix. El mur més ben conservat, a la banda nord, mesura actualment 1,50 m d’alçada. La porta sembla que hauria estat al sud-oest; a l’oest es documenta un possible forn totalment enrunat.
Aquest mas no apareix en el mapa fet per Salvador Brugués l’any 1924. Es possible que correspongués a la Casa Nova de n’Oliveres de què parla un document del capellà de Montmany datat al 1859.[1]
Les runes d’aquesta masia es troben a l’oest de Sant Pau de Montmany (41º 42’ 638 – 002º 14’ 467 – 595). Avui dia, la zona està tan bruta que resulta pràcticament impossible fer-ne una mínima descripció.
Diguem només que, segons el mapa de patrimoni de la Diputació, mitja casa pertany al Figaró i l’altra mitja a Sant Quirze de Safaja. La primera referència documental a la masia és de l’any 1322.
Sota la masia, però per sobre de la pista que va a can Pere Mestre, hi ha una petita bassa de 3,20 m per 2,70 m i una profunditat d’1.30 m, amb un rentador a la banda sud. La bassa recollia l’aigua d’una font que rajava allà mateix (possiblement amb una petita mina), avui dia seca. Aquesta aigua servia per regar uns camps situat a sota o al costat de la bassa.
Una mica al sud de la masia, a tocar seu, hi ha l’antiga era, enrajolada en part i l’altra coberta amb lloses de pedra rogenca. Feia unes mides aproximades de 20 m (de nord a sud) x 15 m (d’est a oest). Segurament, les rajoles que formen l’era varen ser cuites a la rajoleria que hi ha una mica més amunt (vegeu *)
El mapa de patrimoni de la Diputació parla d’un edifici format per uns baixos, un primer pis i unes golfes sota teulada, cobert amb una teulada de doble vessant, de teula aràbiga i amb el carener perpendicular a la façana principal. Però avui dia la descripció és força diferent.
Es pot dir que aquest antic edifici, situat en un replà al nord-oest de Sant Pau de Montmany (41º 42’ 832 – 002º 14’ 554 – 553), tenia una planta rectangular, de gairebé deu metres de llarg per uns 7 metres d’ample. Tenia una porta al sud i possiblement una altra al nord (tot i que aquesta també podria haver estat una finestra). L’edifici presenta evidències d’haver tingut dos pisos, units per una escala situada a la dreta mateix de la porta principal, on semblaria haver-hi hagut la cuina, amb un possible forn.
La planta baixa estava dividida en dos espais per un ampli mur de 60 cm de gruix. Tot l’edifici està construït en pedra rogenca i calcària de la zona i relligat amb fang. La part exterior presenta un arrebossat amb argamassa en alguns indrets.
En l’estat actual no s’evidencien grans obertures a l’exterior i tot fa pensar que seria una casa més aviat precària, construïda durant l’edat moderna.
A la banda de ponent, s’observa una extracció de terra vermella, possiblement per a la construcció.
Les restes d’aquesta masia, situades prop del serrat de la Casanova () no apareixen en cap mapa ni en el treball de toponímia de Garcia-Pey. Les hem trobades gràcies a l’amabilitat d’en Josep Àngel. Es troba enmig d’antigues feixes de conreu i pedreres, tot molt emboscat.
Es tracta d’una casa que feia un 10 m x 9 m, aproximadament, dividida en tres o quatre espais diferenciats i que sembla que tenia dos pisos. Encara avui dia es conserva un petit espai cobert, com una mena de cabana de 2 m de llarg per 1 d’ample, cobert de pedra seca en aproximació de filades.
A la banda sud sembla que hi ha les restes del que fou el forn.
Entre can Bosc i el turó del Seguer s’aixequen les runes del que va ser la Caseta del Seguer. El lloc compta amb una vista privilegiada i està en una solella que, tenint en compte les estructures de què disposava per recollir les aigües del torrent de can Basí, havia de ser rica en conreus.
El que queda de l’edifici fa uns 10 m de costat i presenta un contrafort a la paret sud. Es conserva en força bon estat la cuina, on és ben visible el forn (una mica trencat a la part superior), una pica i els fogons.
Tant la pica com els fogons són tallats en pedra sorrenca. La primera peça fa 66 cm x 58 cm. En canvi, els fogons estan tallats en una peça rectangular de 95 cm x 50 cm i 23 cm de gruix. Consten de dos focs de forma quadrada (16 cm de costat) a la superfície de la peça i rodona a l’interior. S’aguanten sobre dues peces de pedra rogenca.
És possible que aquesta sigui la caseta a què es refereix un document de 1670 que recull una venda d’una peça de terra que limita amb el mas Caprec a llevant i amb un xaragall a ponent, xaragall que devalla “de prop la casa que fa an Castel Seguer” (ABEV, Vallcàrquera, St. Pere, R/2, p. 13).
Aquest interessant conjunt, construït a l’aixopluc d’una paret de pedra sorrenca, gira entorn d’un petit edifici de planta més o menys rectangular de 6 m de llarg per 4 m d’ample. Aquest edifici té una porta a la banda nord i una finestra a l’est. La presència de teules àrabs a la zona podria ser un indicador del tipus de coberta que tenia. Sembla que es limitava a una única planta baixa.
L’edifici està construït sobre una terrassa com les altres que ressegueixen el cingle i al costat d’un saltant d’aigua normalment eixut que forma un ampli gorg (val la pena visitar-ne la part que es troba just a sobre el cingle per poder-ne observar el resultat de l’erosió secular).
Aqüeducte del Basí
La zona actualment està coberta per tot tipus de vegetació i l’exploració esdevé molt penosa. A la banda de llevant, una sèrie de bancals presenten encara les restes d’algunes oliveres mig mortes. A sota d’un roc desenganxat del cingle, hi ha un petit refugi, tapat amb una planxa metal·lica, en les parets del qual s’evidencia el pas d’alguns escaladors i alguns grafits no massa reculats en el temps. Passat el gorg apareix l’edifici que hem comentat, i sota l’edifici, en el llit del torrent que baixa del gorg, es troba un arc rebaixat que correspon a un canal d’aigua que recorre la part inferior del mur on s’assenta l’edifici. Just a sota la part de ponent de l’edifici apareix una mena d’albelló de 50 cm d’alçada per 40 cm d’amplada i d’un recorregut indeterminat que sembla que recollia l’aigua que es filtrava del gorg i la conduïa al rec que s’ha comentat. Està format amb pedra seca treballada i la cobertura és feta amb lloses de pedra sorrenca.
Seguint el curs del canal, que segueix arranat al marge, apareix una nova boca (55 cm d’ample per 75 cm d’alçada) d’una mena de mina o albelló fet amb pedra seca treballada i coberta amb lloses de pedra sorrenca. Les mides permeten entrar uns tres metres dins del conducte, fins que s’arriba a la roca mare. Aquí apareixen dues petites galeries, a dreta i esquerra, no massa amples i de poc recorregut. Sembla que aquest conducte seria el desaigüe d’una bassa que es troba a la feixa superior (on hi ha l’edifici), on s’arribava mitjançant uns graons.
Aquesta primera bassa és de planta irregular, per adaptar-se a la morfologia del terreny, i té uns dos metres de profunditat. Recull l’aigua que regalima de la paret (biot) amb l’ajuda d’uns petits canalets. La boixa, una peça de ferro, sembla que es troba en el lloc on acaba l’albelló descrit anteirorment.
Una mica més a ponent es troba una segona bassa, una mica més gran, també adaptada al contorn de la muntanya, i sota seu un altre arc de l’aqüeducte, aquest força més ample que l’anterior. Se suposa, caldrà comprovar-ho, que aquest aqüeducte recollia l’aigua que baixava pel torrent de can Basí.
A nivell documental, val la pena dir que l’1 de gener de 1692, Petrus Bazi de Sant Pere de Vallcàrquera, reconeix Maria Bazi i Vinyas, casada amb el seu fill Josep (ABEV, Vallcàrquera, St. Pere, R/1, p. 60). Aquest fet indicaria que la casa ja existia en aquell moment, excepte que el cognom no fes referència a la casa que havitaven aquests dos personatges.
Aquest edifici, situat a ponent de can Puig, més o menys a la mateixa alçada, però a l’altre costat de la Riereta (41º 43’ 658 – 002º 18’ 019 – 506) presenta l’estructura d’un mas compost per dos grans edificis amb diverses dependències. L’edifici principal hauria tingut dos pisos
Tal com diu Anna Gómez, les notícies històriques que es coneixen ens remunten a mitjan segle XVIII o ja dins el segle XIX. El seu estat de conservació, tot i precari, suggereix que hauria estat habitat fins no fa massa dècades.
L’edifici situat més al sud, el principal, presenta una finestra i una porta amb arcs conopials, fet que podria fer pensar en una cronologia del segle XVI o lleugerament anterior. De tota manera, aquest mas no apareix en el fogatge de 1515, a no ser que correspongués al mas Cap-rec, que no ha pogut ser localitzat.
Patrimoni Existencial 