Sobre el saltant de can Peric, al sot de Furós, a la riba esquerra del torrent de l’Aliguer o de la Vídua (41º 44’ 220 – 002º 11’ 624 – 645).
Restes d’un edifici de 9,5 m de costat, dividit en tres espais diferenciats i tancats per murs fets amb pedra i fang de 60 cm de gruix. Es conserva en molt mal estat, tot i que les cantoneres eren ben escairades i fetes amb pedres mitjanes. La del costat nord-est arriba a 1,80 m d’alçada.
Al voltant i per sota de la casa hi ha diverses feixes i al sud es troba el saltant de can Peric, que servia per llençar els animals morts o que es volia que morissin, com passava al salt de Ca de Centelles.
La primera referència que vàrem tenir d’aquesta casa ens parlava d’uns forns de calç al cor de la Ciutat de Cartagena, però una anàlisi més acurada ens porta a una interpretació diferent. La casa es troba a l’oest de can Saloma (cal Toro segons el mapa de l’Alpina), una mica per sota (41º 44’ 061 – 002º 11’ 692 – 653).
Es tracta d’un edifici de 9,40 m d’ample per 6,20 m de fons (si es té en compte un annex la profunditat arribaria fins als 10 m). Encara conserva en força bon estat el forn de coure pa. Els murs són fets de pedra i fang i fan en una part 50 cm de gruix i en altres 60 cm. Tenia una porta a la banda sud d’1,80 m d’ample. Podria ser que hagués tingut dos pisos, però no es pot assegurar. Les cantoneres són fetes amb pedres mitjanes escairades.
A tocar de la casa (41º 44’ 048 – 002º 11’ 701 – 672) hi ha una bassa pràcticament rodona de 8 m de diàmetre amb una boixa que acaba en una mena de mina. Al costat de la bassa hi ha una boca de mina, actualment seca i plena de terra, segons ens diuen per les obres de construcció d’una pista que hi ha al costat. Es conserven uns tres metres de recorregut, en una galeria que arriba a fer dos metres d’alt i 90 cm d’ample, coberta amb arcs de mig punt que aguantaven el sostre. El que semblaria una segona boca de mina és, en realitat, l’accés a la boixa. Fa 75 cm d’amplada per 1,20 m d’altura i té un recorregut de 3,5 m. El sostre és fet amb lloses planes. Al final del tot hi ha un decantador on anava a parar l’aigua que sortia de la bassa per dos petits forats rodons, que encara avui dia comuniquen amb la bassa.
Premsa
Són precisament aquests forats el que ens indica que no ens trobem davant d’un forn de calç (tampoc les parets no estan vidriades, sinó cobertes de tosca) ni d’un pou de glaç.
Un element molt interessant es troba al costat de la casa, excavat en una petita paret calcària que hi ha al davant del portal, en el que sembla que hauria estat una era. Es tracta, segurament, d’una premsa de vi excavada parcialment a la roca.
Al pla Bruguer, al nord-est del castell de la Popa, just a la carena (41º 46’ 740 – 002º 10’ 921 – 883).
Es tracta d’un conjunt de murs que dibuixen una zona rectangular de 22 m (direcció est-oest) per 14 m (direcció nord-sud), amb quatre estances clarament delimitades. Està constituït per murs fets de pedra i fang de 80 cm de gruix, dels quals es conserva fins a un metre d’alçada en alguns indrets. A la banda nord s’evidencia un vall que separava la casa de la muntanya.
Vint metres a llevant, en un marge al qual està adossada, es conserva una estructura de 3,80 m per 2,70 m, amb una possible obertura al sud, feta amb pedra i fang i murs de 70 cm d’amplada. L’alçada màxima que se’n conserva no arriba a un metre.
Des del castell de Castellcir fins al serrat de Sant Martí (un turó al sud del coll d’Arenes, on hi ha el corral de la Rovira) s’enfila una àmplia carena amb mostres clares d’haver estat artigada en temps antics.[1] Els mapes actuals hi distingeixen dos altiplans, el pla de Bruga i el pla Bruguer. Entre ambdós passa la divisió entre els municipis de Sant Martí de Centelles i Castellcir, antiga divisió parroquial. En un altre lloc s’ha esmentat els conflictes que es varen presentar per la delimitació parroquial en aquesta zona.
És gràcies a aquests conflictes que la documentació ens permet parlar del mas Buguera. En època moderna, apareix una referència al mas Bugava al 1555. També, entre 1650 i 1660, es parla del mas Bugara, unit al Corral d’en Rovira, i es diu que no se sap si és de Sant Martí o de Castellcir. Posteriorment, al 1724, Jaume Rovira, hereu de la Rovira de Cerdans, ven el corral d’en Rovira i en el document es diu que es miri d’on és el mas Buguera, “y lo pla de Buguera, ó Bruga”. Un altre document de 1754 parla del Pla de Buguera (un balanç de terra), que pertany al mas Buguera, unit al mas corral d’en Rovira de Centelles. Però en un altre document de 1755 es diu que es diu pla de Bruga i no pla de Buguera. Diu que a ponent de les fites hi ha un mas que es diu pla de Bruguet, de Castellcir, unit al mas Castell.[2]
Tal com planteja Garcia-Pey (2009; 38-39), segurament es tracta del mas Bruguer.
[1] El pla de Bruga es va roturar als anys 1722, 1723 i 1724.
Es troba uns tres-cents metres a l’oest de l’Ollic, i per sota d’aquesta casa, a l’inici d’uns camps, i al nord-est de la font del Bufí, en una petita carena rocallosa coberta pel bosc, a tocar d’una pista que puja a l’Ollic (41º 46’ 814 – 002º 13’ 737 – 569).
Es tracta d’una estructura que no sembla correspondre a cap conjunt de feixes d’ús agrari, sinó més aviat a un edifici que podria tenir entre 10 i 15 metres de costat, i murs força gruixuts. Algunes de les pedres que formaven les parets eren força grans. El mal estat en què es troba dificulta fins i tot la presa de mesures de l’estructura. Crida l’atenció l’aparició d’algunes peces de teula d’un color molt clar (aparentment degut al fet d’haver estat fetes amb fang d’aquell mateix indret).
Pladevall (1987; 71) parla de l’Ollic com una vil·la rural documentada l’any 898, composta per almenys dos masos, el superior i l’inferior, que després del segle XIV es varen reduir a un sol mas (que al 1553 es deia l’Ollic del Bosc). Podrien aquestes restes correspondre a l’Ollic inferior?
Es troba al sud del Sunyer i a llevant del Montpar (41º 45’ 437 – 002º 13’ 719 – 716).
Es tracta d’una masia, actualment en runes, d’uns 10 m de costat (aproximadament), que semblaria dividida en dues grans estances. A la banda sud-est hi havia la cuina, de la que es conserva el forn blanc i algun armari encastat a la paret. La porta es trobava encarada al sud i feia 1,50 m d’amplada. Els murs que delimiten l’edifici són fets de pedra i fang i tenen un gruix de 60 cm. La casa tenia dos pisos i estava coberta amb una teulada a dues aigües paral·lela a la façana principal. Les cantoneres són fetes amb pedres mitjanes lleugerament treballades.
Es troba a escassos metres al sud de l’ermita de Sant Martí, a tocar de la pista que puja al Bellver, tant a tocar que segurament la construcció de la pista va fer-se a costa de part de la casa (41º 44’ 852 – 002º 17’ 882 – 957).
Fa 12 m de llarg per 5 m d’ample i té uns murs de 50 cm fets de pedra i fang, dels quals es conserva fins a 1,5 m d’alçada a la banda de ponent. La cantonada és feta de pedres mitjanes treballades.
Tot i que podria no tractar-se d’una casa, les restes que es conserven semblen indicar que es tracta d’aquest tipus d’estructura.
Les restes d’aquesta masia estan situades al nord del Purgatori, per sobre de la confluència del torrent d’aquest nom amb el de Vall-llossera (41º 45’ 598 – 002º 17’ 537 – 606).
En aquest cas, sí que les restes corresponen a una autèntica masia d’11 m x 11 m de costat, construïda amb parets de fins a 60 cm de gruix fetes de pedra i fang. Les cantoneres són ben treballades i fetes amb pedres petites. A la banda sud podria haver-hi hagut un forn. Es conserva fins a un metre i mig d’alçada de murs, sense cap evidència de les cobertes. Encara es reconeixen 4 grans espais, amb dos annexos adossats a l’edifici principal.
Al nord-est de la casa hi ha un espai tancat amb un mur de pedra que segurament corresponia a un corral per als animals.
A la banda est de l’edifici ha aparegut una peça de pedra rogenca de 80 cm x 70 cm i un gruix de 15 cm que podria correspondre a una pica o a una base de premsa de vi. Les dimensions de la part rebaixada fan 60 cm x 44 cm amb una profunditat de 4 cm.
Es troba al sud de les Pelunques, al costat de la pista que baixa a Vallfornès (41º 45’ 189 – 002º 20’ 015 – 1240).
Es tracta també d’una antiga masia (qui saps si originàriament havia estat un corral) convertida en un corral després de l’abandonament de les zones elevades del pla de la Calma. Recentment ha estat reconstruït el corral.
Actualment s’evidencien dos espais clarament delimitats, als quals s’accedeix per dues portes independents situades a la façana de ponent de l’edifici. El primer espai es troba al nord, i actualment està descobert. Fa 10 m x 11 m i tot fa pensar que havia estat l’antiga masia (sobretot la porta i la finestra de 60 cm x 80 cm que es trobarien a la façana principal, però també un desaigüe). La porta per accedir a aquest espai fa 1,40 m d’amplada. A dins, a la banda sud, una porteta i dos graons permeten entrar a l’espai sud, el corral en sentit estricte.
El corral és tan gran com la masia, tot i que el seu sòl és més pendent. S’hi accedeix per una porta de 2,20 m d’amplada per 2,30 m d’altura, oberta a la façana oest. Aquesta part està coberta per una teulada a una sola aigua, suportada per 4 grans columnes de 40 cm x 45 cm tallades en una peça de pedra sorrenca d’1,75 m d’altura, amb una base però sense capitell. En una d’ella hi ha gravada una creu i la data de 1952.
A la banda sud d’aquesta part hi ha una petita porteta, segurament afegida posteriorment, que servia per extreure més fàcilment els fems, aprofitant el pendent natural del terreny.
A la part de la masia les cantoneres, i sobretot a les portes i finestres, estan fetes amb pedra rogenca ben treballada. Les cantoneres són de pedres treballades de mida mitjana, disposades en forma d’ela.
A la carena principal del pla de la Calma, al sud del turó de la Primavera (41º 45’ 344 – 002º 19’ 622 – 1216).
Tot i que actualment es fa servir com a corral i que a vegades se l’anomena amb aquest nom, està clar que es tracta d’un antiga casa. De fet, al costat del corral, encara avui dia es conserven els fonaments d’una estructura de 10 m x 11 m, delimitada per murs de 60 cm fets amb pedra local i fang. Adossat a l’edifici actual es troba també una pica de cuina.
El corral, restaurat recentment, fa 12,20 m de llarg per 9,20 d’ample (mides a l’interior). Té una teulada a dues aigües paral·lela a la façana principal, que mira a l’oest, sostinguda per dues columnes. Aquestes columnes són de planta quadrada i fan 30 cm de costat i 3,30 m d’alçada; tenen una base clarament diferenciada del tronc, que és compost per dues peces, i un capitell. És possible que hagin estat reconstruïdes, perquè les mides no acaben de coincidir.
La porta d’entrada al corral fa 2,70 m d’amplada per 2,40 m d’altura. Al davant hi ha un pati descobert de 13 m x 10 m, aproximadament.
A la banda de ponent de la casa, per sota d’una font reconstruïda darrerament, hi havia una zona d’horts que anaven baixant aterrassadament fins al torrent dels Avellaners. A prop hi ha també dos pous de neu.
Aquest topònim correspon a unes restes que es troben al nord-est del Bellit, a la carena que baixa cap a Fondrats (41º 45’ 938 – 002º 18’ 558 – 1066).
Les restes es troben disperses en un espai d’uns 200 m2 i corresponen bàsicament a basaments de murs de fins a 80 cm de gruix fets de pedra rogenca i fang. A la part sud hi ha un espai d’aproximadament 10 m x 10 m, que podria haver correspost a una casa, al seu costat un espai potser descobert i a la banda nord, un altre edifici.
Patrimoni Existencial 