Sobre l’església de Sant Martí del Congost (Aiguafreda de Dalt), al peu mateix de l’espadat de les Queredes s’obre una petita cova de 4 metres de recorregut. La seva boca fa 2,15 m d’ample per 1,90 d’alçada. El seu origen segurament es vincula a la diaclasa vertical que ratlla tota la paret.
A l’interior s’evidencia que el sòl ha estat rebaixat per fer-lo més planer i es posen de manifest les restes d’un antic mur de protecció que separava la cavitat de l’exterior. S’hi troben excrement d’animals com cabres o ovelles. També hi ha mostres evidents d’haver-se fet foc al seu interior i, com es veu a la fotografia, les parets estan ennegrides per aquest motiu.
Just al davant hi ha una petita explanada que s’ha format sobre un gran bloc caigut com a resultat de la regressió del cingle superior.
Es troba a uns 150 metres al nord de l’antic castell de Cruïlles, al punt 41º 46′ 902 – 002º 15′ 318 – 587, al marge d’unes antigues feixes.El marge de la feixa és interromput per permetre l’accés al seu interior (per la boca del pou), mitjançant un corredor de dos metres de llarg.
Actualment es troba en molt mal estat i una alzina que ha crescut al seu interior denota el temps que fa que està en desús.
Té uns 4 m de diàmetre i la part superior del pou està construïda amb un mur circular de pedra seca.
La documentació de l’edat moderna és molt explicita quan recull que l’església de Sant Martí del Congost, antiga església parroquial d’Aiguafreda, patia problemes estructurals relacionats amb les filtracions d’aigua que baixaven de la muntanya. Aquests problemes varen arribar fins al segle XX, quan al 1917 es feren unes obres que permeteren descobrir tombes i materials d’origen romà (els darrers). Segons diu Josep Gudiol, al Butlletí del Centre Excursionista de Vic de març-abril de 1918, el setembre de 1917 es va “isolar el vell edifici per medi d’una vall” a causa -encara- de la humitat.
Per fer front a aquest problema, no sabem exactament en quin moment, es va construir un sistema de recollida i evacuació d’aigües freàtiques que encara avui dia es pot visitar. Es tracta d’un sistema de mines que, a diferència de la major part dels casos, el que pretenen no és trobar aigua, sinó evitar que aquesta arribi fins als fonaments de l’església i l’acabi esfondrant i humitejant.
És possible que la presència d’aquesta humitat expliqui el contrafort que presenta l’església de Sant Martí del Congost a la seva cara est (a la banda de l’altar major).
A l’altre costat del camí que passa a tocar del contrafort s’evidencia una entrada a una mina d’aigua, força baixa, normalment plena a vessar d’aigua que cau del sostre. A la tardor de 2011, unes obres de condicionament i reforma varen permetre trobar la boca d’una altra mina que es troba una desena de metres més amunt. Les seves mides són les habituals en aquests casos, o sigui, les justes per permetre el pas d’una persona i encara no completament dreta.
La peculiaritat d’aquesta mina és que, al cap d’un parell de metres de la boca, s’hi troba una bifurcació. Una galeria continua en direcció est, cap a l’interior de la muntanya, però als 4 metres de recorregut es troba obstruïda per unes arrels que han estat recobertes de pedra tosca. De tota manera, s’endevina una continuació.
Antic forn de calç que té la peculiaritat d’haver estat abandonat quan encara estava per posar en marxa i coure la calç. Es troba en el punt 41º 47′ 253 – 002º 16′ 553 – 835 i està indicat en el mapa de l’editorial Alpina.
Antiga masia que en la delimitació parroquial de 1709 apareix esmentada com a Brull Inferior: “pardalla del casalot del mas Brullet, ho Brull inferior”. Avui dia no són més que uns munts de pedres enmig de la vegetació, només identificables per les referències cartogràfiques.
Ja no apareixia en les minutes de finals dels anys vint.
Es tracta de cases derruïdes, situades al vessant nord occidental de la Serra de l’Arca.
De cal Cabrer (41º 46′ 780 – 002º 15′ 676 – 665)) se’n conserven algunes parets (13 x 4 m). Era un mas rodejat de feixes de terra i amb una petita bassa al costat mateix.
Les runes de Vilargent (41º 47′ 389 – 002º 15′ 981 – 748) s’aixequen sobre la carena que acaba al collet de la Costa. Actualment està completament enderrocada i no s’hi aprecia res d’interessant.
Brucdemí (41º 47′ 470 – 002º 16′ 221 – 764) jeu amagada entre la vegetació, a la carena del mateix nom, una mica més al nord. Les parets més altes amb prou feines si fan mig metre d’alçada.
Finalment, de la Berlana no en queda cap rastre. El lloc on la situa el mapa de l’editorial Alpina (41º 47′ 318 – 002º 16′ 312 – 781) ha estat netejat i arrasat en els darrers temps. Només s’hi observen restes d’antigues feixes, però res que recordi un habitatge o construcció.
El dolmen de Cruïlles està situat a la zona de les pinedes. Hi podem veure dues grans lloses una mica ajagudes i la resta escampada pel voltant.L’any 2003 s’hi va fer una actuació de estudi i arranjament de l’entorn (font).
Els dòlmens montsenyencs que han estat trobats majoritàriament a la Serra de l’Arca, entre Aiguafreda i el Brull, daten del final del Neolític, al voltant del segon mil·leni abans de Crist. Són sepulcres megalítics a l’interior dels quals s’inhumaven els cadàvers envoltats de les seves armes i d’algunes ofrenes. La paraula dolmen prové de l’expressió bretona “tol men”, que significa “taula de pedra”.
El gran Dolmen d’ Aiguafreda està situat dins la propietat de can Brull en terme d’ Aiguafreda, al pla del Boix a la serra de l’Arca. Està format per quatre grans lloses verticals i una d’horitzontal en forma de túmul i era un monument funerari. Va ser construït pels habitants de la zona entre els segles XXV i XX a. C. (font)
Dolmen de can Serra de l'Arca - Aiguafreda
El dolmen de Serra de l’Arca segons Fortià Solà
“De la obra megalítica, casi coberta de brolla, queden sis pedres; dues laterals que serveixen de montants, les quals moventse s’han juntat en la part alta; la cobertora, trencada y mal ajeguda sobre aquelles, y altres tres lloses dretes que poden haver servit de corredor d’entrada. Això podria fer pensar en un tumulus. Totes les pedres son de calç, tretes probablement de no molt lluny. La porta mira entre llevant y mitxdía, essent la seva desviació del pol magnétich 47º aproximadament. En la part contraria s’hi veuen restes de paret en sech fetes ab posterioritat”.
(Butlletí del Centre Excursionista de Vic, XII (octubre-desembre de 1914), p. 194-196.
Del manuscrit "Les primitives civilisacions ausetanes", escrit per Josep M. Gudiol i Ricart al 1920
La font de Cruïlles, dins la propietat del que fou el castell del mateix nom, està avui dia canalitzada. Uns metres per sota, i una mica més al sud, hi ha la boca d’una mina que encara es conserva en perfectes condicions.
Prop de Casanoves hem trobat els dos ossos que apareixen a la fotografia. Se suposa que corresponien a batalls d’esquelles (també s’ha trobat una esquella desaprofitada).
Es tracta d’ossos gruixuts, buits al seu interior, que eren tallats en diferents mides (els que hem trobat fan 7-8 cm de llarg i uns 4 cm de diàmetre a la part més ampla). Es penjaven mitjançant una tira de cuir a l’interior de l’esquella metàl·lica i d’aquesta manera produïen el seu so característic.
En els casos que es presenten, es veu perfectament que varen ser tallats. En el més llarg s’identifica l’inici d’un tall que no va ser acabat.
Patrimoni Existencial 