Al nord-oest de Ribes de Freser, relativament a prop de mas Segura (42º 18′ 738 – 002º 09′ 520- 1124) es troba un forn, que no sembla ser massa antic, de morfologia peculiar. Està construït amb pedres de mides i materials diferents, extretes del lloc, relligades amb ciment i amb les juntes arrebossades a la part inferior.
Part superior del forn
La part superior està formada per un espai quadrat de 3,30 m de costat, dins del qual hi ha el forn pròpiament dit (2 m de diàmetre). L’estructura fa 3,5 m d’altura per la banda sud. Al nord, està enganxat a un marge i per accedir a la seva boca superior es va construir una volta rebaixada coberta de sorra i pedres.
Boca oriental del forn
Curiosament, la boca no s’obre a la banda sud (en perpendicular al marge), sinó que presenta dues boques comunicades als costats est i oest. Això permetia introduir la llenya per tots dos costats. Les boques inferiors fan 1,45 x 1,50 m. Al costat est, la presència de la boca del forn i de la volta que aguanta l’accés superior fa la impressió que sigui un forn de dues boques. A més a més, a la dreta de les dues boques, excavat en el marge hi ha un espai quandrangular que devia servir de refugi als fornaires.
De moment no sabem a què estava destinat. S’agrairà qualsevol tipus d’informació.
Aprofiteu el viatge per arribar-vos a les mines de can Paloca.
Es troba sota la casa dels Arnaus, a la banda de baix de la pista que hi porta (41º 56′ 420 – 001º 59′ 877 – 490).
Es tracta d’una construcció feta amb pedra i argamassa, semisoterrada, de 2,30 m d’ample per 3,15 de llarg. El sostre està fet amb una volta d’arc rebaixat i té un forat a la part superior, per on se suposa que s’introduien els aglans. A l’entrada l’altura màxima és de 2,30 m i el sostre va davallant fins que al final arriba a 1,50 m. S’hi accedeix per una porta feta amb grans pedres treballades, però sense llinda, de 70 cm d’ample per 1,35 d’altura.
Continuant el GR 11 cap a ponent i abandonant-lo a la font de l’Home Mort per continuar seguint el torrent de Tosa, unes marques grogues ens duen a les restes d’una barraca enderrocada a tocar del torrent (42º 21’ 745 – 002º 06’ 240 – 2044). Actualment encara s’evidencien els murs que delimitaven la pleta, de forma irregular. Mireu-la aquí.
Barraca d’en Feliu (Queralbs)
Uns dos-cens metres al sud, bastant per sobre (42º 21’ 646 -002º 06’ 222 – 2099), hi ha la barraca dita d’en Feliu. Aquesta edificació de pedra seca té planta rodona i fa uns 3 m de diàmetre. S’hi accedeix per una porta d’1,30 m x 55 cm, de fusta, a la banda de llevant. La coberta és una falsa cúpula que arriba als 2,40 m d’altura a la part central. A l’interior hi ha tres armaris o fornícules i un petit forat que semblaria ser un respirador, donat que dóna a l’exterior, concretament a la cara nord.
Enganxada a la barraca hi ha una petita pleta de 3 o 4 metres, segurament per deixar els animals més joves, i a la rodalia es veu un mur que segurament formava part de la pleta més gran.
D’aquesta barraca, un camí marxa planejant cap al sud-oest . En canviar de direcció per anar cap al sud, podem veure a sota nostre la barraca de la Vaquerissa (42º 21′ 098 – 002º 06′ 755 – 1969), de morfologia igual que l’anterior (però sense respirador). En aquest cas no s’evidencia que hi hagués cap pleta al costat. El 6 d’agost de 1932, un tal Tòful va gravar el seu nom i la data a la llinda de la porta.
Llinda de la barraca de Vacarisses (Queralbs)
Al sud de la darrera barraca, just dalt de la carena (42º 20′ 803 – 002º 06′ 565 – 2047), hi ha les restes d’una estructura que sembla que corresponen al que el mapa de l’Alpina anomena Barraca del Teixidor i, més avall, també a la carena, les restes d’una altra barraca enderrocada de planta rodona (42º 20′ 607 – 002º 06′ 753 – 1989).
Una de les variants del GR 11 surt de Queralb i s’enfila fins a la font de l’Home Mort. Passada la casa dels Plaus i sortint dels cingles de l’Andreu, a la dreta del camí, es veuen els murs d’unes antigues feixes. A tocar del camí (42º 20’ 753 – 002º 07’ 791 – 1676) hi ha un antic corral sense nom, que consta d’una pleta de planta quadrada de 14 m de costat, a l’extrem occidental de la qual (però fora dels murs) hi ha les restes de la cabana dels pastors, de 4,70 m x 2,60 m). Aquesta cabana presenta a la banda nord un armari o fornícula i tenia la porta a la banda sud. Sembla que era situada just al costat de l’entrada del bestiar. Mireu-lo des del cel.
Corral del Capelleres (Queralbs)
Tres-cens metres al nord-est, per sobre d’aquest corral (42º 20’ 867 – 002º 07’ 936 – 1762), es troba el corral del Capelleres, encara més espectacular. Mireu-lo aquí. La pleta fa 13 m x 20 m i està parcialment excavada a la roca del terreny. Tenia una gran porta a la banda oriental, on també hi ha una petita portella actualment tapiada (suposem que feia la funció de comptador). A l’altre extrem hi ha una porta que sembla que donava entrada a la barraca dels pastors, que en aquest cas estaria integrada dins del recinte de la pleta. Al costat de la porta de la barraca hi ha una finestra triangular construïda de manera força curiosa.
Finestra de la barraca del corral del Capelleres (Queralbs)
Es troben sobre la riera de Castellnou, a l’est de la font de la Falzia (41º 47’ 700 – 002º 06’ 030 – 657 i 41º 47’ 710 – 002º 06’ 061 – 651).
Segons els cartells que hi ha al lloc, la Poua Vella hauria estat construïda al 1625. Fa aproximadament 10 m de llarg per 6 m d’amplada i uns 8 m d’altura total. Té la particularitat que és de planta rectangular, cosa poc usual, i la coberta està aguantada per quatre arcs de mig punt recolzats sobre pilars de pedra tallada encastats a la paret de roca (hi ha evidències d’un cinquè pilar i el mapa de patrimoni de la Diputació parla de set arcs). La coberta és feta de grans lloses de pedra planes. Té una lluerna quadrada a la part superior, a la banda sud-est. La banda nord està completament ensorrada i la poua se’ns presenta esventrada.
Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, aquesta poua era propietat de la masia de la Franquesa i va ser construïda a instàncies de Mn. Jaume Gònima, rector de Marfà, qui l’explotà fins l’any 1637 en que va ser venuda al negociant de Moià, Pere Mas.
Poua Nova de la Fàbrega (Moià)
A pocs metres hi ha l’anomenada Poua Nova, construïda –segons diu un cartell que hi ha al lloc– al tercer quart del segle XVII. És de planta rodona i la coberta és en forma de cúpula. A la part superior hi ha dues lluernes, una de les quals amb un bastidor per ajudar a l’entrada i sortida de les peces de glaç. Fa uns 12 m d’altura i uns 9 m de diàmetre. La part inferior va ser excavada en la roca mare. La banda nord, per la part exterior, presenta un mur de pedra seca, que fa un voladís d’uns dos metres d’ample a la part superior (just a l’alçada de les lluernes).
Masia del terme municipal de Rellinars. Localització.
Ens hi vàrem acostar buscant un suposat eremitori medieval, perquè l’Antoni Ferrando deia que “L’interés d’aquesta cavitat ve motivat pel fet que la planta de la cova principal té la forma d’un arc de ferradura i sembla obtingut picant a la pedra; per aquesta raó hom ha considerat la balma com un possible eremitori de l’època visigòtica.”
Tina de cal Cotis (Rellinars)
De fet, el mateix Ferrando ja es va mostrar tan escèptic com nosaltres sobre aquest punt, perquè tampoc no hi veia cap element datable ni que li permetés atribuir-li una funció específica (fora d’haver estat utilitzada com a cort). I el catàleg de patrimoni de Rellinars només en diu que sembla que havia estat habitada en èpoques protohistòriques i convertida en eremitori.
La cova es troba just a sota de la casa, en el penya-segat travertínic que forma la riera de Rellinars. S’hi accedeix des de l’era de la masia mateix. Just abans d’arribar-hi trobareu un petit edifici de planta quadrangular que, si les bardisses us hi deixen acostar, descobrireu que és una tina rectangular, amb la boixa que dóna directament al camí que duu a la cova.
Cal Cotis és una masia de les que s’anomenen de tipus basilical (té la teulada dividida en tres parts, la central de les quals està més elevada que les altres dues), amb una porta de llinda plana on es pot llegir la data de 1774 escrita molt matusserament. A la banda nord té un annex al qual s’accedia amb una escala de fusta avui desapareguda (de manera que la porta queda un metre elevada del terra): és una tina de construcció moderna. El brescat està fet d’obra i presenta un sòl inclinat cap al centre, de manera que en trepitjar el raïm el most caigués directament a la tina. A la banda de llevant de la tina hi ha un forat a la paret que permet veure una premsa de cargol gairebé sencera.
Premsa de cal Cotis
Per accedir a la premsa cal anar des de l’era i entrar en un cobert de la banda de llevant de la casa. La premsa conserva bona part de l’estructura, amb la base sencera. Porta gravada la data de 1906. Just a sobre de la premsa es veu el forat a la paret que comunica amb la part superior de la tina, de manera que sembla que servia per acostar la brisa fins a la premsa.
Sobre la cova, just davant de l’era de la casa, hi ha uns edificis que a la part inferior havien estat unes corts, mentre a la part superior eren espais que funcionaven com a magatzem. Curiosament, al pis de baix es conserva una peça feta en pedra sorrenca d’1,10 m de diàmetre i 90 cm d’altura. Sembla una olla de grans dimensions i no tenim clar si era una tina per elaborar el vi o el lloc on es guardava algun aliment en llard, oli o sal. En tot cas, cal tenir en compte que no passa per la porta, de manera que segurament seria anterior a la construcció d’aquests edificis.
Es troba al capdamunt del tot del torrent del Gai, a sota d’on la carena es divideix per anar al Pol o al Parany (41º 49’ 716 – 002º 09’ 280 – 1018). Localització.
Barraca aèria de 3,50 m de diàmetre exterior, de planta rodona i coberta amb lloses planes subjectades per bigues de fusta. Actualment ensorrada. Les parets són fetes de pedra i fang i la porta es troba orientada al sud. A la banda de llevant, a l’interior, hi ha una petita fornícula. L’altura màxima arriba a 1,60 m.
Es troba sota la serra de Montcugul, en terme municipal de Sallent (41º 49′ 111 – 001º 55′ 169 – 417). El mapa de patrimoni de la Diputació el classifica com a forn de calç, però en realitat era un forn de guix.
Forn de guix de la Carrera (Cabrianes, el Bages)
Segons Josep Girabal Guitart, es tracta d’un conjunt format pel forn i la barraca del calcinaire, parcialment excavat en un marge. El forn té una altura de 4,5 m, i s’hi accedeix per una boca trapezoïdal. La planta fa 3,60 m de diàmetre. A la banda de llevant hi ha una entrada superior que servia per carregar i descarregar el guix. Al sostre hi ha una xemeneia que es podia tapar i destapar mitjançant dos blocs plans mòbils.
A la banda de ponent hi ha la barraca per resguardar els treballadors, a la que s’accedeix per una porta de llinda plana. El conjunt va ser restaurat fa alguns anys i presenta un gran atractiu.
El Guix, Guixerons, el Molí del Guix, el Serrat de Guixerons, el torrent i la font del Guixar, topònims que ens indiquen la raó per la qual l’empresa Knauf, dedicada a la producció de materials de construcció, té un dels seus centres de producció a Sant Llorenç de Morunys, molt a prop del poble de Guixers (Solsonès).
Forn de guix al serrat del Jau (la Coma i la Pedra)
Manuel Riu diu que el topònim Guixers apareix vers l’any 1050 per fer referència a una mansione dominica (casa senyorial) i que al segle XIV ja es documenta la parròquia de Sant Martí de Guixers. De tota manera, el mateix autor ens fa avinents que fins a les darreries del segle XV la documentació no parla explícitament de compravendes de guix i la seva utilització en la construcció de sostres, però no es pot assegurar que fossin produïts a Guixers. Tampoc no es va poder documentar la presència de forns en aquell espai de l’actual Solsonès. En el seu article, Riu documenta fins a 10 forns, alguns dels quals ja a la falda del Port de Comte.
També ens indica que hi havia dos tipus de forns de guix, uns de petits, a tocar de les cases i que servien per al seu abastament (com a mínim als segles XVIII i XIX), i uns de més grans dedicats a l’explotació industrial i comercialitzada. Els primers feien fornades d’uns 1.300 kg de guix, mentre els industrials les feien de fins a 9 tones.
Forn de guix de Guixers (original de Xavier Riu)
Reproduïm el magnífic dibuix en què Xavier Riu va immortalitzar un d’aquests forns, concretament un del Guixar. Com es veu, els forns tenien forma rodona, tot i que els que hem vist nosaltres tenen les parets laterals paral·leles i el fons en semicircumferència. La boca del forn es conserva encara en alguns casos en què està formada per un arc de mig punt fet de pedres sorrenques. El forn fa uns dos metres de diàmetre i el que més ens ha cridat l’atenció és el parament quadrangular que hi ha just a davant de la boca, que apareix en els cinc o sis casos que coneixem.
A l’extrem sud-est del serrat del Jau (La Coma i la Pedra, Solsonès – localització) es conserven encara quatre petits forns d’explotació individual, que aprofiten uns petits afloraments de guixos. I al molí del Guix (Guixers, Solsonès, 42º 07′ 501 – 001º 38′ 888 – 799) encara es veuen les restes d’un forn del tipus que Manuel Riu considera que eren industrials. N’hi havia hagut en altres masies com a cal Sastre Serra o a la casa de Sant Feliu, però el cas més interessant és el de la casa del Guix, bastida damunt del blanc immaculat d’un dels millors guixos de la zona.
(nota: el molí del Guix està mal indicat en els mapes de l’ICC, ja que es troba usn tres-cents metres riu avall del lloc on és indicat. En canvi està ben situat en el mapa de l’editorial Alpina)
El Coll de Mónecs o colldemònecs es troba entre Ulldemolins i Margalet (localització). Es diu que des d’antic havia estat habitat per alguns monjos eremites, que feien vida en les seves balmes.
El lloc val una visita, tot i que els camins no són els més fresats de tot el Montsant.
Just a l’extrem de ponent de la balma on s’arreceren la major part dels antics eremitoris, sobre un clap de roca vermellosa, encara es poden veure les restes d’un antic forn d’oli de ginebre. El que en queda no són més que unes línies gravades al terra, que dibuixen dos cercles concèntrics i una línia recta que recull qualsevol líquid i el condueix fins a un petit marge, on se suposa que l’oli de ginebre era recollit.
Forn d’oli de ginebre de Colldemònecs
Recollim d’internet un intent d’explicació de com funcionaven aquest tipus de forns d’oli de ginebre tal com ha estat interpretat per Gusi, Barrachina i Aguilella.
Patrimoni Existencial 