Refugi dels Sots

Interior del refugi dels Sots
Interior del refugi dels Sots

Després de passar pel costat de la cabana del coll de Pedra Dreta (vegeu pàgina 302), el camí travessa el torrent de la Font del Boix. El refugi es troba a la riba dreta del torrent, just per sobre del seu curs, i a uns vint metres de la pista (41º 43’ 780 – 002º 14’ 418 – 581). L’espai, avui emboscat, era format antigament per una sèrie de feixes, de les quals encara es conserven els murs de pedra seca que les contenien. Les feixes pujaven fins arribar als cingles de pedres rogenques que hi ha més amunt.

Es tracta d’un refugi que es va construir utilitzant l’espai que hi ha entre dos grans blocs calcaris caiguts del cingle superior. L’espai que quedava entre ells va ser cobert per donar-li un sostre, mentre que l’obertura de la banda nord presenta un petit mur de pedra seca que deixa un espai a manera de finestra. S’hi accedeix per un espai entre els dos blocs de 40 cm d’ample per 1,20 m d’alçada, tot i que de formes força irregulars, situat al sud-est.

Té planta triangular, amb unes mides de 2,80 m x 2,30 m x 3,10 m i una alçada màxima d’1,70 m (de tota manera, és pràcticament impossible està dret al seu interior). Al costat, en un altre roc desprès hi ha un altre petit balmat que no sembla haver estat utilitzat.

Font del Pollancre

Font del Pollancre
Font del Pollancre

Es troba entre Bellavista Nova i el pla de Barnils, per sobre de la pista (41º 43’ 727 – 002º 13’ 691 – 865). L’aigua neix en una esquerda de la roca i és recollida en una petita cisterna. Just a sota hi ha una bassa de construcció recent que en recull l’aigua.

Antigament, aquesta aigua baixava cap al torrent de les Roquetes, on era recollida per un rec que la duia per la banda nord del torrent fins a una bassa (41º 43’ 808 – 002º 13’ 492 – 791). En realitat és una presa d’un parell de metres d’alçada i un de gruix, formada per un doble mur. La resta de la bassa és feta també de pedra seca i fa uns 10 o 12 metres de diàmetre. Aquesta zona figura en els mapes antics com els Horts de Bellavista, horts que evidentment eren regats amb l’aigua d’aquesta bassa i que avui dia han desaparegut convertits en conreus de secà.

Font del Boix

Es troba al sud de Bellavista Vella i apareix ben indicada en el mapa de l’editorial Alpina (41º 43’ 838 – 002º 14’ 036 – 802); de tota manera, estava més a prop de can Rumbeia. Es tracta d’una font de cisterna, que recull l’aigua en un dipòsit, del qual surt mitjançant una aixeta metàl·lica. Quan l’aigua sobreïx es forma una bassa just al davant i arriba fins i tot a deixar l’aixeta submergida.

Segons Enric Garcia-Pey (2007; 49) és feta de pedra picada i “(…) de tant d’entrar-hi els càntirs, es va anar esmolant i fa un call fondo”. De fet, es tracta d’una font amb pedra seca que té una pedra picada com a llavi exterior. Aquesta pedra presenta una part corbada que és on se suposa que s’hauria gastat de passar-hi els càntirs, un extrem que considerem poc creïble.

Balma sobre Sant Pere de Bertí

Balma sobre Sant Pere
Balma sobre Sant Pere de Bertí

El mapa de l’editorial Alpina indica un forat dels Moros sota el pla de les Escorces, que no hem pogut localitzar. Una mica més a ponent, però, hi ha una balma de poca profunditat que ofereix un refugi precari, però que no hi ha cap dubte que s’ha utilitzat amb aquesta funció en algun moment. La vista sobre el Vallès i la parròquia de Bertí és realment espectacular.

Barnils

Llinda de Barnils
Llinda plana de fusta de Barnils

Barnils va ser una de les grans cases de la parròquia de Bertí, situada en un lloc privilegiat, just al nord de l’església parroquial (41º 43’ 463 – 002º 13’ 723 – 876).

Aquest mas apareix ja citat en el fogatge de 1497; en el de 1553 hi resideix un francès de nom Domenjo (Pladevall, 2009; 109-110). Acabada la crisi baixmedieval, sembla que el mas Barnils inicia la conquesta de la zona: el 10 de juliol de 1584, Joan Omet i Francesc Català, arrendadors d’una heretat de Montserrat Casademunt, que vulgarment s’anomena heretat de Barnils, donen  a preufet a Toni Esglésies, de Sant Miquel de Sesperxes, tots els formingons de la rompuda que acabende comprar a Casademunt, amb la condició que Toni Iglesias els ha de “(…) cobrir, coure y escampar y aspedrar dita artiga y adobar les dites pedres en paret (…)” a costa seva.[1]

Pel que es veu actualment, era una masia de dos pisos, amb el portal a la banda sud-oest, on hi ha una llinda plana de fusta, emmarcada per un ribet fet amb maons cuits. A simple vista no s’endivina cap inscripció a la llinda, però podria ser que hi apareguessin els números 763. 

La coberta seria a dos vessants i paral·lela a la façana principal. El pis superior, com a mínim algunes estances, presenten les parets arrebossades; les cantoneres estan fetes amb pedres ben escairades i tallades.

A la banda sud-oest hi ha un corral de dimensions considerables amb un pilar central conservat pràcticament del tot. La coberta, però, està ensorrada.


[1] ABEV, Bertí, Sant Pere, R/1.

 

Can Rosso

Can Rosso
Can Rosso

D’aquesta masia que apareix documentada a finals del segle XIX no en queda pràcticament res. Les seves restes es troben entre can Rumbeia i can Volant, sota la pista i per sobre del camí, enmig d’unes feixes pràcticament cobertes de bardisses (41º 43’ 617 – 002º 14’ 066 – 836). El mapa dels Cingles de Bertí de l’editorial Alpina la situa força correctament, tot i que uns metres al sud. Si accedeix més fàcilment des del camí que no des de la pista.

A l’abandonament de la masia sembla que caldria afegir-hi el fet que un gran bloc procedent de més amunt (segurament en el moment d’obrir o eixamplar la pista) va acabar d’enderrocar el que havia quedat dempeus. Al costat d’alguns murs, s’han trobat restes de maons i terrassa cuita. De tota manera, sense una intervenció arqueològica no es pot apreciar ni l’estructura de la casa. Segurament corresponia a un mas més petit que can Volant i, possiblement, can Rumbeia.

Can Volant

Can Volant
Can Volant

Gran masia situada al sud de can Rumbeia, sobre el cingle de Bertí, i a ponent de la Casanova, que es troba sota del cingle (41º 43′ 451 – 002º 14′ 152 – 831).

Es tracta d’una masia de com a mínim dos pisos, construïda en pedra local i fang, excepte el segon pis de la part occidental que està feta de tàpia. Fa 12,5 m d’ample (façana principal) per 8,50 de profunditat. Els murs fan aproximadament 50 cm de gruix. Les cantoneres són fetes amb grans pedres ben escairades i treballades.

Orientada al sud, la façana principal té dues finestres a la planta baixa i segurament tres a la superior (una conservada perfectament, una altra que s’intueix i la tercera que se suposa que hi havia de ser). La finestra de la planta baixa mesura 70 cm per 80 cm.

En aquesta façana hi ha una gran porta de 2,10 m d’alçada per 1,60 m d’ample, amb una llinda plana on s’intueix una data que podria ser “18??”. A la banda est i sud-est hi ha un seguit de corts independents i un pou negre. La casa presenta un gran contrafort en aquest costat. A l’interior, a la banda sud-est, hi havia la cuina, amb un forn blanc força ben conservat i les restes d’una gran xemeneia. També hi ha una arcada de mig punt rebaixat.

Rumbeia

Rumbeia
Rumbeia

Masia situada sobre el cingle de Bertí, a sota del Muro, ben indicada en el mapa de l’editorial Alpina (41º 43′ 727 – 002º 14′ 173 – 817). Les seves dimensions exteriors són de 15 metres de llarg (sentit nord-sud) per 9,70 metres d’ample, sense comptar el corral que queda a llevant. Segurament els 5 metres de la banda sud són afegits posteriorment. Els murs de la part antiga feien 60 cm de gruix mentre els de la part nova són de 50 cm.

Si s’independitza la part antiga, apareix una construcció quadrangular d’aproximadament 10 metres de costat, dividida en quatre estances. L’estat actual no permet dir-ne gaire cosa més.

Puig Descalç

Pedró de Puig Descalç
Pedró de Puig Descalç

Els mapes actuals anomenen Puig  Descalç un turó de formes arrodonides que es troba al sud-oest de Sant Pere de Bertí (41º 43’ 079 – 002º 13’ 462 – 848) i que és visible des de qualsevol lloc de la rodalia.

En un document de l’any 1580 es parla d’aquest turó i se l’anomena Puigtascal.[1] Actualment al seu cim hi ha un pedró amb una creu i una inscripció que recorda l’incendi del 4 de juliol de 1994, construït per la gent de cal Magre.

Mossèn Pladevall (2009; 108) recull una consueta de l’any 1690 que diu que el dia de la Santa Creu, el tres de maig, s’anava en processó al puig Tessial, actualment anomenat puig Descalç, per beneir el terme.

L’any 1886 el capellà de Sant Pere de Bertí, Pere Vall-llobera, demanava permís al bisbat per erigir un via crucis a la parròquia, permís que li va ser concedit l’agost del mateix any. No sabem si aquest via crucis conduïa fins al cim d’aquest turó, ni tan sols si sortia fora de l’edifici parroquial.

 


[1] ABEV, Bertí, Sant Pere, R/1.

Can Saloma

Saloma
Un dels grans blocs cantoners de Saloma

Masia situada sobre l’encreuament del torrent de Bertí i el sot d’en Berga, on es pot accedir per un camí que ve de la Serra i passa per sobre Niolda (41º 42’ 799 – 002º 13’ 474 – 692). Actualment està coberta totalment de vegetació.

Presenta dos cossos de mides desiguals. El que es troba al nord, està separat de la paret del cingle per un vall de poc més d’un metre. Fa 9,70 m de llarg i sembla que estava compost per dos espais separats per un mur, on devia haver-hi una porta. A l’espai nord-est hi ha una fornícula de 80 cm d’alt per 70 cm d’ample i les restes del que podria haver estat el forn de coure el pa, tot i que no es podrà dir en ferm fins que no s’hi faci una excavació.

El cos sud només fa 5 metres de llarg, de manera que la planta no és quadrada. Sembla que es tractava d’una única estança quadrangular d’uns 5 m de costat, però l’estat ruïnós impedeix dir-ne res amb més claredat.

Els murs fan 50 cm de gruix i estan fets amb pedra local lligada amb fang. Les cantonades estan ben escairades i formades per pedres grosses i ben treballades (una d’elles fa 1 m de llarg per 0,50 m d’ample i 40 cm de gruix).

Aquesta casa era habitada a finals del segle XIX (1882), segons indica Antoni Pladevall (2009; 110).