Francesc Roma i Casanovas
Un estimbadero és un lloc per on es feia saltar o patinar la fusta que s’extreia dels boscos aprofitant els grans pendents i, normalment, els sòls de roca compacta. Al Racó de la Font n’hi havia dos. El del Marçó es troba just a sobre d’aquesta casa (41º 44’ 952 – 002º 11’ 480 – 843), una mica al nord de lloc dit Roca Pinyolenca (perquè el sòl està format de petites pedres arrodonides a manera de grava).
El segon es troba just a sobre de ca la Vídua, motiu pel qual se’l coneix amb aquest nom.
Rep aquest nom un gran pedra que es troba al nord del Pou, al costat del camí. Aprofitant la roca es va construir un petit refugi per al bestiar que feia servir el pastor del Pou. Es diu que un carnisser de Centelles, de reputació una mica bruta, utilitzava aquest indret per pelar les ovelles mortes que després venia com a carn fresca en el seu establiment.
Uns cent metres més avall de l’anterior, també a la riba dreta de la riera del Pujol (41º 48’ 479 – 002º 18’ 442 – 589). S’hi pot accedir des de la Palanca, per un corriol que remunta la riba dreta del torrent. Es troba per sota del camí i costa de veure’l.
La part de l’obrador feia aproximadament 3 m x 5 m, amb murs d’un metre de gruix. Actualment està en molt mal estat i està completament omplert de blocs i sediments, entre els quals destaquen les restes de dues rodes de molí.
El carcabà estava constituït per una volta de mig punt feta amb pedra seca disposada a plec de llibre, amb una altura de 80 cm i una amplada 1,25 m. Com s’ha dit, al seu interior hi ha dues pedres de molí trencades, segurament la jussana i la sobirana. Sobre la boca del carcabà hi ha una petita fornícula que podria ser una finestra a nivell del sòl de l’obrador. A l’interior del carcabà s’ha trobat un tros de ceràmica que podria servir per datar l’estructura.
Es troba uns 150 m més al sud de l’anterior, també a la riba dreta de la riera del Pujol (41º 48’ 526 – 002º 18’ 502 – 656).
Des de l’interior del torrent en destaca el carcabà, constructivament dividit en dues parts. Els primers centímetres són fets per un mur construït seguint el sistema de l’aproximació de filades, però de seguida es converteix en una volta de mig punt de 2,50 m de recorregut. Fa 1,40 m d’amplada i 1,10 m d’altura. Des de l’interior es veu el forat per on passava l’arbre i la pedra sotana, que tot i ser al seu lloc no és visible des de dalt a causa dels enderrocs que cobreixen l’obrador.
L’obrador està molt malmès i feia uns 4 o 5 m de llarg per 3 d’ample. Segurament no tenia coberta, però no es pot assegurar. Al seu interior destaca la presència d’una roda de molí, parcialment trencada, d’1,10 m de diàmetre i 20 cm de gruix. El forat interior, que apareix a la fotografia, fa 17 cm de diàmetre. S’accedia a l’obrador per una petita escala que pujava del riu. És possible que a sobre hi hagués hagut una petita bassa i un canal, del qual queden unes restes que podrien també correspondre a un camí empedrat. En tot cas, si hi havia hagut una bassa, el rec que hi duia l’aigua havia de ser una construcció molt arriscada que agafava l’aigua del mateix torrent.
Situat en el torrent de Vall-llossera, a prop de la seva confluència amb el Congost (41º 48’ 001 – 002º 14’ 066 – 478), els gorgs Blau i Negre varen ser indrets de reconegut interès turístic durant el segle XX. Ja a mitjan segle XIX, el diccionari de Pascual Madoz (1845) parlava del Gorg Negre i en deia:
“Este barranco y olla profunda, formada por el agua del riachuelo, que se desprende de alta cascada, es notable por su aspecto pintoresco, y por la vejetacion diferente de la general, nada notable de término”.[1]
El 26 de setembre de 1920, l’artista Joaquim Renart, que estiuejava a Centelles, hi va fer una excursió i va escriure:
“El Gorg Negre sembla a posta per a un conte de fades o per a una rondalla d’Apeles (sic) Mestres. Un salt d’aigua caient per entre dues muntanyes de pedra calcària, escarpades i majestuoses, i l’aigua anant a morir en un gran estany on ningú no pot apropar-se i l’emmarcament del qual el forma una accidentada i gran catifa de verdor. Ça i enllà de la catifa, grossos pedrams caiguts de la cinglera moblen el mirador de Gorg Negre”[2]
El llibre de Carles Albesa Postals del Montseny/2 reprodueix una postal d’aquest indret i ens consta que no és l’única que es va fer.
Després de tota aquesta informació, l’estat actual de l’indret només ens pot dur a una reflexió sobre la cobdícia i la desídia humanes…
[1] Articles sobre el Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d’Aragó al “Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar” de Pascual Madoz. Barcelona, Curial, 1985. Vol. I, p. 436-437.
[2] Renart, Joaquim, Centelles. Sabadell, Editorial Ausa, [1990] , p. 8 i 10.
Es troba a la riba dreta del torrent Vall-llossera, a prop d’on s’ajunta amb el del Fitó (41º 47’ 865 – 002º 14’ 146 – 477).
Estructura adossada a un marge, però semi exempta, de pedra seca i planta quadrada a l’exterior i arrodonida a l’interior, amb un diàmetre d’1,60 m, actualment sense coberta. El mur frontal fa un gruix de 40 cm i està fet amb grans blocs. Presenta una fornícula a la banda nord-oest, gairebé al nivell del terra de 40 cm x 40 cm i un metre aproximadament de profunditat que servia per guardar les eines del camp. La coberta seguia el mètode de l’aproximació de filades.
La porta es troba a la banda sud i fa 70 cm d’amplada per 100 cm d’altura. Presenta un graó d’uns vint centímetres que fa que el sòl de la cabana quedi lleugerament més baix que l’entrada. La part superior de la porta està formada per un llosa plana que fa les funcions de llinda, sense cap tipus d’indicació.
La part del sostre que es conserva permet veure que estava feta amb pedres recobertes de terra on creixien alguns vegetals que li donaven impermeabilitat.
Es troba en una carena per sobre de les peces d’Espargueró, una mica més avall del dipòsit d’aigua que abasteix la urbanització de Perafita (41º 47’ 880 – 002º 14’ 737 – 622).
Actualment només es conserven les bases d’aquest edifici que segons el nomenclàtor de 1860 tenia dos pisos. És pràcticament quadrat (6 m x 6,20 m) i les restes dels murs estan fets amb pedra local relligada amb fang (la pedra conté uns fòssils marins remarcables). Les cantoneres són lleugerament treballades i fetes amb pedres de mides mitjanes. Els murs feien, com a mínim, 70 cm de gruix.
Aquest fons de cabana es troba a l’extrem sud de la pedrera La Blanca, a la riera del Fitó (41º 47’ 778 – 002º 14’ 222 – 499), enmig d’una zona de feixes que s’enfilen cap a les peces del Cabo.
Era una cabana excavada en un marge, feta amb pedra seca i de planta rectangular. Feia 2 m x 1,70 m i tenia una altura màxima d’1,40 m. A la banda oest, al fons de la cabana, hi havia una fornícula de 35 cm x 45 cm i 50 cm de fons, a l’interior de la qual darrerament s’havia fet foc.
Es troba en el torrent de Vall-llossera, al sud-est del poble dels Hostalets (41º 48’ 684 – 002º 14’ 249 – 533).
Casa de tres pisos que va funcionar com a molí fins recentment. El molí ja apareix citat al segle X i al XIX es converteix en una farinera moguda per la força del vapor (Pladevall, 2001). Encara conserva part dels embarrats, tot i que el conjunt està molt malmès i abandonat. A la part superior destaca la gran bassa, que és l’element que més clarament delata la funcionalitat del conjunt.
En postals antigues apareix una passera que travessa el torrent, de la qual es conserven alguns ancoratge en el llit pedregós del torrent. També hi ha altres forats que indiquen la presència d’una canalització paral·lela al curs del riu, sostinguda en una dotzena de forats excavats a la roca, alguns quadrats (25 cm x 25 cm x 26 cm) i un de forma romboïdal (43 cm x 24 cm x 17 cm).
Una mica més avall de l’emplaçament del molí, el torrent fa dos petits ressalts, enmig dels quals comença un petit canal que ressegueix el curs hídric pel seu vessant esquerre fins que, uns dos-cents metres més avall, el travessa per un petit aqüeducte per anar a regar una zona d’horts. A l’inici del canal es troba una petita balma de sostre molt baix, tancada amb un mur de pedra seca. Pladevall (2001) afirma que per aquest espai hi haurien d’haver les restes del molí Vell, que no hem sabut trobar.
Just a sobre dels dos ressalts que fa el torrent i entre el molí vell i el nou hi ha les restes d’un pany de mur que no s’ha pogut establir si corresponia a un canal o a un mur de contenció del camí.
Al pla Bruguer, al nord-est del castell de la Popa, just a la carena (41º 46’ 740 – 002º 10’ 921 – 883).
Es tracta d’un conjunt de murs que dibuixen una zona rectangular de 22 m (direcció est-oest) per 14 m (direcció nord-sud), amb quatre estances clarament delimitades. Està constituït per murs fets de pedra i fang de 80 cm de gruix, dels quals es conserva fins a un metre d’alçada en alguns indrets. A la banda nord s’evidencia un vall que separava la casa de la muntanya.
Vint metres a llevant, en un marge al qual està adossada, es conserva una estructura de 3,80 m per 2,70 m, amb una possible obertura al sud, feta amb pedra i fang i murs de 70 cm d’amplada. L’alçada màxima que se’n conserva no arriba a un metre.
Des del castell de Castellcir fins al serrat de Sant Martí (un turó al sud del coll d’Arenes, on hi ha el corral de la Rovira) s’enfila una àmplia carena amb mostres clares d’haver estat artigada en temps antics.[1] Els mapes actuals hi distingeixen dos altiplans, el pla de Bruga i el pla Bruguer. Entre ambdós passa la divisió entre els municipis de Sant Martí de Centelles i Castellcir, antiga divisió parroquial. En un altre lloc s’ha esmentat els conflictes que es varen presentar per la delimitació parroquial en aquesta zona.
És gràcies a aquests conflictes que la documentació ens permet parlar del mas Buguera. En època moderna, apareix una referència al mas Bugava al 1555. També, entre 1650 i 1660, es parla del mas Bugara, unit al Corral d’en Rovira, i es diu que no se sap si és de Sant Martí o de Castellcir. Posteriorment, al 1724, Jaume Rovira, hereu de la Rovira de Cerdans, ven el corral d’en Rovira i en el document es diu que es miri d’on és el mas Buguera, “y lo pla de Buguera, ó Bruga”. Un altre document de 1754 parla del Pla de Buguera (un balanç de terra), que pertany al mas Buguera, unit al mas corral d’en Rovira de Centelles. Però en un altre document de 1755 es diu que es diu pla de Bruga i no pla de Buguera. Diu que a ponent de les fites hi ha un mas que es diu pla de Bruguet, de Castellcir, unit al mas Castell.[2]
Tal com planteja Garcia-Pey (2009; 38-39), segurament es tracta del mas Bruguer.
Patrimoni Existencial 