Francesc Roma i Casanovas
Es tracta d’un forat gairebé quadrat, de 35 cm x 38 cm i 17 cm de profunditat, que no sembla ser massa antic, excavat en un bloc de pedra sorrenca i que es troba en el punt 41º 46’ 224 – 002º 15’ 810 – 539, al costat d’un gran dipòsit d’aigua i en un petit serradet.
Es troba enmig d’una zona de feixes abandonades, al sud de can Bauma i al nord dels Frares (41º 46’ 116 – 002º 15’ 872 – 438). No està massa lluny de l’anterior i podria correspondre a la mateixa unitat estructural.
Estructura d’uns 2 m x 2 m, de planta arrodonida, adossada a la paret i a tocar d’un antic camí avui en desús. La coberta era feta per aproximació de filades i se suposa que tenia l’entrada encarada al sud. Actualment està tota enrunada.
Sobre el torrent de la Llavina, a ponent de l’Ollic, a l’extrem occidental dels camps (41º 46’ 779 – 002º 13’ 681 – 560).
Es tracta d’una font actualment una mica abandonada però que encara compleix amb les seves funcions. L’aigua actualment es recull en un petit edifici tancat amb un forrellat amb les dates de 1973 i 1990 gravades en el ciment del seu arrebossat. L’aigua raja en una aixeta metàl·lica.
Al costat de la font hi ha una pedra de planta quadrada (de 80 cm de costat i 60 cm d’altura), tallada amb tascons, que fa les funcions de taula. Al seu costat, tres pedres més baixes permeten seure còmodament. A la cara que dóna al torrent de la taula hi ha un gravat que diu “17 8 1936”.
Es troba uns tres-cents metres a l’oest de l’Ollic, i per sota d’aquesta casa, a l’inici d’uns camps, i al nord-est de la font del Bufí, en una petita carena rocallosa coberta pel bosc, a tocar d’una pista que puja a l’Ollic (41º 46’ 814 – 002º 13’ 737 – 569).
Es tracta d’una estructura que no sembla correspondre a cap conjunt de feixes d’ús agrari, sinó més aviat a un edifici que podria tenir entre 10 i 15 metres de costat, i murs força gruixuts. Algunes de les pedres que formaven les parets eren força grans. El mal estat en què es troba dificulta fins i tot la presa de mesures de l’estructura. Crida l’atenció l’aparició d’algunes peces de teula d’un color molt clar (aparentment degut al fet d’haver estat fetes amb fang d’aquell mateix indret).
Pladevall (1987; 71) parla de l’Ollic com una vil·la rural documentada l’any 898, composta per almenys dos masos, el superior i l’inferior, que després del segle XIV es varen reduir a un sol mas (que al 1553 es deia l’Ollic del Bosc). Podrien aquestes restes correspondre a l’Ollic inferior?
Es troba a la riba esquerra de la riera de la Llavina, al nord del salt del Purgatori (41º 47’ 030 – 002º 13’ 634 – 485). S’hi arriba per un camí empedrat que se situa a l’entrada que permet accedir a can Pere de l’Ollic per la banda sud.
Es tracta d’una gran surgència que aboca les seves aigües a la riera de la Llavina i que assegurava l’aigua al molí que hi havia en aquesta masia i als que es troben més avall, ja en el llit del Congost (molí del Rossell i molí de les Canes). Tots aquests molins estaven units pel camí Draper, segons el mapa de Patrimoni de la Diputació.
L’any 2005 s’hi varen descobrir un empedrat, dos espais per fer foc i unes piques. Tot plegat servia per tractar la llana (rentar-la) abans de ser filada i teixida. L’any 1777 es va generar un conflicte entre els paraires i els hereus de la masia del Castellar de la Perera pel dret d’ús de l’aigua de la Font Grossa, on rentaven la llana abans d’iniciar-ne el procés de filat. Pretextant les extremades condicions que patien els treballadors, sobretot les nits d’hivern, es va decidir construir-hi un edifici per evitar-los haver d’estar a la intempèrie. Però l’oposició arribà de seguida pels perjudicis que aquest fet causaria als habitants de la masia.[1] No sabem com va acabar el conflicte i l’arqueologia no ha deixat constància de cap edifici per acollir els treballadors.
[1] AHCB, JC, 56, p.151 i seg.
Es troba al sud del Sunyer i a llevant del Montpar (41º 45’ 437 – 002º 13’ 719 – 716).
Es tracta d’una masia, actualment en runes, d’uns 10 m de costat (aproximadament), que semblaria dividida en dues grans estances. A la banda sud-est hi havia la cuina, de la que es conserva el forn blanc i algun armari encastat a la paret. La porta es trobava encarada al sud i feia 1,50 m d’amplada. Els murs que delimiten l’edifici són fets de pedra i fang i tenen un gruix de 60 cm. La casa tenia dos pisos i estava coberta amb una teulada a dues aigües paral·lela a la façana principal. Les cantoneres són fetes amb pedres mitjanes lleugerament treballades.
Bassa de 7 m de llarg per 4,30 m d’ample que es troba sota el Roc Gros, a llevant de la Costa de Can Brull (41º 47’ 092 – 002º 16’ 517 – 751).
Està construïda sobre el mur d’una feixa de 2,50 m d’altura, amb pedra i argamassa, amb un mur exterior de 70 cm de gruix, que s’eleva uns 50 cm del terra. El mur de la banda nord-oest està format pel mateix marge de la muntanya. Presenta una entrada d’aigua al nord-est.
S’hi accedeix des del camp que hi ha a sota, i que era regat amb la seva aigua, mitjançant una escala volada de 8 graons d’uns 30 cm de volada. Un graó suplementari permetia entrar i sortir de l’interior de la bassa.
Es troba al nord de l’ermita, a la banda de baix del camí que hi porta des de la pista que baixa a la Casanova (41º 47’ 253 – 002º 17’ 088 – 575).
Es tracta d’una petita estructura adossada a un marge, avui dia sense coberta i de planta arrodonida amb un diàmetre que oscil·la entre 1,10 m i 1,40 m. Algunes peces de la coberta que queden a la seva arrancada indiquen que es tractava d’una coberta feta per acostament de filades. L’alçada mínima que havia tingut seria 1,30 m.
S’hi accedia per la banda est, per una obertura de 80 cm d’alçada i 60 cm d’amplada coberta amb una pedra a manera de llinda plana feta amb pedra rogenca. Només el petit mur que constitueix la porta és exempt i fa 40 cm de gruix i està construït en pedra rogenca.
Petita ermita, sufragània d’Aiguafreda, situada entre el Saní i la Casanova de Sant Miquel (41º 47’ 253 – 002º 17’ 088 – 575).
Es tracta d’un edifici de 10,40 m de llarg per 5,30 m d’ample, construït amb pedres treballades petites relligades amb ciment o argamassa. Les cantoneres no es diferencien de la resta de l’edificació. Té unes petites finestres a cada costat, la de la banda de llevant, que es troba a l’absis just darrere l’altar, té forma de creu.
L’edifici està cobert per una volta de mig punt a l’interior, mentre a l’exterior està coronada per una teulada a dues aigües paral·lela a la façana principal (sud).
Al peu de l’absis, gravat en el ciment a l’extrem sud-est, hi figura la data de 1820, que segurament correspon a una restauració. A l’interior hi ha un altar en molt mal estat amb una pintura sobre guix a punt de perdre’s totalment.
La porta d’entrada, situada a la façana sud, presenta un arc de mig punt. A la part interior hi ha una petita pica per a l’aigua beneïda de reduïdes dimensions. A la part interior, els murs nord i oest estan resseguits per un petit mur a manera de seient que fa 30 cm d’altura per 30 cm d’amplada.
Les primeres referències escrites sobre aquesta església són de 1309, tot i que segurament sigui més antiga. Al segle XVII formava part de possessions de can Serra de l’Arca.
Es troba a escassos metres al sud de l’ermita de Sant Martí, a tocar de la pista que puja al Bellver, tant a tocar que segurament la construcció de la pista va fer-se a costa de part de la casa (41º 44’ 852 – 002º 17’ 882 – 957).
Fa 12 m de llarg per 5 m d’ample i té uns murs de 50 cm fets de pedra i fang, dels quals es conserva fins a 1,5 m d’alçada a la banda de ponent. La cantonada és feta de pedres mitjanes treballades.
Tot i que podria no tractar-se d’una casa, les restes que es conserven semblen indicar que es tracta d’aquest tipus d’estructura.
Patrimoni Existencial 