Es troba al sud-oest de l’església de Sant Pau de Montmany, a prop del torrent i de la cervera de Santa Maria (indicada), en el punt 41º 42’ 655 – 002º 14’ 605 – 556. Actualment encara en raja aigua
Al costat de la font hi ha dues basses, una de 6 m d’ample per un 10 m de llarg i uns dos metres de profunditat, que segurament recollia les aigües del torrent (actualment presenta evidències d’inundacions temporals) i una altra de més petita (un 4 metres de costat) proveïda d’un rentador. Sobre aquesta segona bassa, al davant de la font, hi ha una base que podria correspondre a una columna de planta quadra, que potser havia cobert part del rentador.
A la banda de llevant, sota una gran llosa, hi ha una petita mina d’on s’extreu aigua. A ponent hi ha el torrent, però l’aigua que sortia de la bassa petita era conduïda per un petit canal a l’altre costat per un petit arc. Segurament es feia servir per regar els camps que encara es conserven. Sota la bassa gran hi ha la boixa, a tocar del llit del torrent, i un contrafort per assegurar la paret de la bassa.
Actualment està molt abandonat i caldria, com a mínim una neteja i rehabilitació de l’indret.
Es troba al sud de la Rovira, en un replà a l’est del camí que puja a Puig-graciós (41º 42’ 579 – 002º 14’ 482 – 605).
La part superior, on es coïen els rajols, teules i altres peces de terrissa, fa 4,20 m d’ample i uns altres 4 de llarg (no es pot precisar perquè la paret està enderrocada). Actualment presenta una alçada màxima de 1,70 m. Les parets són fetes de fang, excepte els 40 cm superiors, que estan fets amb totxos.
El pis inferior presenta l’accés a les fogaines (segurament eren dues, però només se’n conserva una d’1,20 m d’alçada i un metre d’amplada). La volta està feta de maons cuits i està rebaixada. La resta està construïda en pedra seca lligada amb argamassa. Actualment encara s’observa, tot i que en força mal estat, el forn inferior, on es podria entrar. Al voltant de la teuleria hi ha restes de teules i rajols. També sembla que la muntanya que es troba a l’oest de la teuleria hagi estat el lloc de proveïment d’argila per fer les peces que s’hi varen coure.
Les runes d’aquesta masia es troben a l’oest de Sant Pau de Montmany (41º 42’ 638 – 002º 14’ 467 – 595). Avui dia, la zona està tan bruta que resulta pràcticament impossible fer-ne una mínima descripció.
Diguem només que, segons el mapa de patrimoni de la Diputació, mitja casa pertany al Figaró i l’altra mitja a Sant Quirze de Safaja. La primera referència documental a la masia és de l’any 1322.
Sota la masia, però per sobre de la pista que va a can Pere Mestre, hi ha una petita bassa de 3,20 m per 2,70 m i una profunditat d’1.30 m, amb un rentador a la banda sud. La bassa recollia l’aigua d’una font que rajava allà mateix (possiblement amb una petita mina), avui dia seca. Aquesta aigua servia per regar uns camps situat a sota o al costat de la bassa.
Una mica al sud de la masia, a tocar seu, hi ha l’antiga era, enrajolada en part i l’altra coberta amb lloses de pedra rogenca. Feia unes mides aproximades de 20 m (de nord a sud) x 15 m (d’est a oest). Segurament, les rajoles que formen l’era varen ser cuites a la rajoleria que hi ha una mica més amunt (vegeu *)
El mapa de patrimoni de la Diputació parla d’un edifici format per uns baixos, un primer pis i unes golfes sota teulada, cobert amb una teulada de doble vessant, de teula aràbiga i amb el carener perpendicular a la façana principal. Però avui dia la descripció és força diferent.
Es pot dir que aquest antic edifici, situat en un replà al nord-oest de Sant Pau de Montmany (41º 42’ 832 – 002º 14’ 554 – 553), tenia una planta rectangular, de gairebé deu metres de llarg per uns 7 metres d’ample. Tenia una porta al sud i possiblement una altra al nord (tot i que aquesta també podria haver estat una finestra). L’edifici presenta evidències d’haver tingut dos pisos, units per una escala situada a la dreta mateix de la porta principal, on semblaria haver-hi hagut la cuina, amb un possible forn.
La planta baixa estava dividida en dos espais per un ampli mur de 60 cm de gruix. Tot l’edifici està construït en pedra rogenca i calcària de la zona i relligat amb fang. La part exterior presenta un arrebossat amb argamassa en alguns indrets.
En l’estat actual no s’evidencien grans obertures a l’exterior i tot fa pensar que seria una casa més aviat precària, construïda durant l’edat moderna.
A la banda de ponent, s’observa una extracció de terra vermella, possiblement per a la construcció.
És un tros de terreny carener que es troba al límit entre Tagamanent i Figaró. No sabem l’origen exacte del nom, tot i que podria correspondre a un lloc de guaita.
Aquí, sota un petit bloc, s’ha trobat un petit refugi, fet amb dues parets de pedra seca sota un petit baumat. No sembla haver tingut massa importància.
Resseguint la carena es troba un mur de pedra seca d’un cert interès, coronat amb una filera de pedres a plec de llibre. A la part inferior del mur podria haver-hi les restes d’una barraca, fet que fa pensar en què el lloc no fos un corral per guardar el bestiar. De tota manera, no deixa de ser una hipòtesi per demostrar.
El que sí és cert és que la zona és plena d’antigues feixes.
Un centenar de metres al nord-oest i una mica per sota del nivell de la masia del Serrat dels Frares, just sota la línia d’alta tensió que baixa a Santa Eugènia, es troba una boca de mina d’1,15 m d’alçada i 55 cm d’amplada. Tot sembla indicar que es tracta d’una mina força moderna, com a mínim en la primera part.
De fet, a la mina es distingeixen dues parts força clares. La primera té un recorregut d’uns 10 m i té un recorregut lleugerament desviat a la dreta (segons es va entrant). Al final d’aquest tram es troba un petit bassal, superat el qual un graó ens permet entrar en una galeria encara més reduïda que marxa en direcció sud. El que s’ha explorat d’aquest tram és força rectilini, però no hem arribat al final de la mina.
Sembla que el conducte subterrani segueix el curs del que, a l’exterior, semblaria ser un antic camí rebaixat.
És possible que aquesta aigua es fes servir per regar uns camps que hi ha sota la seva boca, on també es troba una bassa (). De tota manera, actualment la poca aigua que en surt és captada per una conducció de plàstic.
Les restes d’aquesta masia, situades prop del serrat de la Casanova () no apareixen en cap mapa ni en el treball de toponímia de Garcia-Pey. Les hem trobades gràcies a l’amabilitat d’en Josep Àngel. Es troba enmig d’antigues feixes de conreu i pedreres, tot molt emboscat.
Es tracta d’una casa que feia un 10 m x 9 m, aproximadament, dividida en tres o quatre espais diferenciats i que sembla que tenia dos pisos. Encara avui dia es conserva un petit espai cobert, com una mena de cabana de 2 m de llarg per 1 d’ample, cobert de pedra seca en aproximació de filades.
A la banda sud sembla que hi ha les restes del que fou el forn.
A l’entrada del camí que condueix a la Caseta del Seguer (), a la banda nord del camí, es troba un antic forn de calç d’uns 5 m de diàmetre. La curiositat d’aquest forn és que actualment està reconvertit en una cabana: la fogaina funciona com a porta d’entrada, les parets interiors han estat encalcinades i són de color blanc i l’obertura superior ha estat tapada amb unes bigues de ciment i unes totxanes. S’ha aprofitat l’operació de cobriment del sostre per obrir una finestra a la banda sud, just a sobre de la porta.
A l’interior hi ha una estufa metàl·lica amb un tub que treu el fum cap al sostre.
Entre can Bosc i el turó del Seguer s’aixequen les runes del que va ser la Caseta del Seguer. El lloc compta amb una vista privilegiada i està en una solella que, tenint en compte les estructures de què disposava per recollir les aigües del torrent de can Basí, havia de ser rica en conreus.
El que queda de l’edifici fa uns 10 m de costat i presenta un contrafort a la paret sud. Es conserva en força bon estat la cuina, on és ben visible el forn (una mica trencat a la part superior), una pica i els fogons.
Tant la pica com els fogons són tallats en pedra sorrenca. La primera peça fa 66 cm x 58 cm. En canvi, els fogons estan tallats en una peça rectangular de 95 cm x 50 cm i 23 cm de gruix. Consten de dos focs de forma quadrada (16 cm de costat) a la superfície de la peça i rodona a l’interior. S’aguanten sobre dues peces de pedra rogenca.
És possible que aquesta sigui la caseta a què es refereix un document de 1670 que recull una venda d’una peça de terra que limita amb el mas Caprec a llevant i amb un xaragall a ponent, xaragall que devalla “de prop la casa que fa an Castel Seguer” (ABEV, Vallcàrquera, St. Pere, R/2, p. 13).
Aquest interessant conjunt, construït a l’aixopluc d’una paret de pedra sorrenca, gira entorn d’un petit edifici de planta més o menys rectangular de 6 m de llarg per 4 m d’ample. Aquest edifici té una porta a la banda nord i una finestra a l’est. La presència de teules àrabs a la zona podria ser un indicador del tipus de coberta que tenia. Sembla que es limitava a una única planta baixa.
L’edifici està construït sobre una terrassa com les altres que ressegueixen el cingle i al costat d’un saltant d’aigua normalment eixut que forma un ampli gorg (val la pena visitar-ne la part que es troba just a sobre el cingle per poder-ne observar el resultat de l’erosió secular).
Aqüeducte del Basí
La zona actualment està coberta per tot tipus de vegetació i l’exploració esdevé molt penosa. A la banda de llevant, una sèrie de bancals presenten encara les restes d’algunes oliveres mig mortes. A sota d’un roc desenganxat del cingle, hi ha un petit refugi, tapat amb una planxa metal·lica, en les parets del qual s’evidencia el pas d’alguns escaladors i alguns grafits no massa reculats en el temps. Passat el gorg apareix l’edifici que hem comentat, i sota l’edifici, en el llit del torrent que baixa del gorg, es troba un arc rebaixat que correspon a un canal d’aigua que recorre la part inferior del mur on s’assenta l’edifici. Just a sota la part de ponent de l’edifici apareix una mena d’albelló de 50 cm d’alçada per 40 cm d’amplada i d’un recorregut indeterminat que sembla que recollia l’aigua que es filtrava del gorg i la conduïa al rec que s’ha comentat. Està format amb pedra seca treballada i la cobertura és feta amb lloses de pedra sorrenca.
Seguint el curs del canal, que segueix arranat al marge, apareix una nova boca (55 cm d’ample per 75 cm d’alçada) d’una mena de mina o albelló fet amb pedra seca treballada i coberta amb lloses de pedra sorrenca. Les mides permeten entrar uns tres metres dins del conducte, fins que s’arriba a la roca mare. Aquí apareixen dues petites galeries, a dreta i esquerra, no massa amples i de poc recorregut. Sembla que aquest conducte seria el desaigüe d’una bassa que es troba a la feixa superior (on hi ha l’edifici), on s’arribava mitjançant uns graons.
Aquesta primera bassa és de planta irregular, per adaptar-se a la morfologia del terreny, i té uns dos metres de profunditat. Recull l’aigua que regalima de la paret (biot) amb l’ajuda d’uns petits canalets. La boixa, una peça de ferro, sembla que es troba en el lloc on acaba l’albelló descrit anteirorment.
Una mica més a ponent es troba una segona bassa, una mica més gran, també adaptada al contorn de la muntanya, i sota seu un altre arc de l’aqüeducte, aquest força més ample que l’anterior. Se suposa, caldrà comprovar-ho, que aquest aqüeducte recollia l’aigua que baixava pel torrent de can Basí.
A nivell documental, val la pena dir que l’1 de gener de 1692, Petrus Bazi de Sant Pere de Vallcàrquera, reconeix Maria Bazi i Vinyas, casada amb el seu fill Josep (ABEV, Vallcàrquera, St. Pere, R/1, p. 60). Aquest fet indicaria que la casa ja existia en aquell moment, excepte que el cognom no fes referència a la casa que havitaven aquests dos personatges.
Patrimoni Existencial 