La font dels Enamorats es trobava a llevant de ca n’Oliveres, a tocar del torrent de Maries (41º 42’ 692 – 002º 15’ 784 – 322). Actualment el lloc està força abandonat i la font s’ha convertit en un pou. De tota manera, el lloc manté el seu encant, sobretot el saltant d’aigua que fa, una mica més amunt, el torrent de Maries.
Es tracta d’un salt d’entre 15 i 20 metres de desnivell, en el qual l’aigua s’escola arrossegant-se per la paret, fet que ha generat un canal d’erosió força interessant. A la paret nord que tanca el salt apareix un mineral que sembla ser un filó de carbó.
Torrent avall es troba una presa, avui dia colmatada (41º 42’ 688 – 002º – 15’ 844 – 304) i una gran carbonera.
Es troba en el cingle que hi ha sota el repetidor de telecomunicacions de la Llorença (41º 42′ 927 – 002º 16′ 048 – 384). La millor manera d’accedir-hi és sortint des de la carretera de Montmany, a l’entrada de ca n’Oliveres, i remuntar la carena seguint els fils de la línia d’alta tensió. La mina és sota el cingle, poc al sud de la segona torre d’alta tensió que es troba. Un dipòsit de sediments indica la proximitat de la boca.
Segons Mata-Perelló, el mineral que es va intentar explotar va ser la baritina, que apareix barrejat amb altres minerals (vegeu això). La galeria té un total de 14 metres de recorregut i en alguns indrets arriba als 2 o 3 metres d’alçada. A 5 metres de l’entrada hi ha un petit pas baix, que no impedeix l’exploració de la resta de la cavitat.
Es troba al sud-oest de ca n’Oliveres, a l’altre costat del torrent de Maries, tocant a la pista (41º 42′ 695 – 002º 15′ 502 – 359). El mapa de patrimoni de la Diputació l’anomena, erròniament, font dels Enamorats.
Es tracta d’un edifici rectangular de 2,40 m d’ample per 2,20 m de llarg i 2,15 m d’alçada, obert a l’est i sense cap porta. Les parets són resseguides per dos bancs adossats. La coberta és feta de maons disposats a plec de llibre, en una forma que recorda la volta catalana. A la paret del fons hi ha dues fornícules, una d’1,10 m per 0,90 m i 50 cm de profunditat, on cau l’aigua que és recollida en una pica, i una altra de 50 cm per 60 cm i igual profunditat, comunicada per un petit orifici amb la primera.
Actualment (març de 2012) la font està seca. No hi ha cap element que en permeti la datació.
Es troba a la carena que queda al sud-oest del tennis Montmany, uns vint metres per sobre de la carretera (41º 42’ 941 – 002º 14’ 771 – 517).
Es tracta d’una estructura de planta quadrangular, oberta al sud. Fa 3,70 m de llargada per 3,00 m d’amplada. La paret sud no existeix i permet l’entrada directa a l’interior de l’edifici. A la banda sud-oest hi ha un pilar adjunt a la paret. L’edifici fa en la part més baixa 1,80 m d’alçada i en la part central arriba, aproximadament, als 2,10 m. Les cantonades estan ben escairades, sobretot la nord-est.
L’edifici està cobert per una teulada a dos vessants perpendicular a l’eix de la planta. Es tracta d’una teulada a llata per canal (Martínez, 2010; 110). Actualment les bigues i troncs que l’aguantaven estan en molt mal estat i ha hagut de ser apuntalada. Si no s’hi actua aviat, no tardarà a ensorrar-se. Hi ha indicis que s’hi ha guardat animals.
Es troba en el punt més alt de la serra del Pollancre, el turó de Puiggraciós, a tocar de la torre de guaita (41º 42′ 173 – 002º 14′ 472 – 804). Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, va ser descobert el 1940 i excavat poc després. S’hi trobaren dos recintes sobreposats i emmurallats, excepte a la part que mira a la cinglera. Les troballes de ceràmica i les monedes indiquen una ocupació al llarg del segle III aC i que fou abandonat en l’etapa de romanització del país.
Actualment s’observa un recinte quadrangular, de 18,70 de llarg per aproximadament 8 m d’ample i parets d’1,60 m de gruix.
La descripció que en va fer el mapa de la Diputació diu:
“Les estructures conservades, corresponent a murs de pedra seca amb carreus ben desbastats de pedra local, es troben al punt més elevat del mateix turó, formant una estructura rectangular de 17 m per 10 m i per un gran recinte d’uns 42 metres d’amplada màxima, protegit per la banda nord per una muralla d’uns 240 metres de llargada; l’espadat de la cara de migjorn estalvià la construcció de la muralla en aquest costat. Fora d’aquest recinte, cap a ponent i en direcció al mas Pollancre, s’alçaven les cabanes del poblat disperses en un pla inclinat d’una extensió de 250 metres per 110 metres. Les muralles i les parets visibles encara a la part baixa, són també de pedra sense lligar.”
Es troba just a l’oest i sota el coll d’en Tripeta (41º 42’ 367 – 002º 14’ 491 – 658) i està ben situat en el mapa de l’editorial Alpina. De tota manera, només un petit pany de paret i les restes de teules que es comentaran més endavant indiquen que ens trobem davant d’una antiga construcció.
L’estructura que es conserva presenta una planta quadrangular d’uns 5 metres quadrats per cada costat, a l’interior de la qual ha crescut una figuera. És possible que a la banda de llevant hi hagi un altre espai, com a mínim s’hi veu l’arrencada d’un altre mur. El fet que a tocar del camí es trobin un espai amb més parets i restes de teules i terrissa assegura que no es tracta d’un conjunt de marges, però planteja el dubte de si no seria una teuleria.
Raimon Casellas, en la seva novel·la Els sots feréstecs, situa en aquesta casa el lloc de naixement d’en Josep, el majordom de mossèn Llatzer. Casellas, que coneixia Montmany perfectament, diu que era “(…) una caseta negra i rònega de sobre elcoll de can Ripeta, que ara ja feia un grapat d’anys que estava feta un munt de runes abandonada de tothom. Allí, amb més fam que vianda, el vailet va anar creixent, tot resignat i tristoi, mirant-se com la caseta pairal s’anava esgrunant de mica en mica (…) i allavores el bordegàs, abans que la casa se li acabés d’enrunar a sobre, va determinar sortir dels sots (…)”.
Aquesta masia ja no apareixia en el mapa de 1924 elaborat per Salvador Brugués. En el mapa dels Cingles de Bertí, de l’editorial Alpina (1967) es representa com una masia derruïda.
Aquest forn està pràcticament cobert per la vegetació (41º 42’ 483 – 002º 14’ 523 – 611), fins al punt que no s’ha pogut mesurar amb exactitud. De tota manera, fa aproximadament 3 metres de diàmetre i de la part de la paret que es conserva se’n veuen aproximadament uns altres tres metres. Es troba al sud de la Rovira, a l’extrem oest d’un gran camp, a tocar del torrent (la terrassa del mateix torrent li serveix de desnivell).
Actualment no s’hi veu el forat per on s’introduïa la llenya a la fogaina. Tampoc no està gens vidria, fet que indica que ha estat poc (o gens) utilitzat. Sembla que aprofitava els blocs de pedra calcària que es troben enmig del terreny vermell de les arenisques triàsiques del Buntsandstein.
Aquest forn està en el lloc on, segons els mapes de principis de segle i dels anys seixanta, se suposa que havia estat la font de la Rovira. La presència d’una petita deu al llit del torrent ho justificaria.
Es troba a tocar de la masia, just a sobre seu (41º 47’ 733 – 002º 12’ 360 – 616). Per l’aspecte exterior es pot pensar que es tracta d’una mina amb una volta a la llinda de la qual hi ha gravada la data de 1769. Podria tractar-se d’una de les fonts de què parla el document que fa referència al pou de glaç del Soler (vegeu això).
Sembla que aquesta font està connectada amb les tres mines de Vinyoles que es troben a la Tosquera, en el llit del torrent de Riu Cerdà o de la Tosquera. Aquestes mines varen ser construïdes a mitjan segle XX. Tot i que no s’hi ha entrat, les dimensions i la morfologia externa, junt amb la data gravada a la llinda de la del mig indiquen una construcció al voltant de 1948. Aquestes mines havien abastit, i potser segueixen abastint encara, la ciutat de Centelles.
La mina del mig es troba en el punt 41º 47’ 883 – 002º 12’ 269 – 640 i les altres dues són una lleugerament per sobre i l’altra per sota. En aquesta mina, a la llinda, hi figura el següent text:
“Percutiesque petram et exivit ex ea aqua ut bibat populus (exod XVII 6). 1948 Falgueras Medetegit (sic)” (Tu dóna un cop a la roca i en brollarà aigua perquè el poble pugui beure, segons la Bíblia Catalana Interconfessional).
Donem aquest nom a unes resta de casa situades sobre el sot del Bac, a llevant de ca l’Andreu (41º 43’ 720 – 002º 15’ 173 – 556).
L’estructura té una forma rectangular de 9 m de llarg per 5 d’ample, amb una possible porta a la banda sud (on podria haver-hi hagut una finestra). Els murs que es conserven fan 50 cm de gruix i en el punt màxim arriben a 1,70 m. No hi ha cap evidència que permeti pensar en un edifici de dos pisos, tot i que no es pot descartar que hi fossin.
Està construïda en pedra rogenca i calcària lligada amb fang i argamassa. Les cantonades estan ben escairades i són fetes amb peces treballades. També es troben altres peces treballades a la base de la porta i en una possible llinda, sense data, que fa u metre de longitud, situada fora de context.
A la part sud semblaria haver-hi hagut un corral o un possible segon cos, tot i que ens inclinem per la primera opció.
Aquesta masia no apareix en cap document i només l’hem documentada en el mapa de l’editorial Alpina Cingles de Bertí (reedició de 1967), de Josep M. Puchades i Francesc Corbera. Ha desaparegut en les edicions actuals.
Masia totalment enderrocada, situada al la riba nord del torrent del Bosc Negre, en el punt 41º 43’ 673 – 002º 14’ 885 – 534, a tocar del PR C-33 que hi passa pel costat.
Presenta una estructura aproximada de 10,5 m d’ample per 10 m de fons, amb una porta al costat sud i un possible forn a la zona sud-est. S’evidencia la presència de com a mínim dos pisos, en un edifici construït amb pedra local (calcària i sorrenca) relligada amb fang.
No hi ha cap manera d’assegurar que aquest mas fos el que apareix amb el mateix nom al fogatge de 1497.
Segurament és la Casa Andrés Roca de què parla un document de 1859.[1]
