Francesc Roma i Casanovas
Antiga masia que en la delimitació parroquial de 1709 apareix esmentada com a Brull Inferior: “pardalla del casalot del mas Brullet, ho Brull inferior”. Avui dia no són més que uns munts de pedres enmig de la vegetació, només identificables per les referències cartogràfiques.
Ja no apareixia en les minutes de finals dels anys vint.
Es tracta de cases derruïdes, situades al vessant nord occidental de la Serra de l’Arca.
De cal Cabrer (41º 46′ 780 – 002º 15′ 676 – 665)) se’n conserven algunes parets (13 x 4 m). Era un mas rodejat de feixes de terra i amb una petita bassa al costat mateix.
Les runes de Vilargent (41º 47′ 389 – 002º 15′ 981 – 748) s’aixequen sobre la carena que acaba al collet de la Costa. Actualment està completament enderrocada i no s’hi aprecia res d’interessant.
Brucdemí (41º 47′ 470 – 002º 16′ 221 – 764) jeu amagada entre la vegetació, a la carena del mateix nom, una mica més al nord. Les parets més altes amb prou feines si fan mig metre d’alçada.
Finalment, de la Berlana no en queda cap rastre. El lloc on la situa el mapa de l’editorial Alpina (41º 47′ 318 – 002º 16′ 312 – 781) ha estat netejat i arrasat en els darrers temps. Només s’hi observen restes d’antigues feixes, però res que recordi un habitatge o construcció.
Del Brullet en parlarem en un altre post.
El dolmen de Cruïlles està situat a la zona de les pinedes. Hi podem veure dues grans lloses una mica ajagudes i la resta escampada pel voltant.L’any 2003 s’hi va fer una actuació de estudi i arranjament de l’entorn (font).
Els dòlmens montsenyencs que han estat trobats majoritàriament a la Serra de l’Arca, entre Aiguafreda i el Brull, daten del final del Neolític, al voltant del segon mil·leni abans de Crist. Són sepulcres megalítics a l’interior dels quals s’inhumaven els cadàvers envoltats de les seves armes i d’algunes ofrenes. La paraula dolmen prové de l’expressió bretona “tol men”, que significa “taula de pedra”.
El gran Dolmen d’ Aiguafreda està situat dins la propietat de can Brull en terme d’ Aiguafreda, al pla del Boix a la serra de l’Arca. Està format per quatre grans lloses verticals i una d’horitzontal en forma de túmul i era un monument funerari. Va ser construït pels habitants de la zona entre els segles XXV i XX a. C. (font)
El dolmen de Serra de l’Arca segons Fortià Solà
“De la obra megalítica, casi coberta de brolla, queden sis pedres; dues laterals que serveixen de montants, les quals moventse s’han juntat en la part alta; la cobertora, trencada y mal ajeguda sobre aquelles, y altres tres lloses dretes que poden haver servit de corredor d’entrada. Això podria fer pensar en un tumulus. Totes les pedres son de calç, tretes probablement de no molt lluny. La porta mira entre llevant y mitxdía, essent la seva desviació del pol magnétich 47º aproximadament. En la part contraria s’hi veuen restes de paret en sech fetes ab posterioritat”.
(Butlletí del Centre Excursionista de Vic, XII (octubre-desembre de 1914), p. 194-196.
| De La Mora |
“Quant sia requirit lo Batlle del Poble per anomenar experts y declarar estos si en dit terme se troban novas culturas, es â saber terra nova aixís plana, com montañosa, que may se haje cultivat, y haje comensat â cultivar desdel any 1749 anzá.
Primerament los experts, que deu cridat lo Batlle, deuhen ser los homens mes vells del terme y de entera memoria, âls quals sels deu dir refleccionian be si en dit terme concideran, si trobia terreno algun aixís de plana, com de montaña, que en algun temps se haje ja cultivat poch ô molt, com es de consum en Cathaluña, que trauen terra â cultiu deixantla despues fer Bosch, ô reposar per termini de alguns anys; Com y tambe se acostuma en los grans Boscos y montañas, que deixanthi enteras las Alsina grossas, Rourers y altres Arbres per fer fusta, ô Carbo, llaurant per dins del terreno, uns anys en una part y altres en altre, sembranthi alguna cosa de gra, ô per fersi herba de past per lo Bestiar, y per millorar los Arbres: en estos casos ja no son novas culturas, ni terras novas, puig si ha llaurat, sembrat y cullit per algun temps; Y es lo regular en Cathaluña, en lo espay de 50, ô, 60 anys se han aixís llaurat y Sembrat terras de Boscos y montañas, reposant, y tornantse Boscos.
Deu advertirse; Que quant se demania la dita declaració lo Batlle, y experts deuhen pendrerse lo temps necessari per aviriguar lo terreno si ni ha cap tros de Verge, ô que may se ha cultivat, aixís de record, ô memoria de dits experts Vells, com del que han ohit â sos passats; Y â mes delas (sic) circunstancias dalt expressadas per coneixer, que no es terra Verge, ô que no se ha cultivat, serveixen tambe, si en ditas terras si trova algun restre (sic) de edifici antich, ô, soca de sep, ô de figuera, ô de olivera puig en estos casos se veu que en algun temps hi ha agut (sic) alli habitants, que han cultivat lo dit terreno.
També serveixen molt per dita declaració las Llibretas, que los Senyors Rectors tenen en sos Arxius per las primicias de centurias.
Obrant ab esta conformitat no se lleva res âl Señor natural per donaro âl Rey, ni tampoc âl Rey per âl Señor”.
(Font: ABEV, Centelles, Santa Coloma, W.02/11)
En algun lloc del nostre marc d’estudi s’ha trobat una cuina feta amb una peça de pedra sorrenca vermella de 1’35 x 0’53 m i un gruix de 23 cm. Presenta tres obertures circulars, una de 16 cm de diàmetre i dues de 20 cm que travessen tota la llosa.
A la part de sota se suposa que es posaven brases o carbó vegetal i que es feia servir per cuinar.
La font de Cruïlles, dins la propietat del que fou el castell del mateix nom, està avui dia canalitzada. Uns metres per sota, i una mica més al sud, hi ha la boca d’una mina que encara es conserva en perfectes condicions.
Aquesta exploració és incompleta.
Prop de Casanoves hem trobat els dos ossos que apareixen a la fotografia. Se suposa que corresponien a batalls d’esquelles (també s’ha trobat una esquella desaprofitada).
Es tracta d’ossos gruixuts, buits al seu interior, que eren tallats en diferents mides (els que hem trobat fan 7-8 cm de llarg i uns 4 cm de diàmetre a la part més ampla). Es penjaven mitjançant una tira de cuir a l’interior de l’esquella metàl·lica i d’aquesta manera produïen el seu so característic.
En els casos que es presenten, es veu perfectament que varen ser tallats. En el més llarg s’identifica l’inici d’un tall que no va ser acabat.
Masia situada sobre un petit replà a mitja muntanya (41º 46′ 543 – 002º 15′ 631 – 622), actualment en ruïnes. Tot i que avui dia es tracta d’un espai emboscat, la masia estava a la part solella de la muntanya i era rodejada de camps i feixes. Estructuralment presentava tres cossos que creixien al voltant de l’era i tot tancat per un mur de protecció. Dels tres cossos, només se’n conserven dos, el principal i un edifici annex amb un rellotge de sol que sembla que du la data de 1862 (a la banda nord).
La major part construïda, i la més interessant, correspon al cos oriental. S’hi accedia per una porta de volta catalana sense cap tipus de decoració ni de gravat. Posteriorment es va construir un cos a la banda sud, que presenta una porta més petita i, mirant a Aiguafreda, tres arcades com les que es troben a can Serra de l’Arca. La planta baixa d’aquest cos era ocupada per corts de bestiar.
Aquest cos tenia dos pisos tot i que en alguna part hi ha un semisoterrani que fa que hi hagi tres nivells d’habitatge. En aquest nivell inferior s’ha localitzat un cup recobert de ceràmiques cuites, de planta quadrada i un parell de metres de costat. Tot i que es conserva en bones condicions, l’accés fins a ell no és gens fàcil.
El tercer nivell presenta tres finestres que donen a l’era i les tres arcades ja esmentades obertes al sud. En el nivell inferior hi ha la cuina, amb el forn (que prolonga la façana cap a l’era), un parell d’armaris i la llar de foc (que està complement derruïda).
Es tracta d’una petita font (41º 46′ 543 – 002º 15′ 631 – 622) d’1’10 m d’alçada per 65 cm d’amplada i 1’5 metres de recorregut. Està feta amb pedra i morter. Presenta una volta apuntada. L’aigua hi arriba provinent de dues filtracions i queda estanyada al seu interior. Un conducte la condueix a 2’5 m, on la recull una bassa quadrada d’1’80 m de costat i un metre de profunditat. D’aquí, una petita canalització de teules la condueix novament a una altra bassa irregular de 5 x 8 m i 1’20 m de fons, la paret nord de la qual és una pedra natural del lloc.
Aquesta bassa també recull les aigües que provenen d’un petit biot, que ha estat condicionat com si fos l’inici d’una mina (1 m de recorregut). A les dues basses hi ha un rentador per rentar la roba.
Tot aquest conjunt queda separat del llit del torrent de la Corredora per un mur de pedra seca que protegeix les instal·lacions. A la part inferior de la mina i les basses, encara s’aprecien uns horts plans i ben delimitats per murs que eren regats amb les aigües embassades allà.
Per la part superior de la mina s’aprecien les restes d’un forat que segurament correspon a una prolongació del seu recorregut per aconseguir un major cabal.
S’hi ha trobat una galleda metàl·lica que servia per recollir l’aigua (anava a l’extrem d’un pal de fusta).
Patrimoni Existencial 