Es tracta d’una cabana actualment enrunada (4146865 – 0216592 – 613) situada en una carena plena de microfeixes, just on el lloc on el camí feia un revolt, de manera que primer passava per davant de la cabana i després pel darrere. Una inspecció ocular no ha permès endevinar de què estava fet el sostre.
La planta és de forma rectangular, de 2.10 m de llarg per 1.50 d’ample. La porta, de 80 cm d’ample i sense cap tipus de marc, s’obria a l’est, en direcció a la vall, i donava directament sobre el camí. La seva paret nord aprofita un gran bloc que hi havia al lloc. La resta de la pedra amb què està construïda va ser recollida allà mateix i molt poc treballada.
Es tracta d’una petita cabana, o més aviat un refugi (4146825 – 0216752 – 463), situada poc per sobre de la riera del Pujol, just al costat d’un antic camí. Es troba recolzat a una paret de pedra, però és una construcció exempta.Està feta amb pedra seca del lloc mateix.
Actualment encara es conserva complet, amb coberta i tot, però hi ha un desperfecte en un dels costat que fa témer un proper ensorrament. La coberta correspon a una sola peça de pedra, perquè les seves dimensions són més aviat reduïdes (1.00 x 1.30). Té una forma semicircular amb una obertura que serveix de porta a la banda sud.
L’alçada interior és de 1.10 m. A dins hi ha una pedra que se suposa que hauria servir per seure-hi (perquè no s’hi pot estar dret ni tampoc ajagut).
És possible que la zona, antigament, haguessin estat vinyes, però hores d’ara encara hi ha alguna alzina surera.
A la zona del Vallès s’han localitzat una sèrie de mines o canals subterranis de cronologia desconeguda i que presenten una mateixa estructura tipològica.
Fa anys vàrem explorar una galeria d’uns 250 metres de llarg (segons les mesures fetes amb GPS) i fa mesos es va accedir a una galeria tapada per ambdues bandes d’una trentena de metres de recorregut. Finalment, a la zona dels Gorgs s’ha localitzat una nova boca que ha estat explorada parcialment.
De moment s’han recorregut els primers vuitanta metres d’aquest canal subterrani, on ens ha aturat una humitat imprevista. Aquesta zona presenta una volta semicircular, recolzada en dues fileres de totxanes, recoberta amb pedres per sobre, en previsió que algun dia es pogués esfondrar. De moment, encara es pot passar (això sí, arrossegant-se per sobre del fang i l’aigua bruta).
A la nostra zona d’estudi s’han detectat, de moment, dues categories d’ocupacions temporals.
D’una banda hi ha les cabanes de carboner, a vegades utilitzades pels pastors; de l’altra, les cabanes de vinya.
Les cabanes de vinya, com les de les Sureres de la Bisbal (per exemple), consistien en petites edificacions, totes elles fetes de pedra seca, de reduïdes dimensions (entre 1,5 i 2 metres), de planta rectangular, normalment irregular, o quadrada. Tenien només una obertura que permetia l’accés al seu interior i no hi havia cap estructura per fer-hi foc. La coberta era feta de lloses de pedra que s’anaven acostant progressivament fins a tancar la volta, que ten ia d’aquesta manera una forma molt irregular. La part superior, el sostre, era recoberta de sorra on creixien alguns vegetals; d’aquesta manera es buscava que fossin resistent a les pluges. En alguns casos tenien un petit graó a l’entrada que separava l’interior de la part exterior.
Cabana de carboners a la Vall de Santa Fe, 1943. Fotografia: Salvador Llobet.
Les cabanes de carboners, com la de les Rodones del Solà (per exemple), consistien en un petit mur de pedra seca de menys de dos metres de llarg per 1,5 d’alçada en la seva part central. L’alçada disminuïa a mida que s’arribava a l’extrem de la paret.
Al costat d’aquest mur, anomenat parador, s’aixecaven dos pals, normalment dues branques forcades d’arbre, que sostenien una biga llarga que, de l’altre costat, recolzava sobre el terra. D’aquesta manera tenen un aspecte triangular. Al costat del parador i formant angle recte amb ell hi havia una porta.
De la biga central en baixava una estructura feta de vegetals (falgueres quan n’hi havia) i recoberta de terra per impermeabilitzar l’habitació. El parador no s’ajustava completament amb aquesta biga central, perquè era aquí, als peus dels dos buscalls que aguantaven la biga central, on es feia el foc. D’aquesta manera, el fum podia sortir per aquesta obertura.
El seu interior es dividies en dues parts, normalment separades per un tronc clavat al terra de manera perpendicular a l’eix de la biga central. A la part propera al parador s’hi feia vida, s’hi cuinava i s’hi menjava quan calia fer-hi estada. Era la part més alta de la cabana. En canvi, la part posterior, que era molt més baixa, era utilitzada com a dormitori. Per això el sòl era cobert amb vegetació o amb alguna màrfega.
L’abandonament d’aquests tipus d’edificacions deixa restes arqueològiques clarament diferenciades. Mentre les cabanes de vinya donen lloc a estructures de formes variables, però que tendeixen a ser més o menys quadrades o rodones (potser rectangulars, segons l’orografia del terreny), les cabanes de carboners es presenten com a petits murs de poc més d’un metre d’alçada, i com a molt dos metres de llarg, més alts del centre que dels costats. En el darrer cas, s’acostuma a endevinar la part que formava el sòl de l’edificació, tot i no quedar-ne cap rastre (els materials amb què es feien eren poc duradors). En canvi, la part interior de les cabanes de vinya acostuma a presentar-se plena de blocs i lloses, que eren part de la volta de pedra que les cobria abans d’esfondrar-se.
Té forma cilíndrica i la seva boca es troba orientada al sud. Fa 3,20 m de diàmetre en la seva zona central i 3,60 m en la zona on es troba la boca del forn. En la seva part nord, al costat de muntanya, arriba a fer 2,50 m d’altura, tot i que no se sap la profunditat que està ocupada per sediments. De la boca del forn al llavi superior hi ha 1,20 m. L’amplada de la boca és de 35 cm.
Està construït entre dos còrrecs i a sobre d’una antiga feixa (també podria ser que no es tractés d’una feia sinó que per reforçar-lo se’l construís rodejat d’un mur).
Refugi sota el forn de calç de la Magesteria
A una cinquantena de metres del forn, i uns cinquanta metres de desnivell per sota (4146643 – 0216396 – 573), hi ha una refugi construït sota d’un gran bloc de pedra rogenca, excavant la terra del sòl i construint-hi un petit mur de pedra del lloc. A l’interior s’han trobat restes de teula.
De superfície força irregular, fa 2.10 x 1.50 metres i no s’hi pot estar dret.
Es possible que es fes servir de refugi provisional quan es tenia el forn en marxa, perquè calia vigilar la cuita.
Es tracta d’una cabana de planta rectangular, de 2,50 x 2,20 m a l’interior, actualment ensorrada i molt malmesa. Es troba adossada a un marge que serveix de mur de contenció a un camí (4146796 – 0216462 – 580). Està construïda en pedra calcària i margues vermelloses del mateix lloc. El seus murs són amples (75 cm) i el sòl conté algunes lloses, que se suposa que li feien de taulada. Té una única porta orientada al sud-est. Segurament es podia estar dret al seu interior.
Uns 150 metres al nord-est s’ha trobat una altra estructura de pedra (4146859 – 0216523 – 613), que podria correspondre a una cabana de carboners, tot i que no hem trobat cap carbonera en aquesta zona. La podeu veure aquí. Té la peculiaritat que està construïda sobre un camí (o bé una feixa molt estreta i allargada), però deixa el caire del mur a un pam de distància.
Al nord i just a sobre de la Bisbal, i sota els cingles del Saní, a una alçada al voltant dels 500-600 m, hi ha una zona d’alzines sureres, algunes d’elles d’una edat considerable.
La zona és plena de feixes estretes que es van enfilant cap amunt, delimitades per murs que dirigien les aigües que baixaven pels torrents i còrrecs de la zona. Alguns camins comunicaven la zona amb la resta de la vall o amb les masies superiors, però moltes vegades es confonen amb feixes, a causa de l’estretor d’aquestes. No s’evidencien signes de carboneig.
A les rodones del Solà hi ha una gran plaça carbonera, amb dues petites construccions. Una d’elles correspon (4147819 – 0217546 – 646) a un edifici de forma irregular, lleugerament arrodonit, d’uns tres metres de diàmetre. El segon és la típica estructura d’una cabana de pilers, amb un parament de pedra d’una mica més d’un metre d’altura que protegia unes estructures de fusta, vegetals i terra, evidentment avui dia desaparegudes.
Un ampli camí comunica aquesta plaça amb unes altres carboneres que hi ha al SO, uns 80 metres per sota. El camí continua flanquejant cap al NE, on es troben altres carboneres. Seguint camins d’aquest tipus es pot arribar fins a la zona de les Mines o el Serrat Blanc, del Brull. Aprofitant algunes carenes o altres passos més o menys evidents, es pot anar a sortir al camí que des del Saní conduïa al Brull (per dalt) o a la pista que ressegueix la riera d’Avencó o del Pujol (per baix).
Si es va avançant sense perdre massa alçada, s’arriba a la part superior de la Carena Pelada, on es troba una pista que ha fet perdre el camí. En aquest punt, però, arrenca un camí que baixa cap al SO. Tot i que fa anys que no s’hi passa, encara es pot seguir amb una certa comoditat. Era un camí molt utilitzat, com ho demostren alguns trams molt erosionats per pas de persones i animals i que en alguns punts el camí ha estat condicionat amb alguns trams en què un marge de roca en protegeix el traçat. A uns 650 m el camí passa al costat d’un altre paravent i en principi la continuació cap al riu no ha estat trobada.
Tot plegat dibuixa en aquesta zona una xarxa reticular de camins que duien a les carboneres i que connectaven aquestes amb els camins principals. Són camins que s’endevinen prou amples, perquè havien de permetre passar-hi amb algun animal.
Aquesta explotació carbonera, al voltant de la cota 700, deixa pas a feixes de conreu (com les de la masia del Saní o les que hi ha per sota de la cabana de sobre les Rodones del Solà. Sembla que aquesta diferent utilització està lligada al tipus de material predominant: les pissarres que hi ha a la part inferior de la vall no han donat lloc a terra de conreu, a diferència de les roques vermelloses de la part superior.
Al 1716, Margareta Figuera, vídua, arrenda per 4 anys la masia de Fondrats, amb un tracte en què el bestiar, tant de llana com de pèl, és explotat a mitges. El contracte estableix que durant l’estiu el bestiar de llana només podrà pasturar a la muntanya “del bosch del pi en amunt”.
En un nou arrendament de 1736 es torna a parlar del bosc del Pi com a límit per separar el bestiar i es parla de què cal “encortar las vacas al Bosch del Pi”. Segurament en aquest bosc existia algun tipus de cortal o corral on es refugiaven els animals mentre durava aquest període. El mapa de l’editorial Alpina indica un camp del Pi a un quilòmetre i mig en línia recta de la masia, al sud-est, just al costat de l’artiga de Fondrats. De tota manera, no hem estat capaços de trobar cap resta que indiqui la presència de cap corral a la zona.
Segons aquest document cartogràfic, al sot que hi ha a sota del camp del Pi se li diu el sot de Muntanya, i està clar que en la documentació de l’època la paraula muntanya es fa servir per referir-se a la part superior de la zona estudiada, on es duia el bestiar a pasturar. Així es parlava de “la casa de la muntanya del figuera”[2] i es deia que el bestiar de llana de Fondrats només podria pasturar a la muntanya del bosch del Pi en amunt.[3] En el mateix sentit, al 1734, parlant de la casa de la Neu o del corral d’en Perera es deia que afrontaven amb el camí (via publica) que anava de la muntanya de Tagamanent a Coll Formic.[4]
[2] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, A-C-D-M/1, p. 45v.
En la nostra zona d’estudi, destaca la presència d’alguns pins d’unes mides excepcionals. Per explicar-ne la presència hem recorregut a dues hipòtesis, sense que tinguem clara quina de les dues ha de prevaler.
La primera seria que aquests pins isolats i de grans dimensions que creixen enmig dels alzinars podrien ser relíquies d’altres estadis evolutius del bosc, o sigui, el resultat d’un procés de desforestació (potser a causa d’algun incendi o per accions antròpiques) que aniria acompanyat d’una vegetació de matolls i arbustos, a la qual seguiria una fase de pins blancs, que finalment serien substituïts per alzines.
La segona hipòtesi planteja que aquests pins varen ser plantats o, en tot cas, haurien estat mantinguts (és a dir, no tallats) per algun tipus d’utilitat.
En el darrer sentit tenim, de moment, dues possibles proves. La primera és el fet que el camp del Pi servia de referència per a l’explotació ramadera de la masia de Fondrats (vegeu això). La segona es troba en un contracte de venda de la masia de Perafita (1675). En aquest contracte, s’estableix que el comprador de la finca haurà de tractar els arbres a ús i costum de bon pagès (una forma retòrica que apareix en molts d’aquests documents), però s’hi especifica que no en podrà tallar cap “sino que siga per fer obras a la casa de Perafita, que per dit efecte puga tallarne tants quants li aparega”. L’interessant del contracte és que acte seguit es fa constar “que agia de tractar lo bosch dels pins á us y costum de bon pages”.
Sembla, en funció d’aquest document, que els boscos de pins tenien un tractament especial. Encara avui dia, fa la impressió que aquests arbres siguin indicadors de la presència humana en alguns llocs. És possible que servissin de punt de referència geogràfica o bé per altres qüestions més prosaiques, com ara donar ombra als treballadors i treballadores que s’hi acostessin.
A la zona del Vallès s’han localitzat una sèrie de mines o canals subterranis de cronologia desconeguda i que presenten una mateixa estructura tipològica.
Patrimoni Existencial 